Total de visualitzacions de pàgina:

divendres, 28 d’octubre de 2011

Relats curts XX


Estava en l'estació de tren a l'hora convinguda, era el lloc on ens havíem de trobar per començar el viatge. Agafaríem un tren que no feia quasi parades per tal d'arribar més ràpid al nostre destí.

Era un dia que feia molt de fred i el vent que baixava des de les muntanyes ens tallava la pell a tots els que estàvem esperant el tren en l'andana de l'estació. El tren tardava a arribar degut al fred i a les xicotetes volves de neu que queien sobre la catenària.

Tots els que estàvem esperant-lo anàvem abrigats amb roba de ple hivern. Portàvem tot el cos tapat i no deixàvem que el vent es colara per dins de la roba i ens deixara glaçats.

L'estació l'havien construïda a les afores del poble per a que tots els que anaven a esquiar tingueren l'estació d'esquí més prop. Allò feia que allí els dies d'hivern les esperes es feren eternes. La muntanya estava situada molt a prop donant-li un encant especial a l'edifici de l'estació, des d'on es podien contemplar els pics de les muntanyes enfarinats gairebé tot l'any.

Ella va arribar uns moments abans de que el tren fera la seva entrada per l'andana principal. Semblava com si el tren hagués estat esperant a que ella arribara per fer la seva aparició.

Ens varem saludar molt fredament, no ens varem besar. Feia temps que no ho fèiem i semblava que tots dos haguérem assumit la nostra decisió, la qual per ella no tenia marxa enrere, encara que jo esperava una segona oportunitat.

Havíem de fer el viatge junts perquè ella m'havia demanat si podia acompanyar-la. Li vaig dir que no tenia cap inconvenient en fer-ho. Esperava una sorpresa d'última hora.

M'havia dit que anara amb ella perquè no coneixia bé el trajecte, ni la ciutat de destinació,però jo degut a la meva feina havia viatjat bastant per aquells llocs i per això ella m'ho havia demanat.

El viatge amb el tren va ser molt tranquil, amb les vistes dels flocs de neu que s'estampaven a les finestres i amb el vent que havia escombrat els núvols deixant a la vista els cims blancs de la serralada.

Se'm va fer curt. Feia temps que tenia moltes ganes de gaudir de la seva presència i ella em va regalar un viatge dolç, amb boniques rialles que eixien d'aquella boca de dents blanques alineades perfectament i que contrastaven amb el roig dels llavis pintats de manera exquisida.

Finalment varem arribar a la seva destinació, ens varem acomiadar amb un bes dolç i llarg. Em va dir adéu i un “ja ens veurem”. Ens varem donar l'esquena i cadascú se'n va anar pel seu camí, però jo no vaig poder evitar girar-me per veure com se'n anava. Llavors va ser quan des de la cantonada va eixir un home alt amb un vestit de jaqueta gris. Ella es va arrimar es varen donar un bes als llavis i varen marxar junts.

La nostra relació havia acabat definitivament

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada