Vista
des de la finestra de l'habitació semblava un bolet. Anava amb una
minifalda de pell de color negre, unes botes altes del mateix color i
unes mitges que anaven a joc amb el temps tan desagradable que feia
aquella vesprada de principis d'octubre. Ella es refugiava damunt de
la vorera, just davant de la porta de la cafeteria on tantes vegades
s'havien professat amor, sota el llum que es reflectia des dels
llambordins.
El
que la feia semblant a un bolet era el paraigües que portava per
protegir-se de la silenciosa pluja que queia de manera horitzontal.
Era un paraigües florejat, el qual tapava el somriure de lluna plena
adobat amb carmí de sang i un pel arrissat que deixava caure uns
rinxols agosarats davant dels ulls de gata.
Anava
molt ben vestida. Es notava que l'ocasió no era una qualsevol, sinó
que devia de ser una trobada molt especial per ella.
Mentre
continuava plovent, ella continuava quieta, sense moviment, com si
espera que algú pressionara un botó per posar-se en marxa. Semblava
una estàtua de sal, immòbil sota la fina pluja, que feia que
començaren a colar les canonades, les quals portaven l'aigua des del
terrat fins al carrer.
De
sobte es va moure cap a un costat. Llavors les blanques dents de la
seva dentadura varen aparèixer com un solstici. Per l'altre
costat de la vorera baixava la figura d'un home amb una gavardina
grisa que li tapava la pluja fina. Es varen quedar mirant-se cara a
cara. Encara que no els podia veure la cara imaginava que era un amor retrobat.
Es
varen fondre en una abraçada que semblava eterna, com si fora un
amor desitjat o el retrobament d'un vell amor, llavors es va sentir
el soroll d'un dispar. Des de la finestra on estava, vaig baixar
corrent. No sabia que havia passat, però quan vaig eixir al carrer
vaig veure la figura de l'home estirat a terra envoltat amb un toll
de sang i una ferida de bala a la panxa. Estava mort i ella havia desparegut.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada