Feia un munt de temps que no es veien, ja que l'última vegada que van estar junts s'havien acomiadat amb una fredor glaçadora. No s'havien barallat però semblava que ja no s'estimaven. Cap dels dos ho havia dit obertament, però els sentiments s'havien refredat i sabien que aquella nit era la última que estarien junts.
Cap dels dos podia oblidar l'altre, i passat un temps s'havien adonat que es necessitaven, encara que no sabien com propiciar un retrobament, ni tenien la seguretat que seria beneficiós per als dos.
Estaven distants, encara que alguna vegada havien buscat el nom de l'altre en l'agenda telefònica del mòbil per fer-se una trucada. Buscar una excusa per prendre qualsevol cosa i passar la vesprada junts.
En cap moment s'havien atrevit a esborrar els seus noms en l'aparell. Però malauradament no havien polsat la tecla de trucada i la comunicació no s'havia establert mai. Era com si la tecla de despenjar haguera desaparegut del teclat.
De sobte el mòbil de Maria va sonar i en la pantalla del telèfon va veure imprès el nom de Carles. Es va posar nerviosa, no sabia que fer, ni com reaccionar. Tampoc sabia si agafar el telèfon o deixar-lo sonar. Finalment va decidir agafar-lo, es varen creuar unes paraules de cortesia i varen decidir quedar per prendre una cervesa.
En penjar el telèfon varen sentir una sensació que feia anys que no sentien. Era una sensació, de plaer, d'alegria, de felicitat. Sensacions com les que havien sentit durant tot el temps que havia durat la relació i que no sabien ben bé perquè havia acabat.
Finalment es van veure amb una trobada freda al principi, però que va anar pujant la temperatura fins que un món de sensacions els va atrapar de nou per sempre.
Carles no li va confessar mai a Maria que la trucada que li havia fet i que els havia portat a la reconciliació va ser una trucada equivocada. S'havia equivocat de número, però al subconscient no se'l podia enganyar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada