3a Temporada. Relat curt 22

La naturalesa és molt sàvia. Es diria que té vida pròpia i fins i tot que és més llesta que els humans. Mentre la naturalesa es defensa dels atacs rebuts per part dels éssers humans, aquests últims fan l'impossible per acabar amb la seua espècie. Com es pot arribar a este punt d'inutilitat? Com és possible que no intentem defensar la nostra espècie tal com fan la resta d'éssers vius?

Els humans no tenim cap mirament pel que passa en el nostre entorn. Sols ens preocupem per una vida més rica, econòmicament, que els altres. Estem plens d'enveges, de sofriments inútils, de guerres innecessàries i d'accions sense sentit. No cuidem, ni respectem el que és nostre. Maltractem la fauna i la natura i tampoc som respectuosos amb el medi ambient

Però la naturalesa sap fer una metamorfosi i anar canviant segons el temps i el moment. Així podem contemplar els boscos verd i florits a la primavera i sense fulles com passen a estar mig adormits durant la tardor. Els rius brollen després del desgel amb una escuma clara i neta en acabar l'hivern, per després baixar més tranquils cap a mars blaves i intranquil·les i cap a oceans més braus i valents.

Tots aquests elements que tenim al nostre entorn ens envolten d'una bellesa i una saviesa que no arribem a valorar. És clar, tots aquests elements no ens fan ser més rics, ni tindre més diners ni de disposar d'un estatus que puga esdevenir en l'enveja dels nostres veïns i coneguts.

És moment de deixar enrere tot el que és material, cal oblidar-nos de la immediatesa que ens fa anar de cap. Ens hauríem de fixar més en el nostre medi ambient, aprendre a valorar els ecosistemes que ens envolten i gaudir del plaer de que ens dona el tranquil mar que a l'hivern mulla amb onades menudes els blavons de la vora o els boscos verds i marrons que ens acompanyen en els passejos per les muntanyes del nostre voltant.

3a Temporada. Relats curts 21

El matrimoni format per Carme i Ramon i el que unia a Teresa i Mateu havien sigut veïns tota la vida. Vivien paret contra paret i la seua relació era més que de veïns, es consideraven com a família. Compartien sopars, festes, vida i il·lusions.

Totes dues parelles havien tingut un fill, l'un era un xiquet i l'altra era una xiqueta, que es portaven dos anys, però no havien tingut la mena de fills que desitjaven. La xiqueta havia nascut amb molts problemes i havien acabat detectant-li un Síndrome de Down. Per l'altra part el xiquet tenia un problema psicològic lleu que el feia tindre un retràs a més de mental també físic.

Els pares es varen prendre molt malament que els seus fills tingueren problemes i després de portar-los a l'escola fins que varen complir els catorze anys ja no varen voler que continuaren estudiant en un centre d'educació especial.

Eren persones que havien viscut al poble tota la vida, no tenien estudis i la problemàtica amb els fills els havia fet tancar-se cada vegada més al món exterior. Sols es relacionaven entre ells, tret de la vida laboral, i en aquest clima de desesperança amb el que vivien els dos matrimonis havien fet partícips als seus fills.

Malauradament els xiquets no varen poder aprendre més ni compartir inquietuds amb altres alumnes amb mancances. Malgrat les indicacions per part dels professors de l'escola per a que els portaren a un col·legi d'educació especial els pares no varen voler, així varen quedar reclosos a la vida del poble sense cap mena d'oportunitats ni de vida pròpia.
Però els xiquets varen anar creixent i varen anar evolucionant, encara que de manera menys avançada que els seus coetanis, físicament i psicològicament. Ja s'havien fet grans i començaven a tenir inquietuds, cosa que feia que experimentaren amb els seu cos. Somiaven amb enamoraments, besos furtius, amb cossos despullats i amb el sexe.
Va arribar un moment que totes aquestes inquietuds varen fer que entre ells apareguera una atracció lògica entre els éssers humans de sexes diferent. Varen començar amb els primers besos, les primeres carícies. Imitaven als actors de cinema que veien a la pantalla de la televisió. Ho feien d'amagat a les golfes de la casa de Carme i de Ramon. Un dia mentre les dues famílies estaven dinant els xiquets, ja no tan xiquets, els varen dir que volien donar-los una notícia. Els pares no sabien que podia ser i esperaven alguna mena de proposició infantil, però no va ser així, varen dir als seus pares que volien casar-se i viure junts. El dinar va acabar de cop i cadascú se'n va anar a sa casa.

Van passar els dies i els pares no en parlaven d'allò. El tema era tabú. Aquests xiquets no es podien enamorar. No eren com els altres. No podien compartir vida en comú i el que més els preocupava era el que dirien al poble d'aquesta estranya relació. La solució va ser apartar al seus fills l'un de l'altre.

Però ells es continuaven veien d'amagat. S'estimaven. Pensaven que mereixien una oportunitat com una parella qualsevol, però en vista de que no tenien res a fer varen decidir prendre un pas endavant. Així varen quedar un diumenge, que els pares estaven en missa, en vore's de nou a les golfes. Es varen despullar a poc a poc. Es varen acariciar. Es varen estimar i varen fer l'amor abraçats a sobre d'un matalàs vell. Tenien clar que no podien continuar vivint la vida que els esperava amb seus pares, així que varen prendre un còctel de barbitúrics i es varen suïcidar. Com que no tenien res a fer en el món dels humans almenys marxarien junts per sempre.

3a Temporada. Relat 20

A l'edat mitjana en el vell castell dels afores del poble havia viscut un matrimoni de nobles que no havia pogut tindre fills. Al voltant de la història les llegendes contaven que al no haver pogut tindre descendència havia acabat la nissaga i la història del matrimoni havia tingut un final aterrador. L'home havia assassinat la seua dona i no sé sabia ben bé que és el que havia fet amb el cos. Deien que quan va ser assassinada ella estava embarassada però que ell no l'havia creguda després de tants intents fallits i alguns avortaments.

El cos no va ser trobat i la llegenda va anar passant de generació en generació i el preciós castell va anar envellint buit al pas dels anys. Va ser considerat pels habitants del poble veí com a maleit i ningú volia viure en ell.

Portava més de dos-cents anys buit i sempre que algú s'havia interessat per ell havia acabat desistint davant les històries que contaven els habitants del poble. Aquestes anaven des d'una suposada aparició del cos de la dona en el bosc que rodejava el castell, fins altres que explicaven que els crits de la dona demanant clemència cap al seu marit s'escoltaven en les nits de lluna plena.

Però un bon dia un escriptor de novel·les de misteri va arribar en busca d'un lloc d'inspiració per acabar la trilogia de novel·les de suspens que l'havien fet famós i li havien reportat beneficis molt substanciosos. Va visitar el castell i li va sembrar un lloc ideal, i sense fer cas de les històries que es contaven pel poble, va decidir comprar-lo i passar una temporada en ell mentre acabava la novel·la. Després de fer una xicoteta restauració es va establir en ell.

La primera nit que va passar en ell va comprovar que l'edifici tenia vida, no estava habitada però tenia un aura que li feia tindre la sensació de no estar sol. També s'escoltaven sorolls, plors d'un xiquet i algun que altre crit. Es va tancar a l'habitació i no va eixir en tota la nit. El dia següent portaria un mèdium i un parapsicòleg.

Quan es va aixecar pel matí es trobava malalt, li feien mal tots el ossos i no havia pegat ull en tota la nit. Sense obrir la porta es va arrimar a la finestra i va vore que la marea havia deixat gairebé un quilòmetre d'aigua sense cobrir. En la sorra descoberta pel mar es veia un quelcom que semblava el cos d'una dona. Va baixar corrent per l'escala i va anar a vore que era. En arribar va comprovar que es tractava d'una dona embarassada vestida de negre. El cos havia estat ocult sota la sorra i tapat per l'aigua un munt d'anys. Li donaria sepultura i que definitivament descansara en pau.

3a Temporada. Relat 19

Al bloc de vivendes de protecció oficial que havia construït l'ajuntament feia més de deu anys que vivia gent treballadora que estava totalment identificada en la idiosincràsia i la forma de viure dels veïns del poble. Era gent vinguda de zones més pobres del país que havien trobat acomodament en un poble que els donava feina i menjar.

Des que s'havia construït l'edifici vivien les mateixes famílies, fins que un dels pisos es va quedar buit per la mort del seu propietari, un home major que vivia sol i que feia un temps que estava malalt.

Els veïns eren contraris a l'entrada d'una nova família i en una reunió varen decidir que si algú comprava la vivenda se li exigirien una sèrie de requisits. Vivien molt a gust i funcionaven com si fora una sola família per la qual cosa no volien que ningú enterbolir el magnífic ambient de la finca.

Un dia es va presentar una jove acompanyada del propietari de la immobiliària que tenia el pis en venda. Era una jove molt ben plantada, guapa i de bones maneres, encara que degut a la seua forma de vestir tenia una pinta una mica estranya. Anava tota de negre, amb un barret també negre i un collar amb un símbol estrany que li queia entre mig dels pits.

Quan els veïns es van assabentar que volia comprar el pis varen demanar una reunió amb ella per poder-li explicar les condicions que havia de complir tot el que accedira a formar part del veïnat. I així ho varen fer. Ella es va mostrar disposada a complir tot el que li demanaven. Els va assegurar que no tindrien cap problema amb ella i que si volien els deixava quinze dies de prova. Es va mostrar molt amable i els membres de la finca li varen donar el consentiment.

Quan ja portava un mes vivint a la finca un rumor es va estendre entre el veïnat. Algunes de les veïnes deien que al pis de la nouvinguda s'escoltaven soroll estranys, hi havia penjats a l'estenedor llençols i tapets de taula amb símbols i anotacions estranyes. Eren cercles amb flames, símbols rars i una mena de creus de significats inintel·ligibles.
Llavors el rumor es va fer més insistent i tothom imaginava que al pis es feia bruixeria i reunions amb persones d'aspectes rars i estranys. Fins que un dia una veïna en passar per davant de la porta va vore que estava oberta i feia molta olor. Varen cridar a la policia i la van trobar morta en terra rodejada de llençols negres i despullada. Semblava un assassinat però l'autòpsia va determinar que havia sigut una mort natural.

Passat un temps una germana d'ella va aparèixer per l'edifici. Volia saber que havien fet amb el cos de la seua germana. Volia emportar-se'l i soterrar-lo al poble on havia nascut. Li ho varen explicar i va anar al jutjat a fer els tràmits necessaris per poder-la traslladar. Al jutjat li varen dir que abans de traslladar el cos havien d'obrir el taüt per fer el reconeixement. Davant la presència del president de la comunitat, actuant com a testimoni, el jutge de pau i la germana varen obrir el fèretre. Dins es trobava el cos intacte, com si acabara de morir, era estrany, però més estrany va ser quan va obrir els ulls i va pegar un crit.

3a Temporada. Relat 18

Enric era molt aficionat als esports de risc. Solia anar a fer senderisme per la muntanya, fer escalada i esquiar. Un cap de setmana va anar a esquiar als pirineus francesos. Era un esquiador molt hàbil i baixava per les pistes com un coet. Va començar a esquiar de matí i quan va arribar a la part de baix de la pista, abans de pujar al telecadira per tornar a l'inici, es va produir un allau que va soterrar la zona on ell estava esperant per continuar amb el seu esport preferit.

Cap a la zona on es va produir l'allau es varen desplaçar ambulàncies, bombers, policia i gossos ensinistrats preparats per trobar persones soterrades en la neu. Varen començar la recerca de supervivents que va duar pràcticament tot el dia i varen treure cinquanta-huit cossos entre els que es trobaven tres morts.

La cerca es va donar per acabada quan va quedar neta la zona, però en fer recompte als hotels del voltant de l'estació d'esquí varen comprovar que Enric no havia aparegut per l'hotel on s'allotjava. Varen avisar la seua dona i el seu fill de tres anys perquè desprès de rastrejar el lloc de l'accident el seu cos no apareixia i a l'hotel no tenien constància de que haguera tornat de les pistes.

En passar una setmana les autoritats el varen considerar com desaparegut. Era un misteri ningú sabia res. Sols tenien el testimoni d'un dels supervivents que va declarar a la policia que l'havia vist a la zona on havia ocorregut l'accident.

Al cap d'un any va ser incorporat a l'arxiu policial de persones desaparegudes i es va donar per tancada la investigació.

Quinze anys després el fill d'Enric va desenvolupar les mateixes aficions que son pare i un cap de setmana va anar a esquiar amb uns companys d'estudis als Alps. Després d'un dia frenètic d'esquí varen eixir a un bar dels voltants de les pistes a menjar alguna cosa i prendre unes cerveses. Estaven asseguts en una taula al fons del local menjant, bevent, rient i cantant quan es varen acabar les cerveses i el fill d'Enric va anar a la barra a demanar una altra ronda. Al fons de la barra va vore una parella que prenia un cafè i que parlava de manera animada. La cara de l'home li sonava, i encara que era molt difícil que algun conegut d'ell estiguera en aquell lloc es va apropar a comprovar-ho. Quan es varen trobar cara a cara al fill d'Enric li va donar la sensació com si estiguera davant d'un espill. Era evident que aquell que tenia davant d'ell era son pare.

3a Temporada. Relats 17

Des de feia un temps corria un rumor per la comarca que un jove pertorbat anava pels pobles perseguint a les xiques amb intenció de violar-les. Tal com va anar escampant-se la notícia la por entre les més joves va anar en augment. Ningú l'havia vist mai, no sabien com era, tampoc existia un retrat robat que poguera donar alguna pista, però el pànic i la psicosi ja s'havia instal·lat entre els veïns. Tal era la força del rumor que la Guàrdia Civil ja havia admès que buscava un maníac sexual.

Els rumors que sovint corrien pels pobles menuts sempre hi havia que posar-los en quarantena, ja que d'un gra de sorra es feia una muntanya. Les notícies (bones i dolentes) no es contrastaven mai i aquestes anaven passant de boca a boca amb una rapidesa impressionant.
Tothom coneixia algú que l'havia vist i alguns de més agosarats l'havien vist en persona però, no hi havia cap veí que poguera fer una descripció real del personatge. La policia ho havia intentat però els trets físics eren diferents segons qui feia la descripció. Així per alguns era ros, per altres tenia els cabells negres, tan prompte era alt com baixet, en fi no hi havia cap manera de fer un retrat robot fiable.

Malgrat que el temps anava passant el rumor no parava, però ni hi havia xiques desaparegudes ni cap fet rellevant que poguera donar crèdit a tota la rumorologia.
Un dissabte al matí varen eixir al bosc un grup de veïns que anaven a fer bolets. Anàvem a unes pinades que estaven a la falda de la muntanya des de la que es podien contemplar els xicotets pobles que formaven la comarca.

Anaven carregats amb cistells i portaven ganivets amb els que tallar els bolets i carregar els basquets. Varen començar a pujar per una senda de pedres soltes que tenia un difícil accés. Sabien que per aquells llocs no podia passar cap persona que no coneguera la zona i la collita de bolets podia ser espectacular. Allí sempre hi havia molts, ho sabien d'anys anteriors.

Varen començar a omplir cistells molt de pressa i a migdia ja quasi no els en cabien més. Però quan varen arribar a una planura que semblava regirada per alguns boletaires van vore que hi havia un clot. Varen guaitar i van vore el cos d'una xica. Semblava que el rumor era realitat. 

3a Temporada. Relat 16

 El centre de dia estava situat als afores del poble. Era un lloc encantador amb unes cristalleres grans que feien que el sol entrara dintre i des de bon matí donara calor als pacients. Des dels grans finestrals es podia vore el jardí que rodejava l'edifici. Aquest es trobava ple d'arbres que treien les primeres fulles i de plantes que florien donant la benvinguda a la primavera.

Hi havia pacients de dos tipus: uns estaven de continu a la residència, es a dir passaven el dia i la nit, i altres anaven a passar unes hores mentre els familiars estaven treballant i no es podien fer càrrec d'ells. Allí passaven els dies jugant a cartes, mirant la televisió i xarrant de la joventut vivia que quedava tan lluny en el temps i en el espai. Sempre recordaven els balls a les revetlles, amb les mans furtives que regiraven per baix de la roba, els passejos pels carrers deserts de cotxes amb la vigilància intensiva de les mares. Eren records que sovintejaven en totes les tertúlies vespertines que es portaven a terme en el centre.

Des que s'havia posat en funcionament permaneixia ingressada Teresa. Era una pacient que havia acudit al centre pel seu compte. No tenia família, era major i va vendre la casa que tenia per poder pagar-se una retirada en un lloc on podria ser magníficament cuidada i sense molestar als nebots llunyans que li quedaven. A poc a poc havia anat perdent salut, tenia principis d'Alzheimer i les cames ja no li funcionaven com abans. S'ajudava d'un bastó de fusta i havia d'anar acompanyada d'una infermera per eixir al pati o per anar al servei.

Manel era un altre dels pacients. Havia ingressat en el centre feia tres anys i des del primer moment havia fet molta amistat amb Teresa. Compartien tertúlies, programes de televisió i passejades pel pati. Però la salut deteriorada de Teresa va fer que Manel entrara en un estat depressiu que el feia infeliç. Havien compartit moltes estones junts i ara Teresa no podia seguir una conversa ni podia valdre's per ella sola. Ell tractava d'ajudar-la en tot el que podia: li donava el menjar amb la cullera, la passejava del braç o amb un carro de rodes i li deia coses gracioses que ella, de vegades, era incapaç d'entendre.

La malaltia va anar fent-se més greu i Teresa ja no podia parlar, ni menjar... Era com un vegetal. Manel estava molt trist de vore com una persona amb tanta alegria havia arribat a ser com una planta. A més tenia dolors i patia molt. Allò no era vida.

Un dia Manel va decidir que allò havia d'acabar, no podia ser que un esser humà acabara els dies d'aquella manera tan cruel. Va anar a la farmaciola i va treure diferents pots de barbitúrics que va des-fer i els va barrejar en un poc de suc. Va entrar per la nit a l'habitació de Teresa i li va fer beure el preparat. Al cap d'uns minuts un somriure plàcid apareixia en el rostre de Teresa. Havia mort, però per fi havia deixat de patir.