Total de visualitzacions de pàgina:

divendres, 22 de juny de 2012

Relats curts LI


Sembla que era ahir quan Joan i Carla havien eixit del poble per a anar a l'institut i després a la universitat, però no era ahir, ni molt menys. Ja feia gairebé vint anys que voltaven pel món.
Ells havien canviat la seva fisonomia, Joan havia perdut una part dels cabells llargs i rosos que havia lluit quan era jove i Carla, encara que es conservava bastant bé, havia vist com li apareixien les primeres arrugues en la cara. Tot era un símptoma de que els anys havien passat, però també ho era de que en la vida havien estat constantment en lluita per tal de defensar els drets que els pertanyien.
Eren els dos professors, amb la mala sort de que eren interins. Després d'haver passat molts anys de formació universitària i d'oposicions molt dures no havien pogut aconseguir aprovar i obtenir una plaça que els assegurara el futur. Havien passat un munt d'anys estudiant de nit i de dia, havien pagat acadèmies privades, i fins i tot havien renunciat durant molts períodes a fer vida social perquè tenien que estudiar durant gairebé tot el dia.
Degut al temps que havien dedicat a preparar-se en el món de la docència havien hagut de renunciar a tindre fills. Una decisió molt dura, però que havien hagut d'assumir després de pensar-ho durant molt de temps. A més ho tenien complicat ja que cada any els tocava treballar lluny de casa i quasi sempre separats per un munt de quilòmetres que formaven una barrera insuperable per als dos. Aquesta distància feia que sols es pogueren vore els caps de setmana, cosa que s'asemblava a l'antic servei militar.
Però les coses es varen començar a complicar molt més, així que quan la crisi els va caure a sobre tal com si fora una barra de plom, es varen assabentar que possiblement no tornarien a treballar de nou en una aula, perquè les retallades els deixaven fora de la funció pública. Així i tot varen voler fer el darrer servei que podien fer-los als seus companys i a la pròpia societat, varen assistir a les manifestacions que s'havien convocat i varen fer els dies de vaga pertinents. Com sempre, donant la cara.
Quan va acabar el curs varen abandonar l'apartament amb el cotxe carregat per tornar de nou al poble. Asseguts en el vehicle no tenien ganes de parlar. Sols els seus ulls vidriosos i humits manifestaven el sentiment que els atrapava. Tot s'havia acabat, encara que quedava temps per poder ser pares.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada