3a Temporada. Relat 19

Al bloc de vivendes de protecció oficial que havia construït l'ajuntament feia més de deu anys que vivia gent treballadora que estava totalment identificada en la idiosincràsia i la forma de viure dels veïns del poble. Era gent vinguda de zones més pobres del país que havien trobat acomodament en un poble que els donava feina i menjar.

Des que s'havia construït l'edifici vivien les mateixes famílies, fins que un dels pisos es va quedar buit per la mort del seu propietari, un home major que vivia sol i que feia un temps que estava malalt.

Els veïns eren contraris a l'entrada d'una nova família i en una reunió varen decidir que si algú comprava la vivenda se li exigirien una sèrie de requisits. Vivien molt a gust i funcionaven com si fora una sola família per la qual cosa no volien que ningú enterbolir el magnífic ambient de la finca.

Un dia es va presentar una jove acompanyada del propietari de la immobiliària que tenia el pis en venda. Era una jove molt ben plantada, guapa i de bones maneres, encara que degut a la seua forma de vestir tenia una pinta una mica estranya. Anava tota de negre, amb un barret també negre i un collar amb un símbol estrany que li queia entre mig dels pits.

Quan els veïns es van assabentar que volia comprar el pis varen demanar una reunió amb ella per poder-li explicar les condicions que havia de complir tot el que accedira a formar part del veïnat. I així ho varen fer. Ella es va mostrar disposada a complir tot el que li demanaven. Els va assegurar que no tindrien cap problema amb ella i que si volien els deixava quinze dies de prova. Es va mostrar molt amable i els membres de la finca li varen donar el consentiment.

Quan ja portava un mes vivint a la finca un rumor es va estendre entre el veïnat. Algunes de les veïnes deien que al pis de la nouvinguda s'escoltaven soroll estranys, hi havia penjats a l'estenedor llençols i tapets de taula amb símbols i anotacions estranyes. Eren cercles amb flames, símbols rars i una mena de creus de significats inintel·ligibles.
Llavors el rumor es va fer més insistent i tothom imaginava que al pis es feia bruixeria i reunions amb persones d'aspectes rars i estranys. Fins que un dia una veïna en passar per davant de la porta va vore que estava oberta i feia molta olor. Varen cridar a la policia i la van trobar morta en terra rodejada de llençols negres i despullada. Semblava un assassinat però l'autòpsia va determinar que havia sigut una mort natural.

Passat un temps una germana d'ella va aparèixer per l'edifici. Volia saber que havien fet amb el cos de la seua germana. Volia emportar-se'l i soterrar-lo al poble on havia nascut. Li ho varen explicar i va anar al jutjat a fer els tràmits necessaris per poder-la traslladar. Al jutjat li varen dir que abans de traslladar el cos havien d'obrir el taüt per fer el reconeixement. Davant la presència del president de la comunitat, actuant com a testimoni, el jutge de pau i la germana varen obrir el fèretre. Dins es trobava el cos intacte, com si acabara de morir, era estrany, però més estrany va ser quan va obrir els ulls i va pegar un crit.

3a Temporada. Relat 18

Enric era molt aficionat als esports de risc. Solia anar a fer senderisme per la muntanya, fer escalada i esquiar. Un cap de setmana va anar a esquiar als pirineus francesos. Era un esquiador molt hàbil i baixava per les pistes com un coet. Va començar a esquiar de matí i quan va arribar a la part de baix de la pista, abans de pujar al telecadira per tornar a l'inici, es va produir un allau que va soterrar la zona on ell estava esperant per continuar amb el seu esport preferit.

Cap a la zona on es va produir l'allau es varen desplaçar ambulàncies, bombers, policia i gossos ensinistrats preparats per trobar persones soterrades en la neu. Varen començar la recerca de supervivents que va duar pràcticament tot el dia i varen treure cinquanta-huit cossos entre els que es trobaven tres morts.

La cerca es va donar per acabada quan va quedar neta la zona, però en fer recompte als hotels del voltant de l'estació d'esquí varen comprovar que Enric no havia aparegut per l'hotel on s'allotjava. Varen avisar la seua dona i el seu fill de tres anys perquè desprès de rastrejar el lloc de l'accident el seu cos no apareixia i a l'hotel no tenien constància de que haguera tornat de les pistes.

En passar una setmana les autoritats el varen considerar com desaparegut. Era un misteri ningú sabia res. Sols tenien el testimoni d'un dels supervivents que va declarar a la policia que l'havia vist a la zona on havia ocorregut l'accident.

Al cap d'un any va ser incorporat a l'arxiu policial de persones desaparegudes i es va donar per tancada la investigació.

Quinze anys després el fill d'Enric va desenvolupar les mateixes aficions que son pare i un cap de setmana va anar a esquiar amb uns companys d'estudis als Alps. Després d'un dia frenètic d'esquí varen eixir a un bar dels voltants de les pistes a menjar alguna cosa i prendre unes cerveses. Estaven asseguts en una taula al fons del local menjant, bevent, rient i cantant quan es varen acabar les cerveses i el fill d'Enric va anar a la barra a demanar una altra ronda. Al fons de la barra va vore una parella que prenia un cafè i que parlava de manera animada. La cara de l'home li sonava, i encara que era molt difícil que algun conegut d'ell estiguera en aquell lloc es va apropar a comprovar-ho. Quan es varen trobar cara a cara al fill d'Enric li va donar la sensació com si estiguera davant d'un espill. Era evident que aquell que tenia davant d'ell era son pare.

3a Temporada. Relats 17

Des de feia un temps corria un rumor per la comarca que un jove pertorbat anava pels pobles perseguint a les xiques amb intenció de violar-les. Tal com va anar escampant-se la notícia la por entre les més joves va anar en augment. Ningú l'havia vist mai, no sabien com era, tampoc existia un retrat robat que poguera donar alguna pista, però el pànic i la psicosi ja s'havia instal·lat entre els veïns. Tal era la força del rumor que la Guàrdia Civil ja havia admès que buscava un maníac sexual.

Els rumors que sovint corrien pels pobles menuts sempre hi havia que posar-los en quarantena, ja que d'un gra de sorra es feia una muntanya. Les notícies (bones i dolentes) no es contrastaven mai i aquestes anaven passant de boca a boca amb una rapidesa impressionant.
Tothom coneixia algú que l'havia vist i alguns de més agosarats l'havien vist en persona però, no hi havia cap veí que poguera fer una descripció real del personatge. La policia ho havia intentat però els trets físics eren diferents segons qui feia la descripció. Així per alguns era ros, per altres tenia els cabells negres, tan prompte era alt com baixet, en fi no hi havia cap manera de fer un retrat robot fiable.

Malgrat que el temps anava passant el rumor no parava, però ni hi havia xiques desaparegudes ni cap fet rellevant que poguera donar crèdit a tota la rumorologia.
Un dissabte al matí varen eixir al bosc un grup de veïns que anaven a fer bolets. Anàvem a unes pinades que estaven a la falda de la muntanya des de la que es podien contemplar els xicotets pobles que formaven la comarca.

Anaven carregats amb cistells i portaven ganivets amb els que tallar els bolets i carregar els basquets. Varen començar a pujar per una senda de pedres soltes que tenia un difícil accés. Sabien que per aquells llocs no podia passar cap persona que no coneguera la zona i la collita de bolets podia ser espectacular. Allí sempre hi havia molts, ho sabien d'anys anteriors.

Varen començar a omplir cistells molt de pressa i a migdia ja quasi no els en cabien més. Però quan varen arribar a una planura que semblava regirada per alguns boletaires van vore que hi havia un clot. Varen guaitar i van vore el cos d'una xica. Semblava que el rumor era realitat. 

3a Temporada. Relat 16

 El centre de dia estava situat als afores del poble. Era un lloc encantador amb unes cristalleres grans que feien que el sol entrara dintre i des de bon matí donara calor als pacients. Des dels grans finestrals es podia vore el jardí que rodejava l'edifici. Aquest es trobava ple d'arbres que treien les primeres fulles i de plantes que florien donant la benvinguda a la primavera.

Hi havia pacients de dos tipus: uns estaven de continu a la residència, es a dir passaven el dia i la nit, i altres anaven a passar unes hores mentre els familiars estaven treballant i no es podien fer càrrec d'ells. Allí passaven els dies jugant a cartes, mirant la televisió i xarrant de la joventut vivia que quedava tan lluny en el temps i en el espai. Sempre recordaven els balls a les revetlles, amb les mans furtives que regiraven per baix de la roba, els passejos pels carrers deserts de cotxes amb la vigilància intensiva de les mares. Eren records que sovintejaven en totes les tertúlies vespertines que es portaven a terme en el centre.

Des que s'havia posat en funcionament permaneixia ingressada Teresa. Era una pacient que havia acudit al centre pel seu compte. No tenia família, era major i va vendre la casa que tenia per poder pagar-se una retirada en un lloc on podria ser magníficament cuidada i sense molestar als nebots llunyans que li quedaven. A poc a poc havia anat perdent salut, tenia principis d'Alzheimer i les cames ja no li funcionaven com abans. S'ajudava d'un bastó de fusta i havia d'anar acompanyada d'una infermera per eixir al pati o per anar al servei.

Manel era un altre dels pacients. Havia ingressat en el centre feia tres anys i des del primer moment havia fet molta amistat amb Teresa. Compartien tertúlies, programes de televisió i passejades pel pati. Però la salut deteriorada de Teresa va fer que Manel entrara en un estat depressiu que el feia infeliç. Havien compartit moltes estones junts i ara Teresa no podia seguir una conversa ni podia valdre's per ella sola. Ell tractava d'ajudar-la en tot el que podia: li donava el menjar amb la cullera, la passejava del braç o amb un carro de rodes i li deia coses gracioses que ella, de vegades, era incapaç d'entendre.

La malaltia va anar fent-se més greu i Teresa ja no podia parlar, ni menjar... Era com un vegetal. Manel estava molt trist de vore com una persona amb tanta alegria havia arribat a ser com una planta. A més tenia dolors i patia molt. Allò no era vida.

Un dia Manel va decidir que allò havia d'acabar, no podia ser que un esser humà acabara els dies d'aquella manera tan cruel. Va anar a la farmaciola i va treure diferents pots de barbitúrics que va des-fer i els va barrejar en un poc de suc. Va entrar per la nit a l'habitació de Teresa i li va fer beure el preparat. Al cap d'uns minuts un somriure plàcid apareixia en el rostre de Teresa. Havia mort, però per fi havia deixat de patir.  

3a Temporada. Relat 15

Albert sempre havia portat una vida desenfrenada. Quan era jove i estava estudiant a la Universitat va començar a coquetejar amb el món de la droga. Així cada vegada que eixia de festa amb els companys era bastant normal fumar marihuana o haixixs.
Al principi sols consumia drogues blanes i sempre quan eixia de festa o els caps de setmana que no tenia classes. Ell (teòricament) assegurava tindre un control sobre els estupefaents i dominava la situació.

En acabar els seus estudis d'arquitectura amb un bon expedient acadèmic (sempre havia sigut un alumne brillant i amb una gran capacitat d'assimilació de matèria) va ser contractat per una empresa que feia projectes per a una gran multinacional americana. Aquesta feina l'ocupava una gran quantitat d'hores cada dia, cosa que feia que alguns caps de setmana també haguera de treballar.

Amb els anys no havia perdut el costum de fumar herba, cosa que ara feia per a esvair-se del treball i per relaxar-se i deixar volar la imaginació. Era una mena de desconnexió del cervell per després tornar a resetejar.

Però amb el volum de feina que tenia, unit als viatges continus arreu del món l'herba ja no era suficient per desconnectar, llavors va començar a prendre substàncies més fortes com la cocaïna. A poc a poc aquesta substància va començar a formar part de la quotidianitat. En prenia quan estava cansat, quan tenia problemes amb clients, en fi l'acompanyava en el seu itinerari diari i s'havia convertit en quelcom imprescindible.

Un dia que es trobava de viatge de negocis a Nova York després de sopar va eixir a prendre una copa. Mentre estava en un pub va conèixer una xica amb el pel negre i uns ulls de color verd que el varen fer sucumbir als seus braços. Varen decidir anar a l'habitació de l'hotel d'Albert, però abans de marxar ell va dir que havia d'anar al servei. Va entrar i va esnifar cocaïna de nou. Encara que ja era la tercera vegada del dia ho necessitava i li ho demanava el seu cos. En arribar a l'habitació es varen despullar en busca de una nit frenètica de sexe i de plaer, però abans la xica va treure una bossa xicoteta amb cocaïna i va li va dir que anava a fer-se una ratlla. Li'n va oferir i ell, després de rebutjar-la inicialment, va accedir. Per un poc més tampoc passaria res.

Quan el sol ja començava a escalfar l'habitació i els rajos solars queien sobre la seua cara va despertar. No recordava res de la nit anterior, tampoc recordava la cara de la xica que l'havia acompanyat a l'hotel. La droga li havia fet perdre la memòria. Llavors es va fregar la cara per treure's la suor. De sobte fa fer un salt en el llit. La mà la tenia plena de sang. Es va girar i a l'altre costat del llit va vore el cos de la xica. Estava morta amb un ganivet clavat al cor.

3a Temporada Relat 14

Joan i Carme vivien en un adosat que havien comprat als afores del poble. Era una casa molt acollidora amb un jardí que la rodejava i una piscina individual a la part del darrere que els permetia banyar-se sense ser vistos pels veïns. Havien posat molta il·lusió en la nova vivenda, però en el moment en que l'havien adquirida tenien suficient solvència econòmica per fer-ho.
Eren feliços i la vida, personalment i econòmicament, els anava bé, per la qual cosa varen decidir tindre fills, així varen arribar els dos bessons que venien a completar el paradigma d'una família feliç.

Però de la nit al matí les coses varen començar a anar malament. Carme va perdre el treball d'administrativa en una empresa de recanvis d'automòbils en la que treballava des que havia acabat els seus estudis d'Administració i Finances i amb la nova reforma laboral va ser acomiadada amb una quantitat econòmica molt inferior a la que li corresponia.

Joan treballava en una entitat bancaria feia més de deu anys. Havia viscut el boom immobiliari i l'augment desmesurat de demanda d'hipoteques, cosa que feia que es cobraren sobresous per incentius, per vendes i per moviments bancaris. Era el boom de immobiliari però realment era un boom bancari.
A poc a poc tot va anar canviant i els bancs es van trobar de morros amb la crisi creditícia que afectava a tot arreu. Llavors varen aparèixer els pisos sense vendre propietat de les entitats bancàries, la morositat en les hipoteques i els crèdits i l'atur.

Al banc on treballava Joan li va esclatar la bombolla en la cara i varen haver de començar una redistribució de capitals i de sucursals. El banc havia de ser rescatat per l'estat i es plantejaven unes condicions molt dures. Per fer-lo solvent havien d'eliminar el setanta-cinc per cent d'alts càrrecs, el cinquanta per cent de sucursals i els trenta per cent dels treballadors i Joan com a alt càrrec era un dels afectats.

No s'ho podien creure, de la nit al matí havien passat de viure de manera acomodada a haver de rebre els ajuts que donava el govern central. Havien passat del cel a la terra en un tancar i obrir d'ulls i havien passat a viure amb una misèria.

Varen començar una lluita incansable per trobar feina i poder refer-se però no hi havia feina enlloc. S'havien acabat les oportunitats en un país que nadava en carabassetes. Varen acabar amb els estalvis del banc i varen haver de demanar ajuda als pares, però la situació en lloc de millorar empitjorava.
La situació familiar es va tornar insostenible, en casa tot eren baralles i crits i la hipoteca de la casa continuava pesant com una llosa sobre les seues esquenes i Joan cada dia es trobava pitjor. No podia suportar la situació, havia sigut un home treballador i havia adquirit un prestigi com a interventor del banc. A més havia començat a perdre pes i el sentit de l'humor li havia canviat. Definitivament no era el mateix.

Un dia es va aixecar, es va posar el vestit amb la corbata i li va dir a Carme que tenia una entrevista amb moltes possibilitats de quedar-se amb la feina. Estava content, va donar un bes als fills i la dona i va marxar, però Joan ja no va tornar. Passats dos dies el van trobar amb un dispar al cap en el bosc. No havia pogut suportar la pressió i la crisi el va arrossegar.

3a Temporada. Relat 13

Com cada any per aquestes dates retorna la fira a La Vilavella. És una fira canviant, i les velles barques, a les que fan referència els nostre avantpassats, ara s'han convertit en aparells que funcionen amb energia elèctrica i que amb el seu soroll i les seues llums fan que els carrers on es celebra la fira tinguen un aspecte diferent al que tenen la resta dels dies de l'any.

Pot ser que amb els anys les parades i atraccions que campen com si foren xampinyons al voltant de la part baixa del poble hagen canviat la seua fesomia, però el que és indubtable és que continuen fent les delícies de grans i menuts. Cadascú gaudeix d'una manera diferent, així mentre els mes xicotets van com uns descosits pujant d'atracció en atracció, el més grans acontenten el cos omplint-lo de torrons, coco o xurros de totes les varietats. És evident que cada edat és diferent, però l'arribada de la fira no deixa indiferent a ningú ja que fins i tot hi ha qui la odia.

La flaire, el soroll i les llums es fan notar des de qualsevol punt del municipi i formen una mena d'atracció que fa que els veïns del poble s'apropen a visitar-la. Però la fira també és esperada pels visitants que des de poblacions veïnes acudeixen en massa a passar un dia sencer envoltats pels coets, les paperetes gastades de la tómbola i els peixos de color roig que naden incansables dins d'una peixera que farà impossible que el pobre animalet tinga una vida tranquil·la.

Al voltant de tots aquests elements típics de la fira que amb estrèpit fan sonar les seues botzines indicant que el següent torn ja pot pujar també s'apleguen parades que amb toldos de tela o bé al terra amb una manta porten els seus productes per vendre. Així podem trobar, formatges, xoriços, bolsos, barrets o fundes de telèfon mòbil amb venedors de tots els colors i ètnies que s'esforcen per fer una bona venda.

Una vegada acabada la fira els carrers tornaran a tindre un llum tènue i fluix i la gent passarà abrigada pels carrers deserts i solitaris. La fira haurà marxat, però com cada any serà fidel al seu compromís i tornarem a vore com un munt d'andròmines tornen a omplir els carrers i els somriures tornen als rostres de joves i no tan joves.