Total de visualitzacions de pàgina:

dijous, 1 de setembre de 2011

Relats curts XIII


Estàvem en agost, i com cada any varem pujar al pic més alt de la muntanya, el que hi ha darrere de casa. Ens havíem preparat les motxilles amb un entrepà i alguna cosa per beure. Era una nit de lluna plena, per la qual cosa no feia falta portar cap estri per il·luminar-nos, i encara que no ens acabàrem de veure del tot bé preferíem arriscar-nos i gaudir de la senda enllumenada per la llum de la lluna.

L'ascens era curt però empinat i acusàvem el desnivell, però sabíem que la nit que passaríem en la muntanya ens compensaria de l'esforç. Ens va costar quasi una hora de pujar i durant el trajecte ens acompanyaven xicotetes bèsties com conills, fardatxos o esquirols que esperaven una recompensa en forma de molles de pa.

Quan varem arribar al cim i vam mirar al cel ens varem trobar cara a cara amb la immensa via làctia on es podien apreciar tots i cadascun dels elements que la formaven. Era al·lucinant contemplar com tots aquells astres estaven quiets en el cel, com si algú els estiguera aguantant penjats sota els cordills d'unes marionetes.

La llum de la lluna plena dominava la nit i des del pic es veien les sendes que serpentejaven i acanaven confluint en el caminet que portava fins a dalt de tot. Era com una llanterna gegant que il·luminava tota la muntanya.

Aprofitant el llum que ens queia a sobre de nosaltres ens varem menjar l'entrepà i ens varem beure una botella de vi menuda per als dos, recolzant-nos després sobre les pedres esperant que començara l'espectacle. Estàvem abraçats amb els ulls mirant al cel però amb els cossos units formant un sol cos. Llavors va començar l'espectacle tan desitjat que havíem anat a contemplar encetant una pluja d'estels, les quals relliscaven pels nostres cossos acariciant els nostres cabells.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada