La transició de l'adolescència

LLIBRE 

LA TRANSICIÓ DE L'ADOLESCÈNCIA

DESCÀRREGA
DESCÀRREGA EPUB

LES ERRADES

S’acostuma a dir (amb tota la raó) que la vida no té volta enrere, i així és. Hui, escoltant un programa de ràdio per la plataforma IVOOX, una aplicació en la qual es poden escoltar programes a la carta de qualsevol país, estil i categoria, m’he quedat amb una frase que ha pronunciat el presentador d’un programa musical. La frase en qüestió era la següent (o més o menys, tampoc cal ser exactes): LA VIDA ÉS UNA OBRA DE TEATRE QUE NO PERMET ASSAJOS.

He estat recapacitant sobre el significat de la frase i, la veritat, és que és molt encertada. Ací al poble (i en altres del voltant també) existeix una mena de reflexió que fa referència al temps passat i la possibilitat de tornar a ell i, després d’esmentar-la, quasi sempre afegim que EL PASSAT, PASSAT.

Totes dues asseveracions van, pràcticament, en el mateix sentit, és a dir, mentre la primera ens diu que la vida no té marxa enrere, la segona ens obre la porta a un retorn, però mai oblidant el que hem viscut, és a dir que les experiències es mantinguen en el nostre subconscient.

Totes aquestes frases fetes, reflexions, etc. venen a demostrar que ens equivoquem moltíssimes vegades durant totes les dies de l’any. Això el que ens recorda és que som éssers humans, que fem errades inconscientment o per falta de coneixement o experiència i, bàsicament, que cap de nosaltres és perfecte.

Cap persona pot considerar-se perfecta per molts diners, amics o poder que tinga perquè sempre viurà pendent d’una errada, la qual pot ser fatal.

Imagineu-vos que esteu immersos en una obra de teatre i extrapoleu aquesta al gran escenari que és la vida. Mentre que en la primera l’apuntador ens va guiant pel camí adequat i ens dona l’opció de fer una rectificació o una repetició, en la vida no és així. El gran escenari en el qual ens trobem cada dia tots els éssers vius no permet tot això, en ell no tenim apuntador, no hi ha volta enrere, no hi ha marge per l’equivocació i les repeticions no es poden produir. Per la qual cosa, cal tindre en compte que vivim pendents d’una errada i que res no és per sempre, no és definitiu.

Si aconseguim imaginar-nos aquest escenari, si assolim que el que hui està dalt demà pot estar baix i que les errades no tenen marxa enrere, segurament, tindrem més en compte als que ens envolten, ens adonarem que no som únics ni imprescindibles i que en aquesta mena de teatre en el que ens trobem val la pena pensar abans d’actuar perquè els assajos no existeixen.

 Si en 2017 hem comés errades, aquestes ja no tenen solució, simplement, aprofitar i que en el nou any no es tornen a produir.

Acte cementeri 75 Aniversari de Sant Xotxim LA VILAVELLA

75 ANIVERSARI

FESTES DE SANT XOTXIM

En primer lloc voldria agrair a la comissió del setanta-cinc aniversari, als clavaris d’enguany, a la comissió de Sant Xotxim, a la de Santa Anna, a les diferents penyes de barri i a tots els que heu fet possible la celebració d'aquest acte.

Quan la comissió del setanta-cinc aniversari es va posar en contacte amb mi per tal de portar a terme un acte tan emblemàtic i tan emotiu com el que participem hui, vaig sentir una gran responsabilitat, perquè encara que una persona estiga acostumada a realitzar xarrades o a escriure al voltant de diferents fets o esdeveniments, res és comparable al que ens reuneix ací, ja que parlem d’una festivitat històrica que porta celebrant-se durant setanta-cinc anys.

Perquè per a una persona que ha nascut al carrer Sant Xotxim (concretament al número 9), que ha vist el desenvolupament de les seves festes, que ha participat en elles i que, junt els seus familiars i veïns, la coneix des del dia que va vindre al món, la responsabilitat davant de tots vostès encara és més gran.

De sobte, quan em pose a escriure aquestes línies, imagine a una persona que per primera vegada s'arrima al nostre barri, Què pensaria que fem?, Què celebrem? Quin significat tenen estos actes? I, Perquè ho vivim amb tanta passió?. Aleshores, la resposta seria molt fàcil i la podríem definir de la següent manera: «Són les festes del Barri de Sant Xotxim, del nostre barri, i som xotximeros».

Amb el qualificatiu de xotximeros i xotximeres queda tot dit. Aquesta paraula té un significat especial, que encara que per a molta gent no significa res, significa tantes coses... Perquè per als xotximeros, ser xotximero és una passió, una manera de viure, un sentiment, una devoció i un goig. És l'olor de la pólvora cremada, el soroll d'una porta metàl·lica que dona pas a un animal que remou la sorra del carrer, són uns gojos cantats amb llàgrimes als ulls, és un treball de tot un any preparant deu dies de festa i tradicions i, també són, uns menjars de germanor sota la canícula dels darrers dies del mes d'agost.

Perquè les festes de Sant Xotxim, tal com diu la cançó, són deu dies que sense parar es celebren amb molt il·lusió, però darrere hi ha un treball sord i invisible que no para ni els dissabtes ni els diumenges. Un treball fet per persones que no reben res a canvi i que ho fan per un sentiment, en definitiva, perquè els neix del cor.

Aquesta passió xotximera no seria la mateixa si els veïns del seu barri no s'hagueren encabotat en mantindre una festa que ara compleix setanta-cinc anys. Cal recordar que molts d'aquells que, en els seus inicis, ho varen fer possible es varen deixar la pell i, moltes vegades, van haver de badallar per poder engalanar un dosser o per poder anar a portar un bou.

Els primers xotximeros, que hui recordem ací en el cementeri, varen encetar unes festes que ens han portat des d'aleshores fins els nostres dies, i ho varen fer en una època dura, molt dura, on en cap casa sobrava res, en un poble on els carrers i els edificis encara estaven destrossats per un conflicte bèl·lic que va afectar a tota una generació, però tot això no va impedir que amb pocs mitjans, amb pocs diners, patint molta fam, però amb molta il·lusió, posaren la primera pedra per donar forma a unes festes de les que ja celebrem els seus setanta-cinc anys.

I si aquelles primeres persones que varen instaurar la festa de Sant Xotxim, amb totes les seves dificultats, varen ser capaços de portar-les endavant, no hi ha excusa possible per a que aquesta tradició es perda. Per la qual cosa, ens trobem amb la necessitat i l'obligació de continuar portant a terme les festes de Sant Xotxim. Per que els nostres avantpassats ho mereixen, perquè ara els honorem i els recordem. Ells, que ens observen des de dalt, són els veritables responsables de que nosaltres estiguem celebrant este esdeveniment. I per això venim a visitar-los i a agrair-los tot el que varen fer la festa.

Però les festes, com totes les coses de la vida, han evolucionat. La vida, la societat i els éssers humans estem en evolució constant, i aquesta evolució ha fet que els actes canvien però que no perden la seva essència.

Així, quan algunes coses acaben, com ara les dames i les regines o les grans actuacions de cantants de renom, no podem considerar-ho com un fracàs. Són fruït de l'evolució social i cultural i alguns dels actes que en un moment donat estaven de moda ara ja no ho estan, perquè el més important és que la festa evolucione, que canvie i es reinvente, però, en definitiva, que es mantinga viva. I això depèn de tots vosaltres. I estic segur que d'ací setanta-cinc anys més, uns altres xotximeros estaran ací, on estem nosaltres ara, i continuaran amb la nostra tradició.

Perquè per a un xotximero hi ha coses que sempre es mantenen en la retina dels seus ulls. Així, no és fàcil oblidar la caravana de llum, soroll, càntics i festa que recorre, com si fora una serp, els carrers de La Vilavella fins al Barranc el dia del començament de les festes (l’entrà). Com tampoc es poden oblidar els rostres expectants, tensos i durs quan les banyes del primer bou guaiten sota els raigs del sol de l'agost per la porta dels torils, ni els sopars i esmorzars de germanor barrejats de converses al voltant de les festes, o de l’acompanyament a casa dels clavaris, i com no del dia de Sant Xotxim (el dia Gran), on el patró amb el seu rostre impertèrrit, però agraït, avança des de l'inici del carrer Barranc, acompanyat dels ciris fumejants i plorosos de cera, per visitar una vegada a l'any el nostre barri. Este es converteix en el moment de màxim esplendor de la festa, el dia en que tots ixen al carrer o bé a acompanyar-lo, o bé a admirar-lo. És el moment on es desfermen les passions, on es canten els gojos a Sant Xotxim, on les llàgrimes dels xotximeros i xotximeres regalimen per les galtes, on tothom s'empara al sant i quan la devoció supera els límits imaginables. Ell, Sant Xotxim, damunt dels muscles dels portadors, amb un esforç increïble per aguantar el pes i el calor, camina lentament, a casa del clavari on tothom l'espera i, ell, agraeix, amb sinceritat, el sentiment apassionat dels xotximeros. És quan tothom pensa, Sant Xotxim quins ullets fas...

I torne al principi... Què és ser xotximero, doncs tot això que amb unes línies i amb la major de les il·lusions he volgut plasmar en este escrit. Perquè, voleu que us diga la veritat? Ser xotximero no és una cosa que es puga vore, ni que es puga tocar el ser xotximero es porta dins, està en els nostres cors i en les nostres ànimes. Però, que també continua present en els que varen fer que esta festa passara a la immortalitat, que siga l’enveja de tots, i que continue viva entre nosaltres. Però això cal recordar els nostres difunts, agrair-los, admirar-los i no oblidar-los.

I ara ben fort per a que aquest crit el senta tot el món (fins i tot els que ens han deixat, que ara recordem i que ens estan observant des del cel)

VISCA SANT XOTXIM!!!!!

 La Vilavella a 25 d'agost de 2017

La tarongina

A la nostra comarca un dels conreus més importants de la història ha estat el dels cítrics i, més concretament, el de les taronges. Així, des de que tinc ús de raó recorde com la vida es desenvolupava al voltant d’aquesta fruita. Aleshores les èpoques quedaven, clarament, marcades per aquesta mena d’etern retorn format per la preparació dels camps, la recol·lecció dels fruits i, finalment, el pagament del producte. Tot aquest procés funcionava com una màquina ben greixada que operava, perfectament, any rere any.

Però, aquesta màquina ha fet fallida i no es posa ningú d’acord on s’ha produït, que és el que ha deixat de funcionar i, el més important, quina és la solució. Així, com si d’una d’eixes operacions que veiem en els programes de televisió on un munt de metges debaten en un quiròfan al costat d’un malalt, molts són els que al voltant d’una taula de debat donen opinions, raons i solucions (totes ben intencionades) sense que s’albire una solució, ni real, ni a curt termini, al problema.

Malgrat aquests problemes, els camps, aliens a tota aquesta problemàtica, continuen amb la seua vida i, molts dels que han tingut la sort de sobreviure a la dictadura econòmica, al taulell o a les penúries dels propietaris, continuen amb el cicle vital. Aquell que ja ens havien ensenyat fa milers d’anys els egipcis.

D’aquesta manera, quan arriba el bon temps, ja podem vore la simbiosi que formen els animals i els vegetals. Les abelles, els ocells, els insectes i els rosegadors acompanyen en el seu procés de creixement el taronger. Ell, va traient branques i fulles renovades sota el sol que ja s’ha imposat al fred de l’hivern. Comencen a aparéixer les primeres flors de tarongina, sempre assetjades per les abelles, i la flaire ja s’ensuma des de qualsevol racó del nostre territori. Aquesta flaire ens recorda que el taronger continua viu i que està preparat per la darrera tasca, la qual serà, l’explosió de color en forma de fruit per a que, aquest, siga recollit. Acabant, d’aquesta manera, el procés encetat l’anterior hivern.

Els que ens hem criat al voltant d’aquests camps no els donem importància però ells han estat al nostre costat des de la nostra infantesa. Ells han sigut testimonis de les primeres correries infantils, ens han donat acolliment sota les seues branques, ens han donat ombra quan anàvem a berenar a pasqua amb els amics, ens han deixat veure els nius on acollien les cries de cadernera o verderol i, també, han aixoplugat molts besos primerencs i furtius.

Encara podem comprovar com, en alguns pobles, els visitants passegen pels camins envoltats de tarongers, com proven el fruit i com l’aprecien i com ensumen la flaire que desprenen els arbres.

Aquesta flaire recorda molts dels perfums que s’utilitzaven a París a finals del segle XIX on s’utilitzava la pell de la mandarina per tal de posar-la a la solapa de la jaqueta essent utilitzada com a perfum.

 No, a nosaltres no ens cal aquesta corfa de taronja. Nosaltres tenim aquest perfum permanentment que ens recorda que estem envoltats de tarongers. Un perfum al que no li donem importància i que sols ens recordem d’ell quan no el tenim. En definitiva, un perfum que ens ha acompanyat tota la vida i que no hauríem de deixar que desaparegués. Si ell desapareix haurem perdut una part de la nostra essència.

EL COR

EL COR

No se si 50 anys són mots o pocs. La sensació temporal és una cosa personal de cadascuna de les persones, però el que si és cert és que després de tants anys han passat moltes coses. Des de la llunyania, com si fóra ahir, encara recordem els jocs del carrer, aquell sabor de la llet acabada d'encetar a l'hora d'esmorzar, la flaire de fusta vella dels antics pupitres sense evolucionar amb el temps i les mirades furtives buscant les primeres carícies.

Si, són 50 anys. Temps suficient per celebrar una estupenda diada i també pel record de molts que han quedat en el camí. És llei de vida però, aquests, encara presents en els nostres records, escolten els sons, les paraules i el calor dels que encara els recordem (i els recordarem).

Aquests anys ens han fet madurar, el cor (moltes vegades més que el cervell) ens ha portat de la mà, perquè una altra cosa no, però en aquesta colla de gent el cor és molt gran i si les coses es fan amb il·lusió, de vegades, tampoc cal el cervell.

Ahir ens varem deixar portar pels carrers de la nostra infantesa, per tots els cantons on la nostra joventut gaudia d'un temps, d'uns espais i d'un poble fet a la nostra mesura (semblava que aquest temps no passaria mai...). I ens varem deixar anar des dels primers acords que sorgien de les veus serioses barrejades amb els sons d'una guitarra i una harmònica marcades pel sentiment, per la companyia, la conversa i el plaer de compartir taula i paraula i per un tren que ens portava cap a un infinit ple de projectes, de somnis de joventut i de records.

Ja a trenc d'alba, els balls, uns arcs que molts de nosaltres teníem oblidats. els micròfons agafats amb força i passió, les cançons cantades amb sentiment i eixos records de joventut s'aferraven a un dia inoblidable que ningú volia que tinguera fi. Però el temps passa i en el record sempre quedaran dies com aquest (i com els anteriors) on en aquesta paret de pedra desigual anomenada «La Cantera», que ens ha vigilat de manera silenciosa durant tants anys, encara ressonen les darreres notes musicals del dia, les veus atrevides de cançons que ens han acompanyat al llarg de les nostres vides i on, de ben segur, alguns dels absents, observaven i cantaven allò que de les nostres goles eixia.

 Els records sempre queden, però queda alguna cosa millor que neix dels nostres cors,i no és altra que «L'amistat».

5a Temporada. Relat 8

Des de que tenim ús de raó escoltem parlar als més majors d'un fet que sembla inevitable, que és la mort. Ara apareixen científics i investigadors que diuen que arribarà el dia en que no ens morirem. No se si això serà possible o no, però aquells que ho manifesten ho asseveren amb un convenciment que sembla que tenen raó.

Tampoc tinc ni idea si morim o no morim. Sols se que quan una persona ¿mor? desapareix de les nostres vides i no la tornem a veure més. Aleshores tothom sembla estar d'acord en que aquesta mort és un viatge sense retorn. Una mena de viatge amb bitllet d'anada però no de tornada.

Recorde aquelles persones que vivien en un lloc molt llunyà. Llunyà d'on?. Segons com es mire o des d'on es mire els llocs estan allunyats o propers... Però sí, aquella família vivia allunyada del cor de la moda, del plaer, de la bonança, de les anomenades milles d'or i del poder econòmic.

No tenien present ni futur, sols els quedava el passat, i aquest era tan dolent que no tenien ganes, ni volien recordar-lo. Era un passat ple de fam, de set i de vida. Havien conviscut amb el soroll de les bombes, dels trets de metralletes i de pols dels edificis enderrocats.

No coneixien casa, ni xalet com els del primer món. Sols coneixien misèria, pedra trencada, pols i rajoles desfetes. No recordaven cap nit en que hagueren pogut dormir sense que res els despertara. No coneixien el que era menjar asseguts amb cadires en una taula. Per no parlar de medecines, dutxes, lavabos, ni escoles.

No tenien res que perdre i varen decidir marxar «en busca d'una vida millor», però després de travessar fronteres, de pluges, de fred, de calor, de gana i de tristesa varen arribar a un punt on hi havia una mena de tap. Un lloc on més gent com ells es trobava amuntegada i no podia passar. Llavors la família va ser separada. Els pares varen ser retornats al seu país d'origen i els seus fills els exiliaren a un país del primer món. Havien estat separats i, possiblement, no es tornarien a veure mai més.

Havien perdut els seus fills i la família havia quedat destrossada. Si la mort és la desaparició dels éssers humans. La constatació de que a una persona no vas a veure-la més. Què havia passat amb aquestes persones que havien estat separades per sempre? Havien mort o estaven vives?. No seria una mort en vida?.

 Malauradament així hi ha moltes morts, però són menys importants que les sofertes pels que porten els carros del super ple de menjar de degustació, es passegen amb un descapotable o els que des del seus despatxos, amb vestit i corbata contemplen les llums de la ciutat quan s'adorm. 

5a Temporada. Relat 6

Algunes persones asseguren que han vist algun OVNI. Existeixen fotos, vídeos i tota mena d'enregistraments que, almenys, ens podrien fer creure que des d'un altre planeta o una altra galàxia venen a visitar-nos sense que sapiguem el motiu de la visita.

Els que manifesten que han tingut contacte amb aquests estranys diuen que venen en son de pau i que són persones molt més intel·ligents que nosaltres. Que tenen un poder mental molt desenvolupat i que es comuniquen en qualsevol llengua.

No pose en dubte que aquests éssers ens visiten i que observen tot el que fem els humans, però com que sempre he estat una mica incrèdul no m'acabe de creure tot el que envolta el moviment extraterrestre, encara que pense que no estem sols en un univers que no sabem on té ni l'origen ni el fi.

Però si fora veritat que aquest personatges venen de visita al nostre planeta m'agradaria poder parlar amb ells encara que fóra una xicoteta estona. No necessitaria massa temps però, ja que amb els homes i dones que habitem aquest planeta no hi ha solució possible, intentaria convèncer-los per a que ens pogueren ajudar. M'aprofitaria de la seua suposada intel·ligència, de l'avançada tecnologia i dels mitjans de que disposen per poder fer-los veure tot el que li estem fent al nostre planeta.

De ben segur que no entendrien que ens preocuparem més per destruir que per construir, que tota una raça es matara entre ella, que ens girarem d'esquena davant els problemes que afecten a la humanitat. No permetrien que aquests mandataris, elegits per tots nosaltres, aprovaren lleis que van en contra de la societat, que s'escudaren sota un parlament, unes lleis i unes mesures de seguretat que paguem entre tots els ciutadans. Tampoc li trobarien sentit a que en una manifestació esportiva o en una celebració isqueren milions de persones al carrer, mentre que davant de decisions injustes ens quedarem quiets a casa observant com una minoria es manifesta als carrers.

Crec, sincerament, que unes persones amb un nivell de sapiència tan elevat el que menys entendrien en aquests moments seria que deixarem abandonats uns refugiats que fugen de la guerra mentre que cap dels nostres mandataris faça res. No podrien suportar veure com moren de fam, de fred, o de malalties comunes unes persones que l'única culpa que tenen és la de patir unes dictadures cruels i uns països que miren cap a un altre costat. No hi ha dret a que ens oblidem dels refugiats, tampoc hi ha dret a que les institucions no facen res. És una vergonya per a una societat i per a tota una raça que s'autoproclama racional.

 Però, mentrestant, en un altre punt de la inhumana Unió Europea en un recinte amb més de cinquanta-mil persones s'escolten uns crits, però no criden per donar solució per als refugiats, criden perquè un xaval que guanya milions d'euros, amb el peu, ha posat una pilota dins d'una xarxa. 

5a Temporada. Relat 5

Que la vida està plena de preguntes sense resposta tots ho sabem. Que moltes de les preguntes que ens fem les deixem en l'aire perquè ningú les respondrà també. Però, així i tot, el nostre cervell es passa els dies processant informació. Quan dormim, quan caminem, quan mengem... El cervell no para mai. No es reinicia. No para mai ni se li acaben les piles.

Però el cervell no té resposta a totes les qüestions per més quotidianes que semblen. Algunes perquè no les sabem, altres perquè no les sap ningú i altres perquè, encara que semble mentida, o no tenen resposta o aquesta no és gens convincent.

No se si la gent es fa moltes preguntes al llarg d'una jornada. Jo si que me'n faig i també em pregunte que es pregunta la gent.

Aquesta situació és com una mena de bucle que no té eixida. Preguntar, repreguntar i no obtindre cap resposta no té cap sentit, però la curiositat fa que el nostre subconscient no pare de cercar respostes. No son sols els xiquets els que necessiten respostes perquè sempre estan preguntant Per què?. Som tots els éssers humans els que necessitem respostes a algunes qüestions i en alguns moments determinats.

Preguntes hi ha moltes però en deixe unes quantes per a que aneu pensant la resposta si és que hi ha.

Perquè continuen havent murs en el món i encara se'n estan construint més? Per què el pressupost que el primer món inverteix en productes per aprimar-se i fer esport supera el que es destina per eradicar la fam a l’Àfrica?, Per què les tortugues i els peixos dels nostres fills estan millor alimentats que 2/5 parts del món humà?, Per què qualsevol líder mundial pot assassinar impunement? Per què als tribunals internacionals sols es jutgen uns determinats crims i altres no? Per què la Mediterrània continua essent la fossa comuna de milers d’emigrants? Per què alguns s'apropien de milions d'Euros i no entren a la presó i altres per una llauna de sardines són condemnats? Qui són els immigrants? Qui no és immigrant? Què és una frontera? I un país?

 Són moltes preguntes que poden admetre un munt de respostes (moltes interessades) però cap d'elles ens soluciona cap dels dubtes.

5a Temporada. Relat 4

Si algú va inventar el món, cosa que no se però que tampoc em preocupa. Si un ser inimaginable amb molt poder va crear les persones, els éssers vius i les plantes, tampoc ho se, però no tinc massa interès per saber-ho. Tant em fa si algú ho ha fet, s'ho ha inventat, si vivim en un món paral·lel a altres mons o si ara en el món en que vivim estem mort per sobreviure després o ara estem vius i morirem després. És una cosa que se m'escapa de les mans i a més el meu cervell, ja amb una certa edat, no es pot permetre el luxe d'utilitzar més matèria gris per tractar d'esbrinar una matèria tan complexa.

El que si que em sembla un encert d'aquest món (o infern o avantmort o el que siga) són, entre moltes coses, aquestes: la primera és la salut, un element tan important i que, curiosament, sols ens recorde'm d'ell quan no el tenim. Així en molts països el que es desitja en les celebracions és salut i nosaltres apel·lem a la sort. La salut és més important del que sembla, però tal com passa en moltes coses de la vida, l'apreciem tal com van passant els anys i quan comença a donar símptomes d'esgotament. Aquesta la tenim, o no, rics, pobres, alts, guapos negres o blancs. No hi ha distinció ni classes.

Un altres dels encerts és la data de la mort. Em sembla important que ningú sàpiga ni l'hora ni la data de la seua mort, si no és que se la provoca. D'aquesta manera podem viure sense pensar quan es produirà, si ens pillarà joves o grans, si ens agafarà gitats al llit, jugant a pàdel o dormint. Si sabérem la data i l'hora del desenllaç no seríem feliços, no sabríem que fer mentre esperem ni quina roba posar-nos per l'ocasió.

 Però una cosa que em preocupa, encara que en aquest futur tecnològic meravellós en que ens trobem immersos segur que tindrà solució, és la connexió del cervell amb la informàtica, però no per poder manipular-lo i aprofitar-nos d'ell, si no per que d'aquesta manera podríem establir un port d'eixida i poder fer una còpia de seguretat. Imagineu per un moment que haguérem pogut fer una còpia del cervell de Da Vinci? O d'Einstein? O de Vivaldi? Això si que seria un encert que no es va tenir en compte quan algú (si és que va ser algú) va crear els éssers vius. Si, modestament, tinguera l'ocasió li diria que si de cas pensa en crear-ne un altre li recomane que s'ho vaja rumiant. La sapiència i la intel·ligència s'haurien de poder transmetre i conservar-los com a patrimoni universal.

5a Temporada. Relat 3

L'escola de poble, la de tota la vida, a pesar dels anys encara romania sencera. Es trobava en un lloc privilegiat des d'on es veia la mar i la muntanya. En les seues aules continuava la flaire de romaní, tan característica, que havien anat olorant de generació en generació. Les portes de fusta vella ja tenien alguna escletxa per on els raig de llum guaitaven a la pissarra plena de lletres i de números.

Els professors que havien anat passant per l'escola havien patit les dificultats per donar classe en una escola que havia millorat molt poc amb el pas dels temps, així, encara què les cadires, la pissarra, les taules i les prestatgeries havien sofert un canvi, aquest ja feia molts anys que s'havia produït i els elements ja començaven a notar el desgast.

Per part dels governs municipals tampoc havia hagut massa interès per adequar les instal·lacions, ni motivar al professorat i l'alumnat per a què l'escola no perdera mai la importància ni l'esplendor que havia de tenir.

El pas dels anys l'havia afectada sempre de manera negativa, així durant els anys en que al poble tothom es guanyava les garrofes amb la collita de taronges, la màxima prioritat dels alumnes, i també de les famílies, era abandonar l'escola per incorporar-se al món laboral, un món laboral que donava diners fàcils i que permetia viure acomodadament a tots els veïns. La taronja impulsava el tren de la construcció, del mercat del motor i del comerç local. Però, malauradament, tot acaba, i allò va acabar.

Al poc temps va ser la construcció la que va començar a despuntar. Els pisos, adossats, xalets, poliesportius, centres d'oci i camps de futbol varen canviar la fesomia del poble i al mateix temps d'una escola que ja estava tocada de mort.

Llavors va ser quan l'administració va veure la possibilitat de canviar l'escola de poble. Allí ja no tenia sentit, els nous rics portaven als seus fills a escoles privades i els que quedaven al poble anaven el mínim temps possible per poder portar un altre jornal a casa.

Com sempre passa, la crisi va arribar i va coincidir en el moment en que l'escola estava en perill de tancament. Ja quedaven pocs xiquets, els mestres no volien treballar en un destí on l'educació havia passat a segon terme i en una escola que es moria de tristesa.

L'escola havia perdut la llum, la vida i el somriure, fins i tot la flaire de romaní que l'havia acompanyada tota la vida, però el govern actual no volia perdre l'educació ni la cultura i es va plantejar la possibilitat d'adoptar a famílies amb fills que s'empadronaren al poble i que mantingueren l'escola. Un poble tan tancat, tan seu i tan poruc de tot el que venia de fóra va haver de canviar el xip davant de la desaparició de l'escola.

Això va fer que l'escola es salvara amb les famílies immigrants que van vindre de fóra. L'escola va tornar a somriure, els raigs de sol varen visitar als xiquets que omplien de nou les aules i la flaire de romaní va tornar a escodrinyar per les velles finestres.

 Aquest immigrants havien salvat el centre on s'impartia l'educació, la cultura i els valors de les persones. Aquests sols eren éssers humans i ja no es qüestionava ni el color ni els arrels, havien passat directament a ser immigrants de primera, mentre que altres continuaven considerats de segona.  

5a Temporada. Relat 2

Les campanes tocaven a morts i el poble s'omplia de rogles on tothom comentava el que havia passat. Encara era matí, però la notícia ja s'havia escampat per tot arreu. En les converses improvisades al carrer les preguntes i els gestos eren d'incredulitat. Com podia ser? Que havia passat?. Era tan jove... Eren les primeres reaccions a la mort d'Enric.

Ell ho observava tot des d'un plànol superior. El cos li flotava en l'aire com si no hi haguera gravetat. Es movia sense sentit tal i com ho feien els astronautes que havia vist a les sales de cine. No entenia que passava. Tampoc sabia de qui parlaven. Però ell parlava i ningú l'escoltava. Intentava cridar més fort, però tampoc. Li va tocar l'esquena a una de les dones que formaven el rogle, però la mà la va travessar. Passava alguna cosa però no sabia el que, així que va decidir anar a casa.

En arribar va veure un munt de gent a la porta. Alguns ploraven, altres es lamentaven i molts d'ells restaven en silenci. Va passar entre mig sense que cap dels presents li fera cas. Eren tots coneguts, però alguna cosa molt greu devia estar passant perquè, en veure'l, ningú es va ni girar.

Al travessar la porta la sensació de malestar es va apoderar d'ell. Alguna cosa molt greu devia passar, encara que no sabia el què. Va veure a la seua dona i als seus fills plorant davant el sofà de casa i va respirar. Es trobaven bé. I en acostar-se va veure uns peus que sobreeixien del moble. Eren unes sabates esportives com les seues, com les que portava en aquell moment. Llavors al apropar-se del tot va veure el rostre de la persona estesa al sofà. Era ell.

Estava mort. Ara entenia el que li passava, perquè flotava, perquè no el sentia ningú, perquè no li feien cas. Però com podia ser que fóra mort si ell ho veia i ho escoltava tot?. Devia ser eixa sensació, que diuen, que tenen les persones quan moren?. Però com havia mort? De fet ni se'n havia adonat.

El varen enterrar al cementeri municipal. Ell no volia, preferia la incineració. Però sa mare, que encara vivia, volia un lloc on anar a visitar-lo i aquest lloc no era altre que el cementiri.

En portar-lo per soterrar encara mantenia la sensació que era viu. Ho continuava veien tot i escoltant tot, encara que estava dintre d'un taüt de fusta marró reblat i tancat en clau. Ell sempre s'havia preguntat perquè ho tancaven tan tancat si d'allí ja no eixia ningú.

 Però va notar que el cos absent, de sobte, es tornava pesat. Parlava i s'escoltava la veu. Els plors i els laments s'escoltaven com sempre, com quan era viu. Semblava impossible però havia tornat a la vida. Així que va començar a pegar cops de puny i de peu a dintre del taüt. Estava viu i l'havien d'escoltar. Cridava amb totes les seues forces. Fins que una veu va dir que s'escoltaven sorolls. Varen parar atenció i tots ho varen poder escoltar. Llavors varen procedir a l'obertura del taüt on, de nou, va veure la llum. Es va tocar el front i el tenia banyat. Estava suat, tenia la boca seca, però la visió encara no era massa clara. De sobte va escoltar una campana. Es va girar. Era el despertador. Tot havia estat un somni.

5a Temporada. Relat 1

La lluita era cruenta en molts llocs del país, però als pobles, molts dels veïns, no sabien perquè lluitaven, i de vegades canviaven de bàndol segons el seu interès convertit en ganes de viure i per un instint natural de supervivència.

Poc a poc els bàndols es varen anar definint. Tots eren d'un o d'un altre. També hi havia que no eren de cap dels dos però molt aviat tothom, volent o sense voler, quedava definit. Així un queia en un costat o en un altre segons eren els seus familiars o amics o segons els costums.

Moltes persones varen quedar identificades sols per la manera de viure o la posició econòmica.

Els que més varen patir varen ser els homes, que són els que varen haver de lluitar en el front, cosa que va fer que moltes dones hagueren de donar a llum soles a casa, en condicions penoses i en condicions de salubritat que no asseguraven ni un bon part, ni la supervivència del xiquet o la mare.

Però el sofriment de les dones en trobar-se soles, sense recursos i al càrrec de xiquets xicotets i persones majors no era menor al dels homes que lluitaven al front.

Però tothom no va poder quedar-se a les seues cases i varen haver de marxar, sense rumb, amb les poques pertinences que tenien. Ho feien de nit o de matinada quan no els veia ningú, i marxaven amb un carro arrossegat d'un cavall o un ruc que els portava cap a un viatge, moltes vegades, sense retorn.

La família de Joan es va decidir a marxar quan els bombardejos i les ràfegues de metralladora cada dia sonaven més a prop de casa. L'única solució era marxa de nit, tal com havia fet molta gent de poble, que era quan no els veuria ningú i no tindrien problemes per eixir del poble. Era dur abandonar la llar però no tenien altra alternativa.

Ho varen preparar tot per marxar. Dins de casa, preparada per guardar el carro, varen carregar tot el més necessari. Anirien a peu i ja pararien a descansar quan es fera de dia.

Van caminar fins un hort que tenien a quatre quilòmetres de casa i varen muntar una mena de campament a sota d'una figuera. Descansarien tot el dia i marxarien de nit.

A mitat vesprada Maria, que estava embarassada de huit mesos, es va començar a sentir malament. Era el xiquet que ja venia. Ho varen preparar tot i la varen ajudar per a que el nadó nasquera sa. Va ser un xic, li posarien el nom de son pare, Joan.

Però de nit havien de tornar a fer ruta, no hi havia descans. Varen embolicar al xiquet per a que no patira fred i a la mare la varen pujar al carro per a que no caminara. Així vares estar durant cinc dies, fins que varen arribar a una ciutat veïna en la que varen poder quedar evacuats en casa d'un matrimoni jove.

Eren refugiats. Fugien d'una guerra i abandonaven la seua llar. Necessitaven que algú els acollira i poder refer la seua vida. Però la seua il·lusió era que acabaren els enfrontaments i tornar a casa. Ni més ni menys que el passa hui en dia en alguns dels nostres països veïns. Que fràgil és la memòria!!!!.

4a Temporada. Relat 16

 Des de fa uns quants anys em plantege si l'ésser humà ha avançat. Sé que aquesta pregunta té dues respostes molt clares: la primera és que la resposta és afirmativa ja que s'ha produït un avanç molt important en la medicina, la tecnologia o la saviesa, la segona és també afirmativa, ja que és evident que les societats avancen cada vegada més.

Llavors, Per què em faig aquesta pregunta? Per què me la continua plantejant si ja he donat la resposta?. Aquesta pregunta sols me la faig jo o se la fa algú més? No tinc la resposta a aquestes qüestions però després de llegir bastants coses sobre la vida dels grecs puc dir que tinc dubtes seriosos sobre si realment hem avançat o sols ho hem fet en el camp de la tecnologia.

Si ens fixem en la vida en l'Antiga Grècia observem que els ciutadans solien disposar de prou temps lliure, que passaven força temps en els banys i les barberies. A Grècia l'oci havia d'ocupar bona part de la jornada dels ciutadans.

És a això últim al que em vull referir quan pense en l'evolució, per la qual cosa sembla increïble com després de tants segles intentem aconseguir una cosa que ja teníem i que sembla que no som capaços d'assolir. M'estic referint al temps lliure. Aquest, és desitjat per tots els mortals, però no fem res per aconseguir-lo. Anem tots els dies a tope, ens busquem feines extra, moltes vegades sense sentit, i quan ens adonem que és hora de gaudir del temps lliure ja són les onze de la nit i toca dormir. Així un dia darrere d'un altre.

Els grecs dedicaven molt temps a l'oci. Aquest no els proporcionava poder econòmic, encara que si plaer personal. L'oci no hi ha que anar a buscar-lo, simplement es tracta de gaudir d'ell, però en la societat en la que vivim l'hem deixat de banda.

Sols ens preocupem per acumular riquesa, tenir més poder, demostrar quelcom que de vegades no som. Aspirem a tenir el cotxe més gran del nostre barri, a fer viatges que tothom ens envege, a demostrar que som més feliços perquè tenim més diners o a passejar-nos amb roba de marca mirant a la resta per damunt del muscle.

Però és tot això més important que l'oci? És el temps lliure una cosa que es puga pagar? Per què no presumim de llibertat i vida en compte de fer-ho amb els diners, els cotxes o la roba luxosa?.

És veritat que som més feliços? Com és que una cosa tan simple, barata i accessible de la que gaudien les antigues civilitzacions ara no la podem tindre? O és que alguns no la volen?.

Un munt de preguntes inconnexes, de vegades, molt fàcils de respondre.

4a Temporada. Relat 15

Àlex treballava en una cèntrica oficina en el cor de la ciutat. Tenia un treball que el tenia ocupat des de les huit del matí fins les sis de la vesprada. L'empresa estava ubicada en un edifici de deu plantes amb vidres transparents i folrada de grans finestrals. Des del seu privilegiat despatx tenia una amplia visió de tota la ciutat ja que l'altura sobrepassava la major part dels edificis, esglésies i monuments.

Quan per algun motiu havia de quedar-se a treballar fins més tard, ja amb l'oficina buida, ordenava les últimes idees que li quedaven en el cervell, mentre observava els llums de la ciutat que s'il·luminaven sota els seus peus. Llums de tots els colors: roges, blaves, grogues, fixes i intermitents.

Havia arribat a l'empresa només acabar els seus estudis universitaris, els quals havia aconseguit portar endavant amb una beca de l'estat condicionada als seus resultats acadèmics. Uns resultats que l'havien fet acabar amb una menció honorífica i que, posteriorment, un munt d'empreses havien volgut comptar amb els seus serveis.

En la seua infantesa, marcada pel caràcter del poble, havia viscut en llibertat. Havia aprés a apreciar el treball dur dels seus pares, la feina ben feta pels treballadors del camp, les amistats i els jocs del carrer, però també recordava amargament com el seu amic Joan havia desaparegut engolit pel riu mentre es banyaven una vesprada càlida d'estiu.

Al jove l'havien buscat durant un munt de dies sense que la cerca tinguera èxit. Va ser un pal molt fort i aquest succés va condicionar, durant un temps, la vida del poble i dels seus veïns. L'alegria dels carrers es va convertir en tristesa, els jocs cridaners varem passar a ser silencis i les flors que guarnien els carrers del poble no varen brotar. Passat un mes la cerca va acabar, llavors del record de Joan sols varen quedar les vivències, els jocs, les rialles i un ram de roses roges que es va dipositar en el penya-segat on s'havien banyat furtivament tots els xiquets del poble durant dècades.

Una vesprada, mentre Àlex estava en el seu despatx, la seua secretària li va dir que una persona havia vingut a buscar-lo. Li va preguntar qui era i li va contestar que no ho sabia, que no l'havia vist mai. Li va demanar si havia deixat alguna targeta o li havia dit el nom, li va respondre que no, però li va dir que tornaria.

Al dia següent va passar el mateix, sense que Àlex poguera veure la persona que demanava per ell.

 Fins que un dia, mentre estava en el seu despatx va entrar la seua secretària a organitzar uns arxivadors. En apartar-ne uns quants es va fixar en una xicoteta foto que hi havia a la prestatgeria. Era una foto antiga, feta en un poble, on hi havia quatre joves sense camisa a la vora d'un riu amb un somriure net i juvenil als seus rostres. Aquesta va agafar la foto i dirigint-se a Àlex li va assenyalar una persona dient-li que era el que havia demanat per ell. Àlex es va quedar de pedra. Era Joan.

4a Temporada. Relat 14

S'apropa la Setmana Santa i, evidentment, ho notem al carrer, als mitjans de comunicació i, especialment, a les aules. Des de les televisions ens anuncien viatges amb descomptes, ens informen de l'estat de les pistes d'esquí i de les ofertes per volar a l'altra punta del planeta, però també veiem reportatges de les processons, de les cofradies i del sentiment religiós que es desprèn en moltes ciutats.

Després d'un trimestre tan llarg els alumnes arriben amb la llengua fora, s'arrosseguen per les aules i comencen a perdre l'interès. Transiten pels passadissos amb les motxilles carregades, amb els mòbils vibrant i fent llampades a les butxaques, i amb els ulls adormits.

Però tot això canviarà molt aviat, i així en uns quants dies veurem com aquests ixen el darrer dia per la porta de l'escola o, de l'institut, amb la motxilla convertida en un vehicle d'alta cilindrada, amb els ulls ben oberts i amb els somriures del que es troba de nou amb la llibertat.

En casa, mentre passeja la banda municipal amb marxes fúnebres acompanyant a la processó i als caputxins, es prepararan les maletes per al viatge que portarà a la família a una desconnexió de la realitat. La roba arreglada per a ser introduïda en elles perfumarà la casa amb la flaire de suavitzant i sabó de Marsella.

En aquestes dates es produiran dues realitats paral·leles, així mentre que uns celebraran la Setmana Santa tradicional, altres eixiran de viatge amb la família amb un altre estil de Setmana Santa.

Cada vegada queda menys d'aquella Setmana Santa, essencialment religiosa, on estava prohibit menjar carn durant els divendres de quaresma, quan a les televisions de les nostres cases es repetien, any rere any, les mateixes pel·lícules. Eren dies de reflexió, d'Església, de foscor i de quietud. Sense sorolls al carrer, sense pilotes estavellades contra la porta d'una vella cotxera i sense samboris pintats amb guix rescatat d'una obra veïna. Tot acompanyat del toc de les barjoles que anunciaven els actes religiosos.

Ara, molts de nosaltres, hem substituït les processons pels passejos per la platja o per la muntanya. Les antigues pel·lícules, repetides tantes i tantes vegades, han passat a ser vesprades davant de la gran pantalla amb so quadrifònic, crispetes i refrescos. La carn, per a molta gent ha deixat d'estar prohibida i les fileres de maletes i d'estiuejants, en molts llocs, fan la funció dels nous caputxins.

 Els temps canvien, per a bé, o per a mal. Les festes evolucionen de la mateixa manera que ho fem les persones o el món. Cadascú pot celebrar les festes de la manera que crega convenient, sempre respectant la opinió i la llibertat dels demés. 

4a Temporada. Relat 13

Quan passen els anys i mirem cap enrere ens adonem que el temps passa molt ràpid i amb una de les coses que més ho notem és en la tecnologia. Aquesta va a tal velocitat (i això que els experts, venedors o representants la van frenant) que una televisió de pantalla plana comprada fa un lustre ja està obsoleta perquè no porta USB, ni internet, ni és tridimensional. Igual passa amb els telèfons mòbils, ara una persona que en porta un que no fa cafès, et porta de viatge, fa esport per tu o t'ajuda a trobar parella ja és un ésser antediluvià. Però que no recordem que fa uns deu anys quasi ningú teníem telèfon mòbil ni televisió de pantalla plana?. Doncs, sembla que no.

Bé, igual que passa amb les tecnologies, també passa en la manera de viure, de treballar i de relacionar-nos. I aquesta darrera és una de les que més em crida l'atenció perquè afecta a la nostra vida, al nostre món i a la gent que ens envolta.

Ara que el tema de la feina està tan complicat (o ens l'han fet alguns empresaris carronyers amb la complicitat dels governs) recorde quan els nostres pares o els nostres avis eixien a llogar-se a la plaça del poble.

Em venen a la memòria les fredes nits d'hivern on els homes es reunien i formaven grups esperant que algun dels terratinents del poble s'apropara al rogle i els oferira una feina als seus camps. Feina molt dura, però digna. Perquè en aquest moments qui pot dir que té una feina? No seria millor dir que tenim un contracte?. Sinó podem buscar en el diccionari el que significa una feina i ho entendrem perfectament.

Doncs aquells homes esperaven pacientment amb la cigarreta penjant dels llavis, la boina clavada fins les orelles i uns jerseis, la majoria d'ells cosits per les seues dones, per obtenir una feina.

Era una feina dolenta, pesada i dura, però la realitzaven agraïts al propietari que els havia contractat. Contracte aquest que no existia en paper. Contracte realitzat de paraula i amb una encaixada de mans. Però, al cap i a la fi, un contracte que permetia als treballadors i a les seues famílies passar el dur hivern sense massa penúries.

També recorde a aquells esforçats i castigats treballadors del camp al bar del poble mentre prenien cafè sota la boira que treien dels seus pulmons, esperant que apareguera per la porta l'encarregat que venia amb els diners per pagar-los els sous. Aquest, s'asseia amb els agricultors, fumava, prenia cafè i bevia aiguardent amb ells. Després de la xarrada i les indicacions per al dia següent, treia de la butxaca uns munt de bitllets que repartia equitativament entre tots els jornalers.

 Fa un munt d'anys que la feina i els llocs de treball han canviat. Tenim màquines que fan els treballs més lleugers, ordinadors que ens faciliten la feina, però l'encaixada de mans i el respecte s'han perdut. De vegades el més nou, sembla, que no és el millor.

4a Temporada. Relat 12

Carles va arribar a mitat matí. La seua dona, Carme, no estava en casa. Ella era professora de secundària i acabava a les tres de treballar. Llavors es va posar a preparar el dinar.

Ja portaven deu anys casats i de moment no s'havien plantejat el tindre família. Era veritat que alguna vegada els havia passat pel cap, però no havien acabat mai de decidir-se. Això anava a temporades. Hi havia moments en que tenien ganes de tindre fills, especialment quan els seus amics havien tingut els primers xiquets, mentre que hi havia altres, sobretot quan estaven de viatge o de vacances, en que pensaven que encara podien esperar.

Carles li portava una sorpresa. Així, de dins del maletí que portava de la feina va treure dos sobres: un el va deixar damunt del banc de la cuina (per a que el trobara Carme a l'hora del dinar) i un altre que després de contemplar-lo durant uns minuts, el va tornar a guardar dins de la maleta de mà.

Va regirar el congelador i va veure que hi havia unes bosses de gambes pelades i unes altres de tellines. Llavors ho va descongelar i va decidir que prepararia uns espaguetis a la marinera. A Carme li agradava molt la pasta, sobretot si aquesta es barrejava amb peix o marisc.

Ho va preparat tot i quan ella entrava per la porta ja ho tenia a la taula. Els plats amb els espaguetis fumejaven i soltaven una flaire apetitosa just amb contrast amb l'ampolla de vi blanc que estava recent treta del frigorífic. Estava tot disposat de manera que impressionara a Carme, però el més important era el sobre que havia deixat de manera estratègica damunt del banc de la cuina.

Quan va arribar es va quedar bocabadada. Tenia preparat un dels menjars que més li agradaven. Una ampolla de vi blanc per acompanyar-lo i el seu estimat Carles. Li va preguntar pel sobre que hi havia a sobre del banc de la cuina. Ell li va dir que era per a ella. Que l'obrira.

Es va posar a riure d'alegria. Era un cap de setmana per a dues persones a un balneari en el poble on s'havien conegut. Feia un munt d'anys que no anaven i li venia molt de gust tornar. Tornar a recordar els primers encontres, els primers besos a la vora del riu, les passejades sota el llum de la lluna, el plaer i l'amor.

Ho varen preparar tot per marxar el següent cap de setmana. Marxaren molt feliços. Tenien ganes de fer tantes coses...

No varen desaprofitar el temps, així el divendres, només arribar, varen anar a sopar carn a la brasa al restaurant on havien sopat junts per primera vegada. Varen baixar al riu a banyar-se. Varen passejar pels carrers empedrats del casc antic i varen gaudir de l'hotel amb spa en el que passaven el cap de setmana.

El diumenge al matí Carme es va despertar i va veure que Carles restava quiet al seu costat. Va començar a preparar les maletes per marxar després de dinar. Llavors va veure que a sobre de la tauleta de nit que estava al costat on dormia ell, hi havia un full i un pot de pastilles buit. Es va arrimar i el va tocar. Estava fred. S'havia suïcidat.

El paper (el mateix que guardava al maletí junt amb la reserva de l'hotel i que no es va atrevir a treure) era de l'hospital. Era el resultat d'una revisió mèdica on posava que patia un càncer terminal. Baix, escrit en lletres majúscules de color roig posava: «ÉS EL MILLOR PER ALS DOS»

4a Temporada. Relat 11

Sempre hi ha sons, olors, actes o situacions que ens transporten al passat. Aquest passat és relatiu, així mentre que algunes coses per alguns fa poc temps que han succeït i els transporten a una època relativament propera, per altres, aquestes mateixes, semblen antediluvians.

Diuen que la memòria és selectiva, cosa que fa que sempre recordem les coses que han suposat una fita important a la nostra vida, Qui no recorda el primer bes o el primer amor? I l'olor de la llenya mentre es cuina una paella de llenya a casa de la iaia? I l'olor del xiquet acabat de nàixer quan li'l porten, després del part, a una mare?

A mi em ve al pensament un altre record, no perquè siga de fa temps o perquè siga un d'eixos moments que ens deixa marcats per tota la vida. És el record d'un objecte que de fa un temps s'ha posat està amenaçat i en perill de desaparèixer (espere que no siga així).

Em referisc a la flaire i al plaer d'obrir un llibre. Aquest no cal que siga vell o nou ja que sempre desprèn una flaire característica. Una flaire que no se sembla a res. És una flaire de llibre.

Qui no recorda els llibres nous comprats a l'inici del curs escolar? Recorde, perfectament, com al passar les fulles i contemplar el seu interior desprenien una olor que ens atrapava i ens donava ganes de començar a esbudellar els textos, els números i les imatges enganxades a les fulles. Aquelles vesprades en que encetàvem els llibres les completàvem enganxant un paper transparent retallat amb tisora per les nostres mares per tal de protegir-los (tal com feien amb els fills).

En canvi l'olor que desprenen els vells és molt diferent, però no per això menys bona. És un perfum d'experiència, de saviesa, de plaer, del pas dels anys i de desgast de les lletres (algunes d'elles absorbides pels lectors).

Aquest olor ha deixat pas a la lectura tecnològica. En un aparell de dimensions reduïdes em posat una biblioteca extraordinària. Hi ha còmics, grans autors, col·leccions completes i, fins i tot, aquesta andròmina ens acompanya amb música.

 No voldria aturar-me a fer comparacions. L'home evoluciona, algunes vegades per a millor i altres per a pitjor. Tot és una qüestió de gustos, de comoditat o d'economia (paraula tan de moda), però el que realment importa és que el pas de les fulles, les de paper i les electròniques, no s'ature mai, llavors l'ésser humà sempre anirà pel bon camí.

4a Temporada. Relat 10

Va arribar l'any de la comunió del xiquet. Era fill únic i com a tal els pares volien el millor per ell. Li comprarien un vestit de mariner, tal com marcava la tradició, i anirien a Ca Olegario a València que era on es trobaven els millors vestits de comunió de l'època. Per no perdre la tradició el vestit el pagaria l'àvia i totes les dones de la família serien les encarregades de fer l'excursió per adquirir el vestit.

Ho pagarien tot en metàl·lic, també com manava la tradició. Llavors no hi havia diners de plàstic d'eixos que més tard enriquirien als mafiosos de vestits de ratlla diplomàtica, abrig i corbata. A més els diners els portarien tots en un sobre, tot just al costat de la pitrera i amagats sota el sostenidor.

Les fotos les faria el fotògraf del poble al seu estudi. Per allí passaven tots els que havien de prendre la comunió i si els tapàvem la cara amb un paper tots eren iguals (els vestits, la pose i els decorats..). Posteriorment, i obviant la famosa protecció de dades i les imatges dels menors, quedava exposat, en un panell de cristall a la paret de cal fotògraf, una col·lecció de fotos amb tots els xiquets.

Els vestits eren senzills, les mares i els pares estrenaven robes. Les dones anaven a la perruqueria, però ni el or ni l'ostentació eren elements a tenir en compte, tret d'alguns rics del poble que havien anat a comprar la roba a les botigues més cares del centre de València.

Mentre els xiquets celebraven el Sant Sagrament uns quants familiars preparaven en un garatge, que s'havia buidat d'estris del camp, les taules, els gots i els coberts per al dinar de la celebració. També es cuinava una paella gegant amb foc de llenya i es preparaven uns plats amb entremesos, tot regat amb vi comprat en la tenda del poble, amb fruita de casa i un pastis elaborat pel forn dels veïns.

Acabat l'àpat la celebració continuava durant tot el dia. Els homes, asseguts a la fresca lliure de vehicles, feien tertúlies assaborint una copa d'aiguardent. Les dones escuraven els plats i recollien les taules, mentre que els xiquets jugaven a pilota o a corda al carrer.

 No sé si era una celebració millor o pitjor, però tinc la sensació de que era més sana i més humana.