2a Temporada. Relats curts 27

Andreu s'havia quedat solter. Era la seua opció de vida. No és que no li agradaren les dones, però després de vàries aventures de joventut havia decidit que el dia de demà no volia compartir la seua vida amb ningú. No volia que cap persona li haguera de dir el que havia de fer i el que no, però tampoc volia formar una família ni tindre fills. Això a ell li semblava una esclavitud, per la qual cosa va decidir quedar-se a casa dels pares i conviure amb ells fins que varen morir.

Amb el pas del temps s'havia convertit en un personatge taciturn i rar. Pràcticament mai eixia de casa i sols ho feia quan tenia una necessitat molt gran. Però això no volia dir que fóra un home desendreçat i que tinguera la casa bruta i abandonada. Ho tenia tot net i arreglat. La casa era el seu món i així ho sentia.

Amb els diners que li havien deixat els pares tenia bastant per viure la resta d'anys que li quedaven, ja que aquests havien dut una vida discreta i senzilla. El pare havia tingut una tenda i unes quantes terres, la qual cosa els havia servit per viure de manera folgada, i a més per pagar-li a ell una carrera d'enginyer que no havia posat mai en pràctica.

Havia heretat tres terrenys, els quals va vendre a la mort dels pares, es varen dur un mes de diferència, i amb això i els diners que tenien al banc va recollir gairebé dos milions d'euros, els quals anava gastant a poc a poc. Aquests diners li havien de servir per tota la vida així que va deixar dos-cents mil euros al banc, no se'n fiava massa d'ells, i la resta els va guardar a casa.

No eixia per res i des de l'ordinador feia tots els tràmits que necessitava per viure. Així, li portaven el menjar a casa, la roba, que pràcticament no utilitzava, i andròmines informàtiques que si que utilitzava sovint. Fins i tot la televisió i la resta d'electrodomèstics els havia comprat per la xarxa i li ho havien portat a casa. En fi, es podia dir que més o menys havia dimitit de la vida urbana.

Un dia al matí es va aixecar del llit i es notava com si alguna cosa dins d'ell no funcionara bé. Ja feia uns dies que li passava però eixe dia els símptomes eren més forts. Va mirar el rellotge i va vore com les sagetes del rellotge donaven voltes sense rumb sobre un fons on havien desaparegut les hores. Va fer un tomb per dins de casa i va vore com a la porta tenia un munt de correu, gairebé d'uns deu dies, la taula de la cuina tenia una pizza començada que començava a descompondre's i la televisió estava en marxa.

No sabia que havia passat, però tenia la sensació de que el cos no li feia cas al cervell. De sobte li va vindre un flash en forma de data i va recordar que feia tres anys que havia mort la mare. Així que va decidir anar al cementeri a fer-li una visita. Mentre caminava, semblava que ningú li feia cas, ni tan sols el miraven. Anava com un somnàmbul, sense rumb i no va creuar cap paraula amb ningú. Així va arribar al cementiri i va anar cap al lloc on estaven els pares enterrats. Quan es va posar davant la làpida es va quedar bocabadat. Ara ho entenia tot. En la làpida figurava la inscripció dels seus pares i a sota les seues dades i la data de la seua mort. Ja feia una setmana que havia desaparegut.