Era un diumenge principis d'hivern. L'estiu i les festes ja havien passat i semblava que tornàvem a la realitat. Els abrics i els pantalons de pana ja havien abandonat els armaris, llavors baixàvem a la parada de l'autobús, el qual ens portaria al poble del costat on gaudiríem d'una vesprada de cinema i de passió.
Aquell autobús vell i destartalat netejava totes les cunetes portant-nos de banda en els seients. Cada diumenge era el mateix, i mentre esperàvem que arribara, somiàvem que un diumenge apareixeria un de nou que ens traslladaria cap al setè art en un viatge celestial. Però no era així, i aquella andròmina continuava subsistint al pas del tems.
Com era diumenge anava mig buit i ens tocava aguantar la ràdio cridanera que tenia posada a tota hora el conductor on sonaven els gols del Sabadell o del Granada i la música de Machin, encara que el que més ens molestava era el fum del caliquenyo que assaboria com si fora pernil.
Ell conduïa l'autobús per guanyar-se el sou i nosaltres pujàvem en ell per que ens transportara a un diumenge de plaer i de sensacions agradables, doncs anàvem a buscar a la colla de xiques que havíem conegut en el poble veí.
Elles ens esperaven a l'arribada, on ens acomiadava el conductor sota el fum del seu cigar i amb aquelles ulleres de pasta amb les que ens mirava per damunt de la carcassa. Però només baixar d'aquella cafetera ja ens oblidàvem del trajecte i corríem al retrobament d'amors de joventut. Els recorregut cap a la sala de cinema es feia llarg i ens distrèiem olorant el perfum de les xiques i imaginant una sessió de cinema recaragolats amb el cos d'una d'aquelles belleses.
Quan ens varem seure el llum es va apagar i va ser llavors quan per la pantalla apareixien les primeres imatges del “Lago azul” i nosaltres començàvem a acariciar-nos en les velles butaques.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada