Quan de nou vam entrar en la casa de la muntanya varem notar un fred semblant al d'una cova deshabitada. Es notava que la presència dels éssers humans havia estat inexistent durant molt de temps.
Era una casa que sols la utilitzàvem par anar a passar alguns caps de setmana llargs a l'hivern i les vacances de nadal. La resta de l'any es trobava buida, sense l'escalfor de l'alè de cap persona.
Al primer cop de vista varem veure com els habitants que havien fet seva la vivenda eren les aranyes, les quals havien teixit llargues teranyines amb les agulles que portaven incrustades al seu cos. Havien tingut el temps suficient per crear un filat que començava en la llar de foc i acabava al fumeral de la cuina.
Només arribar varem fer neteja i descarregàrem tots els queviures que portàvem a l'interior del cotxe. Varem obrir les finestres per que es ventilara aquell habitacle tant de temps deshabitat, i vam engegar el compressor per tal que el corrent elèctric brollara de nou pels cables que corrien pels barandats de rajola.
Varem preparar la llenya que ens havia sobrat l'any anterior, la qual estava guardada en el garatge i la varem pujar al costat de la llar de foc, des d'on l'aranya ja havia marxat en sentir-nos arribar.
Quan el cel es va fer fosc com la gola d'un llop, encenguérem el foc de la xemeneia. De sobte l'estada es va enllumenar amb el llum blavenc de les flames, acompanyant-nos en una nit d'hivern que ens agraïa el retorn a la casa.
Ja estàvem a punt d'anar-nos-en a dormir quan es va posar a nevar deixant un llençol blanc al voltant de la vivenda. L'estampa que observàvem des de la finestra era quelcom increïble. No podíem demanar res més...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada