Relats curts XXVII

Als afores de la ciutat hi havia una casa abandonada. Feia molts anys que ningú vivia en ella i es trobava molt deteriorada pel pas dels temps. Estava situada en un bosc amb molts arbres i era molt difícil de veure des de la carretera i a prop d'ella hi havia un llac on molts joves anaven a banyar-se a l'estiu.

Un dia un grup d'amics estaven al llac i van decidir anar a veure-la. Encara es conservava bé, la porta estava trencada però tancada i les finestres també estaven totes tancades menys una que estava oberta. Eren de fusta i a pesar del temps que estava deshabitada semblava que s'obriren i tancaren cada dia. Van forçar la porta i la van obrir, a terra hi havia una inscripció de color roig com si fora sang feta a mà que posava "Benvinguts". Quan la van veure van començar a riure, van tancar la porta i van decidir tornar el dia següent i continuar escodrinyant.

Quan van tornar a casa un d'ells els va dir als seus pares el que havien fet i el pare li va dir que en aquesta casa havien passat estranys successos i que anessin amb cura ja que l'habitatge no era d'ells. Li va dir que un home que sospitava d'adulteri va matar la seva dona i la seva filla i es va suïcidar. Des de llavors la casa havia quedat tancada per sempre.

Al dia següent varen tornar i al obrir la porta varen veure que la inscripció que hi havia al terra havia desaparegut. Varen pensar que algú ho devia haver esborrat i varen entrar.

Hi havia un xicotet rebedor que donava pas a una estància amb dos sofàs, una tauleta de centre i un vell televisor. Tot envoltat amb una tela d'aranya que demostrava el pas del temps i la solitud de la vivenda.

Varen treure unes cerveses que portaven en una bossa i es varen posar a beure asseguts en el sofà. Després de beure durant un parell d'hores, varen començar a riure i a cridar per dintre de la casa.

Llavors varen pujar a les golfes, lloc on encara no havien pujat fins el moment. Allí es varen trobar amb una porta tancada amb clau. La varen forçar i varen entrar. Estava ple de trastos, però ben arreglats, com si cada dia algú s'encarregara d'ordenar-los. De sobte varen sentir uns passos al seu darrere, la porta es va tancar i va aparèixer el fantasma de l'assassí.

Les portes de la casa es varen tancar totes de colp, quedant una altra vegada tot segellat. Dels joves que havien entrat allí ja no va eixir ningú.

Relats curts XXVI

Els dies són quasi sempre iguals, som esclaus d'una rutina que ens fa consumir els dies, un darrere d'un altre, com si foren caramels, sense parar-nos a pensar, i veient com ens passen de ràpid. Les hores, les dies, els anys... La seva velocitat és de vertigen.

Les fulles del calendari que tenim penjat en una paret de la cuina cauen i cauen sense que nosaltres puguem aturar-lo. Al mateix temps el rellotge ens fa presoners del seu temps. Aquest sempre corre en contra nostra. Encara que de vegades volem que les sagetes del rellotge acceleren el seu pas, sempre acabem desitjant que s'aturen i que ens deixem una mica més de temps, un poc més d'aire, en fi que ens deixen respirar i observar.

Quan veiem de prop que l'abisme mira a l'horitzó, llavors fem un recompte ràpid de tot el que hem fet. Però sobretot del que ens hem deixat per fer. Desitjaríem que la vida fora com una càmera de vídeo en la que esborraríem, retrocediríem o retallaríem segons els nostres interessos. Malauradament això no és així i la pel·lícula de la vida no porta inclosa el botó de rebobinat. Sempre que passa alguna cosa ja no hi ha volta enrere.

Quan ens fixem en algun dels dies ho fem perquè és diferent a l'anterior i llavors és quan desconnectem del nostre carrusel de dates, hores i rellotges, llavors pensem que la vida va tan de pressa que ens avança per la dreta.

Mai és tard per aturar-se a mirar, a contemplar, a observar, a pensar. Desgraciadament ens hem endinsat en una voràgine de velocitat que fa que no arribem a contemplar el sol, la lluna o els estels.

De totes aquestes coses sols ens adonem quan algú que estava a prop nostre desapareix per sempre.

Relats curts XXV

Era un dia de festa en el que es feia visible l'arribada de la primavera. Com cada any per les mateixes dates varem decidir anar de paella a la caseta de camp dels avis de Josep. Era una caseta que no era habitable, però tenia tot el necessari per abastir-nos dels serveis més bàsics. Hi havia una cisterna amb aigua, llenya taules, cadires, un lloc per guisar i una parra que donava ombra a la part del darrere, d'on sobreeixien uns penjolls de raïm encara verd, però que començava a atreure a les vespes.

Anàvem amb les amigues de sempre i era la primera vegada que ho fèiem amb cotxe, ja que ens anàvem fent majors i alguns dels membres de la colla ja disposaven del carnet de conduir.

Com sempre, varem distribuir la feina entre tots, beguda, menjar, preparat per la paella, dolç... En fi de tot, com si haguera de vindre una guerra.

Es feia estrany que tant de temps junts no s'haguera consolidat cap parella entre nosaltres. Semblava més una relació d'amistat entre membres de sexe diferent, on no tenia cabuda cap relació d'amor.

El plaer del sol de primavera va deixar pas a la flaire de llenya que començava a recórrer cadascun dels espais de la caseta. Estàvem acompanyats de pardals de temporada, caderneres o verderols que cantaven a pulmó la sintonia de les estacions. Mentre esperàvem a que la paella acabara el procés de cocció refrescàvem la gola amb cervesa .

El dia fou magnífic, el temps, el menjar, la companyia i el paisatge. Però la desaparició del sol per darrere de les muntanyes ens va recordar que era hora de recollir i de marxar cap a casa.

Varem pujar als cotxes, i varem observar que Carles i Marta es despenjaven del grup i agafaven un cotxe per tots dos sols. Ell amb la barreja formada pels efectes de la cervesa i l'amor es va declarar a Marta. Ella se'l va mirar i va somriure, llavors ell li va donar un bes a la galta, mentre en la radio del cotxe sonava “The way we were” de Barbra Streisand.

Relats curts XXIV

Des de feia uns quants anys Pau guanyava molts diners amb els seus negocis. Elena, la seva dona, també treballava i tenia un bon sou. Així les coses els anaven molt bé.

Vivien en un pis antic que havien comprat de solters i encara que estava molt ben situat no era tot l'espaiós que ells volien. Sols tenia una habitació i un quarto de bany i si algun dia decidien tenir fills no tenien suficient espai per poder conviure.

Varen decidir que gastarien els estalvis en una casa més gran, i si en necessitaven més anirien al banc i demanarien un préstec per poder gaudir d'una casa nova.

Un diumenge que no treballaven varen recórrer totes les immobiliàries de la zona per comprar la casa. En varen veure moltes i no s'acabaven de decidir per cap d'elles, encara que hi havia una que els havia agradat bastant.

Estava situada en una zona on hi havia moltes cases unifamiliars. Estaven quasi totes habitades encara que en quedaven tres o quatre buides. La que més els agradava tenia una extensió de terreny de dos mil metres quadrats amb piscina. Tenia un jardí amb arbres fruiters i una gespa molt ben cuidada. Estava pintada de color salmó amb uns finestrals grans de color blanc que feien que la llum es filtrara durant les hores de sol en tota la vivenda. De totes les que estaven en venda era la que tenia un preu més assequible, cosa que la feia més interessant que les altres.

Els propietaris de la immobiliària els varen donar una setmana per decidir-se. Per tant varen anar cap a casa amb tota la documentació necessària per tal de prendre una decisió.

A Pau li agradava molt, a més era la més barata que havien vist i de fet era molt més gran que les altres. A Elena li semblava estrany que una casa més gran tinguera un preu més baix que una més menuda, però ell deia que això era perquè la casa havia sigut habitada durant sis mesos i les altres no.

Un dia que Elena no treballava va agafar el cotxe i s'en va anar a veure la casa. Ella no ho tenia clar del tot i volia tornar-la a veure.

Va arribar i va deixar el cotxe fora, va obrir la porta de ferro de la tanca que rodejava tota l'extensió i va entrar. Es va passejar per tot el jardí observant-la detingudament. Va veure que els vidres eren fumats i que no es veia res del que passava a dins, cosa que no li acabava d'agradar. Però quedava clar que era una casa molt bonica i que possiblement Pau tinguera raó. Sols li quedava un dubte, per què vendrien una casa amb sols sis mesos d'ús?. Deuria ser per culpa de la crisi, va pensar.

Finalment van decidir-se i la varen comprar, però el primer dia que varen entrar en ella es varen quedar bocabadats, la casa estava per viure. Tenia cortines, mobles, coberts, vaixella i fins i tot televisió. Era una mica rar i ho van preguntar al venedor. Ell els va dir que l'anterior parella ho havia deixat tot tal com estava i no van voler endur-se res.

Quan ja portaven dues setmanes vivint allí, varen tocar al timbre. Elena va obrir i es va trobar una dona alta i pel-roja, amb la cara molt blanca i vestida de manera molt elegant. Duia un vestit negre amb mitges també negres i al damunt portava un abrig llarg amb el coll de pell de visó.

Li va preguntar que volia i li va dir que volia parlar amb ella. La va fer passar a la cuina i li va oferir una cafè. La dona el va acceptar. Llavors es va posar a preparar la cafetera i li va donar l'esquena. En un moment de la xarrada la dona li va dir: “Ací em varen matar a mi”. En sentir això Elena es va girar de cop però allí ja no hi havia ningú. La dona o el que fora havia desaparegut.

Relats curts XXII

Després de tot el boom immobiliari que havia hagut a les comarques d'interior, Joan continuava pensant que el millor lloc per a viure era el seu municipi. De moment les grans excavadores no s'havien menjat el paratge natural que ell visitava cada dia en el que passejava amb el seu gos.

Havia viscut molts anys a la ciutat on treballava com a agent d'assegurances, però la pressió d'un treball molt obligat i amb poc temps lliure l'havien fet renunciar.

Un nit en arribar a casa, es va adonar que eren les onze de la nit i que havia eixit de casa a les vuit del matí. Havia fet una jornada maratoniana i no recordava ni que havia esmorzat , ni del dinar. A més era mitja nit i no havia sopat. Allò no era vida.

El dia següent es va aixecar i va anar a l'empresa. Li va dir al seu cap que estava fart de ser un presoner del seu treball i que ho deixava tot. Li va entregar el mòbil, l'ordinador i les claus del cotxe de l'empresa. Va girar cua i va marxar.

Llavors va agafar el mapa de la província i va decidir un lloc on aniria a passar la resta de la seva vida. Va desllogar el pis, va fer les maletes amb el que considerava imprescindible i se'n va anar de la ciutat per sempre.

En arribar al poble va llogar una xicoteta granja on es va dedicar als treballs del camp i a cuidar d'uns quants animals que li proporcionaven tot el que necessitava per poder subsistir. No enyorava el telèfon mòbil, encara que estava enterat de tot el que passava per mitjà d'un ordinador portàtil.

Ja portava dos anys al poble i des del paratge observava amb desànim la proliferació de maquinària de construcció cada vegada més a prop.

Estava molt preocupat, ja que l'efecte dominó podia fer que els seu estimat poble acabara seduït pels plans urbanitzadors que voltaven l'entorn de la comarca.

De sobte, la bombolla va esclatar i la construcció de vivendes va caure en picat. Joan, assegut baix d'una garrofera observava amb satisfacció la retirada de l'armament constructor. Se sentia satisfet. La natura s'havia acabat imposant a la bogeria.

La nostra amiga Carme havia retornat al poble on ens havíem criat des de ben menuts i en el que havíem compartit tantes vivències de la nostra infantesa.

Tornava després de molt de temps sense aparèixer pel poble i ho va fer amb un canvi d'imatge espectacular. Estava molt més prima, anava ben pintada i amb els cabells més curts del que els havia portat de més jove. Semblava una altra.

Només arribar al poble va passar per casa a visitar-me a mi, i a la resta de la família. Després la vaig acompanyar a casa de la resta de companys, ja que estaven tots casats i ella no sabia on vivien. Els varem visitar, i varem quedar per veure'ns a la nit per tal de sopar junts. Era dissabte.

Varem anar al bar del poble i quan ja estàvem tots asseguts prenent una cervesa va arribar ella acompanyada d'un xic, el qual ni coneixíem, ni havíem vist mai. Ens va dir que era el seu company i que l'havia portat per presentar-nos-el. Es coneixien des de feia tres mesos i semblaven molt feliços. Es notava que aquell canvi li havia anat bé a Carme.

Era un xic alt i molt guapo però de poques paraules. Tan poques que només va dir hola, i quan s'en va anar adéu. Ella el va excusar dient era alemany no coneixia bé l'idioma, per tant preferia escoltar en lloc de parlar.

Ens va dir que vivien junts a Munic i que treballaven a la mateixa universitatper tant la seva visita seria curta, sols un cap de setmana, i marxarien cap a Alemanya.

Varem comprovar que feia huit anys que no venia pel poble, però com que no li quedava família, mantenia el contacte amb els amics bé per correu electrònic o bé per les xarxes socials.

Va passar el cap de setmana i varen marxar amb la promesa de mantenir el contacte amb nosaltres, més periòdicament del que ho havia fet fins ara.

Durant els primers tres mesos van anar arribant correus electrònics des d'Alemanya. Veiem a la Carme a les xarxes socials. Semblava que el nexe d'unió amb els amics s'havia tornat a refer.

Un dia que estava a casa dinant de sobte va sonar el telèfon mòbil. No solia agafar-lo mentre estava menjant però no sé perquè el vaig agafar. Era Miquel, un dels amics del poble, i em va dir que havia vist a l'amic de Carme que acabava d'eixir en les notícies de la televisió.

Vaig engegar la televisió i vaig veure la seva foto al costat del presentador. Les notícies no eren bones, aquell maleït alemany havia assassinat a la nostra amiga Carme.

Relats curts XXI

Quan de nou vam entrar en la casa de la muntanya varem notar un fred semblant al d'una cova deshabitada. Es notava que la presència dels éssers humans havia estat inexistent durant molt de temps.

Era una casa que sols la utilitzàvem par anar a passar alguns caps de setmana llargs a l'hivern i les vacances de nadal. La resta de l'any es trobava buida, sense l'escalfor de l'alè de cap persona.

Al primer cop de vista varem veure com els habitants que havien fet seva la vivenda eren les aranyes, les quals havien teixit llargues teranyines amb les agulles que portaven incrustades al seu cos. Havien tingut el temps suficient per crear un filat que començava en la llar de foc i acabava al fumeral de la cuina.

Només arribar varem fer neteja i descarregàrem tots els queviures que portàvem a l'interior del cotxe. Varem obrir les finestres per que es ventilara aquell habitacle tant de temps deshabitat, i vam engegar el compressor per tal que el corrent elèctric brollara de nou pels cables que corrien pels barandats de rajola.

Varem preparar la llenya que ens havia sobrat l'any anterior, la qual estava guardada en el garatge i la varem pujar al costat de la llar de foc, des d'on l'aranya ja havia marxat en sentir-nos arribar.

Quan el cel es va fer fosc com la gola d'un llop, encenguérem el foc de la xemeneia. De sobte l'estada es va enllumenar amb el llum blavenc de les flames, acompanyant-nos en una nit d'hivern que ens agraïa el retorn a la casa.

Ja estàvem a punt d'anar-nos-en a dormir quan es va posar a nevar deixant un llençol blanc al voltant de la vivenda. L'estampa que observàvem des de la finestra era quelcom increïble. No podíem demanar res més...