Relats curts L

Pol ja estava cansat de la vida tan monòtona que estava vivint en el seu poble. Havia entrat en un carrusel que semblava no tenir eixida. Semblava haver-se quedat sense futur, però al mateix temps valorava la possibilitat de viure amb els pares i la família, quelcom molt còmode per ell, però que li tallava les ales del seu futur.

Gairebé no havia eixit mai de casa, sols ho havia fet per complir el servei militar obligatori que havia realitzat durant setze mesos a Saragossa. Allí havia arribat a desconnectar de la vida enclaustrada del municipi, però a més havia conegut a una xica que el va fer feliç durant deu dels setze mesos de la mili.

Durant aquest breu espai de temps es va veure atrapat pel plaer de la passió i dels sentiments, encara que la pressió que sentia des del seu entorn familiar era tan fort que va ser incapaç de renunciar a la família en favor d'un primer amor que l'havia deixat marcat per sempre. Així i tot va poder enganyar a la família i després d'acabar el servei militar va continuar a Saragossa quatre mesos més sense que a casa s'assabentaren. Ell els va dir que s'estava pensant la continuïtat a l'exercit i els pares varen creure la mentida de Pol.

Després de tants anys de trobar-se sol i sense futur va pensar de nou amb els anys viscuts a Saragossa i va decidir agafar el vell cotxe que guardava en la masia i emprendre un viatge sense retorn en busca del primer amor que tant l'havia marcat i que havia deixat perdre com un inútil.

Quan va arribar al seu destí va estar buscant l'amor perdut durant tres dies, fins que va trobar l'adreça dels pares d'ella. Així que un dia per la vesprada va anar a casa d'ells per tal de rebre informació de la filla. Es va presentar al pis fent un breu resum de qui era i d'el que volia. Però els pares li varen dir que malauradament la seva filla havia mort feia uns anys en estranyes circumstàncies, just al poc temps de deixar-la abandonada. Pol no s'ho podia creure, es sentia culpable. De sobte es va trobar en que no li quedava res on agafar-se. Havia deixat perdre la millor oportunitat que se li havia presentat en tota la vida. Així que es va acomiadar d'ells, va pujar al cotxe i va començar a conduir sense rumb per la carretera.

Quan portava uns quants quilòmetres conduint el temps va empitjorar i una espesa boira el va deixar gairebé sense visibilitat. No volia detindre el cotxe, i desafiant es va llençar contra  la boira. Llavors de dins de l'espai impenetrable va aparèixer el rostre de la seva estimada. Ell va soltar el volant i es va deixar portar al costat d'ella. No sabia si estava viu o mort, però es sentia de nou feliç. De fet, això tampoc l'importava.

Relats curts XLIX

Des de ben menuts havien anat a l'escola junts, s'havien assegut colze amb colze durant totes les hores que durava la jornada escolar, però allò que semblava una relació corrent per ell no ho era.

Pau estava enamorat d'ella des del primer dia que la va veure entrar per la porta del col·legi, llavors devien de tindre uns dotze anys. I com totes les casualitats de la vida en la distribució que va fer el mestre en la classe varen caure un al costat de l'altre.

Això a ell li suposava un maldecap molt important, ja que havia de mantenir els sentiments que tenia cap a ella en secret. Havia de dedicar-se a les tasques de l'escola i no deixar-se anar pels impulsos del seu cor.

Durant els quatre anys que varen compartir veïnat escolar la relació va ser molt bona. Ella era molt atenta amb ell, sempre estava disposada a ajudar-lo en qualsevol tasca de l'escola i a més era una xica molt simpàtica.

Quan quedaven pocs dies per acabar l'ensenyament secundari va decidir que havia de fer un pas endavant, així que va decidir escriure-li una carta i explicar-li tots els sentiments que l'havien perseguit els darrers anys i que no s'havia atrevit a manifestar-li. Era una mena de carta d'amor.

El darrer dia de classe mentre el sol de juny li acaronava a ella el rostre transparent i es filtrava com un esser estrany a través dels seus cabells arrissats, ell la va mirar i li va dir que tenia una cosa per ella, però que li havia de prometre que no la trauria fins que acabara l'escola. Ella li va dir que si, llavors Pau es va treure un paper doblat de la butxaca i li'l va entregar. Ella se'l va guardar a la cartera i un cop acabada la classe es varen acomiadar sense saber quan es tornarien a veure, ja que els seus propers estudis discorrerien per camins separats.

Pau va continuar solter, amb els seus estudis d'enginyeria a la Universitat. Havia tingut moltes possibilitats de trobar parella, però no es podia treure del cap el seu amor d'infantesa. Aquell amor que havia sigut el primer i que tant l'havia marcat en la vida.

Un dia mentre estava en casa estudiant la mare li va dir que tenia una carta. Va baixar i va obrir el sobre. Dins del sobre estava la carta que ell li havia enviat a Patrícia el darrer dia d'escola, però a més hi havia una altra carta d'ella en la que li demanava una cita i a més li deia que tot allò que ell sentia també era compartit per ella. El destí els havia tornat a unir de nou.

Relats curts XLVIII

Vista des de la finestra de l'habitació semblava un bolet. Anava amb una minifalda de pell de color negre, unes botes altes del mateix color i unes mitges que anaven a joc amb el temps tan desagradable que feia aquella vesprada de principis d'octubre. Ella es refugiava damunt de la vorera, just davant de la porta de la cafeteria on tantes vegades s'havien professat amor, sota el llum que es reflectia des dels llambordins.

El que la feia semblant a un bolet era el paraigües que portava per protegir-se de la silenciosa pluja que queia de manera horitzontal. Era un paraigües florejat, el qual tapava el somriure de lluna plena adobat amb carmí de sang i un pel arrissat que deixava caure uns rinxols agosarats davant dels ulls de gata.

Anava molt ben vestida. Es notava que l'ocasió no era una qualsevol, sinó que devia de ser una trobada molt especial per ella.

Mentre continuava plovent, ella continuava quieta, sense moviment, com si espera que algú pressionara un botó per posar-se en marxa. Semblava una estàtua de sal, immòbil sota la fina pluja, que feia que començaren a colar les canonades, les quals portaven l'aigua des del terrat fins al carrer.

De sobte es va moure cap a un costat. Llavors les blanques dents de la seva dentadura varen aparèixer com un solstici. Per l'altre costat de la vorera baixava la figura d'un home amb una gavardina grisa que li tapava la pluja fina. Es varen quedar mirant-se cara a cara. Encara que no els podia veure la cara imaginava que era un amor retrobat.

Es varen fondre en una abraçada que semblava eterna, com si fora un amor desitjat o el retrobament d'un vell amor, llavors es va sentir el soroll d'un dispar. Des de la finestra on estava, vaig baixar corrent. No sabia que havia passat, però quan vaig eixir al carrer vaig veure la figura de l'home estirat a terra envoltat amb un toll de sang i una ferida de bala a la panxa. Estava mort i ella havia desparegut.

Relats curts XLVII

Quan semblava que ja havien acabat de caure les darreres pluges de l'última setmana de gener, els boscos retornaven al seu color natural. Les fulles suaument retallades amb color verd, fi i lluent reflectien els raigs de sol que queien en horitzontal per darrere de la serralada.

Ara que la pluja havia rentat els arbres, havia desaparegut la secor que amenaçava la flora i la fauna del paisatge. El color groguenc que havia adquirit la muntanya havia deixat pas al color verd de l'alegria del bosc.

Tothom s'havia adonat del canvi, però qui més ho notava eren els habitants més assidus, pardals, xicotets rosegadors, serps o insectes menuts que havien fet del bosc el seu aliat i la seua llar.

El canvi de temps havia donat nova vida, així es podia veure un ecosistema irreconeixible feia tan sols dues setmanes. El respecte del clima cap al planeta terra tornava a posar-se damunt de la taula, aportant el líquid element als éssers de fusta, gegants i plens de vida que es torçaven en busca de la llum.

En pocs dies semblava que la llum del sol no era la mateixa, semblava que havia canviat de color. Els raigs eren més suaus que adés i escalfaven l'ambient a la temperatura adequada.

El vent restava immòbil, els animals romanien també immòbils en el seu hàbitat natural, semblava que havien guanyat de nou la partida al seu destí, però quedava la part més important. El respecte que havíem de demostrar els humans cap aquell bé tan preuat que ens deixava la naturalesa.

Relats curts XLVI

Com que no havia tingut un bon dia els problemes se li acumulaven un darrere d'un altre fins que formaven una piràmide que se'n podia anar a terra d'un moment a un altre. Els problemes eren de tota mena, familiars, laborals i de parella.

Així, tornava a detectar de nou que la bèstia de la depressió el tornava a afectar amb força, era quelcom que no acabava mai de desaparèixer i que se'n anava i tornava tal com ho podien fer el fred, l'hivern o la pluja, però que de tant en tant li recordava que estava allí i que no havia marxat definitivament.

Havia provat amb un munt de coses, pastilles, metges i medicina natural, però res acabava de matar el bitxo que li rosegava el cervell.

Encara que tenia recaigudes, poc a poc va decidir abandonar els fàrmacs i fer la seva pròpia teràpia, ja que al fi i al cap ell era qui millor coneixia el seu cervell i que era el que li passava.

Així que després d'haver trobat una companya magnífica, de la qual estava molt enamorat va comprendre que era l'hora de mamprendre la seva pròpia teràpia.

Cada dia que la depressió el sumia en un estat d'ànim d'abatiment i de desgana es tancava a la seva habitació, posava en marxa el tocadiscos per a què la música relaxant començara a endormiscar-li el cervell, així amb el llum apagat, amb una vela encesa i un rellotge sense sagetes fent tic tac, tic tac, contemplava el paisatge des de la finestra, fins el moment que apareixia la lluna per l'horitzó, la qual a cau d'orella li xiuxiuejava paraules sordes a la nit. 

Relats curts XLV

Ja era divendres una altra vegada i era el dia en que tornaven al poble per passar el cap de setmana. Així ho feien des de feia quinze anys, època en que varen baixar a la ciutat a treballar, però encara que feia molts anys que treballaven a la ciutat cada cap de setmana pujaven al poble on es retrobaven amb la família, els amics i els paisatges que tantes vegades trobaven a faltar en la ciutat.

No havien tingut fills i això els feia més lliures per poder disposar de tot el temps del món, així que quan tardaven en arribar a casa ningú els esperava i quan decidien anar de viatge no hi havia res que els retinguera. Era una vida còmoda i molt plàcida ja que no depenien de ningú, però així i tot sabien que un dia o altre s'havien de plantejar ser pares.

Mentrestant cada divendres preparaven les maletes per marxar de cap de setmana. S'enduien coses imprescindibles perquè dos dies eren poc temps com per anar massa carregats. A més en la casa del poble tenien queviures per passar un parell de dies, i si els feia falta alguna cosa la compraven en la tenda de poble, la qual estava oberta totes les hores del dia, quelcom típic en un establiment així.

Varen eixir de la ciutat a les huit de la vesprada i soparien en el poble ja que el viatge solia durar més o menys una hora. 

Aquell divendres feia molt de fred i pel matí havien caigut unes volves de neu que havien enfarinat els arbres del parc situat davant del finestral que tenien en el saló de l'apartament de la ciutat, però  després havia eixit el sol, un sol potent d'hivern que enlluernava per dalt dels edificis centrals, encara que no escalfava prou per deixar a casa les bufandes i els barrets. Era un sol hivernal que no s'acabava d'apoderar ni del fred ni del termòmetre, el qual continua enquistat en els zero graus.

Varen enfilar la carretera que conduïa en direcció al poble, quan de sobte va començar a aparèixer una fina cortina de flocs de neu, la qual seria la companya de viatge durant tot el trajecte.

En arribar al poble encendrien el foc de la xemeneia, encetarien una botella de vi i soparien acaronats davant del foc mentre la neu s'acumulava davant de la finestra.

Relats curts XLIV

Després d'un dia esgotador i estrany va creure que ja era hora d'anar-se'n al llit. Eren gairebé les dotze de la mitjanit i encara repassava algunes coses que devia explicar en classe el dia següent. Finalment ho va deixar, ja estava bé. Va tancar totes les portes, va revisar la cuina assegurant-se que el gas estiguera tancat i es va dirigir al quarto de bany. Es va rentar les dents i va anar cap al llit.

Es va posar el pijama, va obrir els llençols i es va posar dins. Es va tapar fins al coll i va posar la ràdio per a que l'acompanyara a submergir-se en un somni dolç i reparador. A les ones hi havia una tertúlia política on es parlava de les retallades que havien patit els funcionaris i de la crisi que assolava la vella Europa. Una crisi que li havia fet perdre un percentatge de diners molt significatiu i que l'havia deixat en una situació molt complicada, ja que no sabia que li oferia el futur. No sabia si seria l'últim any que treballaria com a professor. S'havia passat un munt d'anys preparant-se per fer el que més li agradava i quan finalment ho havia aconseguit, una maleïda crisi que ell no havia provocat l'amenaçava en endur-se'l per davant.

Estava cansat però no podia dormir, llavors va fer girar el potenciòmetre del dial i el va fixar en una emissora on sonava música clàssica. Va deixar de pensar en tot el que el turmentava. Es va oblidar del futur. Tants anys pensant en el futur i semblava que s'havia esfumat. Els temps verbals havien deixat d'existir, no hi havia futur, però tampoc present, sols quedava el passat.

Es va treure els pensaments del cervell i va intentar ser positiu, va pensar que era jove i que no li faltava la salut. Era conscient de que cada dia que s'aixecava del llit era una xicoteta victòria i va decidir continuar la lluita.