4a Temporada. Relat 12

Carles va arribar a mitat matí. La seua dona, Carme, no estava en casa. Ella era professora de secundària i acabava a les tres de treballar. Llavors es va posar a preparar el dinar.

Ja portaven deu anys casats i de moment no s'havien plantejat el tindre família. Era veritat que alguna vegada els havia passat pel cap, però no havien acabat mai de decidir-se. Això anava a temporades. Hi havia moments en que tenien ganes de tindre fills, especialment quan els seus amics havien tingut els primers xiquets, mentre que hi havia altres, sobretot quan estaven de viatge o de vacances, en que pensaven que encara podien esperar.

Carles li portava una sorpresa. Així, de dins del maletí que portava de la feina va treure dos sobres: un el va deixar damunt del banc de la cuina (per a que el trobara Carme a l'hora del dinar) i un altre que després de contemplar-lo durant uns minuts, el va tornar a guardar dins de la maleta de mà.

Va regirar el congelador i va veure que hi havia unes bosses de gambes pelades i unes altres de tellines. Llavors ho va descongelar i va decidir que prepararia uns espaguetis a la marinera. A Carme li agradava molt la pasta, sobretot si aquesta es barrejava amb peix o marisc.

Ho va preparat tot i quan ella entrava per la porta ja ho tenia a la taula. Els plats amb els espaguetis fumejaven i soltaven una flaire apetitosa just amb contrast amb l'ampolla de vi blanc que estava recent treta del frigorífic. Estava tot disposat de manera que impressionara a Carme, però el més important era el sobre que havia deixat de manera estratègica damunt del banc de la cuina.

Quan va arribar es va quedar bocabadada. Tenia preparat un dels menjars que més li agradaven. Una ampolla de vi blanc per acompanyar-lo i el seu estimat Carles. Li va preguntar pel sobre que hi havia a sobre del banc de la cuina. Ell li va dir que era per a ella. Que l'obrira.

Es va posar a riure d'alegria. Era un cap de setmana per a dues persones a un balneari en el poble on s'havien conegut. Feia un munt d'anys que no anaven i li venia molt de gust tornar. Tornar a recordar els primers encontres, els primers besos a la vora del riu, les passejades sota el llum de la lluna, el plaer i l'amor.

Ho varen preparar tot per marxar el següent cap de setmana. Marxaren molt feliços. Tenien ganes de fer tantes coses...

No varen desaprofitar el temps, així el divendres, només arribar, varen anar a sopar carn a la brasa al restaurant on havien sopat junts per primera vegada. Varen baixar al riu a banyar-se. Varen passejar pels carrers empedrats del casc antic i varen gaudir de l'hotel amb spa en el que passaven el cap de setmana.

El diumenge al matí Carme es va despertar i va veure que Carles restava quiet al seu costat. Va començar a preparar les maletes per marxar després de dinar. Llavors va veure que a sobre de la tauleta de nit que estava al costat on dormia ell, hi havia un full i un pot de pastilles buit. Es va arrimar i el va tocar. Estava fred. S'havia suïcidat.

El paper (el mateix que guardava al maletí junt amb la reserva de l'hotel i que no es va atrevir a treure) era de l'hospital. Era el resultat d'una revisió mèdica on posava que patia un càncer terminal. Baix, escrit en lletres majúscules de color roig posava: «ÉS EL MILLOR PER ALS DOS»

4a Temporada. Relat 11

Sempre hi ha sons, olors, actes o situacions que ens transporten al passat. Aquest passat és relatiu, així mentre que algunes coses per alguns fa poc temps que han succeït i els transporten a una època relativament propera, per altres, aquestes mateixes, semblen antediluvians.

Diuen que la memòria és selectiva, cosa que fa que sempre recordem les coses que han suposat una fita important a la nostra vida, Qui no recorda el primer bes o el primer amor? I l'olor de la llenya mentre es cuina una paella de llenya a casa de la iaia? I l'olor del xiquet acabat de nàixer quan li'l porten, després del part, a una mare?

A mi em ve al pensament un altre record, no perquè siga de fa temps o perquè siga un d'eixos moments que ens deixa marcats per tota la vida. És el record d'un objecte que de fa un temps s'ha posat està amenaçat i en perill de desaparèixer (espere que no siga així).

Em referisc a la flaire i al plaer d'obrir un llibre. Aquest no cal que siga vell o nou ja que sempre desprèn una flaire característica. Una flaire que no se sembla a res. És una flaire de llibre.

Qui no recorda els llibres nous comprats a l'inici del curs escolar? Recorde, perfectament, com al passar les fulles i contemplar el seu interior desprenien una olor que ens atrapava i ens donava ganes de començar a esbudellar els textos, els números i les imatges enganxades a les fulles. Aquelles vesprades en que encetàvem els llibres les completàvem enganxant un paper transparent retallat amb tisora per les nostres mares per tal de protegir-los (tal com feien amb els fills).

En canvi l'olor que desprenen els vells és molt diferent, però no per això menys bona. És un perfum d'experiència, de saviesa, de plaer, del pas dels anys i de desgast de les lletres (algunes d'elles absorbides pels lectors).

Aquest olor ha deixat pas a la lectura tecnològica. En un aparell de dimensions reduïdes em posat una biblioteca extraordinària. Hi ha còmics, grans autors, col·leccions completes i, fins i tot, aquesta andròmina ens acompanya amb música.

 No voldria aturar-me a fer comparacions. L'home evoluciona, algunes vegades per a millor i altres per a pitjor. Tot és una qüestió de gustos, de comoditat o d'economia (paraula tan de moda), però el que realment importa és que el pas de les fulles, les de paper i les electròniques, no s'ature mai, llavors l'ésser humà sempre anirà pel bon camí.

4a Temporada. Relat 10

Va arribar l'any de la comunió del xiquet. Era fill únic i com a tal els pares volien el millor per ell. Li comprarien un vestit de mariner, tal com marcava la tradició, i anirien a Ca Olegario a València que era on es trobaven els millors vestits de comunió de l'època. Per no perdre la tradició el vestit el pagaria l'àvia i totes les dones de la família serien les encarregades de fer l'excursió per adquirir el vestit.

Ho pagarien tot en metàl·lic, també com manava la tradició. Llavors no hi havia diners de plàstic d'eixos que més tard enriquirien als mafiosos de vestits de ratlla diplomàtica, abrig i corbata. A més els diners els portarien tots en un sobre, tot just al costat de la pitrera i amagats sota el sostenidor.

Les fotos les faria el fotògraf del poble al seu estudi. Per allí passaven tots els que havien de prendre la comunió i si els tapàvem la cara amb un paper tots eren iguals (els vestits, la pose i els decorats..). Posteriorment, i obviant la famosa protecció de dades i les imatges dels menors, quedava exposat, en un panell de cristall a la paret de cal fotògraf, una col·lecció de fotos amb tots els xiquets.

Els vestits eren senzills, les mares i els pares estrenaven robes. Les dones anaven a la perruqueria, però ni el or ni l'ostentació eren elements a tenir en compte, tret d'alguns rics del poble que havien anat a comprar la roba a les botigues més cares del centre de València.

Mentre els xiquets celebraven el Sant Sagrament uns quants familiars preparaven en un garatge, que s'havia buidat d'estris del camp, les taules, els gots i els coberts per al dinar de la celebració. També es cuinava una paella gegant amb foc de llenya i es preparaven uns plats amb entremesos, tot regat amb vi comprat en la tenda del poble, amb fruita de casa i un pastis elaborat pel forn dels veïns.

Acabat l'àpat la celebració continuava durant tot el dia. Els homes, asseguts a la fresca lliure de vehicles, feien tertúlies assaborint una copa d'aiguardent. Les dones escuraven els plats i recollien les taules, mentre que els xiquets jugaven a pilota o a corda al carrer.

 No sé si era una celebració millor o pitjor, però tinc la sensació de que era més sana i més humana.

4a Temporada. Relat 9

Des que Carles havia acabat la carrera de dret no havia parat mai de treballar. Ho feia en el mateix despatx d'advocats en el que va entrar a fer les pràctiques de la carrera universitària. Allí es deixava cada dia una part de la seua vida. Feia un munt d'hores, moltes vegades menjava qualsevol cosa al seu despatx i la vida de parella la tenia mig abandonada.

Era un preu que havia de pagar si volia continuar treballant i el dia de demà obrir el seu propi negoci.

Per una banda no li importava fer tantes hores a la feina ja que era una professió que li encantava. En els judicis se sentia com peix en l'aigua, es movia per dintre dels jutjats com si fora el seu hàbitat natural i fins i tot la seua manera d'expressar-se era la que s'utilitzava en el món de la justícia.

Anava sempre amb vestits i corbata (poca gent l'havia vist vestit d'una altra manera), cosa que contrastava amb els personatges que defensava, tots ells gent amb problemes judicials enquistats, amb poc de cervell i amb indumentàries que poc tenien en comú amb la utilitzada per Carles.

Però al costat d'ell, encara que no ho semblara, hi havia una altra persona, Maria. Ella era la seua núvia des de la universitat i compartien un pis menut als afores de la ciutat. Era mestra d'escola i el seu horari era molt diferent al d'ell. Així mentre que ella acabava a les cinc de treballar, ell no tenia horari.

S'estimaven molt i es telefonaven gairebé deu vegades al dia. Sens dubte ell tenia una mena de sentiment de culpabilitat per no poder passar tantes hores amb ella. Però moltes nits quan arribava a casa ella ja se'n havia anat al llit cansada d'esperar que el plat que tenia al seu davant s'acabara buidant. Així, mentre mirava la televisió amb el sopar preparat per a tots dos, sonava el telèfon i ell l'avisava de que aquella nit tampoc aniria a sopar.

Passat un temps es varen separar. S'estimaven com el primer dia, però ella no podia resistir més. Així que Carles es va quedar amb el pis que compartien i ella va marxar a un altre més a prop de l'escola on treballava.

Malgrat tot això no varen perdre el contacte. Ell pensava que quan poguera abandonar la feia i muntar el seu propi despatx podrien tornar a reprendre la relació on l'havien deixada. De fet continuava telefonant-li gairebé tots els dies i si ella no contestava, almenys, escoltava la seua veu enregistrada al contestador i se sentia alleugerit i feliç. Li agradava escoltar la veu suau i dolça de Maria. Aquesta li portava tants records...

Fins que passats uns anys ella, entenent que la relació no tenia volta enrere, va decidir començar a eixir amb un company de la feina. Amb ell la vida va canviar de maner radical, tenien les vesprades per estar junts, eixien cada cap de setmana, anaven al cinema i al teatre i, fins i tot, anaven de vacances. Tot això era el que havia volgut fer amb Carles i no havia pogut.

 Però encara que ella tenia una nova parella, ell continuava telefonat-la, però aleshores ella, de vegades, ja no li agafava el telèfon. Carles sabia que s'havia equivocat, que havia prioritzat la feina davant una relació amb l'amor de la seua vida, però almenys li quedava la veu suau i dolça del contestador telefònic.

PORTADA DE LA NOVA NOVEL·LA

4a Temporada Relat 8

Quan s'apropen els darrers dies de l'any ja estem desitjant que arriben les festes de nadal. Encara que cadascú per un motiu determinat, en més o menys mesura, tots ens fem il·lusions. Així els més menuts estan desitjant que el Pare Noel, els Reis Mags o tots dos facen un exercici de malabarisme, que pugen per les teulades i es deixen caure pels fumerals imaginaris per descarregar els seus sacs de regals. En canvi els majors esperen altres coses: uns somien amb un dècim de la loteria que alimenta l'interès quan uns xiquets tots vestits iguals canten números i Euros davant d'un bombo que fa donar voltes a unes boletes de fusta, altres en ajuntar a tots els familiars que sols es reuneixen en aquestes dates, mentre que les dones més majors li donen voltes al cervells per veure que prepararan per sopar la nit de nadal.

Tot això que acabe de descriure és el que succeeix cada vegada que apareixen les primeres dies de fred, les primeres nevades i les darreres vacances de l'any. Quan els llums empolsegats que romanien guardats en magatzem municipals tornen a veure la llum i passen a ser, de nou, penjats als carrers dels pobles i ciutats. Eixes llums que formen paraules que generen il·lusió, que celebren els nadals i que ens feliciten. Aquestes son de colors, fan pampallugues i adornen avingudes, carrers i arbres.

Als centres comercials també apareixen les primeres neus artificials, productes de consum ràpid, roba, calçats i aparells tecnològics que ens fan la vida més còmoda. Les botigues s'omplin de gent comprant i les targetes de crèdits prenen forma d'ocell, desliçant-se per uns lectors electrònics que generen diners ficticis. Són dies de felicitat, de consum, de festa i de retrobaments.

 Ara bé, cal adonar-nos que aquestes festes, aquests àpats i aquestes reunions familiars davant de la xemeneia no són per tothom. Com tampoc ho són els regals, ni els Reis Mags o el Pare Noel. Hi ha un munt de gent a la que no li han donat a triar el lloc on néixer i no té dret a tot això, alguns celebren la nit de nadal en un vaixell on van cent persones quan en caben vint en busca d'una vida millor, altres sopen junts en un menjador comunitari on ningú es coneix ni ningú riu. Hi ha xiquets que no han vist mai cap regal, cap Pare Noel ni cap Rei Mag, però els que hem nascut en un lloc on hi ha de tot, sovint oblidem aquestes coses. Estaria bé que els qui poden feren alguna cosa més de la que fan.

4a Temporada. Relat 7

Els olors sempre van associats als records, encara que, de vegades, aquests també porten de la mà altres elements com podrien ser: persones, successos o sorolls. De fet és molt fàcil associar, o almenys a mi m'ho sembla, l'olor de la llenya cremada a les xemeneies que deixa una flaire dolça en els carrers adormits dels pobles, el de la tarongina quan els tarongers que formen una manta verda a la plana floreixen tots de cop o l'olor dolç dels cotons amb sucre de les fires hivernals on passegem els abrics amb el coll aixecat per no refredar-nos el bescoll.

Així cadascun d'aquests olors ens transporta a una època diferent de la nostra vida, a un espai de plaer i d'emocions, a dies de somriures i de llàgrimes, a records dels primers besos furtius o als primers amors que s'escapaven en el temps mentre la darrera carícia encara flotava en l'espai.

Aquests olors han dividit el temps i, de vegades, podem col·locar cadascun d'ells en moment de la nostra vida on el record encara perdura.

És evident que cadascú de nosaltres els classifica d'una manera diferent, cosa que fa que hi haja tantes classificacions com persones en el món. Uns recorden a la infantesa altres a l'estiu, altres a la calor i d'altres a les velles escoles, però hi ha que sempre són comuns a moltes generacions.

 Podria dir sense equivocar-me massa, o si, que l'olor dels pupitres vells de fusta ens recorden a les escoles a les que anàvem de menuts, tan fredes, tan buides però tan animades. Que un dels olors que més viatjava per les casetes de les marjals eren, al mateix temps i a diferents hores, la de la llenya per preparar la paella, la de la mateixa paella acabada i la del meló d'Alger (res de gelat i de cafè poc). O l'olor barrejada a les fires, acompanyada del fred, de les castanyes torrades, dels torrons que anunciaven la vinguda dels nadals i dels cocos acabats d'encetar presentats amb una safata de metall amb un pal clavat amb el preu. Tot això amb les veus que ressonaven ja allunyades del venedor de fruïts secs que es passejava per les barreres els dies de bou o dels cotxes de xoc que sempre ens acompanyaven amb els èxits musicals de la temporada.