4a Temporada. Relat 7

Els olors sempre van associats als records, encara que, de vegades, aquests també porten de la mà altres elements com podrien ser: persones, successos o sorolls. De fet és molt fàcil associar, o almenys a mi m'ho sembla, l'olor de la llenya cremada a les xemeneies que deixa una flaire dolça en els carrers adormits dels pobles, el de la tarongina quan els tarongers que formen una manta verda a la plana floreixen tots de cop o l'olor dolç dels cotons amb sucre de les fires hivernals on passegem els abrics amb el coll aixecat per no refredar-nos el bescoll.

Així cadascun d'aquests olors ens transporta a una època diferent de la nostra vida, a un espai de plaer i d'emocions, a dies de somriures i de llàgrimes, a records dels primers besos furtius o als primers amors que s'escapaven en el temps mentre la darrera carícia encara flotava en l'espai.

Aquests olors han dividit el temps i, de vegades, podem col·locar cadascun d'ells en moment de la nostra vida on el record encara perdura.

És evident que cadascú de nosaltres els classifica d'una manera diferent, cosa que fa que hi haja tantes classificacions com persones en el món. Uns recorden a la infantesa altres a l'estiu, altres a la calor i d'altres a les velles escoles, però hi ha que sempre són comuns a moltes generacions.

 Podria dir sense equivocar-me massa, o si, que l'olor dels pupitres vells de fusta ens recorden a les escoles a les que anàvem de menuts, tan fredes, tan buides però tan animades. Que un dels olors que més viatjava per les casetes de les marjals eren, al mateix temps i a diferents hores, la de la llenya per preparar la paella, la de la mateixa paella acabada i la del meló d'Alger (res de gelat i de cafè poc). O l'olor barrejada a les fires, acompanyada del fred, de les castanyes torrades, dels torrons que anunciaven la vinguda dels nadals i dels cocos acabats d'encetar presentats amb una safata de metall amb un pal clavat amb el preu. Tot això amb les veus que ressonaven ja allunyades del venedor de fruïts secs que es passejava per les barreres els dies de bou o dels cotxes de xoc que sempre ens acompanyaven amb els èxits musicals de la temporada.  

4a Temporada. Relat 6

En l'època en que vivim, com totes les coses, les males notícies també apareixen de manera telemàtica. Així, mentre Dolors estava a casa mirant un programa de televisió d'aquells en els que amants, ex-amants, separats, mal casats o personatges en busca de notorietat es tiren els trastos al cap mentre paren la mà per endur-se els diners, el telèfon mòbil sonava i mostrava a la pantalla un número que apareixia com a "ocult".

La notícia la va deixar atordida, sense saber que fer ni com reaccionar. No sabia a qui avisar. Fins que passats uns cinc minuts, que a ella li varen semblar dues hores, va telefonar a la seua cunyada i li va transmetre la notícia: "el teu germà ha tingut un accident amb el cotxe i ha mort". Li va dir el seu germà. No es va atrevir a pronunciar la frase que haguera sigut més addient "el meu marit ha mort en un accident".

Va agafar el cotxe i va anar a l'hospital. Havia de fer el reconeixement del cadàver. Ho va fer sota la influència dels tranquil·litzants que s'havia pres abans d'eixir de casa. I aquesta dependència la va mantenir durant els tres dies que van durar els tràmits de l'autòpsia, els papers del centre hospitalari, l'ajuntament i el jutjat.

Una vegada tot arreglat amb l'urna amb les cendres a sobre del moble de menjador, es va recloure a casa.

No havien tingut fills, havien sigut feliços els anys de festeig i els que després havien viscut junts. Ella s'havia acostumat tant a ell que no feia res per iniciativa pròpia. No havia treballat perquè amb l'empresa de l'home tenien diners per viure acomodadament. No s'havia preocupat mai per saber els diners que tenien perquè en tenia suficients per anar totes les setmanes a comprar a les millors botigues, a la perruqueria, al gimnàs i a un centre de bellesa.

Ara se'n havia anat tot en orris. La vida ja no tenia sentit. Tenia molts diners, però no tenia ganes de viure. Tot això la va portar a un intent de suïcidi que la va tindre ingressada amb tractament psicològic durant tres mesos. Fins que va eixir de l'hospital donada d'alta.

Aquell dia, en eixir de l'hospital psiquiàtric, es va quedar a la porta contemplant els carrers plens de gent i el sol que lluïa brillant en un cel primaverenc que invitava a la vida. Llavors va demanar un taxi. El taxista li va preguntar on anaven i després de dubtar durant uns segon li va dir que al centre comercial. Necessitava una altra oportunitat.

4a Temporada. Relat 5

Els records no s'acaben mai, aquests, immòbils, sempre estan en la memòria. Alguns els utilitzem perquè són els que més plaer ens han donat, mentre que d'altres estan amagats. Són com aquelles persones a qui ningú els vol i estan ajupits en un racó per tal de passar desapercebuts.

També hi ha d'altres que són com els virus d'un ordinador. Estan latents, quiets, com si no hi foren. Estan sempre esperant el seu moment i llavors quan sembla que no existien, que havien mort o que havien quedat en l'oblit, tornen a aparèixer i llavors recordem que encara eren vius.

Aquests darrers records són els que s'han anat adquirint des de la més tendra infantesa. Alguns d'ells, fins i tot, no seriem capaços de saber ni de quan són, ni el temps que estaven esperant per despertar.

Tot això ho gestiona aquest element viu i tan desconegut com és el cervell. Aquest funciona com una mena de disc dur en el que hi ha un munt d'informació tota ordenada en carpetes, sectors i particions, però més llest i molt més intel·ligent que l'artificial. Ell és capaç de trobar en cadascun dels seus «calaixos» i «prestatgeries» el que necessitem en cada moment i ens proporciona tota la informació que li demandem sense fer-nos esperar ni un segon.

Per sort tots en tenim un. Pot ser més gran o més xicotet, el podem utilitzar més o menys però està sempre a la nostra disposició. Fins i tot en tenen els grills, les formigues o els canaris.

Mentre estic davant de l'ordinador picant les tecles negres disposades d'una manera específica a la que tots ens hem acostumat, escolte un tren que fa uns xiulets mentre s'apropa pel camí de ferro format per dues línies paral·leles que continuen fins al fi dels temps sense que s'unisquen mai. El cavall de ferro es desplaça per damunt d'elles sense que arribe el moment en que aquestes acaben. Elles continuen sempre, de manera sinuosa contorsionant-se i travessant camps de tarongers que comencen a donar els seus fruits i altres que descansen per tornar a l'estiu a omplir-se d'una immensa verdor de cebes, enciams o pebreres.

Però aquest tren que passa ràpidament per davant dels meus ulls fa que el record latent que romania quiet i mut en el meu cervell em faça recordar l'olor de les estacions i de les màquines antigues que circulaven des del poble fins la ciutat. D'aquells seients de vellut rojos que quedaven marcats d'un color amarronat a la part on recolzàvem els caps. De l'olor a cigarreta impregnat en els vagons. De les tertúlies en veu alta en les que participava mig passatge sense que gairebé ningú d'ells es coneguera.

Records que contrasten amb els nous trens on ens informen de la propera estació, que tenen un olor asèptic, uns seients de plàstic i d'un color indefinit i en els que ningú parla, o sí, però que ho fan davant d'una pantalla i amb els dits.

4a Temporada. Relat 4

Des de ben menuts s'havien passat tota la vida treballant unes terres que havien anat passant de generació en generació. Aquestes els havien fet viure bé durant un munt d'anys i ara, després de la mort dels pares, Joan i el seu germà havien rebut, cadascú, la meitat de l'herència.

Eren terres de marjal que estaven molt a prop de les platges que primer havien rebut, amb carro i cavall, als veïns de poblacions properes, per posteriorment haver vist desfilar les primeres rosses de cabells llargs amb biquinis que pràcticament no tapaven res. Però que les europees lleugeres de roba sovintejaren els terrenys d'horta humits no minvava el treball i les bones collites, suficients per alimentar a tota una família.

Les terres els donaven fruites i verdures durant tot l'estiu i taronges de varietats diverses durant l'hivern, al mateix temps els donaven una quantitat important de diners que permetia fer una nova inversió i augmentar les plantacions i directament les collites.

Llavors la mar, a pocs metres d'on ells suaven sota els rajos de sol, era un monument idíl·lic i tranquil, sols alterat de manera puntual durant els mesos d'estiu.

Però va arribar un moment en que la maleïda globalització els va fer canviar el mode de treballar i de repensar el futur. Així les terres, en principi separades per l'herència, però que mai ho havien estat físicament perquè tots dos germans continuaven treballant plegats, varen passar a valdre un munt de diners.

Ells no sabien massa bé que era el que passava, però semblava que aquelles marjals de naps, cols, tomaques, clementines i nàvels començaven a revaloritzar-se. Era veritat que els preus de les fruites i de les verdures no havien sigut mai massa elevats però amb el que guanyaven podien subsistir sobradament.

Per part d'uns veïns del poble es varen assabentar que uns inversors estrangers volien crear unes urbanitzacions on, segons deien, havien de vindre un munt de russos, anglesos i alemanys a quedar-se a viure tot l'any i que, a més, comprarien les cases a preu d'or. En definitiva, passaria a ser una platja per a rics i de pas aquests portarien la riquesa a tots els llauradors.

Fins que un dia, mentre estaven plantant cols, varen vore arribar un cotxe molt luxós del que va baixar un home amb vestit i corbata i fumant un puro d'allò més llarg. Es va presentar com a un promotor que volia construir en les terres dels dos germans multiplicant-los per mil el valor del terreny. Aquests es varen quedar amb els ulls com a plats i no donaven crèdit a aquella oferta. Era l'oportunitat de la seva vida i amb aquells diners podrien viure perfectament quatre o cinc generacions. Però varen voler ser prudents i Joan, el major, va dir que ho havien de parlar i que tornara en un parell de dies.

Ja en casa, amb el neguit al cos durant tot el dia, varen debatre el tema. Joan no ho tenia clar, però el seu germà sí. Aquest volia vendre-ho. Argumentava que el treball del camp era molt sacrificat, que no mereixia la pena estar tota la vida igual, que anaven a ser rics de la nit al matí, però Joan no les tenia totes amb ell. Així que ho varen fer saber a les seues dones. Les dues varen dir que estaven d'acord en vendre-ho.

Joan no en sabia que fer i finalment va decidir que no vendria la seua part. Ell era feliç al camp, era el que havia fet tota la vida i no volia cap feina que no fora aquella. No li feia falta cap cotxe nou, ni cap casa d'estiu perquè tenia terreny suficient per obrar-se'n una.

Finalment Joan no ho va vendre i el seu germà si (ell i un munt de veïns) cosa que li va portar un munt de maldecaps: la separació de la dona, barallar-se amb el seu germà i el menyspreu de tots els que anaven amb un descapotable.

Però quan encara no havien passat deu anys el seu germà ja s'ho havia gastat quasi tot i no li quedava res. Dels diners que li havien donat havia comprat tres cotxes de luxe i un xalet amb un terreny immens, s'havia afeccionat a la hípica i tenia cinc cavalls i a més a casa no entrava ni un cèntim. Però ell no va ser l'únic ja que gairebé tothom estava com ell.

Però Joan continuava com sempre. Tenia el seu terreny, la seua feina i la felicitat que els diners havien fet perdre a molts dels seus amics. 

4a Temporada. Relat 3

Quan arriben els darrers dies de desembre venen les festes de nadal i els més menuts tenen dues alegries, que possiblement, siguen les més gran de tot l'any: en primer lloc comencen unes vacances, que després d'un dur trimestre escolar, es fan molt necessàries i en segon lloc perquè al final de les vacances apareixeran pels nostres pobles els reis mags. Aquests vindran des de l'Orient i ho faran en un ventall de vehicles tal que cada vegada es fa més difícil esbrinar per on apareixeran. Venen per terra, mar o aire i no fallen mai a la seua cita. Però el que no es queda mai és cap casa ni cap xiquet sense els seus regals.

Però passat un temps arriba una edat crítica. L'edat en que ja anem cap a una preadolescència. Moment en que comencem a fer-nos grans, a descobrir el sexe contrari i els primers amors, i també a eixir, a poc a poc, amb amics. I també és el moment en que deixem de creure en els reis mags.

Encara que aquest procés va associat a la transició vital les imatges de fets, llocs o personatges desconeguts poden fer que aquesta transició convertida en una cinta de vídeo antiga puga ser rebobinada per tornar-nos unes creences i unes il·lusions que creiem oblidades i aparcades en el temps.

I com no una d'elles és la dels reis, aquests són diferents en els pobles i en les grans ciutats. Als pobles acaben la seua màgia quan els xiquets compleixen uns deu anys però a les grans ciutats es mantenen durant uns anys més.

Això li va passar a aquell jove que va anar a casa d'uns familiars des del poble a la ciutat. Al poble els mags d'Orient ja s'havien convertit en éssers humans, éssers de carn i óssos. Però en la ciutat es passejaven en grans carrosses plenes de llums i de colors. Eren els veritables reis. Eren els reis de debò. No eren els mateixos reis del poble. Allí els reis portaven els seus pages, els seus camells i tots els seus ajudants.

 Havien passat molts anys i aquell jove ja no creia en ells, però aquests eren els que ell tenia, des de ben menut, en la seua imaginació. S'havia quedat bocabadat. Però quedava el millor. En arribar a casa encara va poder contemplar com uns dels mags d'Orient, després de deixar els regals, eixia per la finestra i li picava l'ullet. La màgia havia tornat

4a temporada. Relat 2

Després de molts anys de casament les coses varen començar a anar malament. Tenien una filla de tretze anys i la vida sempre els havia anat bé, tan econòmicament com socialment.

Ell tenia una empresa de construcció en la que portava a quatre treballadors i ella no treballava però portava la comptabilitat de l'empresa. Amb aquest treball podien permetre's una vida de viatges, plaer i diversió. Podien portar a la filla a una escola privada i es permetien els luxes que els venien de gust.

Però va vindre l'època de crisi i les coses varen començar a anar malament. La feina de la construcció escassejava i varen anar, a poc a poc, acomiadant a tots els treballadors. Tenien factures pendents de cobrar, el que significava que ells també en tenien per pagar. Es varen acabar els capricis, els viatges i els plaers i de rebot la vida matrimonial es va començar a ressentir.

Les baralles eren contínues i els crits s'escoltaven des de tota la finca de pisos. Gairebé no dormien cap dia junts perquè ell estava tot el dia en el bar i quan arribava a casa estava borratxo i insuportable.

L'única cosa que encara mantenien des de l'època de bonança econòmica era el col·legi privat de la filla i ho podien fer perquè ella, més previsora que ell, havia guardat uns pocs diners en un armari rober sense que ell ho sapiguera.

La mare volia que la filla acabara els seus estudis en el mateix institut on havia començat i ho volia costara el que costara. Ella no volia que la seua filla acabara pagant les conseqüències d'una crisi que s'havia endut l'empresa per davant i del poc de cap que havien tingut els seus pares.

Però a casa la situació es va tornar cada vegada més insostenible i la gota que va vessar el got va ser quan el pare li va pegar una bufetada a la mare. Ella el va enviar de casa i el va denunciar. A ell li varen posar una ordre d'allunyament i la filla es va quedar amb la mare.

Els estudis de la filla eren cars i els diners que tenia la mare estalviats s'anaven acabant. La mare no trobava feina i començava a desesperar-se. Sabia que no es podia permetre un col·legi com el que portava a la filla però era una cosa d'orgull propi i no volia renunciar, així que va pensar en fer un pas en davant per portar diners a casa.

Va inserir anuncis als periòdics oferint sexe a casa. Ho faria a les hores que la filla no estava en casa i no s'assabentaria ningú.

A poc a poc va anar tenint clients i començaven a entrar diners a casa. La mare ja començava a donar-se algun caprici i la filla sospitava alguna cosa. Li preguntava a sa mare d'on treia els diners i sa mare li deia que pels matins anava a netejar cases, però ella no era tonta i sabia que hi havia alguna cosa que no estava clara.

Un dia que va torna prompte de l'escola va entrar a casa i va escoltar sorolls a l'habitació de sa mare. Va obrir la porta lentament i va vore l'esquena d'un home despullat i sa mare baix. Estaven fent l'amor. La xiqueta no va poder resistir aquella visió i va anar a la cuina va agafar un ganivet i va matar a l'home.

4a Temporada. Relat 1

Ara que ha passat l'estiu i tornem a la tardor sembla que al principi sempre ens costa tornar a l'activitat normal (sempre que al nostre poble o a la nostra comarca puga'm considerar el mes de setembre com a normal). Hem deixat enrere els plaers de l'estiu i ens hem endinsat en una època on molt aviat deixarem de vore les cames descobertes i ens trobarem amb les mànigues llargues eixint de l'armari.

Però el que hem deixat enrere no ho oblidarem tan fàcilment, perquè els mesos de setembre i d'agost, tan diferents entre ells, s'assemblen més del que ens imaginem.

Si ens aturem a pensar en aquestes dues èpoques, comprovem que a principis d'agost ens retrobem amb amics, coneguts o familiars que formen la gran família estiuenca i amb els que sols ens relacionem a l'estiu. Mentre que al setembre tornem als nostres caus, com si fórem els ossos, i el retrobament ara és amb els companys de feina veïns o companys d'estudis amb els que ens relacionem la major part de l'any. És una mena de “eterno retorno” on els esdeveniments es repeteixen amb el mateix ordre com si fora una roda en la que tenim marcats tots els dies de l'any i que torna a voltar per tornar a començar de nou.

Aquests dos començaments, un d'estiu i un d'hivern, fan que, quan ens retrobem passem llista per veure si falta algú com si fora l'escola. Ens preguntem per les nostres coses, per la família, per la feina i per tot el que ens envolta per, finalment, anar esgotant els dies fins que arribem al nou inici. I així, any rere any, sense que el rellotge ens done una breu pausa que ens permeta aturar-nos a respirar.

Llavors quan passem d'una època a l'altra, ens girem enrere i trobem els primers amors d'estiu, els llums en penombra de les revetlles o les onades d'un mar blau escumós acaronant-nos els peus. Mentre que mirem per la finestra i veiem com el bosc comença a agafar un to marró i el cel plora pensant amb l'amor d'estiu que li ha robat el cor.