Total de visualitzacions de pàgina:

divendres, 3 de febrer de 2012

Relats curts XXXIII


Ja havia arribat la data!. Era el dissabte que havíem acordat que faríem el sopar. Ho fèiem cada hivern i era una manera de retrobar-nos els amics de sempre. Era el dia que xarràvem del passat, el present i el futur.

El futur no ens preocupava tant, estàvem lligats a l'esdevenir dels nostres fills, els quals i sempre amb el nostre beneplàcit, havien acabat hipotecant el temps del que disposàvem actualment. Per això el futur no era quelcom massa important per nosaltres, era alguna cosa que sempre acabàvem associant als nostres fills i a la família, però en un sopar de vells amics això no tocava, era millor parlar de nosaltres i recordar els temps de la nostra joventut.

Sempre anàvem a sopar al mateix bar, i com que ho fèiem una vegada a l'any deixàvem en mans de la cuinera el menú. No ens importava massa el menjar, ens importava més la tertúlia i el record de temps passats. Records de malifetes escolars, d'amors platònics i de somnis incomplits.

En el temps que feia que celebràvem l'esdeveniment havíem sopat carn, peix, embotits, marisc, etc. Ho havíem provat gairebé tot, però la cuinera sempre acabava sorprenent-nos. No sé si perquè realment ens sorprenia de veritat o que nosaltres ens conformàvem en menjar, beure i xarrar.

Les converses flotaven en l'ambient, quedant demostrat que els anys ens havien anat passant. No volíem reconèixer-ho, però quan explicàvem coses de la nostra infantesa observàvem la llunyania en que havien quedat. Algunes, fins i tot havien quedat estancades, com si el motor que les mantenia en vida haguera quedat sense corrent elèctric.

Rèiem, bevíem, menjàvem, recordàvem i parlàvem. El sopar sempre era amè convertint-se en una excusa per eixir de casa, seure en una taula i recordar temps passats que ens feien rejovenir durant una nit cada any. Mentre que les copes plenes de vi ens acompanyaven fidels en el pas del temps.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada