2a Temporada. Relats curts 24

Sempre hem escoltat dir a la gent més major que les coses velles retornen i així podem veure com la moda del passat, la que portaven les nostres mares, de sobte torna a aparèixer a les tendes, o com el cinema, la literatura o la música evoca sons o imatges que semblaven ancorades en èpoques remotes. Però es veu, i d'això en saben més els filòsofs, que com el planeta terra és redó de tant en tant tornem al passat i fins i tot als orígens de la humanitat, de les modes i de les seues preocupacions.

En l'Antic Egipte ja creien que el temps era alguna cosa que complia cicles, com si fóra un cercle, i que aquests cicles tenien un inici i un final i que després del fi tornava a començar. Llavors utilitzaven aquest control del temps per imaginar unes possibles estacions i aplicar-ho a les collites, les quals anaven relacionades amb les crescudes del riu.

En una època en la que sembla que tecnològicament, socialment i culturalment hem evolucionat tant, ara ens adonem que la naturalesa fa el possible perquè no siga així.

Durant els dies de pasqua hem vist com els nostres joves, i no tan joves, utilitzen telèfons mòbils d'alta gama amb els que es comuniquen a velocitats increïbles. Els missatges volten per l'infinit i tota aquesta barreja d'un i zeros acaben, com si d'un miracle es tractara, en l'aparell del receptor.

Així i tot hem vist com moltes coses que semblaven oblidades han tornat a aparèixer per art de màgia, no sé si això tindrà a veure amb el retorn al passat o amb la crisi econòmica i de valors, com ara les cordes i els cants que acompanyaven el gronxar d'aquesta, els balons de futbol de tots tipus i colors i les porteries improvisades en portes de cases abandonades o dissenyades amb dues pedres. Hem vist com les cantimplores de taronjada, els entrepans de llonganisses i les mones de pasqua apareixien en parcs, jardins i casetes de camp. No sé si tot això és culpa de la crisi, però de tota manera siga benvinguda.

El que també ha retornat al passat és el clima, el qual, igual que quan érem xicotets anava fent eixides i amagades de sol mentre l'aigua l'acompanyava i al mateix temps ens llevàvem la jaqueta texana, comprada per als dies de pasqua, i ens la tornàvem a posar.

No sé si és així, però almenys a mi m'ha semblat que sí que ho era. Fins i tot m'ha semblat escoltar el so de l'esmolador voltant pel poble amb la seua melodia.

2a Temporada. Relats curts 23

Degut a la crisi monstruosa en la que estàvem vivint la gent no tenia diners per marxar de vacances. Però ells disposaven d'una xicoteta quantitat econòmica estalviada i volien gastar-los en un viatge de cap de setmana.

Triarien un hotel que no fóra massa car i que s'acoblara a les seues necessitats. Volien passar un cap de setmana com si s'acabaren de casar. Llavors varen començar a consultar llocs on poder anar.

Varen trobar una casa rural situada a la Garrotxa, que ja coneixien perquè havien estat, i que estava molt bé de preu. Així que varen telefonar per si hi havia habitacions lliures per al cap de setmana que tenien decidit. La recepcionista els va dir que estava tot buit i per tant disposava de tantes habitacions com volgueren, per tant li varen dir que els en reservara una.

Uns dies abans de realitzar el viatge varen veure a la premsa que hi havia un article sobre la casa rural en la que havien reservat una habitació. El varen llegir i van comprovar com des de que havia desaparegut una jove en la casa, aquesta havia caigut en desgràcia i ja no tenia clientela.

Varen llegir en l'article que una parella de joves havien anat a passar un cap de setmana i que després d'un parell de dies la xica havia desaparegut. Varen mobilitzar a tota la policia, veïns i amics per tal de trobar-la però no la varen tindre èxit. El xic s'havia passejat pels platós de televisió amb llàgrimes als ulls assegurant que no l'havia abandonat i que aquesta havia sigut raptada.

Després de molt escorcolls i d'una recerca per les muntanyes del voltant tot va ser impossible i no es va trobar absolutament res. Però, des de llavors, es va encetar una llegenda urbana sobre la casa rural, que va fer que l'establiment deixara de tindre clients.

Varen decidir no fer cas i varen marxar de cap de setmana cap a la casa rural. Era preciosa, amb una vista impressionant de la serralada i no entenien com podia ser que la clientela li haguera donat l'esquena.

Es varen posar a des-fer les maletes i mentre ella arreglava els perfums i les cremes en un xicotet armari del quarto de bany va veure una arracada que brillava en el fons. Ella va posar la mà i la va agafar , però tenia alguna cosa enganxada. La va estirar i en traure-la va veure que estava enganxada en una orella. Sens dubte era la orella de la xica desapareguda.

2a Temporada. Relats curts 22

Quan vaig apagar la televisió encara plovia, així que mentre tancava en clau la porta del carrer, vaig observar pel finestral que l'aigua colava pel carrer neta i clara. Em vaig gitar i des de l'habitació s'escoltava el soroll de les gotes de pluja que xipollejaven en el vidre del desllunat.

Vaig tancar el llum de la tauleta de nit de l'habitació i em vaig quedar sol amb les paraules que eixien per l'altaveu de la ràdio-despertador. En ell una locutora de veu i aparença jove em feia la companyia de la que feia temps que no gaudia. Estava orfe de parella des de feia temps, i això en el llit es feia difícil. Just des de que l'amor de la meua vida havia decidit abandonar-me per un amic de la infantesa, el qual, també havia deixat a la seua parella. Però aquest havia sigut més injust ja que havia marxat amb la meua estimada i havia deixat un matrimoni amb dos fills menuts.

Tot havia ocorregut sense voler, mig en broma mig en serio. Què si unes converses pel Facebook (maleït ordinador!), que si una trobada per fer un cafè. Què si quedem un dia per sopar. I des d'allí fins al llit tot va ser un tancar i obrir d'ulls. I com sempre passa en aquests casos els implicats varem ser els últims en assabentar-nos.

No podia fer res. Ho havia intentat, però per part d'ella, segons m'havia dit, s'havia perdut l'amor. Em vaig resignar i vaig haver de començar de nou. Però malauradament no aconseguia oblidar-la. Havien sigut un munt d'anys junts, però això no semblava haver sigut prou. Ella s'havia enamorat d'un altre i jo no podia posar-hi remei.

Així que mentre escoltava les gotes de pluja colpejant el vidre del desllunat, intentava adormir-me escoltant la veu tan dolça que emetien les ones hertzianes. Llavors era quan m'entrava la son i em venien al pensament tots els records de joventut, els quals definitivament s'havien esvaït.

2a Temporada. Relats curts 21

Després de tants dies de sol, de calor fora de lloc i de fred indecís, ens hem despertat amb un hivern que ja semblava haver-se'n anat per sempre.

Sembla curiós com uns dies de pluja i de fred ens obrin la imaginació als éssers humans. I com si fóra un parèntesi a les nostres vides ens dediquem a activitats, les quals no faríem amb altres condicions climàtiques.

Tanquem les portes i les finestres i ens quedem a casa (com si vinguera un tifó) i allí, dins de les nostres possessions, invertim el temps a fer un munt de coses que semblaven oblidades.

Llavors és el moment de treure estris per fer mitja, llibres oblidats a la tauleta de nit i troncs ressecs amb els que donem calor a l'estança. Ens tapem amb mantes, ens posem el pijama quan encara llueix el sol en indrets no massa llunyans, i fem un munt de visites a la nevara, el llum de la qual sembla estar encès durant tot el dia com si fóra una farola d'una gran avinguda.

El desfici ens portarà a fer pastissos, dinar per a tota la setmana, i entrepans per a esmorzar els xiquets fins l'eternitat. És el que té el estar acostumats a un clima envejable, que ens manté el llum del sol gairebé el cent per cent dels dies.

Però aquests dies, de tant en tant, també van bé. Ens ajudem a reflexionar sobre la vida, la qual ens passa a una velocitat endimoniada, dels problemes que ens angoixen i les injustícies arreu del món. Així mentre els troncs espeteguen amb els seus sorolls al foc roig de la xemeneia, aprofitem per menjar xocolate calent, coca i magdalenes. Guisem coca de xocolate, coca mal feta o pastissos de moniato. Llegim llibres, novel·les i revistes o fem els deures amb els nostres fills. Tot això acabats de dutxar, amb un pijama amb olor de suavitzant i gitats al sofà amb una manta.

Aquest temps ajuda a desconnectar i a netejar l'atmosfera, i almenys sols per això val la pena que de tant en tant ploga.

2a Temporada. Relats curts 20

La vida els havia maltractat. Així que, després de passar una època de bonança econòmica en que varen poder comprar-se un pis als afores de la ciutat, el sistema començava a ofegar-los.

No havien viscut per damunt de les seues possibilitats, paraula tan escoltada als mitjans de comunicació als darrers temps, ni havien fet castells en l'aire. Havien racionalitzat les despeses i havien treballat i gastat amb seny. No s'havien permès creuers, ni robes de marca, ni cotxes de luxe. Tal com deien els seues avantpassats “fregien i menjaven”. L'únic luxe que sí que s'havien permès (si això podia considerar-se un luxe) havia sigut la compra d'un pis, el qual podien pagar perfectament, i tindre una bessonada que els havia pillat per sorpresa.

Malauradament aquesta crisi, que com si fóra un drac de foc havia anat arrossegant tots els llocs per on passava, també havia arribat a la porta de sa casa. Llavors havien vist com les dues feines de les que disposaven s'havien acabat i es trobaven abocats a una interminable cua de l'atur que semblava una serp multicolor on passejaven sense rumb persones de tota mena (però persones humanes al cap i a la fi).

Mentre es lamentaven de la seua mala sort, veien com les factures del pis, de l'escola, de les medecines dels fills, el rebut de l'electricitat o de l'aigua, s'amuntegaven damunt de la taula del saló, la qual abans sols utilitzaven per sopar o dinar.

Enric ja no sabia que fer, estava desesperat ja que no podien fer front a tots els pagaments i el banc ja els amenaçava amb tirar-los de casa. Una casa que els havia costat tan d'aconseguir. La varen comprar quan varen poder, però això al banc no li valia. Aquells passaven el “rodillo” i deixaven tothom al carrer.

Mentre pensaven en què podien fer, va arribar l'avís del jutjat avisant-los que en 24 hores havien d'abandonar la casa. Però per sort no estava tot perdut, ja que per la finestra varen observar com un munt de gent s'amuntegava a la porta per tal d'impedir que el banc executara l'amenaça. Realment encara quedava gent amb sensibilitat i força per fer front a aquests lladres d'Armani i corbata.

2a Temporada. Relats curts 19

Darrerament l'aparell de raigs catòdics que presideix el saló de les nostres cases s'ha tornat insuportable. No és que ell siga el culpable de tot el que passa, però a través d'ell observem cada dia ( i més durant la darrera setmana ) com alguns polítics s'enriqueixen a costa de nosaltres mentre que alguns companys els tapen, empresaris que enganyen als treballadors o alguns aristòcrates vinguts a menys feien negocis bruts aprofitant-se del seu estatus social.

Quan a finals dels anys cinquanta el televisor de raigs catòdics va aparèixer pel nostre territori, havia vingut per distreure'ns i per fer-nos més feliços. En ell veiem desfilar els nostres equips de futbol preferits, escoltàvem els cantants de moda i contemplàvem als actors i actrius de Hollywood, els quals sentíem més propers. A més als aparadors de les grans ciutats s'aturaven els que eixien a passejar a contemplar-lo.

Malauradament, ara tot això s'ha convertit en un insuportable carrusel de gent indigna i impresentable que ve a molestar-nos mentre ens mengem un plat de bullit o un entrepà de truita a la francesa.

El pobre aparell, el qual ja no és de raigs catòdics i que s'ha convertit en plasma, LCD o altres andròmines que ningú sap que són, no mereix que tots aquests personatges taquen un prestigi del que gaudia en temps anteriors, quan va arribar a ser desitjat per qualsevol dels ciutadans d'aquest país.

Nosaltres mentrestant encara tenim la possibilitat de apagar-lo cada vegada que apareix un d'aquests indesitjables. Almenys fins ara...

2a Temporada. Relats curts 18 (En memòria de Manuel Borràs)

Regirant pel subconscient (Què és això?) he trobat un calaix amb una etiqueta que posa memòria. L'he oberta esperant trobar en el seu munt d'anecdotes i de records alguns relacionats en l'etapa en que Manolo (Don Borràs) intentava ensenyar-nos a desxifrar una sèrie de números, de parentesis i de símbols als quals molts de nosaltres miràvem amb desgana.

Recorde la cigarreta de tabac negre de la marca Ducados sempre encesa als seus llavis, i com el fum que deixava eixir dels seus pulmons anava entre bambalines en l'ambient d'aquella humida i envellida classe.

Fumava de manera compulsiva, era una mena de Humphrey Bogart, i tan prompte fotia un crit que despertava a alguns companys que dormien amb els ulls oberts, com feia volar un esborrador que impactava en el rostre d'algú que sí que dormia amb els ulls tancats. Tot això sense que la cigarreta es moguera el més mínim dels seus llavis.

Omplia la pissara amb una facilitat inimaginable. Aquesta, de color ver i de material de fusta conglomerada, suportava estòicament les sàvies lliçons del mestre, i les operacions tan inconnexes que els alumnes feiem sobre ella.

Tots sabiem quan arribava a l'escola ja que durant molts anys va circular amb un cotxe tan lleig com peculiar, el qual s'assemblava a ell com si fora el seu germà. Un Crysler antic de color blau d'estil americà creuava el poble fins detindre's a la porta de l'escola. Llavors baixava d'ell Manolo, com no, amb la cigarreta fumejant entre els seus llavis.

Aquest fum tan enlluernador per nosaltres va anar minvant a Manolo i a poc a poc va anar passant-li factura. Però ell no va renunciar mai a aquell plaer, el qual darrerament s'havia convertit amb una fruita prohibida que anhelava i que gaudia amb molta passió de manera fugissera.

Així ens ho va demostrar la darrera vegada que va estar entre nosaltres, on la seva simpatia i la seva amabilitat va quedar manifesta durant tota la nit. Va ser una mena de comiat, el qual varem agraïr tots els presents i del qual no ens oblidarem.

Al calaix dels records de molts dels nostres cervells quedarà per sempre la seua figura unida a la pissarra plena d'eqüacions, envoltades del gris fum que lliscava per la classe.

Gràcies Manolo!!!!