Relats curts XXIX

No era un dia agradable, i encara que no feia massa fred ja es notava que l'hivern ens estava esperant al girar de la cantonada. Havia sigut un estiu i una tardor molt atípics però ja era el moment de que aparegueren les bufandes i els barrets, i que l'estació hivernal s'apropiara del decorat ambiental.

Havíem regirat l'armari per posar-nos uns pantalons de pana i una jaqueta que ens tapara el fred. Llavors varem agafar el cotxe per tal d'anar a passar el matí al port.

Decidírem anar perquè el sol encara aguaitava entre els núvols i perquè possiblement seria el darrer cap de setmana que gaudiríem d'una temperatura suau, ja que els pronòstics del temps avisaven d'una baixada brusca de les temperatures.

Després de fer una llarga passejada varem arribar a la bocana del port on els peixos es removien per tal de trobar qualsevol tipus d'aliment. Allí hi havia uns xiquets que desafiant la climatologia els alimentaven amb trossos de pa dur que els devien d'haver sobrat del dia anterior.

El peixos lluitaven per arribar al pa, però eren les gavines les que els furtaven la majoria de trossos. La imatge ens mostrava una lluita desigual, en la que les aus tenien totes les de guanyar.

Varem deixar la lluita aquàtica i varem anar a prendre un aperitiu abans de dinar. Varem seure en una terrassa coberta per un toldo de tela de color verd, el qual estava posat estratègicament per cobrir-nos de les possibles pluges hivernals. Demanàrem peix fregit, calamars i una cervesa cadascú.

Quan el cambrer ens treia el que havíem demanat es veia el rastre fumejant del peix, barrejat amb els últims raigs de sol, els quals es filtraven per una escletxa que tenia el toldo. Tot plegat dibuixava una forma de sirena que abandonava el mar per refugiar-se en la vida dels humans.

Relats curts XXVIII

Assegut a la terrassa de l'apartament de la platja, cada vesprada es connectava a la xarxa esperant que entrara el correu electrònic. S'acabava de dutxar i es sentia relaxat després de la sessió vespertina de fúting, llavors començava a obrir-se l'ordinador donant pas a la pantalla principal del sistema operatiu.

Al iniciar el programa introduïa la contrasenya per tal que el correu es presentara com una cortina davant dels seus ulls. Revisava tots i cadascun dels missatges de la llista, esborrant tots els que no li interessaven.

Es trobava bé perquè en la terrassa corria una brisa refrescant que anunciava l'arribada de la nit, i per darrere de les muntanyes queia el sol al mateix temps que guaitava la lluna entre els núvols negres que s'apropaven.

Els sons del teclat es barrejaven amb el soroll de les ones que esclataven contra l'escullera, la qual es trobava plena de pescadors que aprofitaven les últimes llums del dia.

Els correus avançaven de dalt cap a baix, la bústia estava bastant plena i la selecció de tots i cadascun d'ells era una feina rutinària que feia cada dia. Sempre igual correus, correus i més correus.

Se sentia en la obligació de revisar-lo cada dia per a que no se li amuntonaren tants missatges. I així ho feia amb el ritual de cada dia, endollar, obrir contrasenya i esperar. Definitivament no li agradava, llavors va tancar l'ordinador, va tallar el cordó umbilical que l'unia a aquella andròmina i va decidir ser més lliure. En un parell de dies ho havia aconseguit...

Relats curts XXVII

Als afores de la ciutat hi havia una casa abandonada. Feia molts anys que ningú vivia en ella i es trobava molt deteriorada pel pas dels temps. Estava situada en un bosc amb molts arbres i era molt difícil de veure des de la carretera i a prop d'ella hi havia un llac on molts joves anaven a banyar-se a l'estiu.

Un dia un grup d'amics estaven al llac i van decidir anar a veure-la. Encara es conservava bé, la porta estava trencada però tancada i les finestres també estaven totes tancades menys una que estava oberta. Eren de fusta i a pesar del temps que estava deshabitada semblava que s'obriren i tancaren cada dia. Van forçar la porta i la van obrir, a terra hi havia una inscripció de color roig com si fora sang feta a mà que posava "Benvinguts". Quan la van veure van començar a riure, van tancar la porta i van decidir tornar el dia següent i continuar escodrinyant.

Quan van tornar a casa un d'ells els va dir als seus pares el que havien fet i el pare li va dir que en aquesta casa havien passat estranys successos i que anessin amb cura ja que l'habitatge no era d'ells. Li va dir que un home que sospitava d'adulteri va matar la seva dona i la seva filla i es va suïcidar. Des de llavors la casa havia quedat tancada per sempre.

Al dia següent varen tornar i al obrir la porta varen veure que la inscripció que hi havia al terra havia desaparegut. Varen pensar que algú ho devia haver esborrat i varen entrar.

Hi havia un xicotet rebedor que donava pas a una estància amb dos sofàs, una tauleta de centre i un vell televisor. Tot envoltat amb una tela d'aranya que demostrava el pas del temps i la solitud de la vivenda.

Varen treure unes cerveses que portaven en una bossa i es varen posar a beure asseguts en el sofà. Després de beure durant un parell d'hores, varen començar a riure i a cridar per dintre de la casa.

Llavors varen pujar a les golfes, lloc on encara no havien pujat fins el moment. Allí es varen trobar amb una porta tancada amb clau. La varen forçar i varen entrar. Estava ple de trastos, però ben arreglats, com si cada dia algú s'encarregara d'ordenar-los. De sobte varen sentir uns passos al seu darrere, la porta es va tancar i va aparèixer el fantasma de l'assassí.

Les portes de la casa es varen tancar totes de colp, quedant una altra vegada tot segellat. Dels joves que havien entrat allí ja no va eixir ningú.

Relats curts XXVI

Els dies són quasi sempre iguals, som esclaus d'una rutina que ens fa consumir els dies, un darrere d'un altre, com si foren caramels, sense parar-nos a pensar, i veient com ens passen de ràpid. Les hores, les dies, els anys... La seva velocitat és de vertigen.

Les fulles del calendari que tenim penjat en una paret de la cuina cauen i cauen sense que nosaltres puguem aturar-lo. Al mateix temps el rellotge ens fa presoners del seu temps. Aquest sempre corre en contra nostra. Encara que de vegades volem que les sagetes del rellotge acceleren el seu pas, sempre acabem desitjant que s'aturen i que ens deixem una mica més de temps, un poc més d'aire, en fi que ens deixen respirar i observar.

Quan veiem de prop que l'abisme mira a l'horitzó, llavors fem un recompte ràpid de tot el que hem fet. Però sobretot del que ens hem deixat per fer. Desitjaríem que la vida fora com una càmera de vídeo en la que esborraríem, retrocediríem o retallaríem segons els nostres interessos. Malauradament això no és així i la pel·lícula de la vida no porta inclosa el botó de rebobinat. Sempre que passa alguna cosa ja no hi ha volta enrere.

Quan ens fixem en algun dels dies ho fem perquè és diferent a l'anterior i llavors és quan desconnectem del nostre carrusel de dates, hores i rellotges, llavors pensem que la vida va tan de pressa que ens avança per la dreta.

Mai és tard per aturar-se a mirar, a contemplar, a observar, a pensar. Desgraciadament ens hem endinsat en una voràgine de velocitat que fa que no arribem a contemplar el sol, la lluna o els estels.

De totes aquestes coses sols ens adonem quan algú que estava a prop nostre desapareix per sempre.

Relats curts XXV

Era un dia de festa en el que es feia visible l'arribada de la primavera. Com cada any per les mateixes dates varem decidir anar de paella a la caseta de camp dels avis de Josep. Era una caseta que no era habitable, però tenia tot el necessari per abastir-nos dels serveis més bàsics. Hi havia una cisterna amb aigua, llenya taules, cadires, un lloc per guisar i una parra que donava ombra a la part del darrere, d'on sobreeixien uns penjolls de raïm encara verd, però que començava a atreure a les vespes.

Anàvem amb les amigues de sempre i era la primera vegada que ho fèiem amb cotxe, ja que ens anàvem fent majors i alguns dels membres de la colla ja disposaven del carnet de conduir.

Com sempre, varem distribuir la feina entre tots, beguda, menjar, preparat per la paella, dolç... En fi de tot, com si haguera de vindre una guerra.

Es feia estrany que tant de temps junts no s'haguera consolidat cap parella entre nosaltres. Semblava més una relació d'amistat entre membres de sexe diferent, on no tenia cabuda cap relació d'amor.

El plaer del sol de primavera va deixar pas a la flaire de llenya que començava a recórrer cadascun dels espais de la caseta. Estàvem acompanyats de pardals de temporada, caderneres o verderols que cantaven a pulmó la sintonia de les estacions. Mentre esperàvem a que la paella acabara el procés de cocció refrescàvem la gola amb cervesa .

El dia fou magnífic, el temps, el menjar, la companyia i el paisatge. Però la desaparició del sol per darrere de les muntanyes ens va recordar que era hora de recollir i de marxar cap a casa.

Varem pujar als cotxes, i varem observar que Carles i Marta es despenjaven del grup i agafaven un cotxe per tots dos sols. Ell amb la barreja formada pels efectes de la cervesa i l'amor es va declarar a Marta. Ella se'l va mirar i va somriure, llavors ell li va donar un bes a la galta, mentre en la radio del cotxe sonava “The way we were” de Barbra Streisand.

Relats curts XXIV

Des de feia uns quants anys Pau guanyava molts diners amb els seus negocis. Elena, la seva dona, també treballava i tenia un bon sou. Així les coses els anaven molt bé.

Vivien en un pis antic que havien comprat de solters i encara que estava molt ben situat no era tot l'espaiós que ells volien. Sols tenia una habitació i un quarto de bany i si algun dia decidien tenir fills no tenien suficient espai per poder conviure.

Varen decidir que gastarien els estalvis en una casa més gran, i si en necessitaven més anirien al banc i demanarien un préstec per poder gaudir d'una casa nova.

Un diumenge que no treballaven varen recórrer totes les immobiliàries de la zona per comprar la casa. En varen veure moltes i no s'acabaven de decidir per cap d'elles, encara que hi havia una que els havia agradat bastant.

Estava situada en una zona on hi havia moltes cases unifamiliars. Estaven quasi totes habitades encara que en quedaven tres o quatre buides. La que més els agradava tenia una extensió de terreny de dos mil metres quadrats amb piscina. Tenia un jardí amb arbres fruiters i una gespa molt ben cuidada. Estava pintada de color salmó amb uns finestrals grans de color blanc que feien que la llum es filtrara durant les hores de sol en tota la vivenda. De totes les que estaven en venda era la que tenia un preu més assequible, cosa que la feia més interessant que les altres.

Els propietaris de la immobiliària els varen donar una setmana per decidir-se. Per tant varen anar cap a casa amb tota la documentació necessària per tal de prendre una decisió.

A Pau li agradava molt, a més era la més barata que havien vist i de fet era molt més gran que les altres. A Elena li semblava estrany que una casa més gran tinguera un preu més baix que una més menuda, però ell deia que això era perquè la casa havia sigut habitada durant sis mesos i les altres no.

Un dia que Elena no treballava va agafar el cotxe i s'en va anar a veure la casa. Ella no ho tenia clar del tot i volia tornar-la a veure.

Va arribar i va deixar el cotxe fora, va obrir la porta de ferro de la tanca que rodejava tota l'extensió i va entrar. Es va passejar per tot el jardí observant-la detingudament. Va veure que els vidres eren fumats i que no es veia res del que passava a dins, cosa que no li acabava d'agradar. Però quedava clar que era una casa molt bonica i que possiblement Pau tinguera raó. Sols li quedava un dubte, per què vendrien una casa amb sols sis mesos d'ús?. Deuria ser per culpa de la crisi, va pensar.

Finalment van decidir-se i la varen comprar, però el primer dia que varen entrar en ella es varen quedar bocabadats, la casa estava per viure. Tenia cortines, mobles, coberts, vaixella i fins i tot televisió. Era una mica rar i ho van preguntar al venedor. Ell els va dir que l'anterior parella ho havia deixat tot tal com estava i no van voler endur-se res.

Quan ja portaven dues setmanes vivint allí, varen tocar al timbre. Elena va obrir i es va trobar una dona alta i pel-roja, amb la cara molt blanca i vestida de manera molt elegant. Duia un vestit negre amb mitges també negres i al damunt portava un abrig llarg amb el coll de pell de visó.

Li va preguntar que volia i li va dir que volia parlar amb ella. La va fer passar a la cuina i li va oferir una cafè. La dona el va acceptar. Llavors es va posar a preparar la cafetera i li va donar l'esquena. En un moment de la xarrada la dona li va dir: “Ací em varen matar a mi”. En sentir això Elena es va girar de cop però allí ja no hi havia ningú. La dona o el que fora havia desaparegut.

Relats curts XXII

Després de tot el boom immobiliari que havia hagut a les comarques d'interior, Joan continuava pensant que el millor lloc per a viure era el seu municipi. De moment les grans excavadores no s'havien menjat el paratge natural que ell visitava cada dia en el que passejava amb el seu gos.

Havia viscut molts anys a la ciutat on treballava com a agent d'assegurances, però la pressió d'un treball molt obligat i amb poc temps lliure l'havien fet renunciar.

Un nit en arribar a casa, es va adonar que eren les onze de la nit i que havia eixit de casa a les vuit del matí. Havia fet una jornada maratoniana i no recordava ni que havia esmorzat , ni del dinar. A més era mitja nit i no havia sopat. Allò no era vida.

El dia següent es va aixecar i va anar a l'empresa. Li va dir al seu cap que estava fart de ser un presoner del seu treball i que ho deixava tot. Li va entregar el mòbil, l'ordinador i les claus del cotxe de l'empresa. Va girar cua i va marxar.

Llavors va agafar el mapa de la província i va decidir un lloc on aniria a passar la resta de la seva vida. Va desllogar el pis, va fer les maletes amb el que considerava imprescindible i se'n va anar de la ciutat per sempre.

En arribar al poble va llogar una xicoteta granja on es va dedicar als treballs del camp i a cuidar d'uns quants animals que li proporcionaven tot el que necessitava per poder subsistir. No enyorava el telèfon mòbil, encara que estava enterat de tot el que passava per mitjà d'un ordinador portàtil.

Ja portava dos anys al poble i des del paratge observava amb desànim la proliferació de maquinària de construcció cada vegada més a prop.

Estava molt preocupat, ja que l'efecte dominó podia fer que els seu estimat poble acabara seduït pels plans urbanitzadors que voltaven l'entorn de la comarca.

De sobte, la bombolla va esclatar i la construcció de vivendes va caure en picat. Joan, assegut baix d'una garrofera observava amb satisfacció la retirada de l'armament constructor. Se sentia satisfet. La natura s'havia acabat imposant a la bogeria.

La nostra amiga Carme havia retornat al poble on ens havíem criat des de ben menuts i en el que havíem compartit tantes vivències de la nostra infantesa.

Tornava després de molt de temps sense aparèixer pel poble i ho va fer amb un canvi d'imatge espectacular. Estava molt més prima, anava ben pintada i amb els cabells més curts del que els havia portat de més jove. Semblava una altra.

Només arribar al poble va passar per casa a visitar-me a mi, i a la resta de la família. Després la vaig acompanyar a casa de la resta de companys, ja que estaven tots casats i ella no sabia on vivien. Els varem visitar, i varem quedar per veure'ns a la nit per tal de sopar junts. Era dissabte.

Varem anar al bar del poble i quan ja estàvem tots asseguts prenent una cervesa va arribar ella acompanyada d'un xic, el qual ni coneixíem, ni havíem vist mai. Ens va dir que era el seu company i que l'havia portat per presentar-nos-el. Es coneixien des de feia tres mesos i semblaven molt feliços. Es notava que aquell canvi li havia anat bé a Carme.

Era un xic alt i molt guapo però de poques paraules. Tan poques que només va dir hola, i quan s'en va anar adéu. Ella el va excusar dient era alemany no coneixia bé l'idioma, per tant preferia escoltar en lloc de parlar.

Ens va dir que vivien junts a Munic i que treballaven a la mateixa universitatper tant la seva visita seria curta, sols un cap de setmana, i marxarien cap a Alemanya.

Varem comprovar que feia huit anys que no venia pel poble, però com que no li quedava família, mantenia el contacte amb els amics bé per correu electrònic o bé per les xarxes socials.

Va passar el cap de setmana i varen marxar amb la promesa de mantenir el contacte amb nosaltres, més periòdicament del que ho havia fet fins ara.

Durant els primers tres mesos van anar arribant correus electrònics des d'Alemanya. Veiem a la Carme a les xarxes socials. Semblava que el nexe d'unió amb els amics s'havia tornat a refer.

Un dia que estava a casa dinant de sobte va sonar el telèfon mòbil. No solia agafar-lo mentre estava menjant però no sé perquè el vaig agafar. Era Miquel, un dels amics del poble, i em va dir que havia vist a l'amic de Carme que acabava d'eixir en les notícies de la televisió.

Vaig engegar la televisió i vaig veure la seva foto al costat del presentador. Les notícies no eren bones, aquell maleït alemany havia assassinat a la nostra amiga Carme.

Relats curts XXI

Quan de nou vam entrar en la casa de la muntanya varem notar un fred semblant al d'una cova deshabitada. Es notava que la presència dels éssers humans havia estat inexistent durant molt de temps.

Era una casa que sols la utilitzàvem par anar a passar alguns caps de setmana llargs a l'hivern i les vacances de nadal. La resta de l'any es trobava buida, sense l'escalfor de l'alè de cap persona.

Al primer cop de vista varem veure com els habitants que havien fet seva la vivenda eren les aranyes, les quals havien teixit llargues teranyines amb les agulles que portaven incrustades al seu cos. Havien tingut el temps suficient per crear un filat que començava en la llar de foc i acabava al fumeral de la cuina.

Només arribar varem fer neteja i descarregàrem tots els queviures que portàvem a l'interior del cotxe. Varem obrir les finestres per que es ventilara aquell habitacle tant de temps deshabitat, i vam engegar el compressor per tal que el corrent elèctric brollara de nou pels cables que corrien pels barandats de rajola.

Varem preparar la llenya que ens havia sobrat l'any anterior, la qual estava guardada en el garatge i la varem pujar al costat de la llar de foc, des d'on l'aranya ja havia marxat en sentir-nos arribar.

Quan el cel es va fer fosc com la gola d'un llop, encenguérem el foc de la xemeneia. De sobte l'estada es va enllumenar amb el llum blavenc de les flames, acompanyant-nos en una nit d'hivern que ens agraïa el retorn a la casa.

Ja estàvem a punt d'anar-nos-en a dormir quan es va posar a nevar deixant un llençol blanc al voltant de la vivenda. L'estampa que observàvem des de la finestra era quelcom increïble. No podíem demanar res més...

Relats curts XX

Estava en l'estació de tren a l'hora convinguda, era el lloc on ens havíem de trobar per començar el viatge. Agafaríem un tren que no feia quasi parades per tal d'arribar més ràpid al nostre destí.

Era un dia que feia molt de fred i el vent que baixava des de les muntanyes ens tallava la pell a tots els que estàvem esperant el tren en l'andana de l'estació. El tren tardava a arribar degut al fred i a les xicotetes volves de neu que queien sobre la catenària.

Tots els que estàvem esperant-lo anàvem abrigats amb roba de ple hivern. Portàvem tot el cos tapat i no deixàvem que el vent es colara per dins de la roba i ens deixara glaçats.

L'estació l'havien construïda a les afores del poble per a que tots els que anaven a esquiar tingueren l'estació d'esquí més prop. Allò feia que allí els dies d'hivern les esperes es feren eternes. La muntanya estava situada molt a prop donant-li un encant especial a l'edifici de l'estació, des d'on es podien contemplar els pics de les muntanyes enfarinats gairebé tot l'any.

Ella va arribar uns moments abans de que el tren fera la seva entrada per l'andana principal. Semblava com si el tren hagués estat esperant a que ella arribara per fer la seva aparició.

Ens varem saludar molt fredament, no ens varem besar. Feia temps que no ho fèiem i semblava que tots dos haguérem assumit la nostra decisió, la qual per ella no tenia marxa enrere, encara que jo esperava una segona oportunitat.

Havíem de fer el viatge junts perquè ella m'havia demanat si podia acompanyar-la. Li vaig dir que no tenia cap inconvenient en fer-ho. Esperava una sorpresa d'última hora.

M'havia dit que anara amb ella perquè no coneixia bé el trajecte, ni la ciutat de destinació,però jo degut a la meva feina havia viatjat bastant per aquells llocs i per això ella m'ho havia demanat.

El viatge amb el tren va ser molt tranquil, amb les vistes dels flocs de neu que s'estampaven a les finestres i amb el vent que havia escombrat els núvols deixant a la vista els cims blancs de la serralada.

Se'm va fer curt. Feia temps que tenia moltes ganes de gaudir de la seva presència i ella em va regalar un viatge dolç, amb boniques rialles que eixien d'aquella boca de dents blanques alineades perfectament i que contrastaven amb el roig dels llavis pintats de manera exquisida.

Finalment varem arribar a la seva destinació, ens varem acomiadar amb un bes dolç i llarg. Em va dir adéu i un “ja ens veurem”. Ens varem donar l'esquena i cadascú se'n va anar pel seu camí, però jo no vaig poder evitar girar-me per veure com se'n anava. Llavors va ser quan des de la cantonada va eixir un home alt amb un vestit de jaqueta gris. Ella es va arrimar es varen donar un bes als llavis i varen marxar junts.

La nostra relació havia acabat definitivament

Relats curts XIX

Per fi ens havíem decidit a fer el viatge que estàvem aplaçant des de feia un munt de temps. Teníem els diners per poder-lo fer, ja que havíem posat una guardiola a la que anàvem alimentant religiosament cada setmana.

La varem obrir i varem comprovar que hi havia els diners suficients per al viatge, així que varem llogar una furgoneta per poder anar tots junts i que el trajecte fora més distret. Llavors varem eixir de casa molt matí per guanyar-li temps al dia i arribar mes aviat.

Teníem ganes d'arribar, de descarregar tot el que portàvem i deixar-nos seduir per les nits de lluna plena a la vora del riu. Estàvem immersos en l'interior d'una zona boscosa en la que s'escoltaven als mussols i al rierol cristal·lí que baixava a prop del nostre cau.

Varen ser unes vacances curtes, però intenses. Havíem deixat de costat les nostres obligacions diàries i havíem desconnectat del món. Durant uns dies la pressió que teníem en el nostre món laboral havia desaparegut i les tecles de l'ordinador havien deixat de martellejar-nos el cervell.

El fum i la pol·lució l'havíem oblidada i havíem respirat un aire tan pur, net i transparent que quan arribava als nostres pulmons fins i tot ens feia mal.

Sabíem que la tornada seria difícil i que ens fotríem de morros amb la realitat, però de moment no volíem fer-nos a la idea.

Amb el pensament en el bosc i amb els oïts fixes en les aigües que brollaven pel rierol, miràvem la llarga carretera que ens portava de retorn a casa. A través del vidre de la furgoneta varem veure com queien les primeres gotes de pluja...

Relats curts XVIII

Era un dia de tardor dels que no acostumàvem a tindre, ja que semblava que els mesos d'octubre i de juliol s'havien invertit. Feia calor i gaudíem d'una mena d'estiu que no era normal. Tothom anava amb pantalons curts i mànega curta i quan estàvem una estona al sol les gotes de suor relliscaven pel nostre rostre ennegrit pels rajos del sol.

Feia temps que no ens veiem i desitjàvem passar un dia de festa junts de nou. La nostra intenció era la de gaudir d'un bon dinar, una bona tertúlia i la sobretaula acompanyada dels cafès i els licors.

Havíem trobat l'excusa perfecta per retrobar-nos... Feien bou.

Per una vegada l'espectacle taurí ens havia posat a tots d'acord, deixant de banda les opinions de cadascú de nosaltres sobre el tema. El retrobament pesava més que la festa, però allò havia servit per unir-nos al voltant de la taula.

La taula ens semblava quelcom imprescindible per enfortir les amistats i quan hi havia una nova trobada o un nou esdeveniment ho solíem fer envoltats de culleres, ganivets, gots i plats. Tot amanit amb bon menjar i bona beguda.

Però l'àgape no havia acabat amb el dinar, i després del primer bou va vindre el segon, i una cosa va portar a l'altra. Mentre els bous trepitjaven l'arena en busca d'una revenja impossible amb els aficionats, la taula es tornava a omplir. Llavors la flaire de coca amb tomaca, pizza, ametlles i patates fregides s'apoderava de l'olor que ens havia deixat el coet que anunciava l'eixida del bou. El menjar i la beguda tornaven a córrer per les nostres goles, mentre que al carrer la lluita entre l'home i l'animal encara continuava.

Relats curts XVII

Cada dia passàvem per la porta de la casa, on vivia aquell home que feia pocs dies havia mort. El trobàvem a faltar, ja que cada dia quan passàvem per allí ens saludava amb un "Bon dia". Era una casa vella, amb les parets descolorides, unes finestres de fusta clavillades i la porta de l'entrada tancada amb clau.

Quan anàvem a l'escola sempre passàvem per davant, i com era normal, la casa continuava igual cada dia. No hi havia cap canvi, continuava tot tancat. Tan sols quedava oberta una finestra, que segurament s'havien oblidat de tancar quan varen fer el tancament definitiu, després de la mort de l'inquilí.

Un dia en el balcó rovellat va aparèixer un cartell d'una entitat bancària, en el que hi havia un número de telèfon, un nom i una marca publicitària. Algú l'havia penjada per indicació del nou propietari, lligant-la amb un cordill plastificat transparent amb els nucs apretats per que no poguera caure.

Quan vaig arribar a casa varen comentar que una família vinguda d'un poble veí havia passat per la porta, havia parat i la havia estat mirant. L'home havia tret un bolígraf de la butxaca, havia apuntat l'adreça i el telèfon en un paper i havien marxat.

Quan varem passar el dia següent pel matí , la varem mirar. Tot continuava igual que sempre, el cartell, el balcó rovellat... Tot menys el número de telèfon, el qual s'havia descolorit. Llavors per la finestra vam veure la bombeta, que penjada del sostre enllumenava de nou l'estància.

La casa s'havia rebel·lat. Havia recobrat la vida.

Relats curts XVI

Feia un munt de temps que no es veien, ja que l'última vegada que van estar junts s'havien acomiadat amb una fredor glaçadora. No s'havien barallat però semblava que ja no s'estimaven. Cap dels dos ho havia dit obertament, però els sentiments s'havien refredat i sabien que aquella nit era la última que estarien junts.

Cap dels dos podia oblidar l'altre, i passat un temps s'havien adonat que es necessitaven, encara que no sabien com propiciar un retrobament, ni tenien la seguretat que seria beneficiós per als dos.

Estaven distants, encara que alguna vegada havien buscat el nom de l'altre en l'agenda telefònica del mòbil per fer-se una trucada. Buscar una excusa per prendre qualsevol cosa i passar la vesprada junts.

En cap moment s'havien atrevit a esborrar els seus noms en l'aparell. Però malauradament no havien polsat la tecla de trucada i la comunicació no s'havia establert mai. Era com si la tecla de despenjar haguera desaparegut del teclat.

De sobte el mòbil de Maria va sonar i en la pantalla del telèfon va veure imprès el nom de Carles. Es va posar nerviosa, no sabia que fer, ni com reaccionar. Tampoc sabia si agafar el telèfon o deixar-lo sonar. Finalment va decidir agafar-lo, es varen creuar unes paraules de cortesia i varen decidir quedar per prendre una cervesa.

En penjar el telèfon varen sentir una sensació que feia anys que no sentien. Era una sensació, de plaer, d'alegria, de felicitat. Sensacions com les que havien sentit durant tot el temps que havia durat la relació i que no sabien ben bé perquè havia acabat.

Finalment es van veure amb una trobada freda al principi, però que va anar pujant la temperatura fins que un món de sensacions els va atrapar de nou per sempre.

Carles no li va confessar mai a Maria que la trucada que li havia fet i que els havia portat a la reconciliació va ser una trucada equivocada. S'havia equivocat de número, però al subconscient no se'l podia enganyar.

Relats curts XV

L'estiu pegava les seves darreres bocades però no ens resignàvem a que fora així. Per les nits sota la llum de les faroles encara fèiem llargues caminades pel passeig i gaudíem de la claror que la lluna ens proporcionava durant tot el trajecte, on les ombres allargaven els nostres cossos sota el reflex de la llum.

Sabíem que l'estiu estava acabant, però no fèiem cas del calendari que teníem penjat al costat de la nevera de la cuina. Volíem aprofitar els pocs dies que quedaven i per això cada nit eixíem a passejar.

La brisa havia canviat i ens acariciava més fresca que en nits anteriors les nostres pells. La gent que passejava normalment havia amainat i sobtadament el camí havia augmentat de mida.

Durant l'estiu compartíem passeig amb molta gent i era molt comú anar-nos esquivant uns i altres. Però allò havia canviat i ara érem els amos del carrer.

Des del passeig escoltàvem la remor de les ones que esclafien en la vora. Elles també havien canviat, eren menys sorolloses, havien perdut l'energia i la força de principis d'estiu. També sabien que quedaven pocs dies per gaudir de la nostra companyia.

Ens creuàvem amb caminants que feien servir jerseis de mànega llarga i alguns que fins i tot ja havien tret els pantalons llargs de l'armari. L'olor a pàtxuli s'havia sumat a l'olor de salnitre que eixia de la mar. Però nosaltres continuàvem igual que sempre, amb pantalons curts, samarreta de mànega curta i sabates estiuenques.

Quan tornàvem a casa ho fèiem ràpid, amb silenci, abans de que ens atrapara la nit fosca. I a l'arribada a casa tancàvem les portes i ens ficàvem al llit. Llavors si que buscàvem el llençol per tapar-nos. Per molt que ens pesara un altre estiu ja havia passat, i ho havia fet tan de pressa...

Relats curts XIV

Ell vivia en una illa mig abandonada de la que era molt difícil eixir, pues els mitjans de transport escassejaven en aquell lloc de pescadors. Els paratges eren preciosos i el mar banyava tota l'illa acariciant-la amb unes ones escumoses.

Ja feia més d'un mes que esperava que tornara aquella noia que havia conegut i amb la que havia passat una nit de lluna plena assegut amb ella sobre el casc d'un vaixell de fusta vell. Ella li va prometre que tornaria a buscar-lo però no havia sigut així.

Cada vesprada quan es ponia el sol al fons de la línia que unia el cel amb el mar, baixava i seia esperant que un vaixell de vela li retornara a la seva estimada. Cada dia igual, però sense sort. Estava desesperat i els seus pensaments estaven sempre atapeïts d'imatges d'ella.

Com que no podia eixir de l'illa va decidir fer alguna cosa per intentar trobar-la. Va buscar una ampolla de vi que havia fet servir la nit anterior i la va rentar. Va buscar un paper i un llapis on va escriure una petició desesperada d'amor. La va tapar amb un suro i la va deixar preparada per al proper dia llençar-la al mar. Quan el sol s'amagava per l'infinit es va arrimar a la vora i la va llençar a l'aigua. Va esperar una mica fins que va desaparèixer en l'horitzó.

Durant una setmana va baixar a la platja per veure si tornava la resposta desitjada, però passaven els dies i no hi havia senyals de cap tipus. Fins que quan havien passat vint dies va aguaitar a uns metres de la sorra alguna cosa que brillava. Llavors es va arrimar i va comprovar que era l'ampolla que havia llençat. La va mirar i la va obrir comprovant que no tenia res en l'interior. Va somriure.

L'esperança es mantenia viva.

Relats curts XIII

Estàvem en agost, i com cada any varem pujar al pic més alt de la muntanya, el que hi ha darrere de casa. Ens havíem preparat les motxilles amb un entrepà i alguna cosa per beure. Era una nit de lluna plena, per la qual cosa no feia falta portar cap estri per il·luminar-nos, i encara que no ens acabàrem de veure del tot bé preferíem arriscar-nos i gaudir de la senda enllumenada per la llum de la lluna.

L'ascens era curt però empinat i acusàvem el desnivell, però sabíem que la nit que passaríem en la muntanya ens compensaria de l'esforç. Ens va costar quasi una hora de pujar i durant el trajecte ens acompanyaven xicotetes bèsties com conills, fardatxos o esquirols que esperaven una recompensa en forma de molles de pa.

Quan varem arribar al cim i vam mirar al cel ens varem trobar cara a cara amb la immensa via làctia on es podien apreciar tots i cadascun dels elements que la formaven. Era al·lucinant contemplar com tots aquells astres estaven quiets en el cel, com si algú els estiguera aguantant penjats sota els cordills d'unes marionetes.

La llum de la lluna plena dominava la nit i des del pic es veien les sendes que serpentejaven i acanaven confluint en el caminet que portava fins a dalt de tot. Era com una llanterna gegant que il·luminava tota la muntanya.

Aprofitant el llum que ens queia a sobre de nosaltres ens varem menjar l'entrepà i ens varem beure una botella de vi menuda per als dos, recolzant-nos després sobre les pedres esperant que començara l'espectacle. Estàvem abraçats amb els ulls mirant al cel però amb els cossos units formant un sol cos. Llavors va començar l'espectacle tan desitjat que havíem anat a contemplar encetant una pluja d'estels, les quals relliscaven pels nostres cossos acariciant els nostres cabells.

Relats curts XII

Era un diumenge principis d'hivern. L'estiu i les festes ja havien passat i semblava que tornàvem a la realitat. Els abrics i els pantalons de pana ja havien abandonat els armaris, llavors baixàvem a la parada de l'autobús, el qual ens portaria al poble del costat on gaudiríem d'una vesprada de cinema i de passió.

Aquell autobús vell i destartalat netejava totes les cunetes portant-nos de banda en els seients. Cada diumenge era el mateix, i mentre esperàvem que arribara, somiàvem que un diumenge apareixeria un de nou que ens traslladaria cap al setè art en un viatge celestial. Però no era així, i aquella andròmina continuava subsistint al pas del tems.

Com era diumenge anava mig buit i ens tocava aguantar la ràdio cridanera que tenia posada a tota hora el conductor on sonaven els gols del Sabadell o del Granada i la música de Machin, encara que el que més ens molestava era el fum del caliquenyo que assaboria com si fora pernil.

Ell conduïa l'autobús per guanyar-se el sou i nosaltres pujàvem en ell per que ens transportara a un diumenge de plaer i de sensacions agradables, doncs anàvem a buscar a la colla de xiques que havíem conegut en el poble veí.

Elles ens esperaven a l'arribada, on ens acomiadava el conductor sota el fum del seu cigar i amb aquelles ulleres de pasta amb les que ens mirava per damunt de la carcassa. Però només baixar d'aquella cafetera ja ens oblidàvem del trajecte i corríem al retrobament d'amors de joventut. Els recorregut cap a la sala de cinema es feia llarg i ens distrèiem olorant el perfum de les xiques i imaginant una sessió de cinema recaragolats amb el cos d'una d'aquelles belleses.

Quan ens varem seure el llum es va apagar i va ser llavors quan per la pantalla apareixien les primeres imatges del “Lago azul” i nosaltres començàvem a acariciar-nos en les velles butaques.

Relats curts XI

Al final del carrer hi havia una casa abandonada. Era una casa amb història on els avantpassats de l'última dona que l'havia habitada passaven les temporades de vacances d'estiu i les de Nadal. Feia més de deu anys que estava deshabitada i degut al seu nul manteniment començava a fer-se malbé.

Ens venien al pensament els dies que espiàvem pel pati posterior de l'edifici, en el que les netes de l'última propietària es banyaven en la piscina de rajoleta blava, a tots els nouvinguts. Al mateix temps sentíem els plaers juvenils en veure les noies remullades en l'interior de la piscina.

A mitja vesprada prenien el sol en la gespa i lluïen un color de pell moreno que brillava quan els raigs de sol relliscaven pels les seves pells tan fermes.

Com que no hi havia res millor que fer ens passàvem les hores mortes com si fórem agents de la KGB esbrinant tot els que es coïa en aquella vivenda. Però quan acabava l'estiu la casa quedava deserta i sense cap encant.

Sentíem un morbo especial i no deixaven d'escorcollar tot el que passava per allà, ja que si a l'estiu la casa tenia vida a l'hivern era una mansió impressionant i fosca. Quan passàvem per la porta sentíem l'olor del dolç perfum en que es retocaven les joves i sempre guaitàvem pel finestral o per algun clavill de la porta on quasi sempre veiem a la propietària que continuava durant tot l'any allí sola.

Aquella dona no parlava amb ningú del poble i feia una vida solitària sense cap tipus de relació. Tan sols se la veia en la tenda o en la font omplint una garrafa d'aigua. Fins que un dia va córrer el rumor de que la vella havia mort. Va ser llavors quan la casa va quedar abandonada i ningú va vindre mai més per allí.

Una vesprada varem saltar la tanca per escodrinyar per dintre i veure si quedava alguna cosa de profit per empotar-nos a casa. Llavors varem veure el rostre de l'àvia reflectit en un espill on ens mirava als ulls. Varem eixir corrent d'allí i ja no vam tornar. Aquella casa continua custodiada per aquell esperit que resta impassible en un vidre.

Relats curts X

Havien passat tota la nit junts en el mateix llit. S'estimaven. Llavors la nit havia acabat i donava pas a un dia trist on uns tímids raigs de sol començaven a entrar pels finestrals que donaven a la part est de l'edifici i es clavaven com punyals d'acer a sobre dels seus cossos despullats. No tenien ganes d'aixecar-se i es feien els dormits i donaven voltes per por a un despertar que era agredolç.

No havia sigut una nit de sexe. No, no havia sigut una nit com aquelles altres en que els cossos es fonien un amb l'altre i quedaven barrejats com un sol ésser. Havia sigut més aviat una nit de llargs silencis i de paraules breus. Tenien la ment en un altre lloc i no sabien com reaccionarien els amics quan conegueren la notícia del seu casament.

Ho havien rumiat durant tota la nit i no sabien com dir-ho, però ho tenien clar, ja havien esperat prou. Anirien al jutjat al matí, arreglarien els papers i una vegada posada la data ho dirien a tothom, aleshores si que no hi hauria volta enrere. La decisió no era fàcil però l'havien de prendre. Era el moment de pegar un pas endavant i de deixar d'amagar-se.

De la seva relació no en sabia ningú res, no ho sospitava ningú i a més ho portaven en secret per tal d'estalviar-se problemes. No sabien com podien reaccionar els seus pares i per això havien intentat allargar la decisió fins que aquella nit en el llit ho acabaren de decidir.

Amb la data posada ja no podien fugir, era precís fer-ho i no donar-li més voltes. Aquella nit de dissabte sota els llençols de raso relliscant sobre els seus cossos suats havien pres la decisió definitiva de la que no podien defugir.

Després de donada la noticia, la qual va caure com una bomba entre molts dels familiars per fi varen respirar, s'havien tret un pes de sobre. Va ser llavors quan varen passar pel jutjat i en aquell matí fred i plujós varen signar la seva aliança definitiva. Finalment Miquel i Andreu havien aconseguit el seu somni.

Relats curts IX

Una brisa espessa i refrescant remenava les cortines de fil que l'àvia havia fabricat amb tanta cura per als finestrals de la platja, on cada nit ens assèiem per prendre un cafè granissat i fer unes pipades a la cigarreta, eren moments en que no se sentia cap soroll pel veïnat i tot estava en una calma, cosa que res tenia a veure amb les hores principals del dia. Era un mena de terrassa unida al rebedor de la casa, on no quedava massa clar on començava una cosa i acabava l'altra. Estava feta de rajola roja amb dues tires de pedra als costats les quals s'utilitzaven per que els carros antics arrossegaren les seves pesades rodes cap a l'interior de la casa. Eren dues fileres desalineades amb un contrast de pedra que feia que el rebedor fora ampli i original.

Allà construíem tertúlies a base de paraules soltes que brollaven dels nostres llavis i flotaven en l'ambient. Les nits d'estiu convidaven a unes llargues converses que no podíem tenir en els mesos d'hivern en els que els dies estaven ocupats al cent per cent i el temps d'esbarjo brillava per la seva absència. Era una manera de posar el nostre comptador biològic a zero i deixar via lliure a la nostra imaginació.

Amb les paraules construíem temes que es succeïen uns rere d'altres i que ens portaven arreu del món en dècimes de segon. Semblava com si en les nits d'estiu el rellotge s'aturés i ens donés una treva vital, a més no era estrany sentir el campanar de l'ermita emetent els sons de les campanes recordant-nos que era la matinada.

La terrassa ens acollia i ens abraçava deixant que donarem vida pròpia a l'entorn, el qual es trobava abandonat gairebé tot l'hivern i feia l'impossible per tal de no desempallegar-se de nosaltres. Llavors ho agraíem cada nit amb les llargues sessions de tertúlia al seu bressol.

Havíem deixat enrere el ritme hivernal, les sessions d'oficina o les hores passades a la feina. Només per això havia valgut la pena esperar.

Relats curts VIII

La setmana es feia molt llarga tot sol a la ciutat però en aquells moments era prioritari guanyar diners encara que estiguérem tota la setmana separats l'un de l'altre. Ella estava en la casa del poble i jo em trobava tota la setmana sol, dedicat al treball que gairebé m'absorbia tot el dia. Quan arribava al pis que tenia llogat era el moment de dutxar-me, preparar un sopar ràpid i cridar-la per telèfon. Llavors semblàvem com dos joves acabats de caure en un profund enamorament. Ens acariciàvem metafòricament per l'altaveu del telèfon mòbil i notàvem l'olor dels nostres cossos a través de l'auricular.

Per fi era divendres i era hora d'agafar el cotxe per anar a un retrobament llargament anhelat durant tota la setmana. Era llavors quan posava la música que tantes i tantes vegades havíem ballat en la discoteca i en engegar el motor i donar-li al boto del reproductor sonava la melodia amb la qual ens havíem conegut ”Dream a little dream of me”. Jo deixava anar la imaginació, i de sobte l'èxtasi que sentia per retrobar-nos de nou em feia suar. No tenia res més en el pensament, sols la seva veu, el calor de les seves abraçades o el sabor de carmí dels seus llavis.

Eixe divendres feia fred i plovia, el so de la pluja en el cristall em feia recordar que no havia de baixar la guàrdia en aquelles carreteres estretes que portaven cap al poble, però amb la simbiosi que formava el soroll de les gotes d'aigua amb la música adobat amb els sons dels trons em sentia despert i animat.

De lluny vaig veure el cartell que indicava l'entrada del poble, era un cartell rovellat, que et passaves de llarg si no coneixies la carretera, però era un senyal desitjat, un senyal que em recordava que la persona que més estimava en la meva vida m'estava esperant.

La casa es trobava a les afores del poble, era de fusta amb un jardí amb piscina. Quan faltaven cinquanta metres per arribar vaig polsar el botó de la porta de la cotxera i vaig deixar el cotxe dins.

De sobte vaig sentir un soroll com si fora d'una campana, va ser llavors quan vaig despertar del somni. Em vaig aixecar del llit, vaig regirar tota la casa i ella no estava. Vaig tornar a la realitat, el somni s'havia tornat a repetir i és que ella no havia sobreviscut a l'accident que havíem tingut l'any anterior contra aquell maleït cartell de l'entrada del poble.

Relats curts VII

Devia ser a principis de la primavera, era un dia assolellat però quan havíem eixit de casa a les set del matí ens havíem posat un impermeable per si de cas el sol no ens escalfava prou en aquella llarga passejada que anàvem a fer diumenge al matí.

Quan començàvem a pujar per la senda que ens havien indicat de seguida varem sentir les abraçades dels esbarzers els quals deixaven rastres en les nostres cames peludes que llavors ja anaven agafant un color de cafè amb llet degut al sol que ens torrava en les llargues solanes del camí.

Com sempre, anàvem ben preparats i ens havíem repartit la tasca alhora de portar els estris per esmorzar en la muntanya. Dúiem de tot, cacaus, vi, fruïts secs i cadascú el nostre entrepà. Alló era el que més ens agradava, i sempre comentàvem que els esmorzars a la muntanya no es podien pagar amb diners.

Per altra banda, era un dia estrany la senda ens indicava que aquell camí que per nosaltres era desconegut ens podia portar a un lloc on ens aguardava quelcom impensable.

Igual que fèiem cada diumenge quan eixíem a descobrir noves muntanyes ens plantejàvem un descobriment encara impossible de desxifrar, no sabíem si trobaríem el cim o si pel contrari donarien voltes per acabar perdent-nos per aquells camins traïdors. Però ja estàvem acostumats a trobar-nos en cadascuna de les excursions tantes i tantes sorpreses.

Els ocells sempre ens acompanyaven en cada excursió, llavors el cervell deixava de funcionar i sols eren les cames les que tenien vida. Les llargues caminades tenien la virtut de fer-nos desconnectar dels mals que ens assetjaven en les nostres vides quotidianes i sota el silenci sepulcral de les muntanyes les nostres ments es posaven en “stanby” i rebien la teràpia adient per quedar-nos nous després de la dutxa.

Però el dia era estrany ja que els ocells no ens acompanyaven. Tots sabíem que allò no era normal, encara que cap de nosaltres no deia res i preferia continuar amb la teràpia antiestres en la que estàvem immersos.

No va ser fins al cim quan varem descobrir quelcom que no imaginàvem. Ja sabíem perquè aquell dia era tan estrany i perquè els ocells havien deixat de cantar i és que de sobte ens varem trobar amb els cadàvers d'aquells revolucionaris que darrere de la trinxera havien sigut abatuts feia un munt d'anys.

Relats curts VI

La lluna ens ha traït, ens havíem cregut que l'estiu era nostre, però no era així. Havíem confiat en aquella dóna lluenta de silueta sinuosa, la qual penjava al costat d'uns estels que semblaven les seves dames de companyia. Es mostrava brillant i es realçava per damunt del firmament com la deessa Nike de Samotràcia ho havia fet en l'antiguitat simbolitzant la victòria.

Nosaltres ens havíem fet còmplices d'aquell astre brillant que ens observava des del firmament. Creiem que aquesta complicitat ens portaria a fites inabastables per a qualsevol ésser humà, però amb la joventut per testimoni ens havíem cregut que l'arribada a l'infinit la teníem a les nostres mans.

L'estiu ens feia desfermar les nostres passions, i asseguts en un terrat observant la que havia de ser la nostra còmplice, enceníem un llumí i començàvem a fumar aquells cigarrets amb ansietat i plaer, com si foren els darrers de la nostra vida. Aquells cigarret ens feia invencibles i quan espiràvem el fum, aquell ens feia una ràpida visita als pulmons per després soltar-lo reconvertit en aire purificador.

Els cigarrets que fumaven en aquell primer estiu d'inicis del que començava a ser la nostra llibertat eren un plaer de deus. Encara recorde aquell sabor del cigarret fugitiu, aquell que havíem aconseguit, que custodiàvem com un tresor i que fumàvem entre tots, aquell que recollia tots els sabors i ens els retornava als nostres llavis com un primer bes.

Però de sobte varem veure com en el cel apareixien uns núvols que tapaven aquella comitiva lluenta que acompanyava a la lluna. Les mànegues començaven a arropar els nostres braços juvenils amb aquells pels que semblaven fils d'aram i de sobte l'estiu havia acabat.

La lluna continuava inamovible penjada en el cel amb uns cordells invisibles i encara que el seu rostre no era el mateix, havíem confiat en que ens regalaria un estiu infinit, però no era així, ella ens havia traït, ens havia furtat l'estiu i no ens havíem adonat que aquells dies al terrat amb aquella primera cigarreta havien acabat.

Ella, aquella lluna traïdora continuava allí, però ja no era el mateix...

La quinta del 66

Hola amics i amigues, perquè no se vos pot tractar amb un altre qualificatiu, ara que el cervell ja s'ha pogut apoderar de la ressaca i del cansament comencen a aparèixer les imatges i els sons del dia de la quinta en el pensament.

No, no és un tòpic. Va ser una jornada inoblidable. Varem començar amb una magnífica cerimònia, ja sabeu que jo no sóc de missa, a l'ermita, amb la qual per un moment varem poder notar a flor de pell el sentiment que ens produeix el record dels amics desapareguts. Encara que jo pense que els amics no desapareixen quan es moren ja que mentre vivim el seu record permaneix intacte.

Allí varem contemplar com el grup de cantants i un músic magnífic treien el millor d'ells per deleitar-nos amb uns moments vibrants. Què bé Inma, Mari Tere i La Flors, però que dir del gran Bob Dylan de la quinta Gerardo.

Cadascú aportava el que podia i la germanor i l'alegria es palpaven en l'ambient. Tots sol·lícits a fer el que estava a les seves mans, uns llegint responsos, altres amb els coets (Uf quin esglai!), altres amb la safata. Bé, bé, però molt bé!. Encara que faltava la cirereta del pastís, aquella que va posar la nostra companya Antonia amb la veu quebrada per l'emoció d'una insuperable Luti. Crec que eixes paraules ens varen ariçonar tota la pell produint-nos una esgarrifança emocional.

La ruta dels bars perfecta, i amb la calor que fumejava pels carrers asfaltats de La Vilavella anàvem tararejant les cançons tan ben triades amb un CD d'aquells que ens recordaven al viatge de final de curs, curt però intens.

El final del trajecte ens va portar al Soroll on ens varem soltar els cabells (alguns com jo només literalment) i ballàvem com uns descosits. Però no cal amagar-ho, també bevíem com a esponges, i és que feia una calda...

Mentre passava tot això, tres culs de mal asiento que no paren de donar-li voltes al cap estaven preparant una de les sorpreses més grans de la diada, la qual va ser acollida per tots i totes amb una gran alegria i satisfacció. Però aquells tres que sempre s'estan calfant el cap anaven de cul amb els mòbils (menys mal que existeixen) per tal de que tot quadrara a la perfecció. Crec humilment que així va ser, gràcies Pedro, Mari, Tomàs i Manolo.

Com que som així i ens ho mereixem, el sopar va ser meravellós, i el ball i el karaoke també, era un goig vore en la pista els balls de tots i cadascú de vosaltres, les cançons, l'harmonia i el bon rotllo. Quines rises, quin plaer i quin goig de gaudir en una companyia tan perfecta.

Les tertúlies amb els records de l'escola, la mili o alguns amors platònics varen inundar una nit calorosa d'estiu a la vieta on els gots dels cubates i les cerveses banyaven els nostres llavis sota la llum d'una lluna creixent en l'horitzó.

No vull nomenar a ningú perquè segur que em deixaria a molta gent, però si que he de dir que cadascú, dins de les seves possibilitats ha col·laborat. Només vull recordar tres noms que signifiquen molt per tots nosaltres i que irremeiablement ens ha unit en el nostre destí que són Carlos, Maribel i Marcos.

Va per vosaltres!!!! Salut!!!

Relats curts V

Crec que era setembre però no sé quin dia. Ho recorde perquè quan veníem d'aquell viatge, el qual ens havia portat a gaudir d'aquella època de relax tan necessitada, varem veure el fum d'un coet que dibuixava les formes dels déus de l'olimp. Aquelles formes ens anunciaven quelcom que nosaltres no podíem entendre i és que el nostre cervell encara estava lent, s'havia quedat aturat en aquells paratges que acabàvem de contemplar. Allí el temps no corria, el rellotge havia detingut les sagetes i per primera vegada el temps s'havia convertit en el nostre millor aliat.

Aquell temps que passa inexorable cada dia, cada hora, cada minut o cada segon el teníem controlat. La vida ens regalava el bé més preuat de la humanitat i nosaltres ho havíem d'aprofitar, i això feia que el cervell encara no funcionara al ritme vital.

De dia la calima era intensa però les nits començaven a deixar pas a una brisa suau que entrava pels finestrals oberts de bat a bat. D'on veníem no sentíem fred ni calor ni tan sols el pas del temps, però l'arribada al poble començava a despertar-nos de la letargia. Va ser llavors quan des del cotxe varem veure el fum, ara jugava amb el campanar l'agafava i el soltava com si foren dos enamorats. Semblava una relació d'amor i odi, ja que per moments el campanar es deixava abraçar i en altres es girava d'esquena.

Quan varem arribar a l'entrada del poble varem sentir, ja amb el cervell despert, un esclat de sensacions que ens varen recordar on estàvem i que passava. Va ser llavor quan ens va atrapar l'olor de les faves cuites en el perol de fang i de les trenelles lligades als cadafals, aquells sons i càntics que feien bullir com una olla a pressió la plaça de l'ajuntament. Evidentment aquell coet convertit en fum era el del bou del berenar.

Relats curts IV

Era un dia d'aquells hiverns, en el que ens abrigàvem amb aquelles trenkes de botons d'ós. Llavors tothom es posava la roba mes gruixuda per tal d'anar a fer la visita als nostres difunts passejant sota el vent gelat que arrapava pel camí dels pinets. Era un dia típic d'hivern. D'un hivern dels d'abans, que començaven a treure el nas a principis de novembre. Tan freds que la gelor ens la posàvem pel matí i ens la llevàvem per la nit quant ens gitàvem. El nostre alè i el del nostre acompanyant al llit, el que en tenia de llit o d'acompanyant, treballaven com una màquina de vapor de la primera revolució industrial i conformàvem una cova sota aquelles mantes on el baf començava a convertir-se en quelcom suau que ens feia caure en un somni tan dolç que semblava que el fred haguera passat a millor vida.

Llavors encara ens recorria un fred diferent que ens arribava fins l'ànima. Era aquell fred que ens produïa la visió d'aquell home menut amb bigot, el qual signava sentències de mort encoratjat pels “hooligans” que ho celebraven com si haguera fet un gol Zarra o Claramunt.

L'escola ens abstreia de tot allò, el fred, el bigot i fins i tot el record dels mateixos pantalons calçats durant tota la setmana. Però hi havia quelcom que ens glaçava de veritat i era aquella garrofera que projectava una ombra en forma de dalla, la qual ens la trobàvem en el camí de l'escola. Aquella dalla es mostrava clara i impenetrable, impossible de superar. Nosaltres, sense complexos, amb aquella edat que ens eximeix de la por i de la raó agafàvem embranzida i saltàvem la dalla.

Encara perdura en la memòria de molts companys certs passatges que ens semblen imperdurables. No, no era l'home del bigot, ni el fred, era aquella dalla que s'engronsava al mig del camí de la mà impertorbable de la mort.

Relats curts III

Assegut a la vora de l'escullera la lluna reflexa la seva silueta en l'aigua transparent. La llum es barreja amb el foc impenitent que brolla des de les fogueres enceses amb cabirons, cadires i altres estris que van a consumir-se en la flama eterna. Una remor d'onades acompanyades del foc saluden el solstici.

A tot arreu es mostren unes ombres que es mouen al so de la nit; de la lluna; de l'estiu. Les ombres abracen la lluentor dels blavons escampats a la vora. Tots arreglats formant una filera com si anaren a saludar a la lluna. Ells resten immòbils, quiets, esperant que la filada desmunte la formació amb un crit autoritari, però el crit no arriba i es mantindran impassibles amb una perfecció platònica.

El fum de les fogueres ens confon. No, no som a Londres!!!. Mirem el terra i els blavons encara conserven la posició, no semblen estranyar el fum. Estan acostumats. Porten molts anys rebolcant-se amb ell, l'esperen per abraçar-lo, esprémer-lo i gaudir plegats. Saben que no tornarà a passar fins al proper any i volen aprofitar el moment. És una unió que costa de desembolicar ja que el fragor és tan fort que sembla que una nit siga un instant. Aquell instant que arriba en forma d'olors de coca de tomaca, de sardines torrades i de la inconfusible dolçor del meló d'Alger.

Les onades després del clímax, comencen a desaparèixer, el fum comença a retirar-se a la seva guarida, engolit per un foc que espera a que torne eixa lluna, tan brillant i engalanada com la que s'acosta en la Nit de Sant Joan.

Relats curts II

Mentre ahir escoltava la ràdio em va vindre al pensament que l'estiu ja guaita per la nostra finestra i a les nits ens abraça per sobre dels llençols escalfant-nos amb una remor calent com si fos la llengua del drag que lluitava amb el cavaller.

Sent parlar a dos músics que em transporten a les nits de tertúlia al carrer o a la font de llavar i als concerts d'estiu de mitjans dels anys vuitanta. Ells són dos personatges d'aquella anomenada “Movida madrilenya”, la qual ens havia deixat tants records d'amor i de llibertat, però que al mateix temps va deixar tantes il·lusions desfetes quan aquell maleït cavall cavalcava desbocat per les venes dels que s´havien cregut invencibles.

Aquells que abraçaven un món nou, una llibertat tan i tan desitjada s'havien cregut que eren els reis del món igual que Di Caprio a bord del Titànic. Llavors no estaven damunt d'un vaixell, sinó a sobre d'un carrusel que no tenia fi...O si?

Les veus dels músics convertits en poetes, escriptors i alhora intel·lectuals comencen a apagar-se, mentre que les cortines es mouen al ritme d'una brisa convertida en música de la “movida”, com si fora una d'aquelles vesprades que passàvem a les terrasses d'estiu.

Mentre deixen de sonar les dolces veus i la brisa acarona les cortines, flueixen des del fons de l'altaveu les notes endolcint el meus oïts amb el “Close to you” dels “Carpenters”.