3a Temporada. Relat 9

Ja ho diu el refrany "L'edat no perdona" i així és. El pas del temps, com totes les coses de la vida, no afecta d'igual manera a tots. A uns els afecta psicològicament, a d'altres físicament, però a tots afecta. Hi ha alguns més afortunats per als que semble que el temps no passa, però malauradament no és així i el rellotge biològic avança en els nostres cossos i els nostres cervells.

Aquest pas dels anys fa que ens sentim com si fórem màquines. De tant en tant ens toca la visita al taller (en aquest cas hospital) i com si fórem un cotxe o un telèfon mòbil hem de passar una posada a punt o ens han de canviar alguna peça. Ja posats estaria bé que ens pogueres fer un reset al sistema i que poguérem començar de nou, però això que si que és possible realitzar en un munt d'andròmines no ho és en el éssers humans.

Tot això no sé si seria bo o no. No sé si aquest reset imaginari sols el podrien fer possible els més poderosos o tots els mortals. Tampoc se si aquesta regeneració del planeta seria un avanç per a la humanitat o si pel contrari seria un niu de conflictes, però mentre no existisca la possibilitat més val no pensar-ho.

Aquest pas dels anys també es veu reflectit en els actes socials als que acudim, així en la nostra joventut acudim a festes on els besos fugaços es barregen amb el fum de les primeres cigarretes o amb el soroll de les primeres motos. Després assistim a festejos i casaments on l'olor i el soroll ara són en forma de coets i de traques. Posteriorment venen els batejos, les comunions i fins i tot les separacions, però quan la vida ens avisa de que el nostre crèdit no és per sempre és quan comencem a assistir a enterraments de familiars, veïns o amics. Llavors arriba el moment de pensar que sense reset ni bola extra hem d'aprofitar cada instant, cada alegria i cada plaer com si fora el darrer que ens queda perquè el rellotge interior en un moment o en un altre pot quedar-se sense corda.