4a Temporada. Relat 4

Des de ben menuts s'havien passat tota la vida treballant unes terres que havien anat passant de generació en generació. Aquestes els havien fet viure bé durant un munt d'anys i ara, després de la mort dels pares, Joan i el seu germà havien rebut, cadascú, la meitat de l'herència.

Eren terres de marjal que estaven molt a prop de les platges que primer havien rebut, amb carro i cavall, als veïns de poblacions properes, per posteriorment haver vist desfilar les primeres rosses de cabells llargs amb biquinis que pràcticament no tapaven res. Però que les europees lleugeres de roba sovintejaren els terrenys d'horta humits no minvava el treball i les bones collites, suficients per alimentar a tota una família.

Les terres els donaven fruites i verdures durant tot l'estiu i taronges de varietats diverses durant l'hivern, al mateix temps els donaven una quantitat important de diners que permetia fer una nova inversió i augmentar les plantacions i directament les collites.

Llavors la mar, a pocs metres d'on ells suaven sota els rajos de sol, era un monument idíl·lic i tranquil, sols alterat de manera puntual durant els mesos d'estiu.

Però va arribar un moment en que la maleïda globalització els va fer canviar el mode de treballar i de repensar el futur. Així les terres, en principi separades per l'herència, però que mai ho havien estat físicament perquè tots dos germans continuaven treballant plegats, varen passar a valdre un munt de diners.

Ells no sabien massa bé que era el que passava, però semblava que aquelles marjals de naps, cols, tomaques, clementines i nàvels començaven a revaloritzar-se. Era veritat que els preus de les fruites i de les verdures no havien sigut mai massa elevats però amb el que guanyaven podien subsistir sobradament.

Per part d'uns veïns del poble es varen assabentar que uns inversors estrangers volien crear unes urbanitzacions on, segons deien, havien de vindre un munt de russos, anglesos i alemanys a quedar-se a viure tot l'any i que, a més, comprarien les cases a preu d'or. En definitiva, passaria a ser una platja per a rics i de pas aquests portarien la riquesa a tots els llauradors.

Fins que un dia, mentre estaven plantant cols, varen vore arribar un cotxe molt luxós del que va baixar un home amb vestit i corbata i fumant un puro d'allò més llarg. Es va presentar com a un promotor que volia construir en les terres dels dos germans multiplicant-los per mil el valor del terreny. Aquests es varen quedar amb els ulls com a plats i no donaven crèdit a aquella oferta. Era l'oportunitat de la seva vida i amb aquells diners podrien viure perfectament quatre o cinc generacions. Però varen voler ser prudents i Joan, el major, va dir que ho havien de parlar i que tornara en un parell de dies.

Ja en casa, amb el neguit al cos durant tot el dia, varen debatre el tema. Joan no ho tenia clar, però el seu germà sí. Aquest volia vendre-ho. Argumentava que el treball del camp era molt sacrificat, que no mereixia la pena estar tota la vida igual, que anaven a ser rics de la nit al matí, però Joan no les tenia totes amb ell. Així que ho varen fer saber a les seues dones. Les dues varen dir que estaven d'acord en vendre-ho.

Joan no en sabia que fer i finalment va decidir que no vendria la seua part. Ell era feliç al camp, era el que havia fet tota la vida i no volia cap feina que no fora aquella. No li feia falta cap cotxe nou, ni cap casa d'estiu perquè tenia terreny suficient per obrar-se'n una.

Finalment Joan no ho va vendre i el seu germà si (ell i un munt de veïns) cosa que li va portar un munt de maldecaps: la separació de la dona, barallar-se amb el seu germà i el menyspreu de tots els que anaven amb un descapotable.

Però quan encara no havien passat deu anys el seu germà ja s'ho havia gastat quasi tot i no li quedava res. Dels diners que li havien donat havia comprat tres cotxes de luxe i un xalet amb un terreny immens, s'havia afeccionat a la hípica i tenia cinc cavalls i a més a casa no entrava ni un cèntim. Però ell no va ser l'únic ja que gairebé tothom estava com ell.

Però Joan continuava com sempre. Tenia el seu terreny, la seua feina i la felicitat que els diners havien fet perdre a molts dels seus amics. 

4a Temporada. Relat 3

Quan arriben els darrers dies de desembre venen les festes de nadal i els més menuts tenen dues alegries, que possiblement, siguen les més gran de tot l'any: en primer lloc comencen unes vacances, que després d'un dur trimestre escolar, es fan molt necessàries i en segon lloc perquè al final de les vacances apareixeran pels nostres pobles els reis mags. Aquests vindran des de l'Orient i ho faran en un ventall de vehicles tal que cada vegada es fa més difícil esbrinar per on apareixeran. Venen per terra, mar o aire i no fallen mai a la seua cita. Però el que no es queda mai és cap casa ni cap xiquet sense els seus regals.

Però passat un temps arriba una edat crítica. L'edat en que ja anem cap a una preadolescència. Moment en que comencem a fer-nos grans, a descobrir el sexe contrari i els primers amors, i també a eixir, a poc a poc, amb amics. I també és el moment en que deixem de creure en els reis mags.

Encara que aquest procés va associat a la transició vital les imatges de fets, llocs o personatges desconeguts poden fer que aquesta transició convertida en una cinta de vídeo antiga puga ser rebobinada per tornar-nos unes creences i unes il·lusions que creiem oblidades i aparcades en el temps.

I com no una d'elles és la dels reis, aquests són diferents en els pobles i en les grans ciutats. Als pobles acaben la seua màgia quan els xiquets compleixen uns deu anys però a les grans ciutats es mantenen durant uns anys més.

Això li va passar a aquell jove que va anar a casa d'uns familiars des del poble a la ciutat. Al poble els mags d'Orient ja s'havien convertit en éssers humans, éssers de carn i óssos. Però en la ciutat es passejaven en grans carrosses plenes de llums i de colors. Eren els veritables reis. Eren els reis de debò. No eren els mateixos reis del poble. Allí els reis portaven els seus pages, els seus camells i tots els seus ajudants.

 Havien passat molts anys i aquell jove ja no creia en ells, però aquests eren els que ell tenia, des de ben menut, en la seua imaginació. S'havia quedat bocabadat. Però quedava el millor. En arribar a casa encara va poder contemplar com uns dels mags d'Orient, després de deixar els regals, eixia per la finestra i li picava l'ullet. La màgia havia tornat

4a temporada. Relat 2

Després de molts anys de casament les coses varen començar a anar malament. Tenien una filla de tretze anys i la vida sempre els havia anat bé, tan econòmicament com socialment.

Ell tenia una empresa de construcció en la que portava a quatre treballadors i ella no treballava però portava la comptabilitat de l'empresa. Amb aquest treball podien permetre's una vida de viatges, plaer i diversió. Podien portar a la filla a una escola privada i es permetien els luxes que els venien de gust.

Però va vindre l'època de crisi i les coses varen començar a anar malament. La feina de la construcció escassejava i varen anar, a poc a poc, acomiadant a tots els treballadors. Tenien factures pendents de cobrar, el que significava que ells també en tenien per pagar. Es varen acabar els capricis, els viatges i els plaers i de rebot la vida matrimonial es va començar a ressentir.

Les baralles eren contínues i els crits s'escoltaven des de tota la finca de pisos. Gairebé no dormien cap dia junts perquè ell estava tot el dia en el bar i quan arribava a casa estava borratxo i insuportable.

L'única cosa que encara mantenien des de l'època de bonança econòmica era el col·legi privat de la filla i ho podien fer perquè ella, més previsora que ell, havia guardat uns pocs diners en un armari rober sense que ell ho sapiguera.

La mare volia que la filla acabara els seus estudis en el mateix institut on havia començat i ho volia costara el que costara. Ella no volia que la seua filla acabara pagant les conseqüències d'una crisi que s'havia endut l'empresa per davant i del poc de cap que havien tingut els seus pares.

Però a casa la situació es va tornar cada vegada més insostenible i la gota que va vessar el got va ser quan el pare li va pegar una bufetada a la mare. Ella el va enviar de casa i el va denunciar. A ell li varen posar una ordre d'allunyament i la filla es va quedar amb la mare.

Els estudis de la filla eren cars i els diners que tenia la mare estalviats s'anaven acabant. La mare no trobava feina i començava a desesperar-se. Sabia que no es podia permetre un col·legi com el que portava a la filla però era una cosa d'orgull propi i no volia renunciar, així que va pensar en fer un pas en davant per portar diners a casa.

Va inserir anuncis als periòdics oferint sexe a casa. Ho faria a les hores que la filla no estava en casa i no s'assabentaria ningú.

A poc a poc va anar tenint clients i començaven a entrar diners a casa. La mare ja començava a donar-se algun caprici i la filla sospitava alguna cosa. Li preguntava a sa mare d'on treia els diners i sa mare li deia que pels matins anava a netejar cases, però ella no era tonta i sabia que hi havia alguna cosa que no estava clara.

Un dia que va torna prompte de l'escola va entrar a casa i va escoltar sorolls a l'habitació de sa mare. Va obrir la porta lentament i va vore l'esquena d'un home despullat i sa mare baix. Estaven fent l'amor. La xiqueta no va poder resistir aquella visió i va anar a la cuina va agafar un ganivet i va matar a l'home.

4a Temporada. Relat 1

Ara que ha passat l'estiu i tornem a la tardor sembla que al principi sempre ens costa tornar a l'activitat normal (sempre que al nostre poble o a la nostra comarca puga'm considerar el mes de setembre com a normal). Hem deixat enrere els plaers de l'estiu i ens hem endinsat en una època on molt aviat deixarem de vore les cames descobertes i ens trobarem amb les mànigues llargues eixint de l'armari.

Però el que hem deixat enrere no ho oblidarem tan fàcilment, perquè els mesos de setembre i d'agost, tan diferents entre ells, s'assemblen més del que ens imaginem.

Si ens aturem a pensar en aquestes dues èpoques, comprovem que a principis d'agost ens retrobem amb amics, coneguts o familiars que formen la gran família estiuenca i amb els que sols ens relacionem a l'estiu. Mentre que al setembre tornem als nostres caus, com si fórem els ossos, i el retrobament ara és amb els companys de feina veïns o companys d'estudis amb els que ens relacionem la major part de l'any. És una mena de “eterno retorno” on els esdeveniments es repeteixen amb el mateix ordre com si fora una roda en la que tenim marcats tots els dies de l'any i que torna a voltar per tornar a començar de nou.

Aquests dos començaments, un d'estiu i un d'hivern, fan que, quan ens retrobem passem llista per veure si falta algú com si fora l'escola. Ens preguntem per les nostres coses, per la família, per la feina i per tot el que ens envolta per, finalment, anar esgotant els dies fins que arribem al nou inici. I així, any rere any, sense que el rellotge ens done una breu pausa que ens permeta aturar-nos a respirar.

Llavors quan passem d'una època a l'altra, ens girem enrere i trobem els primers amors d'estiu, els llums en penombra de les revetlles o les onades d'un mar blau escumós acaronant-nos els peus. Mentre que mirem per la finestra i veiem com el bosc comença a agafar un to marró i el cel plora pensant amb l'amor d'estiu que li ha robat el cor.

3a Temporada. Relat 27

Quan ens pregunten pel carrer per l'edat que tenim sempre tenim dubtes a l'hora de respondre. Se'ns fa difícil el recompte i ja no sabem ben bé si en tenim quaranta-u, quaranta-dos, tres o uns quants més. Els dies han passat de pressa i hem passat de complir quaranta a complir-ne cinquanta o seixanta. Ja no són sols els dies els que passen ràpidament, ho són les setmanes, els mesos i els anys.

Però el temps, que ara passa tan ràpid, no tenia la mateixa velocitat quan érem joves. Llavors el temps no avançava i l'arribada als anhelats dihuit anys es feia eterna. Cada any durava com ara en duren cinc i les fulles dels calendaris queien tan lentes com les fulles que cobreixen els boscos en la tardor.

Però quan realment ens adonem de l'edat és quan una persona d'una edat semblant a la nostra desapareix. És en eixe moment quan fem un recompte mental i calculem de manera ràpida els anys que tenim i de sobte ens ve una sèrie de dubtes per als que no tenim resposta, Som joves per morir? O ja som prou vells? Tenim l'edat que marca el nostre rellotge biològic o realment semblem més joves? Però tots aquests dubtes acaben responent-se per si sols.

Així podem dir que l'edat és un número, no significa que som més o menys vells, sinó que cadascú en el seu subconscient té l'edat que vol tenir. Per això les pèrdues sempre ens semblen massa ràpides.

Totes aquestes coses que se'ns passen de tant en tant pel cap no deurien de ser un impediment per poder gaudir de la vida, dels amics o de la natura. Nosaltres no podem fer res contra aquest maleït rellotge que no para mai. Aquest enemic de la joventut, de la societat, de la vida. Ell, amb un moviment silenciós va avançant sense pressa però sense pausa i cada moment que passa és un moment de vida que consumim, per la qual cosa no deuríem de pensar en el futur.

Cal tenir en compte que la major part de les vegades el futur va en contra nostra, així quan desitgem que un hora, un dia o un mes passen ràpids estem fent que la nostra vida també avance. Per la qual cosa deuríem de pensar en el present, desitjar que les fulles del calendari quedaren aturades per sempre i que la felicitat i el plaer foren eterns. Que guanyem desitjant que passe el temps ràpid? No seria preferible que el rellotge aturara les seues sagetes?

 Com tot açò és, de moment, quelcom impossible, gaudim del temps, dels moments agradables que ens dona aquesta, de vegades, maleïda vida. Aprofitem les vacances de les que gaudirem aquest estiu, observem des de les terrasses les postes de sol amb una cervesa a la mà i compartim tertúlies amb amics i companys d'estiu mentre pensem com aturar el temps per sempre.

3a Temporada. Relat 26

Feia temps que la relació entre pare i fill havia anat refredant-se. Aquesta no havia sigut mai bona però després de la mort de la mare les coses van començar a anar pitjor entre ells. Sempre que es veien acabaven discutint per qualsevol cosa i pràcticament no es posaven mai d'acord en cap de les coses que havien de solucionar.

La economia tampoc anava gens bé. El pare, antic treballador d'una fàbrica de taulells acomiadat recentment, havia treballat com a encarregat de planta durant vint-i-cinc anys i de la nit al matí amb l'excusa d'una reestructuració per culpa de la crisi l'havien deixat a l'atur en el pitjor moment de la seua vida, doncs tenia cinquanta-set anys.

Però al fill no li anaven millor les coses. També estava aturat i la perspectiva de futur era molt dolenta. Ell no havia volgut escoltar els consells de son pare (sempre en una guerra contínua) i de ben jove, sols acabar l'educació obligatòria, es va posar a treballar en una empresa de ferros que subministraven materials per a la construcció de pisos i d'estructures de naus industrials. Aquesta, després d'haver passat uns anys en que els diners entraven a muntons, va haver de tancar les portes quan la construcció va caure en picat.

Així que pare i fill es trobaven compartint una casa, per sort en propietat, i malvivint amb les ajudes que els donava el govern. La situació era molt tensa entre ells i la falta de recursos econòmics i la perspectiva d'un futur negre no ajudava a la convivència entre ells.

En la darrera discussió que varen tenir mentre sopaven, el fill es va aixecar de la taula i va marxar després de pegar una puntada de peu a la porta. El pare el va cridar per l'escala i li va dir que no marxara, però ell va fugir com si el perseguira el dimoni.

El pare ja no aguantava més la situació: no trobava cap feina, el seu fill tampoc i la situació personal no millorava entre ells. Es va començar a trobar malament i notava que li faltava l'aire, llavors va intentar telefonar al fill i aquest no li'l va agafar. Tal com va poder va tornar a telefonar i va demanar una ambulància.

Havia sofert un infart i es trobava molt greu a la unitat de vigilància intensiva. El fill no havia tornat a casa i tampoc agafava les trucades que li feien des de l'hospital. Així la vida del pare es va anar apagant a poc a poc amb una gran desil·lusió per no poder veure al seu fill. L'home va morir al cap de dos dies i els metges van dir que havia mort més de tristesa que de malaltia.

Al cap de dos dies d'haver mort, el fill va passar per casa i en no trobar a son pare es va preocupar, va telefonar a la policia i als hospitals i finalment es va assabentar de la greu notícia. Assegut en casa totalment abatut, de sobte li va sonar el telèfon. Era un número desconegut i va despenjar. Una veu des del més enllà va dir: “Perdona'm fill” i es va tallar la trucada.

3a Temporada. Relat 25

Des de feia anys les coses no anaven bé entre ells. Existia una violència verbal per part d'ell que es feia insuportable. Però ella l'estimava i no volia adonar-se que aquella relació no tenia futur. Eren baralles, rere baralles. Crits i menyspreus per part d'ell que ella es negava a reconèixer. Si bé era cert que ell no li havia posat mai la mà damunt era una cosa que podia passar qualsevol dia.

Els veïns del vell i descolorit bloc de pisos on vivien escoltaven cada dia com ell li cridava i l'amenaça, inclús alguns d'ells s'havien de tapar les orelles per no escoltar aquella tortura. Però ella semblava feliç, no se li notava cap mena de sofriment a més quan alguna persona del veïnat li preguntava si estava bé ella sempre deia que si. Argumentava que aquestes discussions es produïen en totes les parelles i que eren una cosa normal.

Una nit el silenci regnava en l'edifici. Tots els seus habitants dormien plàcidament i encara que semblara estrany, per primera vegada en molt temps, no s'escoltaven crits ni baralles.

El dia següent més d'un pensava que no deurien d'haver estat a casa per què allò no era normal. Algunes veïnes fins i tot ho comentaven des de bon matí i fins i tot alguna d'elles tenia l'esperança que allò s'haguera arreglat. Fins que aquests comentaris es varen veure interromputs per un cotxe de la policia i dos agents uniformats que varen baixar d'ell.

L'esperança es va convertir en pànic. Pensaven que podia haver passat el pitjor. Així, després de veure que els policies entraven en el pis de les baralles, varen esperar esdeveniments. Els policies no varen trigar gaire en eixir i abans de que elles els pogueren preguntar que havia passat, ells els varen dir que volien fer-los unes quantes preguntes.

Els varen preguntar quan era la última vegada que havien vist a la dona, si hi havia problemes entre la parella a més d'unes quantes preguntes sense massa importància. Elles varen respondre a cadascuna de les qüestions per finalment preguntar pel que havia passat. El policia més alt va respondre molt breument que havia desaparegut i varen marxar.

Va passar el temps però no se'n sabia res de la desaparició i llavors va passar a engreixar la llista de les persones desaparegudes. Al bloc de pisos es varen oblidar d'ella amb les opinions diferents dels que pensaven que havia fugit d'ell i dels altres que pensaven que l'havia assassinada.

Però no va ser fins després de dos anys que en una platja propera va aparèixer un cos que pertanyia a la desapareguda. Era evident que havia sigut assassinada i que havia tornat esperant la condemna de l'assassí.