2a Temporada. Relats curts 29

Feia temps que entre ells les coses no anaven bé. Ricard s'havia queda sense feina després d'haver treballat durant molts anys en una empresa que s'havia establert en el poble feia uns quants anys i que depenia de la Diputació.

Maria continuava treballant en el menjador de l'escola, cosa que els permetia anar vivint amb els pocs diners que aquella feina els aportava, però el sou havia anat descendint per culpa de la crisi i de les retallades en l'educació.

Ell ja feia temps que estava aturat i que buscava feina sense sort. S'havia desplaçat als pobles del voltant, havia demanat feina de qualsevol cosa, però així i tot no trobava res. Estava desesperat. De que li servien els anys que havia estudiat en la Universitat?. De res, ja que ara, en alguns llocs, li deien que tenia massa formació. Així que estava decebut amb ell mateix, amb els polítics i amb els sistema.

Durant aquests darrers anys havia anat canviant-li el caràcter i s'havia tornat molt esquerp. No tenia ganes d'anar enlloc i es passava els dies fumant al balcó amb els pensaments fora del cervell.

Cada dia era la mateixa rutina: obria l'ordinador, mirava les ofertes de treball que hi havia en les pàgines d'oferta de feina i enviava algun currículum, el qual circulava per la xarxa i que ell sabia que s'esvaïa sense cap mena de possibilitat. Després encenia el televisor, mirava amb desgana les tertúlies polítiques i acabava apagant-la ràpidament perquè aquells xerraires només feien que parlar però no aportaven cap solució.

A poc a poc va anar deixant de veure aquests programes i també els telenotícies, estava fart de mentides i més mentides. El seu futur no tenia solució i ja es trobava en un estat que anava des de la desgana a la depressió i a la desesperació.

Ja no sabia que fer i tant li donava estar viu que mort, a més la relació amb Maria s'havia tornat insostenible i ja pràcticament no es dirigien la paraula.

Ella quan es trobava sola no feia més que plorar, ja que encara l'estimava, però el maleït atur i la falta de futur havia fet malbé la seua relació.

Un dia Ricard va eixir de casa, feia temps que no ho feia, s'havia vestit elegantment i anava fumant cap a la plaça on es trobava la Diputació Provincial. Allí en la recepció treballava Enric, antic company d'ell, el qual encara conservava el seu lloc de treball, Ricard li va dir que volia parlar amb el president per veure si el podia tornar a contractar, així que el va deixar passar. Ricard es va dirigir cap al despatx del president i en entrar va vore com aquest el rebia amb un vestit molt elegant i amb un somriure d'orella a orella. Ricard li va preguntar si tenia alguna cosa per ell, ja que havien passat quatre anys i no li havia dit res, però li va dir que les coses anaven malament i no tenia cap feina per ell. Ricard li va recordar la promesa que li havia fet, que consistia en que quan se li acabara la prestació d'atur el tornaria a recol·locar, però no era així.

Ricard estava fart i no tenia res a perdre, així que es va aixecar de la cadira i es va apropar cap al president, llavors es va treure un ganivet que portava amagat a la jaqueta i el va assassinar. Al cap i a la fi ja no esperava res de la vida.