La
rutina, i més en un poble tan menut, era el més comú. Així cada
dia de la setmana o cada més eren iguals. Semblava que estàvem
atrapats en una roda del temps de la mateixa manera que els hàmsters
donen voltes a una roda que no s'acaba mai a dins d'una gàbia
metàl·lica.
Era
una barreja entre el mite de l'etern retorn i el dia de la marmota.
Però
com que cada dia de la setmana era igual durant totes les setmanes,
l'únic dia en que podíem
donar solta a la nostra imaginació era el diumenge. Aquest, encara
que també venia condicionat per una sèrie d'imposicions de l'època,
ens permetia una llibertat que la resta de la setmana no ens teníem.
Fèiem
una mena de jocs d'engany en que nosaltres enganyàvem
els nostres pares i ells, conscients de la situació, es deixaven mig
enganyar.
Així
era comú que a l'eixida de l'escola, amb els pantalons mig estripats
i els genolls bruts i repelats, arribàrem
a casa i amb la taula parada i l'olla fumejant ens asseierem
per dinar el que corresponia a cadascun dels dies de la setmana.
Dilluns
tocava bullit,
perquè
les mares compraven verdura al mercat, els dimarts posaven caldo per
a dos o tres dies i així continuàvem cada dia fins arribar a la
paella dels diumenges.
Diumenges
era dia de missa i les mares ens obligaven a anar a visitar a Déu,
un Déu que per nosaltres existia en forma de paquet de Ducados al
que li fèiem unes pipades ansioses els diumenges després de
desdejunar.
Aquestes
cigarretes furtives anaven passant de boca en boca mentre alguns més
potentats econòmicament assaborien una taronjada o un plat
d'ensaladilla, però mentre contemplàvem amb la boca oberta els
exquisits plats que adornaven l'aparador venia algun jove amb la
butxaca plena de bitllets guanyats collint taronges i posava una
moneda d'un duro a la màquina i feia sonar “Sultans of Swing” de
Dire Straits”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada