Relats curts XXII

Després de tot el boom immobiliari que havia hagut a les comarques d'interior, Joan continuava pensant que el millor lloc per a viure era el seu municipi. De moment les grans excavadores no s'havien menjat el paratge natural que ell visitava cada dia en el que passejava amb el seu gos.

Havia viscut molts anys a la ciutat on treballava com a agent d'assegurances, però la pressió d'un treball molt obligat i amb poc temps lliure l'havien fet renunciar.

Un nit en arribar a casa, es va adonar que eren les onze de la nit i que havia eixit de casa a les vuit del matí. Havia fet una jornada maratoniana i no recordava ni que havia esmorzat , ni del dinar. A més era mitja nit i no havia sopat. Allò no era vida.

El dia següent es va aixecar i va anar a l'empresa. Li va dir al seu cap que estava fart de ser un presoner del seu treball i que ho deixava tot. Li va entregar el mòbil, l'ordinador i les claus del cotxe de l'empresa. Va girar cua i va marxar.

Llavors va agafar el mapa de la província i va decidir un lloc on aniria a passar la resta de la seva vida. Va desllogar el pis, va fer les maletes amb el que considerava imprescindible i se'n va anar de la ciutat per sempre.

En arribar al poble va llogar una xicoteta granja on es va dedicar als treballs del camp i a cuidar d'uns quants animals que li proporcionaven tot el que necessitava per poder subsistir. No enyorava el telèfon mòbil, encara que estava enterat de tot el que passava per mitjà d'un ordinador portàtil.

Ja portava dos anys al poble i des del paratge observava amb desànim la proliferació de maquinària de construcció cada vegada més a prop.

Estava molt preocupat, ja que l'efecte dominó podia fer que els seu estimat poble acabara seduït pels plans urbanitzadors que voltaven l'entorn de la comarca.

De sobte, la bombolla va esclatar i la construcció de vivendes va caure en picat. Joan, assegut baix d'una garrofera observava amb satisfacció la retirada de l'armament constructor. Se sentia satisfet. La natura s'havia acabat imposant a la bogeria.

La nostra amiga Carme havia retornat al poble on ens havíem criat des de ben menuts i en el que havíem compartit tantes vivències de la nostra infantesa.

Tornava després de molt de temps sense aparèixer pel poble i ho va fer amb un canvi d'imatge espectacular. Estava molt més prima, anava ben pintada i amb els cabells més curts del que els havia portat de més jove. Semblava una altra.

Només arribar al poble va passar per casa a visitar-me a mi, i a la resta de la família. Després la vaig acompanyar a casa de la resta de companys, ja que estaven tots casats i ella no sabia on vivien. Els varem visitar, i varem quedar per veure'ns a la nit per tal de sopar junts. Era dissabte.

Varem anar al bar del poble i quan ja estàvem tots asseguts prenent una cervesa va arribar ella acompanyada d'un xic, el qual ni coneixíem, ni havíem vist mai. Ens va dir que era el seu company i que l'havia portat per presentar-nos-el. Es coneixien des de feia tres mesos i semblaven molt feliços. Es notava que aquell canvi li havia anat bé a Carme.

Era un xic alt i molt guapo però de poques paraules. Tan poques que només va dir hola, i quan s'en va anar adéu. Ella el va excusar dient era alemany no coneixia bé l'idioma, per tant preferia escoltar en lloc de parlar.

Ens va dir que vivien junts a Munic i que treballaven a la mateixa universitatper tant la seva visita seria curta, sols un cap de setmana, i marxarien cap a Alemanya.

Varem comprovar que feia huit anys que no venia pel poble, però com que no li quedava família, mantenia el contacte amb els amics bé per correu electrònic o bé per les xarxes socials.

Va passar el cap de setmana i varen marxar amb la promesa de mantenir el contacte amb nosaltres, més periòdicament del que ho havia fet fins ara.

Durant els primers tres mesos van anar arribant correus electrònics des d'Alemanya. Veiem a la Carme a les xarxes socials. Semblava que el nexe d'unió amb els amics s'havia tornat a refer.

Un dia que estava a casa dinant de sobte va sonar el telèfon mòbil. No solia agafar-lo mentre estava menjant però no sé perquè el vaig agafar. Era Miquel, un dels amics del poble, i em va dir que havia vist a l'amic de Carme que acabava d'eixir en les notícies de la televisió.

Vaig engegar la televisió i vaig veure la seva foto al costat del presentador. Les notícies no eren bones, aquell maleït alemany havia assassinat a la nostra amiga Carme.

Relats curts XXI

Quan de nou vam entrar en la casa de la muntanya varem notar un fred semblant al d'una cova deshabitada. Es notava que la presència dels éssers humans havia estat inexistent durant molt de temps.

Era una casa que sols la utilitzàvem par anar a passar alguns caps de setmana llargs a l'hivern i les vacances de nadal. La resta de l'any es trobava buida, sense l'escalfor de l'alè de cap persona.

Al primer cop de vista varem veure com els habitants que havien fet seva la vivenda eren les aranyes, les quals havien teixit llargues teranyines amb les agulles que portaven incrustades al seu cos. Havien tingut el temps suficient per crear un filat que començava en la llar de foc i acabava al fumeral de la cuina.

Només arribar varem fer neteja i descarregàrem tots els queviures que portàvem a l'interior del cotxe. Varem obrir les finestres per que es ventilara aquell habitacle tant de temps deshabitat, i vam engegar el compressor per tal que el corrent elèctric brollara de nou pels cables que corrien pels barandats de rajola.

Varem preparar la llenya que ens havia sobrat l'any anterior, la qual estava guardada en el garatge i la varem pujar al costat de la llar de foc, des d'on l'aranya ja havia marxat en sentir-nos arribar.

Quan el cel es va fer fosc com la gola d'un llop, encenguérem el foc de la xemeneia. De sobte l'estada es va enllumenar amb el llum blavenc de les flames, acompanyant-nos en una nit d'hivern que ens agraïa el retorn a la casa.

Ja estàvem a punt d'anar-nos-en a dormir quan es va posar a nevar deixant un llençol blanc al voltant de la vivenda. L'estampa que observàvem des de la finestra era quelcom increïble. No podíem demanar res més...

Relats curts XX

Estava en l'estació de tren a l'hora convinguda, era el lloc on ens havíem de trobar per començar el viatge. Agafaríem un tren que no feia quasi parades per tal d'arribar més ràpid al nostre destí.

Era un dia que feia molt de fred i el vent que baixava des de les muntanyes ens tallava la pell a tots els que estàvem esperant el tren en l'andana de l'estació. El tren tardava a arribar degut al fred i a les xicotetes volves de neu que queien sobre la catenària.

Tots els que estàvem esperant-lo anàvem abrigats amb roba de ple hivern. Portàvem tot el cos tapat i no deixàvem que el vent es colara per dins de la roba i ens deixara glaçats.

L'estació l'havien construïda a les afores del poble per a que tots els que anaven a esquiar tingueren l'estació d'esquí més prop. Allò feia que allí els dies d'hivern les esperes es feren eternes. La muntanya estava situada molt a prop donant-li un encant especial a l'edifici de l'estació, des d'on es podien contemplar els pics de les muntanyes enfarinats gairebé tot l'any.

Ella va arribar uns moments abans de que el tren fera la seva entrada per l'andana principal. Semblava com si el tren hagués estat esperant a que ella arribara per fer la seva aparició.

Ens varem saludar molt fredament, no ens varem besar. Feia temps que no ho fèiem i semblava que tots dos haguérem assumit la nostra decisió, la qual per ella no tenia marxa enrere, encara que jo esperava una segona oportunitat.

Havíem de fer el viatge junts perquè ella m'havia demanat si podia acompanyar-la. Li vaig dir que no tenia cap inconvenient en fer-ho. Esperava una sorpresa d'última hora.

M'havia dit que anara amb ella perquè no coneixia bé el trajecte, ni la ciutat de destinació,però jo degut a la meva feina havia viatjat bastant per aquells llocs i per això ella m'ho havia demanat.

El viatge amb el tren va ser molt tranquil, amb les vistes dels flocs de neu que s'estampaven a les finestres i amb el vent que havia escombrat els núvols deixant a la vista els cims blancs de la serralada.

Se'm va fer curt. Feia temps que tenia moltes ganes de gaudir de la seva presència i ella em va regalar un viatge dolç, amb boniques rialles que eixien d'aquella boca de dents blanques alineades perfectament i que contrastaven amb el roig dels llavis pintats de manera exquisida.

Finalment varem arribar a la seva destinació, ens varem acomiadar amb un bes dolç i llarg. Em va dir adéu i un “ja ens veurem”. Ens varem donar l'esquena i cadascú se'n va anar pel seu camí, però jo no vaig poder evitar girar-me per veure com se'n anava. Llavors va ser quan des de la cantonada va eixir un home alt amb un vestit de jaqueta gris. Ella es va arrimar es varen donar un bes als llavis i varen marxar junts.

La nostra relació havia acabat definitivament

Relats curts XIX

Per fi ens havíem decidit a fer el viatge que estàvem aplaçant des de feia un munt de temps. Teníem els diners per poder-lo fer, ja que havíem posat una guardiola a la que anàvem alimentant religiosament cada setmana.

La varem obrir i varem comprovar que hi havia els diners suficients per al viatge, així que varem llogar una furgoneta per poder anar tots junts i que el trajecte fora més distret. Llavors varem eixir de casa molt matí per guanyar-li temps al dia i arribar mes aviat.

Teníem ganes d'arribar, de descarregar tot el que portàvem i deixar-nos seduir per les nits de lluna plena a la vora del riu. Estàvem immersos en l'interior d'una zona boscosa en la que s'escoltaven als mussols i al rierol cristal·lí que baixava a prop del nostre cau.

Varen ser unes vacances curtes, però intenses. Havíem deixat de costat les nostres obligacions diàries i havíem desconnectat del món. Durant uns dies la pressió que teníem en el nostre món laboral havia desaparegut i les tecles de l'ordinador havien deixat de martellejar-nos el cervell.

El fum i la pol·lució l'havíem oblidada i havíem respirat un aire tan pur, net i transparent que quan arribava als nostres pulmons fins i tot ens feia mal.

Sabíem que la tornada seria difícil i que ens fotríem de morros amb la realitat, però de moment no volíem fer-nos a la idea.

Amb el pensament en el bosc i amb els oïts fixes en les aigües que brollaven pel rierol, miràvem la llarga carretera que ens portava de retorn a casa. A través del vidre de la furgoneta varem veure com queien les primeres gotes de pluja...

Relats curts XVIII

Era un dia de tardor dels que no acostumàvem a tindre, ja que semblava que els mesos d'octubre i de juliol s'havien invertit. Feia calor i gaudíem d'una mena d'estiu que no era normal. Tothom anava amb pantalons curts i mànega curta i quan estàvem una estona al sol les gotes de suor relliscaven pel nostre rostre ennegrit pels rajos del sol.

Feia temps que no ens veiem i desitjàvem passar un dia de festa junts de nou. La nostra intenció era la de gaudir d'un bon dinar, una bona tertúlia i la sobretaula acompanyada dels cafès i els licors.

Havíem trobat l'excusa perfecta per retrobar-nos... Feien bou.

Per una vegada l'espectacle taurí ens havia posat a tots d'acord, deixant de banda les opinions de cadascú de nosaltres sobre el tema. El retrobament pesava més que la festa, però allò havia servit per unir-nos al voltant de la taula.

La taula ens semblava quelcom imprescindible per enfortir les amistats i quan hi havia una nova trobada o un nou esdeveniment ho solíem fer envoltats de culleres, ganivets, gots i plats. Tot amanit amb bon menjar i bona beguda.

Però l'àgape no havia acabat amb el dinar, i després del primer bou va vindre el segon, i una cosa va portar a l'altra. Mentre els bous trepitjaven l'arena en busca d'una revenja impossible amb els aficionats, la taula es tornava a omplir. Llavors la flaire de coca amb tomaca, pizza, ametlles i patates fregides s'apoderava de l'olor que ens havia deixat el coet que anunciava l'eixida del bou. El menjar i la beguda tornaven a córrer per les nostres goles, mentre que al carrer la lluita entre l'home i l'animal encara continuava.

Relats curts XVII

Cada dia passàvem per la porta de la casa, on vivia aquell home que feia pocs dies havia mort. El trobàvem a faltar, ja que cada dia quan passàvem per allí ens saludava amb un "Bon dia". Era una casa vella, amb les parets descolorides, unes finestres de fusta clavillades i la porta de l'entrada tancada amb clau.

Quan anàvem a l'escola sempre passàvem per davant, i com era normal, la casa continuava igual cada dia. No hi havia cap canvi, continuava tot tancat. Tan sols quedava oberta una finestra, que segurament s'havien oblidat de tancar quan varen fer el tancament definitiu, després de la mort de l'inquilí.

Un dia en el balcó rovellat va aparèixer un cartell d'una entitat bancària, en el que hi havia un número de telèfon, un nom i una marca publicitària. Algú l'havia penjada per indicació del nou propietari, lligant-la amb un cordill plastificat transparent amb els nucs apretats per que no poguera caure.

Quan vaig arribar a casa varen comentar que una família vinguda d'un poble veí havia passat per la porta, havia parat i la havia estat mirant. L'home havia tret un bolígraf de la butxaca, havia apuntat l'adreça i el telèfon en un paper i havien marxat.

Quan varem passar el dia següent pel matí , la varem mirar. Tot continuava igual que sempre, el cartell, el balcó rovellat... Tot menys el número de telèfon, el qual s'havia descolorit. Llavors per la finestra vam veure la bombeta, que penjada del sostre enllumenava de nou l'estància.

La casa s'havia rebel·lat. Havia recobrat la vida.