5a Temporada. Relat 5

Que la vida està plena de preguntes sense resposta tots ho sabem. Que moltes de les preguntes que ens fem les deixem en l'aire perquè ningú les respondrà també. Però, així i tot, el nostre cervell es passa els dies processant informació. Quan dormim, quan caminem, quan mengem... El cervell no para mai. No es reinicia. No para mai ni se li acaben les piles.

Però el cervell no té resposta a totes les qüestions per més quotidianes que semblen. Algunes perquè no les sabem, altres perquè no les sap ningú i altres perquè, encara que semble mentida, o no tenen resposta o aquesta no és gens convincent.

No se si la gent es fa moltes preguntes al llarg d'una jornada. Jo si que me'n faig i també em pregunte que es pregunta la gent.

Aquesta situació és com una mena de bucle que no té eixida. Preguntar, repreguntar i no obtindre cap resposta no té cap sentit, però la curiositat fa que el nostre subconscient no pare de cercar respostes. No son sols els xiquets els que necessiten respostes perquè sempre estan preguntant Per què?. Som tots els éssers humans els que necessitem respostes a algunes qüestions i en alguns moments determinats.

Preguntes hi ha moltes però en deixe unes quantes per a que aneu pensant la resposta si és que hi ha.

Perquè continuen havent murs en el món i encara se'n estan construint més? Per què el pressupost que el primer món inverteix en productes per aprimar-se i fer esport supera el que es destina per eradicar la fam a l’Àfrica?, Per què les tortugues i els peixos dels nostres fills estan millor alimentats que 2/5 parts del món humà?, Per què qualsevol líder mundial pot assassinar impunement? Per què als tribunals internacionals sols es jutgen uns determinats crims i altres no? Per què la Mediterrània continua essent la fossa comuna de milers d’emigrants? Per què alguns s'apropien de milions d'Euros i no entren a la presó i altres per una llauna de sardines són condemnats? Qui són els immigrants? Qui no és immigrant? Què és una frontera? I un país?

 Són moltes preguntes que poden admetre un munt de respostes (moltes interessades) però cap d'elles ens soluciona cap dels dubtes.

5a Temporada. Relat 4

Si algú va inventar el món, cosa que no se però que tampoc em preocupa. Si un ser inimaginable amb molt poder va crear les persones, els éssers vius i les plantes, tampoc ho se, però no tinc massa interès per saber-ho. Tant em fa si algú ho ha fet, s'ho ha inventat, si vivim en un món paral·lel a altres mons o si ara en el món en que vivim estem mort per sobreviure després o ara estem vius i morirem després. És una cosa que se m'escapa de les mans i a més el meu cervell, ja amb una certa edat, no es pot permetre el luxe d'utilitzar més matèria gris per tractar d'esbrinar una matèria tan complexa.

El que si que em sembla un encert d'aquest món (o infern o avantmort o el que siga) són, entre moltes coses, aquestes: la primera és la salut, un element tan important i que, curiosament, sols ens recorde'm d'ell quan no el tenim. Així en molts països el que es desitja en les celebracions és salut i nosaltres apel·lem a la sort. La salut és més important del que sembla, però tal com passa en moltes coses de la vida, l'apreciem tal com van passant els anys i quan comença a donar símptomes d'esgotament. Aquesta la tenim, o no, rics, pobres, alts, guapos negres o blancs. No hi ha distinció ni classes.

Un altres dels encerts és la data de la mort. Em sembla important que ningú sàpiga ni l'hora ni la data de la seua mort, si no és que se la provoca. D'aquesta manera podem viure sense pensar quan es produirà, si ens pillarà joves o grans, si ens agafarà gitats al llit, jugant a pàdel o dormint. Si sabérem la data i l'hora del desenllaç no seríem feliços, no sabríem que fer mentre esperem ni quina roba posar-nos per l'ocasió.

 Però una cosa que em preocupa, encara que en aquest futur tecnològic meravellós en que ens trobem immersos segur que tindrà solució, és la connexió del cervell amb la informàtica, però no per poder manipular-lo i aprofitar-nos d'ell, si no per que d'aquesta manera podríem establir un port d'eixida i poder fer una còpia de seguretat. Imagineu per un moment que haguérem pogut fer una còpia del cervell de Da Vinci? O d'Einstein? O de Vivaldi? Això si que seria un encert que no es va tenir en compte quan algú (si és que va ser algú) va crear els éssers vius. Si, modestament, tinguera l'ocasió li diria que si de cas pensa en crear-ne un altre li recomane que s'ho vaja rumiant. La sapiència i la intel·ligència s'haurien de poder transmetre i conservar-los com a patrimoni universal.

5a Temporada. Relat 3

L'escola de poble, la de tota la vida, a pesar dels anys encara romania sencera. Es trobava en un lloc privilegiat des d'on es veia la mar i la muntanya. En les seues aules continuava la flaire de romaní, tan característica, que havien anat olorant de generació en generació. Les portes de fusta vella ja tenien alguna escletxa per on els raig de llum guaitaven a la pissarra plena de lletres i de números.

Els professors que havien anat passant per l'escola havien patit les dificultats per donar classe en una escola que havia millorat molt poc amb el pas dels temps, així, encara què les cadires, la pissarra, les taules i les prestatgeries havien sofert un canvi, aquest ja feia molts anys que s'havia produït i els elements ja començaven a notar el desgast.

Per part dels governs municipals tampoc havia hagut massa interès per adequar les instal·lacions, ni motivar al professorat i l'alumnat per a què l'escola no perdera mai la importància ni l'esplendor que havia de tenir.

El pas dels anys l'havia afectada sempre de manera negativa, així durant els anys en que al poble tothom es guanyava les garrofes amb la collita de taronges, la màxima prioritat dels alumnes, i també de les famílies, era abandonar l'escola per incorporar-se al món laboral, un món laboral que donava diners fàcils i que permetia viure acomodadament a tots els veïns. La taronja impulsava el tren de la construcció, del mercat del motor i del comerç local. Però, malauradament, tot acaba, i allò va acabar.

Al poc temps va ser la construcció la que va començar a despuntar. Els pisos, adossats, xalets, poliesportius, centres d'oci i camps de futbol varen canviar la fesomia del poble i al mateix temps d'una escola que ja estava tocada de mort.

Llavors va ser quan l'administració va veure la possibilitat de canviar l'escola de poble. Allí ja no tenia sentit, els nous rics portaven als seus fills a escoles privades i els que quedaven al poble anaven el mínim temps possible per poder portar un altre jornal a casa.

Com sempre passa, la crisi va arribar i va coincidir en el moment en que l'escola estava en perill de tancament. Ja quedaven pocs xiquets, els mestres no volien treballar en un destí on l'educació havia passat a segon terme i en una escola que es moria de tristesa.

L'escola havia perdut la llum, la vida i el somriure, fins i tot la flaire de romaní que l'havia acompanyada tota la vida, però el govern actual no volia perdre l'educació ni la cultura i es va plantejar la possibilitat d'adoptar a famílies amb fills que s'empadronaren al poble i que mantingueren l'escola. Un poble tan tancat, tan seu i tan poruc de tot el que venia de fóra va haver de canviar el xip davant de la desaparició de l'escola.

Això va fer que l'escola es salvara amb les famílies immigrants que van vindre de fóra. L'escola va tornar a somriure, els raigs de sol varen visitar als xiquets que omplien de nou les aules i la flaire de romaní va tornar a escodrinyar per les velles finestres.

 Aquest immigrants havien salvat el centre on s'impartia l'educació, la cultura i els valors de les persones. Aquests sols eren éssers humans i ja no es qüestionava ni el color ni els arrels, havien passat directament a ser immigrants de primera, mentre que altres continuaven considerats de segona.  

5a Temporada. Relat 2

Les campanes tocaven a morts i el poble s'omplia de rogles on tothom comentava el que havia passat. Encara era matí, però la notícia ja s'havia escampat per tot arreu. En les converses improvisades al carrer les preguntes i els gestos eren d'incredulitat. Com podia ser? Que havia passat?. Era tan jove... Eren les primeres reaccions a la mort d'Enric.

Ell ho observava tot des d'un plànol superior. El cos li flotava en l'aire com si no hi haguera gravetat. Es movia sense sentit tal i com ho feien els astronautes que havia vist a les sales de cine. No entenia que passava. Tampoc sabia de qui parlaven. Però ell parlava i ningú l'escoltava. Intentava cridar més fort, però tampoc. Li va tocar l'esquena a una de les dones que formaven el rogle, però la mà la va travessar. Passava alguna cosa però no sabia el que, així que va decidir anar a casa.

En arribar va veure un munt de gent a la porta. Alguns ploraven, altres es lamentaven i molts d'ells restaven en silenci. Va passar entre mig sense que cap dels presents li fera cas. Eren tots coneguts, però alguna cosa molt greu devia estar passant perquè, en veure'l, ningú es va ni girar.

Al travessar la porta la sensació de malestar es va apoderar d'ell. Alguna cosa molt greu devia passar, encara que no sabia el què. Va veure a la seua dona i als seus fills plorant davant el sofà de casa i va respirar. Es trobaven bé. I en acostar-se va veure uns peus que sobreeixien del moble. Eren unes sabates esportives com les seues, com les que portava en aquell moment. Llavors al apropar-se del tot va veure el rostre de la persona estesa al sofà. Era ell.

Estava mort. Ara entenia el que li passava, perquè flotava, perquè no el sentia ningú, perquè no li feien cas. Però com podia ser que fóra mort si ell ho veia i ho escoltava tot?. Devia ser eixa sensació, que diuen, que tenen les persones quan moren?. Però com havia mort? De fet ni se'n havia adonat.

El varen enterrar al cementeri municipal. Ell no volia, preferia la incineració. Però sa mare, que encara vivia, volia un lloc on anar a visitar-lo i aquest lloc no era altre que el cementiri.

En portar-lo per soterrar encara mantenia la sensació que era viu. Ho continuava veien tot i escoltant tot, encara que estava dintre d'un taüt de fusta marró reblat i tancat en clau. Ell sempre s'havia preguntat perquè ho tancaven tan tancat si d'allí ja no eixia ningú.

 Però va notar que el cos absent, de sobte, es tornava pesat. Parlava i s'escoltava la veu. Els plors i els laments s'escoltaven com sempre, com quan era viu. Semblava impossible però havia tornat a la vida. Així que va començar a pegar cops de puny i de peu a dintre del taüt. Estava viu i l'havien d'escoltar. Cridava amb totes les seues forces. Fins que una veu va dir que s'escoltaven sorolls. Varen parar atenció i tots ho varen poder escoltar. Llavors varen procedir a l'obertura del taüt on, de nou, va veure la llum. Es va tocar el front i el tenia banyat. Estava suat, tenia la boca seca, però la visió encara no era massa clara. De sobte va escoltar una campana. Es va girar. Era el despertador. Tot havia estat un somni.

5a Temporada. Relat 1

La lluita era cruenta en molts llocs del país, però als pobles, molts dels veïns, no sabien perquè lluitaven, i de vegades canviaven de bàndol segons el seu interès convertit en ganes de viure i per un instint natural de supervivència.

Poc a poc els bàndols es varen anar definint. Tots eren d'un o d'un altre. També hi havia que no eren de cap dels dos però molt aviat tothom, volent o sense voler, quedava definit. Així un queia en un costat o en un altre segons eren els seus familiars o amics o segons els costums.

Moltes persones varen quedar identificades sols per la manera de viure o la posició econòmica.

Els que més varen patir varen ser els homes, que són els que varen haver de lluitar en el front, cosa que va fer que moltes dones hagueren de donar a llum soles a casa, en condicions penoses i en condicions de salubritat que no asseguraven ni un bon part, ni la supervivència del xiquet o la mare.

Però el sofriment de les dones en trobar-se soles, sense recursos i al càrrec de xiquets xicotets i persones majors no era menor al dels homes que lluitaven al front.

Però tothom no va poder quedar-se a les seues cases i varen haver de marxar, sense rumb, amb les poques pertinences que tenien. Ho feien de nit o de matinada quan no els veia ningú, i marxaven amb un carro arrossegat d'un cavall o un ruc que els portava cap a un viatge, moltes vegades, sense retorn.

La família de Joan es va decidir a marxar quan els bombardejos i les ràfegues de metralladora cada dia sonaven més a prop de casa. L'única solució era marxa de nit, tal com havia fet molta gent de poble, que era quan no els veuria ningú i no tindrien problemes per eixir del poble. Era dur abandonar la llar però no tenien altra alternativa.

Ho varen preparar tot per marxar. Dins de casa, preparada per guardar el carro, varen carregar tot el més necessari. Anirien a peu i ja pararien a descansar quan es fera de dia.

Van caminar fins un hort que tenien a quatre quilòmetres de casa i varen muntar una mena de campament a sota d'una figuera. Descansarien tot el dia i marxarien de nit.

A mitat vesprada Maria, que estava embarassada de huit mesos, es va començar a sentir malament. Era el xiquet que ja venia. Ho varen preparar tot i la varen ajudar per a que el nadó nasquera sa. Va ser un xic, li posarien el nom de son pare, Joan.

Però de nit havien de tornar a fer ruta, no hi havia descans. Varen embolicar al xiquet per a que no patira fred i a la mare la varen pujar al carro per a que no caminara. Així vares estar durant cinc dies, fins que varen arribar a una ciutat veïna en la que varen poder quedar evacuats en casa d'un matrimoni jove.

Eren refugiats. Fugien d'una guerra i abandonaven la seua llar. Necessitaven que algú els acollira i poder refer la seua vida. Però la seua il·lusió era que acabaren els enfrontaments i tornar a casa. Ni més ni menys que el passa hui en dia en alguns dels nostres països veïns. Que fràgil és la memòria!!!!.

4a Temporada. Relat 16

 Des de fa uns quants anys em plantege si l'ésser humà ha avançat. Sé que aquesta pregunta té dues respostes molt clares: la primera és que la resposta és afirmativa ja que s'ha produït un avanç molt important en la medicina, la tecnologia o la saviesa, la segona és també afirmativa, ja que és evident que les societats avancen cada vegada més.

Llavors, Per què em faig aquesta pregunta? Per què me la continua plantejant si ja he donat la resposta?. Aquesta pregunta sols me la faig jo o se la fa algú més? No tinc la resposta a aquestes qüestions però després de llegir bastants coses sobre la vida dels grecs puc dir que tinc dubtes seriosos sobre si realment hem avançat o sols ho hem fet en el camp de la tecnologia.

Si ens fixem en la vida en l'Antiga Grècia observem que els ciutadans solien disposar de prou temps lliure, que passaven força temps en els banys i les barberies. A Grècia l'oci havia d'ocupar bona part de la jornada dels ciutadans.

És a això últim al que em vull referir quan pense en l'evolució, per la qual cosa sembla increïble com després de tants segles intentem aconseguir una cosa que ja teníem i que sembla que no som capaços d'assolir. M'estic referint al temps lliure. Aquest, és desitjat per tots els mortals, però no fem res per aconseguir-lo. Anem tots els dies a tope, ens busquem feines extra, moltes vegades sense sentit, i quan ens adonem que és hora de gaudir del temps lliure ja són les onze de la nit i toca dormir. Així un dia darrere d'un altre.

Els grecs dedicaven molt temps a l'oci. Aquest no els proporcionava poder econòmic, encara que si plaer personal. L'oci no hi ha que anar a buscar-lo, simplement es tracta de gaudir d'ell, però en la societat en la que vivim l'hem deixat de banda.

Sols ens preocupem per acumular riquesa, tenir més poder, demostrar quelcom que de vegades no som. Aspirem a tenir el cotxe més gran del nostre barri, a fer viatges que tothom ens envege, a demostrar que som més feliços perquè tenim més diners o a passejar-nos amb roba de marca mirant a la resta per damunt del muscle.

Però és tot això més important que l'oci? És el temps lliure una cosa que es puga pagar? Per què no presumim de llibertat i vida en compte de fer-ho amb els diners, els cotxes o la roba luxosa?.

És veritat que som més feliços? Com és que una cosa tan simple, barata i accessible de la que gaudien les antigues civilitzacions ara no la podem tindre? O és que alguns no la volen?.

Un munt de preguntes inconnexes, de vegades, molt fàcils de respondre.

4a Temporada. Relat 15

Àlex treballava en una cèntrica oficina en el cor de la ciutat. Tenia un treball que el tenia ocupat des de les huit del matí fins les sis de la vesprada. L'empresa estava ubicada en un edifici de deu plantes amb vidres transparents i folrada de grans finestrals. Des del seu privilegiat despatx tenia una amplia visió de tota la ciutat ja que l'altura sobrepassava la major part dels edificis, esglésies i monuments.

Quan per algun motiu havia de quedar-se a treballar fins més tard, ja amb l'oficina buida, ordenava les últimes idees que li quedaven en el cervell, mentre observava els llums de la ciutat que s'il·luminaven sota els seus peus. Llums de tots els colors: roges, blaves, grogues, fixes i intermitents.

Havia arribat a l'empresa només acabar els seus estudis universitaris, els quals havia aconseguit portar endavant amb una beca de l'estat condicionada als seus resultats acadèmics. Uns resultats que l'havien fet acabar amb una menció honorífica i que, posteriorment, un munt d'empreses havien volgut comptar amb els seus serveis.

En la seua infantesa, marcada pel caràcter del poble, havia viscut en llibertat. Havia aprés a apreciar el treball dur dels seus pares, la feina ben feta pels treballadors del camp, les amistats i els jocs del carrer, però també recordava amargament com el seu amic Joan havia desaparegut engolit pel riu mentre es banyaven una vesprada càlida d'estiu.

Al jove l'havien buscat durant un munt de dies sense que la cerca tinguera èxit. Va ser un pal molt fort i aquest succés va condicionar, durant un temps, la vida del poble i dels seus veïns. L'alegria dels carrers es va convertir en tristesa, els jocs cridaners varem passar a ser silencis i les flors que guarnien els carrers del poble no varen brotar. Passat un mes la cerca va acabar, llavors del record de Joan sols varen quedar les vivències, els jocs, les rialles i un ram de roses roges que es va dipositar en el penya-segat on s'havien banyat furtivament tots els xiquets del poble durant dècades.

Una vesprada, mentre Àlex estava en el seu despatx, la seua secretària li va dir que una persona havia vingut a buscar-lo. Li va preguntar qui era i li va contestar que no ho sabia, que no l'havia vist mai. Li va demanar si havia deixat alguna targeta o li havia dit el nom, li va respondre que no, però li va dir que tornaria.

Al dia següent va passar el mateix, sense que Àlex poguera veure la persona que demanava per ell.

 Fins que un dia, mentre estava en el seu despatx va entrar la seua secretària a organitzar uns arxivadors. En apartar-ne uns quants es va fixar en una xicoteta foto que hi havia a la prestatgeria. Era una foto antiga, feta en un poble, on hi havia quatre joves sense camisa a la vora d'un riu amb un somriure net i juvenil als seus rostres. Aquesta va agafar la foto i dirigint-se a Àlex li va assenyalar una persona dient-li que era el que havia demanat per ell. Àlex es va quedar de pedra. Era Joan.