Relats curts XXXIX

Vicent i Andrea havien nascut en un poble menut a l'interior de Castelló. Es coneixien tota la vida, havien anat junts a escola, havien compartit amics, jocs i moments de felicitat. Però cadascú havia seguit camins separats. Ella va anar a la ciutat a estudiar i ell es va quedar al poble treballant les terres que havia heretat del seu pare.

A ell no li agradava la ciutat, deia que allí tot s'havia deshumanitzat, que no es creia en les persones i que sols hi havia materialisme. En canvi al poble sempre hi havia un tracte més directe entre la gent, tothom s'ajudava i semblaven una gran família.

A pesar de totes aquestes diferències l'amor continuava entre ells, així que cada cap de setmana Andrea pujava al poble i eixien a caminar per la muntanya, esmorzaven entre els sembrats i s'acaronaven mirant el cel. Ni la distància, ni la manera de viure havia aconseguit acabar amb la relació.

Quan Andrea va acabar els estudis es va posar a treballar en una empresa de la ciutat. Aquesta li absorbia el temps durant tot el dia i sols podien parlar per les nits. Ella amb el telèfon mòbil i ell amb el fixe de casa. No en tenia un altre.

Però finalment varen decidir casar-se i continuar veient-se els caps de setmana. Es varen fer una casa a les afores del poble on l'únic soroll que els molestava era el dels gossos de Vicent i els estornells que cantaven al matí.

Fins que va arribar un dia que ella es va cansar de la feina a l'empresa i de la vida en la ciutat. Aquesta era la millor notícia que havia rebut Vicent en tota la seva vida i es va sentir l'home més feliç de la terra.

Vivien aïllats, ella es dedicava a les feines de casa, ell anava sempre amb la bicicleta, no tenia cotxe, a treballar i per les nits, sempre sense presa, es feien un cafè a la terrassa de la casa contemplant les estrelles i imaginant una vida junts sense que el rellotge els marcara el ritme vital.

Llavors Andrea va caure malalta i la varen ingressar a l'hospital de la ciutat. Li varen diagnosticar un càncer i el món els va caure a sobre. Allò els havia destrossat la vida. Però l'amor podia més que la malaltia i ella va decidir romandre al poble i fer-se els tractaments fora de l'hospital, cosa que els metges no aprovaven, però ella així ho havia decidit. Volia passar tot el temps que li quedava amb l'amor de la seva vida.

Passats uns mesos Andrea va morir i Vicent es va plantejar que sense ella la vida no tenia sentit. Volia trencar amb tot, deixar de costat tot el que li recordava a ella. Llavors va decidir cremar la casa amb el cos d'Andrea dins. Així ho va fer, va enterrar tots els records, va agafar la bicicleta amb una bossa amb una mica de roba i els pocs diners que tenia i se'n va anar mentre les flames s'apoderaven de la llar en la que soterrava els millors anys de la seva vida.

Relats curts XXXVIII

Era la primera vegada que pujava en avió. Des de que sabia que havia de fer el viatge gairebé no havia pogut dormir pensant en el vol, perquè tenia pànic a volar. Però ara no tenia més remei que embarcar-se en un viatge que el portaria a un encontre que canviaria la seva vida.

Sempre havia dit que no agafaria mai un avió, que preferia anar amb cotxe fins a l'altra punta de món, i també deia, encara que de broma que si havia de creuar l'oceà preferia fer-ho nadant que per l'aire.

Es va presentar dues hores abans a la terminal. Encara que el trajecte no era llarg portava una farmaciola plena de pastilles pel que poguera passar, tenia por del seu propi cos, perquè les dues hores que estaria a dintre d'aquella caixa de llauna li semblarien una eternitat. Preferia no pensar, però no s'ho podia treure del cap.

Va anar als lavabos de la terminal i es va prendre un parell de tranquil·litzants fent un glop d'aigua de l'aixeta, i sense deixar la xicoteta maleta que portava va eixir a fumar. No l'importava que estiguera plovent i va empalmar tres cigarretes de manera continuada. Va deixar la burilla de l'última cigarreta dins del cendrer i va tornar a la terminal. Es va mirar el rellotge i va pensar que ja quedava menys. Llavors es va adonar de que les pastilles que s'havia pres ja començaven a fer-li efecte. Començava a entrar-li una modorra que el feia badallar i li afectava a la mobilitat de les cames i els braços, els quals li pesaven un quintar. Pensava que segurament amb una pastilla hi haguera hagut suficient per tranquil·litzar-lo, però ara ja estava fet.

Va embarcar en l'avió sota la influència dels fàrmacs, va seure en el seient corresponent i va esperar que l'avió s'enlairara. No li va donar temps a sentir pànic ja que quan l'aparell agafava la màxima elevació es va quedar adormit. Va tindre un so reparador, es notava que les pastilles havien fet la seva feina. Somiava amb núvols esponjosos, estels enlluernadores i pluges de colors.

De sobte va notar una mà que li colpejava la cara i es va despertar amb un bot. No sabia on estava, ni que passava i quan es va trobar la cara de l'hostessa davant d'ell se la va mirar com si fora una ànima del purgatori. Ella va somriure i li va dir que es despertara, que ja havien arribat al seu destí.

Va baixar de l'avió, va agafar les maletes i se'n va anar cap a la terminal d'arribada. Quan va creuar les portes de vidre que donaven accés a l'eixida va veure que allí estava ella esperant-lo. Va soltar tot el que duia a les mans i va córrer al seu encontre. Ella el va esperar amb els braços oberts. Es varen abraçar i es varen fondre en un llarg bes d'amor.

Relats curts XXXVII

Després de passada la guerra s'havia creat una divisió entre rics i pobres. Els rics eren tots els que pertanyien al bàndol guanyador, mentre que els pobres eren els derrotats. A més de tot això, els rics eren propietaris de camps amb plena producció agrícola que els comportaven uns beneficis, i els pobres treballaven terres àrides en les que plantaven aliments de primera necessitat per no morir-se de fam.

La relació entre rics i pobres era de cortesia, encara que els rics sempre miraven per damunt del muscle als pobres. A més aquests eren els que treballaven les terres dels més rics per quatre cèntims.

Estava clar que hi havia dues classes ben diferenciades així que tothom s'havia acostumat a viure d'aquesta manera. Excepte Miquel, de família pobra, el qual es trobava de manera fugaç amb Rosa que pertanyia a una de les famílies més adinerades del poble.

Aquell romanç que va començar de manera amigable va anar convertint-se en un amor apassionat per part dels dos. Quedaven cada cap de setmana per veure's sense que ho saberen els pares d'ella, a més quan eren festes aprofitaven la multitud per fer-se una subtil carícia o per agafar-se de la mà.

Tenien clar que el seu amor era quelcom impossible, perquè els pares d'ella no aprovarien mai de la vida, que Rosa es casara amb aquell home treballador del camp i amb pocs recursos. Aquell home, segons la família d'ella, seria incapaç de fer-la feliç i de donar-li tot el que la seva filla, se'ns dubte es mereixia.

Com que el matrimoni entre els dos era quelcom impossible ella li va dir que seria millor deixar-ho, ja que això no tenia futur. Ell no volia renunciar al seu amor, però finalment ella va anar abandonant-lo de mica en mica. Miquel va tardar molt en acceptar-ho però va veure que no hi havia res a fer i es va resignar al trencament.

Després de molts anys, quan ja havien complit tots dos els cinquanta, es varen retrobar pel carrer, però aquesta vegada no va ser sols una salutació ja que Rosa es va aturar i li va dir que volia parlar amb ell. Era la primera vegada en que parlaven després de moltissims anys i ella li va demanar una cita en un bar un diumenge per la vesprada.

Ell va anar mudat amb la seva millor roba i ella es va presentar tan elegant com sempre. A pesar de que havien passat molts anys cap dels dos s'havia casat, però a diferència del passat Rosa vivia sola ja que els seus pares havien mort.

Ella va demanar un cafè i ell un tallat. Varen començar a parlar del temps que feia que no compartien un espai comú fins que Rosa li va dir que ella no l'havia oblidat i que encara l'estimava. Miquel es va quedar fet de pedra. Ell no havia tornat a estimar cap dona com ella i l'amor continuava present en la seva ànima. No va poder deixar que una llàgrima li relliscara per la galta, llavors ell li va dir que volia passar la resta de la seva vida al seu costat.

Relats curts XXXVI

Lola no havia tingut una vida fàcil. El fet de ser homosexual no ho havia portat mai bé i encara que era una persona magnífica i agradable no havia acabat de superar el complex que tenia degut a la seva inclinació sexual.

Ho duia d'amagat tota la vida, però la seva germana i els seus cosins ho sabien, ja que freqüentaven els mateixos llocs d'oci i de tant en tant l'havien vista acompanyada amb persones del mateix sexe.

Al cosins i a la germana, Empar, els ho va acabar dient, ja que d'ells no es podia amagar, però als tios i als pares no s'havia atrevit mai a dir-los-ho. La seva germana li havia insistit en que ho havia de fer perquè tard o d'hora s'acabarien assabentant, i era millor dir-ho ella que assabentar-se per terceres persones.

Els pares tenien una mentalitat molt tancada, per la qual cosa el tema de la sexualitat no s'havia tocat mai en casa. Ells eren dels que pensaven que allò era una malaltia i que tots els homosexuals eren persones malaltes i gent de mala vida. Per això Lola tenia pànic d'enfrontar-se a la situació de donar-los la notícia.

Lola tenia una amiga amb la que quedava sovint per eixir els caps de setmana, entre les dues hi havia una relació de parella, però aquesta no era fixa. La relació anava i tornava com si fora un bumerang, però no havia arribat mai a quallar. No perquè no s'estimaren sinó perquè Lola no volia enganxar-se a una relació i tindre que donar explicacions en casa.

Raquel, la parella de Lola, havia parlat amb Empar i per tant coneixia la situació de primera mà. Ella estimava a Lola i no volia deixar passar l'oportunitat de perdre-la per un motiu de covardia o de falta d'indefinició.

Així que un diumenge que estava la família de Lola reunida per dinar va decidir presentar-se allí. En la taula estaven dinant Lola, Empar, els seus pares, els tios i els cosins. Així que quan estaven a mitat del dinar va sonar el timbre i Empar es va aixecar per obrir la porta. De sobte es varen presentar en el menjador Raquel i ella. Lola es va posar tota roja i va baixar el cap. Tothom pensava que es tractava d'una amiga d'Empar, llavors aquesta va dir “Ella és Raquel, la núvia de Lola”.

En aquell moment cap dels majors va saber com reaccionar, però passat un temps tothom ho va comprendre i Lola va respirar de nou. Per fi, s'havia convertit en una persona feliç.

Relats curts XXXV

James era un personatge taciturn, rar i de poques paraules, però era un home educat, amb bona presència i que tractava molt bé a Glòria.

Ella no sabia res del seu passat, però des de que s'havien conegut vivien junts en un pis a València. Ella era professora d'Anglès en un institut de secundària i en un dels viatges que havia fet a Londres l'havia conegut, aleshores James va traslladar el seu despatx per poder estar al costat d'ella.

Era un psicòleg afamat que tenia una clientela molt important al seu país, la qual continuava amb contacte amb ell per mig de la xarxa. Així podia atendre els casos que havia deixat a Anglaterra i agafar-ne de nous a València. Degut a això viatjava sovint a Londres.

Glòria li havia dit en repetides ocasions que anara abandonant la feina a l'estranger perquè li comportava un volum de treball molt gran, i amb la feina d'ella i els casos nous que havia aconseguit a València en tenien prou per viure acomodadament.

El pare de Glòria, un antic policia municipal del poble, volia el millor per a la seva filla i no havia acabat de pair que ella es casara amb un estranger, del qual no en sabien res. Era l'única filla que tenia i sempre l'havia tinguda molt protegida. Ella sempre li deia que no es preocupara, que era prou major, que havia rodat mig món i no havia tingut mai cap problema. Acusava a son pare de ser massa malpensat i de no haver vist món, però a ell James continuava sense agradar-li.

James continuava fent dos o tres viatges per setmana a Londres i Glòria ja començava a estar una mica cansada. Pensava que una vida així no era el que havia desitjat. No entenia perquè havia de viatjar tantes vegades si no era perquè tenia alguna una altra cosa entre mans.

Va començar a malpensar així que quan ell estava a la dutxa o se'n anava a fer fúting li revisava les telefonades en la Blackberry. Un dia va veure un número que es repetia un munt de vegades cada dia, sense importar l'hora. Va recórrer a un amic que tenia en la comissaria de policia de València i li va comentar el cas, era evident que no li podia dir res a son pare. Ell li va respondre que no era motiu per investigar però que li faria el favor per ser amic d'ella.

Varen descobrir que el telèfon pertanyia a una antiga novia de James anomenada Mary que havia desaparegut feia anys, la qual estava embarassada en el moment de la desaparició, però que el cas no s'havia investigat perquè no hi havia denúncia.

Als poc dies Glòria va rebre una trucada del seu amic policia i li va dir que l'antiga núvia de James havia sigut trobada assassinada i enterrada amb el mòbil en la ma en un descampat propietat d'ell, i que tot apuntava que James en podia ser el culpable.

De sobte a Glòria li va sonar el mòbil, era el mateix número que es repetia tantes vegades en el telèfon de James, ella el va agafar i una veu li va dir “Sóc Mary”. Immediatament la trucada es va tallar.

Relats curts XXXIV

Lluís a més de ser bon pescador era amic meu així m'havia dit moltes vegades que volia portar-me a navegar cap a les illes Columbretes. Una vegada allí podríem gaudir d'una nit de pesca, bon menjar i bon vi. El viatge seria curt, però la nit ens permetria veure la mar amb l'escuma brillant acompanyant la flaire de peix fregit.

Per fi em vaig decidir i vaig acceptar la invitació, finalment varem eixir un dissabte després de dinar. Navegaríem fins la nit i quan arribaríem a les illes embarcaríem, soparíem i passaríem la nit a bord del vaixell, però a la sendemà ens aixecaríem prompte per tal d'arribar a casa a hora de paella del diumenge.

Em semblava un magnific pla així que em vaig presentar al port amb un munt de material per tal d'intentar distreure'm durant la travessia, portava el meu lector de llibres electrònics, la tableta i una llibreta. Lluís es va posar a riure quan em va veure tan carregat, llavors em va dir que tan sols necessitava una jaqueta per si a la nit feia fred i roba per poder-me canviar al dia següent.

Varem eixir del port cap a les illes amb un horitzó blau, enllumenat per un sol de tardor que ja quasi es trobava de retirada. El mar estava quiet, tal i com acostuma a estar-ho en aquesta època, i ens acompanyava plàcidament groxant-nos sobre la seva esquena. Al nostre costat anàvem deixant un rastre de peixos de tots tipus i maneres, que fugien del nostre vaixell intrús.

Quan varem arribar a les illes, la visió era espectacular. Estava tot tranquil amb unes aigües que ens havien acceptat com a visitants i amb un cel que havia substituït la lluna per el sol de tardor.

Varem fregir sardines, dues dorades i uns quants llagostins que portava Lluís a la nevera. El menjar el regàrem amb una ampolla de vi blanc que havia preparat per a l'ocasió. Després ens varem quedar asseguts contemplant la imponent silueta de les illes sota un cel poblat d'estels que ens il·luminaven la coberta del vaixell.

Relats curts XXXIII

Ja havia arribat la data!. Era el dissabte que havíem acordat que faríem el sopar. Ho fèiem cada hivern i era una manera de retrobar-nos els amics de sempre. Era el dia que xarràvem del passat, el present i el futur.

El futur no ens preocupava tant, estàvem lligats a l'esdevenir dels nostres fills, els quals i sempre amb el nostre beneplàcit, havien acabat hipotecant el temps del que disposàvem actualment. Per això el futur no era quelcom massa important per nosaltres, era alguna cosa que sempre acabàvem associant als nostres fills i a la família, però en un sopar de vells amics això no tocava, era millor parlar de nosaltres i recordar els temps de la nostra joventut.

Sempre anàvem a sopar al mateix bar, i com que ho fèiem una vegada a l'any deixàvem en mans de la cuinera el menú. No ens importava massa el menjar, ens importava més la tertúlia i el record de temps passats. Records de malifetes escolars, d'amors platònics i de somnis incomplits.

En el temps que feia que celebràvem l'esdeveniment havíem sopat carn, peix, embotits, marisc, etc. Ho havíem provat gairebé tot, però la cuinera sempre acabava sorprenent-nos. No sé si perquè realment ens sorprenia de veritat o que nosaltres ens conformàvem en menjar, beure i xarrar.

Les converses flotaven en l'ambient, quedant demostrat que els anys ens havien anat passant. No volíem reconèixer-ho, però quan explicàvem coses de la nostra infantesa observàvem la llunyania en que havien quedat. Algunes, fins i tot havien quedat estancades, com si el motor que les mantenia en vida haguera quedat sense corrent elèctric.

Rèiem, bevíem, menjàvem, recordàvem i parlàvem. El sopar sempre era amè convertint-se en una excusa per eixir de casa, seure en una taula i recordar temps passats que ens feien rejovenir durant una nit cada any. Mentre que les copes plenes de vi ens acompanyaven fidels en el pas del temps.