Total de visualitzacions de pàgina:

divendres, 6 d’abril de 2012

Relats curts XLI


Àlex i Eva havien anat a l'escola junts, eren veïns i es coneixien des de que havien arribat al món, i a mesura que varen passar els anys varen augmentar la seva relació fins a arribar a fer-se nuvis.
Tot va començar amb un bes sota la lluna, una nit on les estrelles del cel els estaven observant. Havien pujat al terrat, ella amb l'excusa de recollir la roba i ell amb la de buscar uns papers en un quarto traster que hi havia al terrat. Ho havien planejat així, havien quedat en una hora concreta i es varen trobar sota la llum de la lluna.
Feia molt de temps que ho desitjaven i es varen fer un bes llarg i profund. Un bes amb sabor d'amor, de desig i de plaer. Un bes furtiu que es varen fer mentre cadascú estava en el seu terrat separats per un mur de formigó.
Àlex no havia volgut continuar amb els estudis i s'havia dedicat a treballar en el magatzem de fruita de la família, mentre que Eva havia continuat amb els estudis universitaris. En quatre anys ja els havia acabat i llavors era el moment de decidir que volia fer en la vida. Va estar buscant feina en totes les empreses de la zona. No va tindre èxit i quan va acabar l'estiu es va plantejar acceptar qualsevol oferta de treball vinguera d'on vinguera.
A finals d'estiu una empresa ubicada en Londres es va posar en contacte amb ella per tal d'oferir-li una feina. La feina li agradava molt ja que era un treball basat en els estudis que havia cursat en la universitat, i a més li oferien un bon sou. Finalment la va acceptar sense dir-li-ho a Àlex.
No sabia com dir-li la notícia ni com s'ho agafaria, però un dia que estaven abraçats en el cotxe sota una pluja intensa li ho va dir. Ell s'ho va prendre malament i es va enfadar. Li va dir que ell no s'haguera separat mai d'ella, que l'estimava molt i que es pensava que l'amor que es professaven era el més important.
A Eva li quedaven tres dies per anar a Londres i ell no donava cap senyal de vida. Eva estava molt amoïnada però era quelcom que havia desitjat tota la vida i no podia desaprofitar l'oportunitat.
El dia de marxar se'n va anar a l'aeroport sense saber res d'Àlex. Va estar esperant una hora a que donaren l'ordre d'embarcar, estava cap-cota, amb les llàgrimes que li relliscaven per la punta del nas. Quan de sobte, va sentir algú que la cridava, va aixecar el cap i va veure a Àlex dret al seu costat amb una maleta. Li va dir breument “He decidit continuar la resta de la meva vida amb tu”. Es varen fondre en una abraçada i varen marxar abraçats en la butaca de l'avió.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada