Total de visualitzacions de pàgina:

divendres, 7 d’octubre de 2011

Relats curts XVII


Cada dia passàvem per la porta de la casa, on vivia aquell home que feia pocs dies havia mort. El trobàvem a faltar, ja que cada dia quan passàvem per allí ens saludava amb un "Bon dia". Era una casa vella, amb les parets descolorides, unes finestres de fusta clavillades i la porta de l'entrada tancada amb clau.

Quan anàvem a l'escola sempre passàvem per davant, i com era normal, la casa continuava igual cada dia. No hi havia cap canvi, continuava tot tancat. Tan sols quedava oberta una finestra, que segurament s'havien oblidat de tancar quan varen fer el tancament definitiu, després de la mort de l'inquilí.

Un dia en el balcó rovellat va aparèixer un cartell d'una entitat bancària, en el que hi havia un número de telèfon, un nom i una marca publicitària. Algú l'havia penjada per indicació del nou propietari, lligant-la amb un cordill plastificat transparent amb els nucs apretats per que no poguera caure.

Quan vaig arribar a casa varen comentar que una família vinguda d'un poble veí havia passat per la porta, havia parat i la havia estat mirant. L'home havia tret un bolígraf de la butxaca, havia apuntat l'adreça i el telèfon en un paper i havien marxat.

Quan varem passar el dia següent pel matí , la varem mirar. Tot continuava igual que sempre, el cartell, el balcó rovellat... Tot menys el número de telèfon, el qual s'havia descolorit. Llavors per la finestra vam veure la bombeta, que penjada del sostre enllumenava de nou l'estància.

La casa s'havia rebel·lat. Havia recobrat la vida.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada