Era un dia de festa en el que es feia visible l'arribada de la primavera. Com cada any per les mateixes dates varem decidir anar de paella a la caseta de camp dels avis de Josep. Era una caseta que no era habitable, però tenia tot el necessari per abastir-nos dels serveis més bàsics. Hi havia una cisterna amb aigua, llenya taules, cadires, un lloc per guisar i una parra que donava ombra a la part del darrere, d'on sobreeixien uns penjolls de raïm encara verd, però que començava a atreure a les vespes.
Anàvem amb les amigues de sempre i era la primera vegada que ho fèiem amb cotxe, ja que ens anàvem fent majors i alguns dels membres de la colla ja disposaven del carnet de conduir.
Com sempre, varem distribuir la feina entre tots, beguda, menjar, preparat per la paella, dolç... En fi de tot, com si haguera de vindre una guerra.
Es feia estrany que tant de temps junts no s'haguera consolidat cap parella entre nosaltres. Semblava més una relació d'amistat entre membres de sexe diferent, on no tenia cabuda cap relació d'amor.
El plaer del sol de primavera va deixar pas a la flaire de llenya que començava a recórrer cadascun dels espais de la caseta. Estàvem acompanyats de pardals de temporada, caderneres o verderols que cantaven a pulmó la sintonia de les estacions. Mentre esperàvem a que la paella acabara el procés de cocció refrescàvem la gola amb cervesa .
El dia fou magnífic, el temps, el menjar, la companyia i el paisatge. Però la desaparició del sol per darrere de les muntanyes ens va recordar que era hora de recollir i de marxar cap a casa.
Varem pujar als cotxes, i varem observar que Carles i Marta es despenjaven del grup i agafaven un cotxe per tots dos sols. Ell amb la barreja formada pels efectes de la cervesa i l'amor es va declarar a Marta. Ella se'l va mirar i va somriure, llavors ell li va donar un bes a la galta, mentre en la radio del cotxe sonava “The way we were” de Barbra Streisand.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada