2a Temporada. Relats curts 32

La rutina, i més en un poble tan menut, era el més comú. Així cada dia de la setmana o cada més eren iguals. Semblava que estàvem atrapats en una roda del temps de la mateixa manera que els hàmsters donen voltes a una roda que no s'acaba mai a dins d'una gàbia metàl·lica. Era una barreja entre el mite de l'etern retorn i el dia de la marmota.

Però com que cada dia de la setmana era igual durant totes les setmanes, l'únic dia en que podíem donar solta a la nostra imaginació era el diumenge. Aquest, encara que també venia condicionat per una sèrie d'imposicions de l'època, ens permetia una llibertat que la resta de la setmana no ens teníem. Fèiem una mena de jocs d'engany en que nosaltres enganyàvem els nostres pares i ells, conscients de la situació, es deixaven mig enganyar.

Així era comú que a l'eixida de l'escola, amb els pantalons mig estripats i els genolls bruts i repelats, arribàrem a casa i amb la taula parada i l'olla fumejant ens asseierem per dinar el que corresponia a cadascun dels dies de la setmana. Dilluns tocava bullit, perquè les mares compraven verdura al mercat, els dimarts posaven caldo per a dos o tres dies i així continuàvem cada dia fins arribar a la paella dels diumenges.

Diumenges era dia de missa i les mares ens obligaven a anar a visitar a Déu, un Déu que per nosaltres existia en forma de paquet de Ducados al que li fèiem unes pipades ansioses els diumenges després de desdejunar.

Aquestes cigarretes furtives anaven passant de boca en boca mentre alguns més potentats econòmicament assaborien una taronjada o un plat d'ensaladilla, però mentre contemplàvem amb la boca oberta els exquisits plats que adornaven l'aparador venia algun jove amb la butxaca plena de bitllets guanyats collint taronges i posava una moneda d'un duro a la màquina i feia sonar “Sultans of Swing” de Dire Straits”.