L'estiu pegava les seves darreres bocades però no ens resignàvem a que fora així. Per les nits sota la llum de les faroles encara fèiem llargues caminades pel passeig i gaudíem de la claror que la lluna ens proporcionava durant tot el trajecte, on les ombres allargaven els nostres cossos sota el reflex de la llum.
Sabíem que l'estiu estava acabant, però no fèiem cas del calendari que teníem penjat al costat de la nevera de la cuina. Volíem aprofitar els pocs dies que quedaven i per això cada nit eixíem a passejar.
La brisa havia canviat i ens acariciava més fresca que en nits anteriors les nostres pells. La gent que passejava normalment havia amainat i sobtadament el camí havia augmentat de mida.
Durant l'estiu compartíem passeig amb molta gent i era molt comú anar-nos esquivant uns i altres. Però allò havia canviat i ara érem els amos del carrer.
Des del passeig escoltàvem la remor de les ones que esclafien en la vora. Elles també havien canviat, eren menys sorolloses, havien perdut l'energia i la força de principis d'estiu. També sabien que quedaven pocs dies per gaudir de la nostra companyia.
Ens creuàvem amb caminants que feien servir jerseis de mànega llarga i alguns que fins i tot ja havien tret els pantalons llargs de l'armari. L'olor a pàtxuli s'havia sumat a l'olor de salnitre que eixia de la mar. Però nosaltres continuàvem igual que sempre, amb pantalons curts, samarreta de mànega curta i sabates estiuenques.
Quan tornàvem a casa ho fèiem ràpid, amb silenci, abans de que ens atrapara la nit fosca. I a l'arribada a casa tancàvem les portes i ens ficàvem al llit. Llavors si que buscàvem el llençol per tapar-nos. Per molt que ens pesara un altre estiu ja havia passat, i ho havia fet tan de pressa...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada