2a Temporada. Relats curts 17

Varen arribar a l'habitació de l'hotel. Aquella era la darrera parada que farien abans de tornar a casa de les vacances. Era una habitació que donava a l'exterior, des d'on podien observar la piscina i els nombrosos banyistes que es refrescaven en aquella vesprada assolellada d'agost.

Era preciosa, amb uns decorats moderns i uns mobles a joc amb la pintura. Un llit immens i una vista nocturna que arribava fins a les muntanyes que abraçaven el poble des de les seves escarpades serralades.

No va ser fins quan varen baixar a sopar al bufet de l'hotel, quan es varen assabentar que uns mesos abans una parella de recent cassat havia estat allotjada a la mateixa habitació.

El cambrer els ho va comentar de manera molt misteriosa, cosa que els va deixar una mica mosquejats. Llavors el varen tornar a cridar per a que els explicara el que passava amb l'habitació que ells ocupaven.

Els va contar que uns recent cassats s'havien allotjat en aquella habitació i que passats uns dies la xica havia desaparegut. El nuvi ho havia denunciat a la policia però no es va trobar cap indici sobre ella. Finalment es va concloure que la xica havia fugit i havia deixat al nuvi plantat. La policia tampoc podia fer massa ja que es tractava d'una persona major de anys, la qual havia pogut marxar pel seu compte.

Varen tornar a l'habitació una mica neguitosos pel que els havia comptat el cambrer, però finalment varen optar per deixar-ho córrer i anar-se'n a dormir. Però a mitja nit es va escoltar un soroll com si s'haguera trencat un tros de fusta. Es varen despertar i varen començar a regirar l'habitació per veure d'on venia el soroll. Quan de sobte un tros de talla del sostre de l'habitació va caure al terra. Allí dalt es trobava el cos de la núvia assassinada.

2a Temporada. Relats curts 16

Diuen que els diners no ho són tot i que tampoc ens fan feliços. La felicitat és una fada amagada que es pot trobar en qualsevol moment de la vida.

De vegades arriba sense buscar-la i altres es resisteix a tocar-nos amb la seua vareta màgica. Se la reconeix molt prompte. Tan sols veure les cares enlluernades de qualsevol persona per comprovar que aquesta li ha fet una visita.

Per sort aquesta dama vestida de colors trasparents i de cabells llargs i rossos va decidir passar-se per un saló d'actes, on uns quants personatges capbuçats en la literatura, la poesia i la música intentaven entretindre i comptar les bondats de les seues arts a uns magnífics acompanyants, els quals, tal com passava el temps, acabaven convertint-se en complices de l'esdeveniment.

Els rostres estaven enllumenats i les cares relaxades. Els llavis pintats de carmí s'obrien com si fores els finestrals d'una immensa balconada i ens mostraven les blanques dents i els somriures. La gent estava emocionada.

Des d'alguns ulls començaven a regalimar algunes llàgrimes, al mateix temps que les paraules de la literatura flotaven en l'aire. Aquestes es barrejaven amb grans somriures de complicitat.

L'espectacle de rialles, llàgrimes i literatura es va fondre amb una simbiosi que va alcançar cotes inimaginades.

Però encara faltava la música. I el so de les primeres notes d'una Muixeranga desitjada des de feia massa temps, va fer que aquest còctel acabara per emocionar-nos i posar-nos a flor de pell.

2a Temporada. Relats curts 15

Una vegada que han passat les celebracions de Nadal i Cap d'Any i que els Reis Mags amb la seua llarga capa han desaparegut fins l'any que ve, sols queden a les cases trossos de paper de color que s'havien utilitzat per a embolicar regals de reis, ampolles de cava que encara volten mig plenes per les neveres i restes de collars, barrets i mata-sogres que anaven dins de les bosses de cotilló.

El pas de les festes de Nadal ens retornen a la normalitat tan desitjada per als més majors i que tan poc agrada als menuts. Tornem a la vida rutinària on les dies passen més ràpid en el cervell que en el calendari i on tothom torna a la crua realitat. Les notícies als mitjans de comunicació han deixat de banda les celebracions a les diferents places dels pobles, i les botelles de cava i els dècims de loteria premiats han deixat pas als gràfics de la Borsa, a aspectes tan asèptics com la prima de risc o l'IPC i a les imatges cruels de la barbàrie dels països pobres i de la fam en el món.

Però a la nostra societat i al nostre país les celebracions i les festes són quasi més normals que els dies de feina. Així és molt fàcil mirar al calendari i vore com hi ha festes a gairebé tots els mesos de l'any. Quan no és festa en un lloc, ho és en un altre. I així va passant tot l'any fins que ja tornem a vore pels carrers els dècims d'una nova loteria i les pastilles de torrons i massapans als aparadors de les tendes.

Ara que fa tan poc que han acabat les festes de Nadal ja en tenim a la vista unes altres. Així que acabem de vore com els animals ixien al carrer a retre homenatge al seu patró i com els xiquets treien a les seues mascotes pels carrers del poble. Però a La Vilavella encara queda una de les festes més grans. La festa patronal.

Llavors és el moment en que comencen a aparéixer, com si foren aparicions marianes, un munt de camions carregats amb aparells metàl·lics sense forma, els quals acaben convertint-se en atraccions de fira que fan les delícies de tots els veïns de la comarca que s'arrimen a gaudir d'elles.

Eixe cap de setmana les males notícies i la crisi també faran un parèntesi i seran substituïdes per l'olor a la pólvora, dels xurros i de les pizzes, del cotó-amb-pel i del coco i dels sorolls de les atraccions, les quals es barrejaran amb els crits i les rialles dels més joves i amb les cares de satisfacció dels més majors.

2a Temporada. Relats curts 14

Després de sopar s'havia assegut a veure la televisió mentre corregia els exàmens que havia fet amb seus alumnes de ciències econòmiques. Llavors era el moment del dia en que es relaxava i entre examen i examen li feia un colp d'ull a la televisió.

Durant el dia no tenia temps per veure l'aparell catòdic, i era en aquell moment quan s'assabentava de tot el que passava pel món. Encara que aquelles notícies ja estigueren caducades.

Passada una estona, mentre a la televisió actuava una suposada vident que esbrinava el futur, es va adonar que s'havia adormit.

Tenia una sensació estranya. Havia tingut un despertar com mai havia tingut. Es notava com un sonàmbul, com si flotara en l'aire. Llavors va abandonar el sofà i els exàmens i va marxar cap al llit.

No podia dormir. Segurament s'havia desvetllat, però el que no l'havia abandonat era la sensació de flotar. Mentrestant, al seu costat, la seua dona continuava dormint sense haver fet cap mena de moviment quan ell s'havia gitat.

Després de tota la nit amb la mateixa sensació va vore que la seua dona s'alçava i se n'anava. De sobte la casa es va omplir de gent, va escoltar plors i laments dels de familiars. Alguna cosa devia d'estar passant. Va escoltar que deien que algú havia mort, però no sabia de qui es tractava. Quan va voler alçar-se del llit es va adonar que no hi havia ningú al llit i que el seu cos continuava al sofà amb la televisió en marxa. Llavors va comprendre que el mort era ell.

2a Temporada. Relats curts 13

El temps és el pitjor enemic de l'home. No és un arma que es puga carregar i descarregar de manera ràpida i sorollosa. És un arma silenciosa que treballa a poc a poc. Sempre amb paciència.

Els seus principals aliats són el rellotge i el calendari. Aquests ens tenen atrapats en una espiral de sagetes i números, on apareixen elements tan asèptics i abstractes com les hores, els minuts, els segons, les setmanes o els dies. Aquest temps funciona de manera imparable, no dorm, no descansa i no concedeix cap treva. Sempre està en funcionament i no s'atura mai. En l'època de l'era digital tampoc sofreix avaries, i avança silenciós mentre que nosaltres, pendents d'altres coses insignificants i sense sentit, no ens adonem que ell sempre està.

El temps roda al nostre voltant i ens fa seguir el seu pas. Les sensacions, els colors i els sons es reprodueixen segons marca el temps. Tal com passava a l'antic Egipte, on els humans vivien en funció del temps, en l'època actual ens passa el mateix. Ell decideix quan es el moment de l'evolució de cadascun dels elements que ens envolten. Ens marca el destí de tots els humans.

Nosaltres, tan ignorants com som, creiem que el secret de la vida poden ser els diners, l'èxit o la felicitat, però el temps sempre s'encarrega d'avisar-nos de que totes aquestes coses són supèrflues a més de passatgeres.

El temps marca la vida de tots els elements. Així, és comú veure com a l'estiu floreixen els tarongers, al mateix temps que un ventall de colors apareix donant vida i lluminositat a tot el que ens envolta. Als colors dels fruïts d'estiu com poden ser les bresquilles, els melons o les albergínies s'uneixen un sortit de colors dels banyadors que apareixen per vora mar i que s'eixuguen a les terrasses i balcons dels apartaments costaners del Mediterrani.

Ara aquesta gama de colors brillants i lluminosos ha deixat pas a dies més grisos i amb tons més foscos. Sols ens queden els colors vius de les taronges madures, barrejats amb els treballadors que les recullen. Aquests, han fet que des de fa alguns anys els colors homogenis de l'hivern, hagen canviat de tonalitat davant del munt d'ètnies que acampen pels camps de color verd.

2a Temporada. Relats curts 12

Quan es varen fer les dotze de la nit va tancar la televisió i l'ordinador i va decidir anar-se'n a dormir. S'havia passat tot el dia a casa. No havia anat a cap lloc i mantenia el contacte amb el món exterior mitjançant les pantalles que li abocaven la informació de tot el que passava a fóra de les quatre parets.

Feia fred i havia encès la llar de foc amb els troncs que tenia arreglats al soterrani de casa. Era de les poques coses que feia a gust. Encenia el foc i aquest l'acompanyava durant tot el dia.

Estava aturat des de feia dos anys. Llavors l'empresa en la què havia treballat com a comptable havia fet fallida i havia deixat a tots els treballadors al carrer. Cap dels propietaris havia anat a donar la cara. Així un dilluns al matí quan varen anar a treballar es varen trobar amb la porta tancada sense que ningú els donara cap explicació.

Després d'un llarg peregrinatge pels despatxos d'advocats i de sindicats varen arribar a la conclusió de que no tenien res a fer. S'havien quedat al carrer, sense feina i sense la indemnització que els corresponia pels anys de treball. Sols els quedava l'esperança de que el fons de l'Estat els donara una quantitat econòmica, que era una misèria, i que a més no sabien quan la cobrarien.

Estava sol, desesperat i deprimit. En els darrers anys estava sense feina, sense dona, la qual s'havia separat d'ell feia un any i mig, i sense fills, els quals havien decidit marxar amb la mare.

Ara s'adonava que tots els esforços i els anys de treball a l'empresa li passaven factura. Tantes i tantes hores treballant l'havien allunyat de la família. S'havia deixat la pell pel treball i els seus caps així li ho havien recompensat.

Ara que es trobava sol a casa pensava que amb cinquanta-cinc anys era massa vell per trobar una feina. Però si això ho haguera pensat abans ara li quedarien la dona i els fills. Una raó per viure.

2a Temporada. Relats curts 11

Diuen que de vegades el menjar entra per la vista. Sí és veritat, però quantes i quantes vegades el nostre cervell barreja els sentits?.

Els soroll i els sabors ens exciten el subconscient. A l'armari ple de calaixeres que tenim instal·lat en el cervell hi ha algunes persones que tenen tots els calaixos arreglats amb etiquetes identificatives aquest són els que catalogaríem com a cervell moblat. Però hi ha d'altres, sobretot els més desfavorits i gent sense recursos, que ho tenen tot rebolicat.

Al cervell d'aquests últims hi ha un embolic tan gran que quan intentem accedir la resposta sempre són paraules inconnexes i sense sentit.

Aquests, per no tindre, no tenen ni organitzada la seua vida. Són uns éssers indomables o castigats pels excessos, els quals no es deixen governar pel designis del que dóna les ordres, és a dir, pel cervell.

En teoria, en aquest armari imaginari hi ha un munt de records de la nostra vida. Allí es troba la nostra infantesa, la nostra adolescència i la nostra joventut, els quals sempre ocupen un espai privilegiat. Aquests tres passatges de les nostres vides són quelcom que cap dels humans arriba a oblidar mai.

Només cal recordar la famosa frase que sovint solem utilitzar, la qual comença dient: Quan jo era jove... Sí, per molt desordenat que tinguem la nostra ment i la nostra vida sempre hi ha coses que es queden gravades per sempre i que automàticament han ocupat un calaix ordenat, sense saber realment qui posa ordre.

Molts d'aquest són sabors, olors o sentiments, entre els quals es troben la flaire del nostre primer amor, el primer bes o els sabors de la cuina de les nostres mares, que sols desapareixeran quan aquest armari es queda tancat per sempre.