Anaven a celebrar un aniversari a casa d'Enric. Complia 20 anys i havia convidat a la resta d'amics a un sopar. Cadascú es portaria un entrepà i ell els trauria la beguda i alguna cosa per picar.
A les nou de la nit varen començar a sopar i poc a poc va anar fent efecte l'alcohol que havien comprat, així les rialles i les bromes varen anar amenitzant la nit.
Les previsions meteorològiques havien anunciat que seria una nit d'hivern desagradable amb tempestes i aiguats. De sobte, al mirar per la finestra varen vore que havia començat a llampegar i tronar com si anara a acabar-se el món, llavors varen buscar un ciri per si de cas se'n anava la llum.
La tertúlia va avançar en un altra direcció, introduint a la conversa historietes de misteri i terror. Allò sempre era un tema recurrent per ells, però com que la nit i la cervesa acompanyaven encara gaudien més.
Finalment el llum es va apagar i varen encendre un ciri que havien fet en dos trossos per il·luminar la taula. L'efecte del llum del ciri feia que les ombres de la paret hagueren cobrat vida, doblegant-se sota la banda sonora que emetia la tempesta.
Les cares havien canviat la seva fesomia i havien passat a tenir un color groc com si la barreja de carn i de cera hagués modelat els rostres.
Un dels assistents va proposar anar a tocar la porta del cementiri. Suggeriment que fou acceptat. Evidentment l'ajuda de l'alcohol invitava a acceptar el repte.
Quan varen eixir de casa tan a penes es veia el carrer. Encara no havia tornat el corrent elèctric i eren les llums artificials de les cases, els que es projectaven al carrer obtenint una mica de llum per orientar-se. Quan varen anar cap al camí que donava al cementiri, es van adonar que el llum que tenien a dintre del poble ja no romania als afores. Però no era moment de tornar enrere i varen continuar pel camí. Ningú volia ser un covard.
Havia deixat de ploure i sols quedava la resta de la tempesta amb trons i llamps, els quals deixaven veure el camí durant la seva breu estona de vida.
Quan varen arribar a la porta van decidir fer tres tocs i marxar. No era el moment de tornar-se'n enrere, ara tocava ser valent. Encara que a més d'un el cor se li'n eixia per la boca.
Només varen tocar la porta per primer cop es va sentir una veu que va dir: “On aneu?”. Llavors varen eixir corrents desbocats atrapats pel pànic, sense parar fins arribar a casa. Mai varen saber si la veu va ser real o se l'havien imaginada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada