Relats curts XIX

Per fi ens havíem decidit a fer el viatge que estàvem aplaçant des de feia un munt de temps. Teníem els diners per poder-lo fer, ja que havíem posat una guardiola a la que anàvem alimentant religiosament cada setmana.

La varem obrir i varem comprovar que hi havia els diners suficients per al viatge, així que varem llogar una furgoneta per poder anar tots junts i que el trajecte fora més distret. Llavors varem eixir de casa molt matí per guanyar-li temps al dia i arribar mes aviat.

Teníem ganes d'arribar, de descarregar tot el que portàvem i deixar-nos seduir per les nits de lluna plena a la vora del riu. Estàvem immersos en l'interior d'una zona boscosa en la que s'escoltaven als mussols i al rierol cristal·lí que baixava a prop del nostre cau.

Varen ser unes vacances curtes, però intenses. Havíem deixat de costat les nostres obligacions diàries i havíem desconnectat del món. Durant uns dies la pressió que teníem en el nostre món laboral havia desaparegut i les tecles de l'ordinador havien deixat de martellejar-nos el cervell.

El fum i la pol·lució l'havíem oblidada i havíem respirat un aire tan pur, net i transparent que quan arribava als nostres pulmons fins i tot ens feia mal.

Sabíem que la tornada seria difícil i que ens fotríem de morros amb la realitat, però de moment no volíem fer-nos a la idea.

Amb el pensament en el bosc i amb els oïts fixes en les aigües que brollaven pel rierol, miràvem la llarga carretera que ens portava de retorn a casa. A través del vidre de la furgoneta varem veure com queien les primeres gotes de pluja...

Relats curts XVIII

Era un dia de tardor dels que no acostumàvem a tindre, ja que semblava que els mesos d'octubre i de juliol s'havien invertit. Feia calor i gaudíem d'una mena d'estiu que no era normal. Tothom anava amb pantalons curts i mànega curta i quan estàvem una estona al sol les gotes de suor relliscaven pel nostre rostre ennegrit pels rajos del sol.

Feia temps que no ens veiem i desitjàvem passar un dia de festa junts de nou. La nostra intenció era la de gaudir d'un bon dinar, una bona tertúlia i la sobretaula acompanyada dels cafès i els licors.

Havíem trobat l'excusa perfecta per retrobar-nos... Feien bou.

Per una vegada l'espectacle taurí ens havia posat a tots d'acord, deixant de banda les opinions de cadascú de nosaltres sobre el tema. El retrobament pesava més que la festa, però allò havia servit per unir-nos al voltant de la taula.

La taula ens semblava quelcom imprescindible per enfortir les amistats i quan hi havia una nova trobada o un nou esdeveniment ho solíem fer envoltats de culleres, ganivets, gots i plats. Tot amanit amb bon menjar i bona beguda.

Però l'àgape no havia acabat amb el dinar, i després del primer bou va vindre el segon, i una cosa va portar a l'altra. Mentre els bous trepitjaven l'arena en busca d'una revenja impossible amb els aficionats, la taula es tornava a omplir. Llavors la flaire de coca amb tomaca, pizza, ametlles i patates fregides s'apoderava de l'olor que ens havia deixat el coet que anunciava l'eixida del bou. El menjar i la beguda tornaven a córrer per les nostres goles, mentre que al carrer la lluita entre l'home i l'animal encara continuava.

Relats curts XVII

Cada dia passàvem per la porta de la casa, on vivia aquell home que feia pocs dies havia mort. El trobàvem a faltar, ja que cada dia quan passàvem per allí ens saludava amb un "Bon dia". Era una casa vella, amb les parets descolorides, unes finestres de fusta clavillades i la porta de l'entrada tancada amb clau.

Quan anàvem a l'escola sempre passàvem per davant, i com era normal, la casa continuava igual cada dia. No hi havia cap canvi, continuava tot tancat. Tan sols quedava oberta una finestra, que segurament s'havien oblidat de tancar quan varen fer el tancament definitiu, després de la mort de l'inquilí.

Un dia en el balcó rovellat va aparèixer un cartell d'una entitat bancària, en el que hi havia un número de telèfon, un nom i una marca publicitària. Algú l'havia penjada per indicació del nou propietari, lligant-la amb un cordill plastificat transparent amb els nucs apretats per que no poguera caure.

Quan vaig arribar a casa varen comentar que una família vinguda d'un poble veí havia passat per la porta, havia parat i la havia estat mirant. L'home havia tret un bolígraf de la butxaca, havia apuntat l'adreça i el telèfon en un paper i havien marxat.

Quan varem passar el dia següent pel matí , la varem mirar. Tot continuava igual que sempre, el cartell, el balcó rovellat... Tot menys el número de telèfon, el qual s'havia descolorit. Llavors per la finestra vam veure la bombeta, que penjada del sostre enllumenava de nou l'estància.

La casa s'havia rebel·lat. Havia recobrat la vida.

Relats curts XVI

Feia un munt de temps que no es veien, ja que l'última vegada que van estar junts s'havien acomiadat amb una fredor glaçadora. No s'havien barallat però semblava que ja no s'estimaven. Cap dels dos ho havia dit obertament, però els sentiments s'havien refredat i sabien que aquella nit era la última que estarien junts.

Cap dels dos podia oblidar l'altre, i passat un temps s'havien adonat que es necessitaven, encara que no sabien com propiciar un retrobament, ni tenien la seguretat que seria beneficiós per als dos.

Estaven distants, encara que alguna vegada havien buscat el nom de l'altre en l'agenda telefònica del mòbil per fer-se una trucada. Buscar una excusa per prendre qualsevol cosa i passar la vesprada junts.

En cap moment s'havien atrevit a esborrar els seus noms en l'aparell. Però malauradament no havien polsat la tecla de trucada i la comunicació no s'havia establert mai. Era com si la tecla de despenjar haguera desaparegut del teclat.

De sobte el mòbil de Maria va sonar i en la pantalla del telèfon va veure imprès el nom de Carles. Es va posar nerviosa, no sabia que fer, ni com reaccionar. Tampoc sabia si agafar el telèfon o deixar-lo sonar. Finalment va decidir agafar-lo, es varen creuar unes paraules de cortesia i varen decidir quedar per prendre una cervesa.

En penjar el telèfon varen sentir una sensació que feia anys que no sentien. Era una sensació, de plaer, d'alegria, de felicitat. Sensacions com les que havien sentit durant tot el temps que havia durat la relació i que no sabien ben bé perquè havia acabat.

Finalment es van veure amb una trobada freda al principi, però que va anar pujant la temperatura fins que un món de sensacions els va atrapar de nou per sempre.

Carles no li va confessar mai a Maria que la trucada que li havia fet i que els havia portat a la reconciliació va ser una trucada equivocada. S'havia equivocat de número, però al subconscient no se'l podia enganyar.

Relats curts XV

L'estiu pegava les seves darreres bocades però no ens resignàvem a que fora així. Per les nits sota la llum de les faroles encara fèiem llargues caminades pel passeig i gaudíem de la claror que la lluna ens proporcionava durant tot el trajecte, on les ombres allargaven els nostres cossos sota el reflex de la llum.

Sabíem que l'estiu estava acabant, però no fèiem cas del calendari que teníem penjat al costat de la nevera de la cuina. Volíem aprofitar els pocs dies que quedaven i per això cada nit eixíem a passejar.

La brisa havia canviat i ens acariciava més fresca que en nits anteriors les nostres pells. La gent que passejava normalment havia amainat i sobtadament el camí havia augmentat de mida.

Durant l'estiu compartíem passeig amb molta gent i era molt comú anar-nos esquivant uns i altres. Però allò havia canviat i ara érem els amos del carrer.

Des del passeig escoltàvem la remor de les ones que esclafien en la vora. Elles també havien canviat, eren menys sorolloses, havien perdut l'energia i la força de principis d'estiu. També sabien que quedaven pocs dies per gaudir de la nostra companyia.

Ens creuàvem amb caminants que feien servir jerseis de mànega llarga i alguns que fins i tot ja havien tret els pantalons llargs de l'armari. L'olor a pàtxuli s'havia sumat a l'olor de salnitre que eixia de la mar. Però nosaltres continuàvem igual que sempre, amb pantalons curts, samarreta de mànega curta i sabates estiuenques.

Quan tornàvem a casa ho fèiem ràpid, amb silenci, abans de que ens atrapara la nit fosca. I a l'arribada a casa tancàvem les portes i ens ficàvem al llit. Llavors si que buscàvem el llençol per tapar-nos. Per molt que ens pesara un altre estiu ja havia passat, i ho havia fet tan de pressa...

Relats curts XIV

Ell vivia en una illa mig abandonada de la que era molt difícil eixir, pues els mitjans de transport escassejaven en aquell lloc de pescadors. Els paratges eren preciosos i el mar banyava tota l'illa acariciant-la amb unes ones escumoses.

Ja feia més d'un mes que esperava que tornara aquella noia que havia conegut i amb la que havia passat una nit de lluna plena assegut amb ella sobre el casc d'un vaixell de fusta vell. Ella li va prometre que tornaria a buscar-lo però no havia sigut així.

Cada vesprada quan es ponia el sol al fons de la línia que unia el cel amb el mar, baixava i seia esperant que un vaixell de vela li retornara a la seva estimada. Cada dia igual, però sense sort. Estava desesperat i els seus pensaments estaven sempre atapeïts d'imatges d'ella.

Com que no podia eixir de l'illa va decidir fer alguna cosa per intentar trobar-la. Va buscar una ampolla de vi que havia fet servir la nit anterior i la va rentar. Va buscar un paper i un llapis on va escriure una petició desesperada d'amor. La va tapar amb un suro i la va deixar preparada per al proper dia llençar-la al mar. Quan el sol s'amagava per l'infinit es va arrimar a la vora i la va llençar a l'aigua. Va esperar una mica fins que va desaparèixer en l'horitzó.

Durant una setmana va baixar a la platja per veure si tornava la resposta desitjada, però passaven els dies i no hi havia senyals de cap tipus. Fins que quan havien passat vint dies va aguaitar a uns metres de la sorra alguna cosa que brillava. Llavors es va arrimar i va comprovar que era l'ampolla que havia llençat. La va mirar i la va obrir comprovant que no tenia res en l'interior. Va somriure.

L'esperança es mantenia viva.

Relats curts XIII

Estàvem en agost, i com cada any varem pujar al pic més alt de la muntanya, el que hi ha darrere de casa. Ens havíem preparat les motxilles amb un entrepà i alguna cosa per beure. Era una nit de lluna plena, per la qual cosa no feia falta portar cap estri per il·luminar-nos, i encara que no ens acabàrem de veure del tot bé preferíem arriscar-nos i gaudir de la senda enllumenada per la llum de la lluna.

L'ascens era curt però empinat i acusàvem el desnivell, però sabíem que la nit que passaríem en la muntanya ens compensaria de l'esforç. Ens va costar quasi una hora de pujar i durant el trajecte ens acompanyaven xicotetes bèsties com conills, fardatxos o esquirols que esperaven una recompensa en forma de molles de pa.

Quan varem arribar al cim i vam mirar al cel ens varem trobar cara a cara amb la immensa via làctia on es podien apreciar tots i cadascun dels elements que la formaven. Era al·lucinant contemplar com tots aquells astres estaven quiets en el cel, com si algú els estiguera aguantant penjats sota els cordills d'unes marionetes.

La llum de la lluna plena dominava la nit i des del pic es veien les sendes que serpentejaven i acanaven confluint en el caminet que portava fins a dalt de tot. Era com una llanterna gegant que il·luminava tota la muntanya.

Aprofitant el llum que ens queia a sobre de nosaltres ens varem menjar l'entrepà i ens varem beure una botella de vi menuda per als dos, recolzant-nos després sobre les pedres esperant que començara l'espectacle. Estàvem abraçats amb els ulls mirant al cel però amb els cossos units formant un sol cos. Llavors va començar l'espectacle tan desitjat que havíem anat a contemplar encetant una pluja d'estels, les quals relliscaven pels nostres cossos acariciant els nostres cabells.