2a Temporada. Relats curts 2

Per sort o per desgràcia la mort ja no és el que era. Ara hi ha moltes maneres de morir, encara que també podem sobreviure a la mort. Aquesta ha pres forma i s'ha dividit en dues parts: la mort física i la mort cibernètica.

La mort física entesa com a tal és una mort que sempre ha existit, és la mort que hem vist sempre, la mort dels nostres avantpassats, els nostres veïns o d'algun amic, la qual cosa malauradament sempre sol passar, encara que no estiguem preparats per tal d'assumir-ho.

Però en un moment de crisi en el que els valors o la moral estan qüestionats la mort continua reinventant-se. És com un ésser camaleònic que continua canviant i sempre està present, però que últimament no és tal com era fa uns anys.

Encara que semble una incongruència hi ha una mort que continua vivint i aquesta és la mort cibernètica, la qual abandona el cos i l'ànima de les persones, encara que aquests continuen en un núvol lògic ple de zeros i uns convertit en l'esperit del desaparegut.

Abans quan un ésser humà traspassava el llindar del no retorn estàvem segurs que ja no hi havia volta enrere. Ja era impossible comunicar-nos amb ell ni veure'l amb un estat que no fora el de les dues dimensions reflectides en forma de fotografia. Avui en dia el mort cibernètic no sabem el que és, aquest continua vivint en les xarxes socials, el podem veure de diferents formes, com a avatar amb icona, també podem parlar amb ell en el ciberespai i veure'l en el nostre telèfon mòbil i així després d'haver passat a millor vida, fins i tot, podem arribar a rebre algun missatge d'ell.

No sabem que hi ha dintre del núvol ni qui governa el ciberespai però algun dia, esperem que no, els morts no s'hagen apoderat del mon dels vius.

2a Temporada. Relats curts I

Quan en el fons del cervell ja sonen molt allunyats els sorolls dels castells de focs artificials, dels petards anunciadors del començament d'alguna festa o els passodobles de les revetlles al mig del carrer sota la brisa estiuenca del mes d'agost, és perquè ja estem passant fulla i encetant una altra etapa de la vida.

Aquesta etapa que acaba de passar és l'estiu. Aquest no ens deixa dormir, ens té sempre hipnotitzats amb el remor de les ones de la mar i de la flaire de sardines torrades a la brasa que decoren l'ambient asseguts a la sorra.

L'estiu ja ha dit prou, ja ha esgotat el seu temps i poc a poc va amagant més ràpidament el sol darrere de les muntanyes. La nit ja ens va guanyat temps a la vida, però és al moment de fer les maletes del retorn quan ens adonem de totes aquestes coses. Unes maletes que s'han quedat sense ànima i sense alè, però que molt aviat el tornaran a recuperar.

Darrere queden els records d'estiu, aquests que ens han fet reviure noves amistats, retrobar-nos amb els sabors i les flaires de cada estiu, tornar a veure aquelles persones que sembla que sols existeixen durant dos mesos a l'any. Alguns hauran trobat el seu primer amor, aquell que mai s'oblida i que atrapa per sempre i d'altres hauran acabat amb una relació que l'estiu ha acabat trencant.

Ara que ja comencem a treure els llençols i ho preparem tot de cara a l'hivern el nostre cos encara se'n recorda dels soroll, de la gent, dels sabors i de les emocions que fan viure cadascun dels estius.

Cal esperar que vinga el següent, però que vinga carregat amb les mateixes sensacions amb les que ha marxat, que ens faça gaudir de nou i retrobar-nos amb la gent. Allí ens estarà esperant el mar impassible, amb el seu moviment, el qual ens crida i ens acarona i ens refresca l'ànima i el cos.

Ultim relat de l'any. BON ESTIU

Ara que es tanca el cercle és l'hora de fer balanç de totes les coses que ens han passat i que no ens dona temps a assimilar. És tan gran la velocitat que porta aquest bòlid anomenat vida que ens adonem de les coses quan ja ens han caigut a sobre un munt de segons, de minuts i d'hores.

Si fem un balanç ràpid veiem que el fred o les pluges queden molt llunyanes en el temps. Les fulles dels arbres han tornat a aparèixer i els fruits que varen ser consumits durant els dies de frescor tornen a recuperar els seu color i la seva forma.

Hem tornat a veure com el solstici ens comença a regalar unes nits dolces i suaus, com els llençols ens acaronen els cossos sota la lluna mentidera que ens espia des del cel, i com comencen a aparèixer les cames, les cuixes i els braços blancs de l'hivern buscant el sol que farà que el color de cafè amb llet ens torne a cobrir la pell.

La nit de Sant Joan torna a aparèixer radiant a les platges del voltant. Els veïns i veïnes de totes les poblacions de la comarca s'apropen amb gronxadors, llenya tallada dels vells taronges de la Plana Baixa i amb un munt de menjar guardat en bosses nevera i empaquetat en paper d'alumini. Tothom porta coques de tomaca, de verdura o de sardines, i tot això serà regat amb cervesa fresca i vi negre.

Cap a la mitjanit les fogueres comencen a brollar amb un foc purificador de colors rogencs i blaus producte de tota una sèrie d'andròmines que l'alimenten. Aquest foc ens depara l'inici del nou temps. Sembla com fa tres mil anys on el temps començava i acabava en funció de la meteorologia. Ací és el mateix, aquest foc, el qual, aquest any es barreja amb el roig de la bandera de la selecció de futbol que passeja els seus èxits pel fred de l'Europa oriental, creix davant dels crits encesos dels aficionats que confonen la porteria amb les flames que volen conquerir el firmament.

El temps, per sort, sempre retorna. Esperem gaudir d'aquesta nova etapa que ens obri l'estiu i que pugam tancar el cercle tal com l'havíem obert.

Relats curts LI

Sembla que era ahir quan Joan i Carla havien eixit del poble per a anar a l'institut i després a la universitat, però no era ahir, ni molt menys. Ja feia gairebé vint anys que voltaven pel món.

Ells havien canviat la seva fisonomia, Joan havia perdut una part dels cabells llargs i rosos que havia lluit quan era jove i Carla, encara que es conservava bastant bé, havia vist com li apareixien les primeres arrugues en la cara. Tot era un símptoma de que els anys havien passat, però també ho era de que en la vida havien estat constantment en lluita per tal de defensar els drets que els pertanyien.

Eren els dos professors, amb la mala sort de que eren interins. Després d'haver passat molts anys de formació universitària i d'oposicions molt dures no havien pogut aconseguir aprovar i obtenir una plaça que els assegurara el futur. Havien passat un munt d'anys estudiant de nit i de dia, havien pagat acadèmies privades, i fins i tot havien renunciat durant molts períodes a fer vida social perquè tenien que estudiar durant gairebé tot el dia.

Degut al temps que havien dedicat a preparar-se en el món de la docència havien hagut de renunciar a tindre fills. Una decisió molt dura, però que havien hagut d'assumir després de pensar-ho durant molt de temps. A més ho tenien complicat ja que cada any els tocava treballar lluny de casa i quasi sempre separats per un munt de quilòmetres que formaven una barrera insuperable per als dos. Aquesta distància feia que sols es pogueren vore els caps de setmana, cosa que s'asemblava a l'antic servei militar.

Però les coses es varen començar a complicar molt més, així que quan la crisi els va caure a sobre tal com si fora una barra de plom, es varen assabentar que possiblement no tornarien a treballar de nou en una aula, perquè les retallades els deixaven fora de la funció pública. Així i tot varen voler fer el darrer servei que podien fer-los als seus companys i a la pròpia societat, varen assistir a les manifestacions que s'havien convocat i varen fer els dies de vaga pertinents. Com sempre, donant la cara.

Quan va acabar el curs varen abandonar l'apartament amb el cotxe carregat per tornar de nou al poble. Asseguts en el vehicle no tenien ganes de parlar. Sols els seus ulls vidriosos i humits manifestaven el sentiment que els atrapava. Tot s'havia acabat, encara que quedava temps per poder ser pares.

Relats curts L

Pol ja estava cansat de la vida tan monòtona que estava vivint en el seu poble. Havia entrat en un carrusel que semblava no tenir eixida. Semblava haver-se quedat sense futur, però al mateix temps valorava la possibilitat de viure amb els pares i la família, quelcom molt còmode per ell, però que li tallava les ales del seu futur.

Gairebé no havia eixit mai de casa, sols ho havia fet per complir el servei militar obligatori que havia realitzat durant setze mesos a Saragossa. Allí havia arribat a desconnectar de la vida enclaustrada del municipi, però a més havia conegut a una xica que el va fer feliç durant deu dels setze mesos de la mili.

Durant aquest breu espai de temps es va veure atrapat pel plaer de la passió i dels sentiments, encara que la pressió que sentia des del seu entorn familiar era tan fort que va ser incapaç de renunciar a la família en favor d'un primer amor que l'havia deixat marcat per sempre. Així i tot va poder enganyar a la família i després d'acabar el servei militar va continuar a Saragossa quatre mesos més sense que a casa s'assabentaren. Ell els va dir que s'estava pensant la continuïtat a l'exercit i els pares varen creure la mentida de Pol.

Després de tants anys de trobar-se sol i sense futur va pensar de nou amb els anys viscuts a Saragossa i va decidir agafar el vell cotxe que guardava en la masia i emprendre un viatge sense retorn en busca del primer amor que tant l'havia marcat i que havia deixat perdre com un inútil.

Quan va arribar al seu destí va estar buscant l'amor perdut durant tres dies, fins que va trobar l'adreça dels pares d'ella. Així que un dia per la vesprada va anar a casa d'ells per tal de rebre informació de la filla. Es va presentar al pis fent un breu resum de qui era i d'el que volia. Però els pares li varen dir que malauradament la seva filla havia mort feia uns anys en estranyes circumstàncies, just al poc temps de deixar-la abandonada. Pol no s'ho podia creure, es sentia culpable. De sobte es va trobar en que no li quedava res on agafar-se. Havia deixat perdre la millor oportunitat que se li havia presentat en tota la vida. Així que es va acomiadar d'ells, va pujar al cotxe i va començar a conduir sense rumb per la carretera.

Quan portava uns quants quilòmetres conduint el temps va empitjorar i una espesa boira el va deixar gairebé sense visibilitat. No volia detindre el cotxe, i desafiant es va llençar contra  la boira. Llavors de dins de l'espai impenetrable va aparèixer el rostre de la seva estimada. Ell va soltar el volant i es va deixar portar al costat d'ella. No sabia si estava viu o mort, però es sentia de nou feliç. De fet, això tampoc l'importava.

Relats curts XLIX

Des de ben menuts havien anat a l'escola junts, s'havien assegut colze amb colze durant totes les hores que durava la jornada escolar, però allò que semblava una relació corrent per ell no ho era.

Pau estava enamorat d'ella des del primer dia que la va veure entrar per la porta del col·legi, llavors devien de tindre uns dotze anys. I com totes les casualitats de la vida en la distribució que va fer el mestre en la classe varen caure un al costat de l'altre.

Això a ell li suposava un maldecap molt important, ja que havia de mantenir els sentiments que tenia cap a ella en secret. Havia de dedicar-se a les tasques de l'escola i no deixar-se anar pels impulsos del seu cor.

Durant els quatre anys que varen compartir veïnat escolar la relació va ser molt bona. Ella era molt atenta amb ell, sempre estava disposada a ajudar-lo en qualsevol tasca de l'escola i a més era una xica molt simpàtica.

Quan quedaven pocs dies per acabar l'ensenyament secundari va decidir que havia de fer un pas endavant, així que va decidir escriure-li una carta i explicar-li tots els sentiments que l'havien perseguit els darrers anys i que no s'havia atrevit a manifestar-li. Era una mena de carta d'amor.

El darrer dia de classe mentre el sol de juny li acaronava a ella el rostre transparent i es filtrava com un esser estrany a través dels seus cabells arrissats, ell la va mirar i li va dir que tenia una cosa per ella, però que li havia de prometre que no la trauria fins que acabara l'escola. Ella li va dir que si, llavors Pau es va treure un paper doblat de la butxaca i li'l va entregar. Ella se'l va guardar a la cartera i un cop acabada la classe es varen acomiadar sense saber quan es tornarien a veure, ja que els seus propers estudis discorrerien per camins separats.

Pau va continuar solter, amb els seus estudis d'enginyeria a la Universitat. Havia tingut moltes possibilitats de trobar parella, però no es podia treure del cap el seu amor d'infantesa. Aquell amor que havia sigut el primer i que tant l'havia marcat en la vida.

Un dia mentre estava en casa estudiant la mare li va dir que tenia una carta. Va baixar i va obrir el sobre. Dins del sobre estava la carta que ell li havia enviat a Patrícia el darrer dia d'escola, però a més hi havia una altra carta d'ella en la que li demanava una cita i a més li deia que tot allò que ell sentia també era compartit per ella. El destí els havia tornat a unir de nou.

Relats curts XLVIII

Vista des de la finestra de l'habitació semblava un bolet. Anava amb una minifalda de pell de color negre, unes botes altes del mateix color i unes mitges que anaven a joc amb el temps tan desagradable que feia aquella vesprada de principis d'octubre. Ella es refugiava damunt de la vorera, just davant de la porta de la cafeteria on tantes vegades s'havien professat amor, sota el llum que es reflectia des dels llambordins.

El que la feia semblant a un bolet era el paraigües que portava per protegir-se de la silenciosa pluja que queia de manera horitzontal. Era un paraigües florejat, el qual tapava el somriure de lluna plena adobat amb carmí de sang i un pel arrissat que deixava caure uns rinxols agosarats davant dels ulls de gata.

Anava molt ben vestida. Es notava que l'ocasió no era una qualsevol, sinó que devia de ser una trobada molt especial per ella.

Mentre continuava plovent, ella continuava quieta, sense moviment, com si espera que algú pressionara un botó per posar-se en marxa. Semblava una estàtua de sal, immòbil sota la fina pluja, que feia que començaren a colar les canonades, les quals portaven l'aigua des del terrat fins al carrer.

De sobte es va moure cap a un costat. Llavors les blanques dents de la seva dentadura varen aparèixer com un solstici. Per l'altre costat de la vorera baixava la figura d'un home amb una gavardina grisa que li tapava la pluja fina. Es varen quedar mirant-se cara a cara. Encara que no els podia veure la cara imaginava que era un amor retrobat.

Es varen fondre en una abraçada que semblava eterna, com si fora un amor desitjat o el retrobament d'un vell amor, llavors es va sentir el soroll d'un dispar. Des de la finestra on estava, vaig baixar corrent. No sabia que havia passat, però quan vaig eixir al carrer vaig veure la figura de l'home estirat a terra envoltat amb un toll de sang i una ferida de bala a la panxa. Estava mort i ella havia desparegut.