3a Temporada. Relat 7

És veritat que hem arribat a Tots Sants?. Almenys així ho diu al calendari que hi ha penjat al costat de la nevera de la cuina i que ha anat deixant caure les fulles cada trenta dies. Però si eixim al carrer és més fàcil que ens trobem un xiquet amb un flotador que amb un abrig.

Recorde aquells dies de principis de novembre en que anàvem al cementiri (llavors tots els difunts estaven allí) i el recorríem de punta a punta encuriosits per veure a qui coneixíem de tots els que restaven sota unes làpides dissenyades per picapedrers.

Passejàvem amb el coll encongit sota el coll aixecat d'una trenca de botons d'ós que havíem estrenat per a un dels dies de més fred de l'hivern i en acabar el recorregut marxàvem a fer malifetes pel poble i a perseguir a les nostres companys de classe. Elles, més assenyades, anaven amb abrics impol·luts i amb roba nova estrenada per a l'ocasió. Isc al carrer i em torne a fer la mateixa pregunta, estem en Tots Sants?. Veig que tots els que passen pel carrer van en màniga curta i amb roba d'estiu. Alguns xiquets porten pantalons curts i altres després d'una xicoteta carrera suen com les botixes. No sé si van al cementiri amb els seus pares, però si portaren una bossa imaginaria que a dintre d'ella porten una tovallola i crema solar.

Mentrestant els més majors i els més devots visiten als seus familiars soterrats al cementiri. Ho fan amb silenci respectuós i aprofiten per visitar familiars, amics, coneguts i veïns. Alguns preguen unes oracions en cadascuna de les tombes que visiten, mentre que d'altres tan sols s'aturen un moment i passen de llarg.

Quan l'enlluernador sol, que ha fet del dia dels difunts un dia més de platja que de cementiri, desapareix per darrere de les muntanyes, llavors les portes del camp sant es tanquen i deixen descansar als difunts els quals ixen de les seues tombes per torcar-se la suor acumulada en un dia tan calorós.