Havien passat tota la nit junts en el mateix llit. S'estimaven. Llavors la nit havia acabat i donava pas a un dia trist on uns tímids raigs de sol començaven a entrar pels finestrals que donaven a la part est de l'edifici i es clavaven com punyals d'acer a sobre dels seus cossos despullats. No tenien ganes d'aixecar-se i es feien els dormits i donaven voltes per por a un despertar que era agredolç.
No havia sigut una nit de sexe. No, no havia sigut una nit com aquelles altres en que els cossos es fonien un amb l'altre i quedaven barrejats com un sol ésser. Havia sigut més aviat una nit de llargs silencis i de paraules breus. Tenien la ment en un altre lloc i no sabien com reaccionarien els amics quan conegueren la notícia del seu casament.
Ho havien rumiat durant tota la nit i no sabien com dir-ho, però ho tenien clar, ja havien esperat prou. Anirien al jutjat al matí, arreglarien els papers i una vegada posada la data ho dirien a tothom, aleshores si que no hi hauria volta enrere. La decisió no era fàcil però l'havien de prendre. Era el moment de pegar un pas endavant i de deixar d'amagar-se.
De la seva relació no en sabia ningú res, no ho sospitava ningú i a més ho portaven en secret per tal d'estalviar-se problemes. No sabien com podien reaccionar els seus pares i per això havien intentat allargar la decisió fins que aquella nit en el llit ho acabaren de decidir.
Amb la data posada ja no podien fugir, era precís fer-ho i no donar-li més voltes. Aquella nit de dissabte sota els llençols de raso relliscant sobre els seus cossos suats havien pres la decisió definitiva de la que no podien defugir.
Després de donada la noticia, la qual va caure com una bomba entre molts dels familiars per fi varen respirar, s'havien tret un pes de sobre. Va ser llavors quan varen passar pel jutjat i en aquell matí fred i plujós varen signar la seva aliança definitiva. Finalment Miquel i Andreu havien aconseguit el seu somni.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada