2a Temporada. Relats curts 5

Va pujar al terrat de casa a estendre els llençols que acabava de treure de la rentadora. Els estenia al terrat perquè amb el sol, que es negava a amagar-se en la tardor i la brisa que bufava a mitja vesprada, els tindria secs abans d'anar-se'n a dormir.

Mentre els estenia en els fils de pita que tenia instal·lats en forma de teranyina, contemplava la muntanya que ja començava a engolir amb la seva ombra gairebé tot el poble.

L'ombra la proporcionava la penya espiadora que romania impassible al pas del temps en el cim de la muntanya. Ella havia vist passar les dècades sense obrir la boca, però mantenia en la seva memòria els greus enfrontaments d'una guerra entre germans i de molts anys de penúries i de fam. Allí continuava amb la companyia d'unes velles trinxeres que encara es negaven a desfer-se davant el pas dels anys i de la gent. Aquestes havien sigut construïdes per la mà de l'home però en acabar la seva funció restaven impassibles dalt del cim al costat de la penya.

Ell feia temps que no la visitava, així que va decidir tornar-ho a fer. La tenia allí davant dels seus nassos, com sempre tan majestuosa, però ara semblava que li passava alguna cosa. Era com un malalt que necessita treure's un pes de sobre. Necessitava algú que l'escoltara.

A la sendemà va pujar a poc a poc, ja no podia fer-ho corrent, perquè els anys li passaven factura. En arribar al seu costat la va trobar trista i una mica seriosa. Es va gitar al seu costat i va començar a comprovar des de la perspectiva que li proporcionava el cim, quin podia ser el motiu de la seva tristesa.

Es va deixar anar observant des de dalt de tot la línia que divisava el cel i la terra, llavors va veure que era el que la tenia tan decaiguda. Des d'allí es podia comprovar com la mà de l'home havia anat guanyant terreny a la natura i com se sentia amenaçada per urbanitzacions, fums, deixalles i brutícia que aquesta mà s'havia encarregat d'estendre als seus peus.

2a Temporada. Relats curts 4

Varen encetar un viatge que ja tenien planejat des de feia bastant temps. No passaven per un bon moment econòmic, però ja feia molts mesos que estalviaven diners per fer-lo. Així que varen decidir que aquell era el moment. Varen regirar la guardiola on havien estat posant un euro cada dia durant quasi dos anys i amb allò ho decidiren.

Quan varen començar amb la idea de la recollida de diners per al viatge no pensaven que una crisi els podia arruïnar la vida, llavors somiaven amb un viatge per Lisboa on recordarien el viatge de noces que havien fet feia gairebé deu anys.

Però malauradament una crisi que ni ells havien provocat i de la qual no eren culpables havia fet que després de treballar durant quinze anys com a funcionària amb una empresa pública ella perdera la feina, i que ell professor definitiu en un institut d'ensenyament secundari haguera vist reduït el seu sou en més de tres-cents Euros al mes.

Però tenien els diners i podien permetre's el luxe de poder fer un viatge. No tal com el volien fer en principi, però un viatge al cap i a la fi. Ja estava bé!. Tothom havia aprofitat la bonança econòmica per viure a tot tren. Havien vist com amics, veïns i companys que ingressaven quantitats ingents de diners s'havien llançat a una vida desenfrenada on sovintejaven els creuers, els cotxes d'alta gama i tota mena de complements que brillaven al voltant del seu cos. Les dones lluïen pits de plàstic, llavis esponjosos i dentadures emblanquides. Els homes portaven cotxes de rics, caçaven en vedats privats i jugaven al golf.

Ells res de res. Continuaven reciclant-se tots els cursos, gastaven diners en millorar el seu nivell cultural i preparant oposicions per ascendir dintre de l'administració. Mentre tothom encenia les cigarretes amb bitllets de cinquanta Euros, ells continuaven amb la mateixa austeritat, sols trencada per algun sopar al restaurant els caps de setmana.

Per això que ja estava bé. Traurien els diners i farien el viatge desitjat. Així que varen comprar els bitllets, varen fer la reserva de l'hotel i varen marxar. Allí durant uns dies varen deixar enrere tots els dimonis que els perseguien: la crisi econòmica, l'atur, les retallades en educació i sanitat i la pèrdua d'una sèrie de serveis bàsics que tants anys havien costat d'aconseguir i que malauradament no semblaven tindre volta enrere.

Des del Barrio Alto prenent una cervesa sota la lluna plena mentre sonava la música d'un grup que actuava al carrer, i ells assaborint el plaer d'un viatge desitjat observaven els llums que flotaven en la ciutat amb el cervell resetejat.

2a Temporada. Relats curts 3

La família de Jihad havia vingut al poble fugint de la cruel guerra civil que estava assolant el seu país. Allí havia mort més de la meitat de la família; els avis per part de les dues bandes i un parell de tios. Els rebels no havien tingut cap mena de contemplació amb els que fins feia poc eren compatriotes, germans, amics o familiars.

Ella va arribar quan sols tenia tres anys, època en la qual ja havia de ser escolaritzada, així que des del primer moment es va sentir com si fora una persona autòctona. Parlava valencià i tenia els mateixos costums de qualsevol de les seves companyes, que ara s'havien convertit amb amigues.

Durant els primers anys d'acoblament a la vida del poble el pare va treballar en una granja de pollastres que regentava un veí del poble, així que davant d'una tranquil·la i aposentada vida va tindre dues filles més. Eren els únics musulmans que vivien al poble i realment no ho semblaven, si no era pel color de la pell o l'accent estranger que encara conservaven.

A poc a poc Jihad va anar fent-se gran, fins el moment en que va acabar els seus estudis de l'Ensenyament secundari. Les notes havien sigut força bones i ella va decidir que volia continuar estudiant, però aquell estiu seguint les tradicions de la seva família el pare li va suggerir que devia de començar a posar-se un mocador per tapar-se els cabells.

Ella no volia. S'havia criat en un altre país i una altra cultura. No volia prendre partit per cap tipus de religió. A ella sempre li havia semblat bé que els pares continuaren amb les seves creences i que realitzaren els seu ritus i oracions, però ella no era així. Era una xica molt intel·ligent i a més es manifestava com agnòstica. No tenia cap creença.

Així que després d'haver analitzat el paper de les religions en el món junt amb els professors de l'institut havia decidit que el Déu que en algun moment de la història havia existit no tenia res a veure amb el que retien culte cap de les religions del planeta. Eren totes tan falses... Sols actuaven pel propi interès i cap d'elles renunciava als seus bens per tal de beneficiar als més desvalguts.

Així que li va plantejar la situació al pare, el qual va reaccionar desaforadament. Ella li va explicar el que pensava, però ell estava fora de si, així que li va plantejar que s'abraçava a la seva religió o la tirava de casa. La mare va intentar intervenir entre els dos però va ser impossible. Així que Jihad va haver de marxar de casa buscant refugi en casa d'una amiga de l'escola.

La mare no estava d'acord amb la reacció del pare. Ell no era una mala persona. No sabia perquè havia actuat així amb la seva filla, però no li va dir res. Deixaria passar una setmana i llavors actuaria.

Així que va argüir un pla i el va portar a terme. Una vesprada que el pare estava sol a casa va sonar el timbre. Ell es va aixecar del sofà i va obrir la porta. Allí es va trobar a la seva dona i a Jihad, les dues sense mocador-la mare feia trenta anys que el portava-, es va quedar mirant-les sense que li isquera cap paraula de la boca. Jihad va prendre la paraula i li va dir “Pare t'estimem”. Ell va deixar caure una llàgrima per la galta i es va fondre en una forta abraçada amb elles. Va entendre que la família era més important que la religió. Qualsevol d'elles...

2a Temporada. Relats curts 2

Per sort o per desgràcia la mort ja no és el que era. Ara hi ha moltes maneres de morir, encara que també podem sobreviure a la mort. Aquesta ha pres forma i s'ha dividit en dues parts: la mort física i la mort cibernètica.

La mort física entesa com a tal és una mort que sempre ha existit, és la mort que hem vist sempre, la mort dels nostres avantpassats, els nostres veïns o d'algun amic, la qual cosa malauradament sempre sol passar, encara que no estiguem preparats per tal d'assumir-ho.

Però en un moment de crisi en el que els valors o la moral estan qüestionats la mort continua reinventant-se. És com un ésser camaleònic que continua canviant i sempre està present, però que últimament no és tal com era fa uns anys.

Encara que semble una incongruència hi ha una mort que continua vivint i aquesta és la mort cibernètica, la qual abandona el cos i l'ànima de les persones, encara que aquests continuen en un núvol lògic ple de zeros i uns convertit en l'esperit del desaparegut.

Abans quan un ésser humà traspassava el llindar del no retorn estàvem segurs que ja no hi havia volta enrere. Ja era impossible comunicar-nos amb ell ni veure'l amb un estat que no fora el de les dues dimensions reflectides en forma de fotografia. Avui en dia el mort cibernètic no sabem el que és, aquest continua vivint en les xarxes socials, el podem veure de diferents formes, com a avatar amb icona, també podem parlar amb ell en el ciberespai i veure'l en el nostre telèfon mòbil i així després d'haver passat a millor vida, fins i tot, podem arribar a rebre algun missatge d'ell.

No sabem que hi ha dintre del núvol ni qui governa el ciberespai però algun dia, esperem que no, els morts no s'hagen apoderat del mon dels vius.

2a Temporada. Relats curts I

Quan en el fons del cervell ja sonen molt allunyats els sorolls dels castells de focs artificials, dels petards anunciadors del començament d'alguna festa o els passodobles de les revetlles al mig del carrer sota la brisa estiuenca del mes d'agost, és perquè ja estem passant fulla i encetant una altra etapa de la vida.

Aquesta etapa que acaba de passar és l'estiu. Aquest no ens deixa dormir, ens té sempre hipnotitzats amb el remor de les ones de la mar i de la flaire de sardines torrades a la brasa que decoren l'ambient asseguts a la sorra.

L'estiu ja ha dit prou, ja ha esgotat el seu temps i poc a poc va amagant més ràpidament el sol darrere de les muntanyes. La nit ja ens va guanyat temps a la vida, però és al moment de fer les maletes del retorn quan ens adonem de totes aquestes coses. Unes maletes que s'han quedat sense ànima i sense alè, però que molt aviat el tornaran a recuperar.

Darrere queden els records d'estiu, aquests que ens han fet reviure noves amistats, retrobar-nos amb els sabors i les flaires de cada estiu, tornar a veure aquelles persones que sembla que sols existeixen durant dos mesos a l'any. Alguns hauran trobat el seu primer amor, aquell que mai s'oblida i que atrapa per sempre i d'altres hauran acabat amb una relació que l'estiu ha acabat trencant.

Ara que ja comencem a treure els llençols i ho preparem tot de cara a l'hivern el nostre cos encara se'n recorda dels soroll, de la gent, dels sabors i de les emocions que fan viure cadascun dels estius.

Cal esperar que vinga el següent, però que vinga carregat amb les mateixes sensacions amb les que ha marxat, que ens faça gaudir de nou i retrobar-nos amb la gent. Allí ens estarà esperant el mar impassible, amb el seu moviment, el qual ens crida i ens acarona i ens refresca l'ànima i el cos.

Ultim relat de l'any. BON ESTIU

Ara que es tanca el cercle és l'hora de fer balanç de totes les coses que ens han passat i que no ens dona temps a assimilar. És tan gran la velocitat que porta aquest bòlid anomenat vida que ens adonem de les coses quan ja ens han caigut a sobre un munt de segons, de minuts i d'hores.

Si fem un balanç ràpid veiem que el fred o les pluges queden molt llunyanes en el temps. Les fulles dels arbres han tornat a aparèixer i els fruits que varen ser consumits durant els dies de frescor tornen a recuperar els seu color i la seva forma.

Hem tornat a veure com el solstici ens comença a regalar unes nits dolces i suaus, com els llençols ens acaronen els cossos sota la lluna mentidera que ens espia des del cel, i com comencen a aparèixer les cames, les cuixes i els braços blancs de l'hivern buscant el sol que farà que el color de cafè amb llet ens torne a cobrir la pell.

La nit de Sant Joan torna a aparèixer radiant a les platges del voltant. Els veïns i veïnes de totes les poblacions de la comarca s'apropen amb gronxadors, llenya tallada dels vells taronges de la Plana Baixa i amb un munt de menjar guardat en bosses nevera i empaquetat en paper d'alumini. Tothom porta coques de tomaca, de verdura o de sardines, i tot això serà regat amb cervesa fresca i vi negre.

Cap a la mitjanit les fogueres comencen a brollar amb un foc purificador de colors rogencs i blaus producte de tota una sèrie d'andròmines que l'alimenten. Aquest foc ens depara l'inici del nou temps. Sembla com fa tres mil anys on el temps començava i acabava en funció de la meteorologia. Ací és el mateix, aquest foc, el qual, aquest any es barreja amb el roig de la bandera de la selecció de futbol que passeja els seus èxits pel fred de l'Europa oriental, creix davant dels crits encesos dels aficionats que confonen la porteria amb les flames que volen conquerir el firmament.

El temps, per sort, sempre retorna. Esperem gaudir d'aquesta nova etapa que ens obri l'estiu i que pugam tancar el cercle tal com l'havíem obert.

Relats curts LI

Sembla que era ahir quan Joan i Carla havien eixit del poble per a anar a l'institut i després a la universitat, però no era ahir, ni molt menys. Ja feia gairebé vint anys que voltaven pel món.

Ells havien canviat la seva fisonomia, Joan havia perdut una part dels cabells llargs i rosos que havia lluit quan era jove i Carla, encara que es conservava bastant bé, havia vist com li apareixien les primeres arrugues en la cara. Tot era un símptoma de que els anys havien passat, però també ho era de que en la vida havien estat constantment en lluita per tal de defensar els drets que els pertanyien.

Eren els dos professors, amb la mala sort de que eren interins. Després d'haver passat molts anys de formació universitària i d'oposicions molt dures no havien pogut aconseguir aprovar i obtenir una plaça que els assegurara el futur. Havien passat un munt d'anys estudiant de nit i de dia, havien pagat acadèmies privades, i fins i tot havien renunciat durant molts períodes a fer vida social perquè tenien que estudiar durant gairebé tot el dia.

Degut al temps que havien dedicat a preparar-se en el món de la docència havien hagut de renunciar a tindre fills. Una decisió molt dura, però que havien hagut d'assumir després de pensar-ho durant molt de temps. A més ho tenien complicat ja que cada any els tocava treballar lluny de casa i quasi sempre separats per un munt de quilòmetres que formaven una barrera insuperable per als dos. Aquesta distància feia que sols es pogueren vore els caps de setmana, cosa que s'asemblava a l'antic servei militar.

Però les coses es varen començar a complicar molt més, així que quan la crisi els va caure a sobre tal com si fora una barra de plom, es varen assabentar que possiblement no tornarien a treballar de nou en una aula, perquè les retallades els deixaven fora de la funció pública. Així i tot varen voler fer el darrer servei que podien fer-los als seus companys i a la pròpia societat, varen assistir a les manifestacions que s'havien convocat i varen fer els dies de vaga pertinents. Com sempre, donant la cara.

Quan va acabar el curs varen abandonar l'apartament amb el cotxe carregat per tornar de nou al poble. Asseguts en el vehicle no tenien ganes de parlar. Sols els seus ulls vidriosos i humits manifestaven el sentiment que els atrapava. Tot s'havia acabat, encara que quedava temps per poder ser pares.