3a Temporada. Relat 10

Els pares de Maria havien marxat a esquiar tot el cap de setmana i l'havien deixada sola a casa. Ella, com tenia altres plans, no havia volgut anar amb ells dient-los que tenia feina de la Universitat. Volia un un cap de setmana amb el seu xicot.

Li va telefonar explicant-li que estava sola tot el cap de setmana i que podia quedar-se amb ella els dos dies. A Albert li va semblar perfecte, però necessitava una excusa prou convincent per als seus pares. Així ho va fer i els va dir que tenia exàmens i havia d'anar a estudiar tot el cap de setmana a casa d'uns amics. L'excusa va sortir efecte i els pares s'ho van creure.

Va arribar amb el tren i va pujar cap a la serralada on es trobava la casa de Maria el dissabte de matí. Portava una ampolla de vi i una de cava que havia comprat en una tenda. Quan va tocar el timbre va eixir ella i el va rebre amb una forta abraçada i un bes de pel·lícula. Ho tenia tot preparat, la nevera plena, la xemeneia encesa i amb un munt de llenya per utilitzar. I el més important, tenien tot un cap de setmana per davant.

Des del xalet de muntanya de Maria gaudien de la vista que s'observava des dels finestrals, llavors van començar a caure els primers flocs de neu que anaven convertint els voltants de la casa en un llençol blanc i emmidonat.

El cap de setmana el varen passar entre el llit, la taula i el sofà. S'estimaven, feien l'amor, menjaven... Tot amb el plaer que envoltava dos joves feliços i enamorats.

Però el cap de setmana, com sempre sol passar, es va fer mut i aviat va arribar el moment del comiat. Albert va eixir de casa després del darrer bes del cap de setmana i va baixar fins el carrer asfaltat per agafar el tren que el portaria a casa. Llavors Maria va fer un crit en veure com una mena d'ànima envoltada en una aura blanca flotava en el cel amb la cara d'Albert.

Més avall un camió descontrolat l'atropellava mentre anava a agafar el tren.

3a Temporada. Relat 9

Ja ho diu el refrany "L'edat no perdona" i així és. El pas del temps, com totes les coses de la vida, no afecta d'igual manera a tots. A uns els afecta psicològicament, a d'altres físicament, però a tots afecta. Hi ha alguns més afortunats per als que semble que el temps no passa, però malauradament no és així i el rellotge biològic avança en els nostres cossos i els nostres cervells.

Aquest pas dels anys fa que ens sentim com si fórem màquines. De tant en tant ens toca la visita al taller (en aquest cas hospital) i com si fórem un cotxe o un telèfon mòbil hem de passar una posada a punt o ens han de canviar alguna peça. Ja posats estaria bé que ens pogueres fer un reset al sistema i que poguérem començar de nou, però això que si que és possible realitzar en un munt d'andròmines no ho és en el éssers humans.

Tot això no sé si seria bo o no. No sé si aquest reset imaginari sols el podrien fer possible els més poderosos o tots els mortals. Tampoc se si aquesta regeneració del planeta seria un avanç per a la humanitat o si pel contrari seria un niu de conflictes, però mentre no existisca la possibilitat més val no pensar-ho.

Aquest pas dels anys també es veu reflectit en els actes socials als que acudim, així en la nostra joventut acudim a festes on els besos fugaços es barregen amb el fum de les primeres cigarretes o amb el soroll de les primeres motos. Després assistim a festejos i casaments on l'olor i el soroll ara són en forma de coets i de traques. Posteriorment venen els batejos, les comunions i fins i tot les separacions, però quan la vida ens avisa de que el nostre crèdit no és per sempre és quan comencem a assistir a enterraments de familiars, veïns o amics. Llavors arriba el moment de pensar que sense reset ni bola extra hem d'aprofitar cada instant, cada alegria i cada plaer com si fora el darrer que ens queda perquè el rellotge interior en un moment o en un altre pot quedar-se sense corda.

3a Temporad. Relat 8

Sembla que vol vindre l'hivern, almenys això és el que pregonen tots els homes del temps que apareixen sempre a l'hora de menjar, a migdia i per la nit, als telenotícies de tots els canals de televisió. És un fred que ja fa temps que havia d'haver vingut però que s'ha fet d'esperar. Ara comença a guaitar el nas i bufa per darrere de les muntanyes que comencen a canviar els colors d'estiu pels colors d'hivern. Al cap i a la fi fan igual que nosaltres quan trèiem la roba impregnada de patxolí que permaneixia endormiscada a l'armari rober.

Canvia el temps i canvien els colors, així el verd de les garrofes passa a convertir-se en marró fosc, els fruits secs com les ametlles o les nous també passen a ser marrons, així deixen que la muntanya acabe perdent els colors clars que fins fa poc encara mantenia.

De del cim, quan el dia és clar, observem al fons les illes que permaneixen impassibles al mig de la Mediterrània, estan silencioses i solitàries. De tant en tant reben alguna visita dels pescadors que cerquen les seus captures a les seues faldes, però aquestes visites són fugaces, ja que no venen per quedar-se. En canvi els éssers vius que les envolten es queden amb elles convertint-se en els seus cuidadors i aliats.

També observem les platges, ja abandonades pels turistes, intentant refer-se de la degradació i la brutícia a la que han estat sotmeses durant l'estiu. Ara han canviat la seua tonalitat, i si a l'estiu han sigut verdes o color de llauna, llançada per alguns desaprensius, ara són d'un color que es barreja amb el cel a l'horitzó que no havien d'haver perdut mai.

De moment la natura no cal pintar-la, ella sola sap definir les seues tonalitats.

3a Temporada. Relat 7

És veritat que hem arribat a Tots Sants?. Almenys així ho diu al calendari que hi ha penjat al costat de la nevera de la cuina i que ha anat deixant caure les fulles cada trenta dies. Però si eixim al carrer és més fàcil que ens trobem un xiquet amb un flotador que amb un abrig.

Recorde aquells dies de principis de novembre en que anàvem al cementiri (llavors tots els difunts estaven allí) i el recorríem de punta a punta encuriosits per veure a qui coneixíem de tots els que restaven sota unes làpides dissenyades per picapedrers.

Passejàvem amb el coll encongit sota el coll aixecat d'una trenca de botons d'ós que havíem estrenat per a un dels dies de més fred de l'hivern i en acabar el recorregut marxàvem a fer malifetes pel poble i a perseguir a les nostres companys de classe. Elles, més assenyades, anaven amb abrics impol·luts i amb roba nova estrenada per a l'ocasió. Isc al carrer i em torne a fer la mateixa pregunta, estem en Tots Sants?. Veig que tots els que passen pel carrer van en màniga curta i amb roba d'estiu. Alguns xiquets porten pantalons curts i altres després d'una xicoteta carrera suen com les botixes. No sé si van al cementiri amb els seus pares, però si portaren una bossa imaginaria que a dintre d'ella porten una tovallola i crema solar.

Mentrestant els més majors i els més devots visiten als seus familiars soterrats al cementiri. Ho fan amb silenci respectuós i aprofiten per visitar familiars, amics, coneguts i veïns. Alguns preguen unes oracions en cadascuna de les tombes que visiten, mentre que d'altres tan sols s'aturen un moment i passen de llarg.

Quan l'enlluernador sol, que ha fet del dia dels difunts un dia més de platja que de cementiri, desapareix per darrere de les muntanyes, llavors les portes del camp sant es tanquen i deixen descansar als difunts els quals ixen de les seues tombes per torcar-se la suor acumulada en un dia tan calorós.

3a Temporada. Relat 6

La mort és una senyora amb el rostre tapat i tota vestida de negre que carregada amb una dalla sempre està preparada per emportar-se a algú o altre cap al seu territori. No té en compte cap virtut ni cap defecte. Així es pot emportar un guapo, un lleig, un alt, un baixet, un gros o un prim. Tampoc mira l'edat i, per sort, tampoc mira els diners que tenen en els comptes bancaris. Per la qual cosa no es pot subornar ni es poc comprar.

No fa mai vacances i sempre està amanida per portar a terme la seua feina. És una treballadora incansable i insaciable que no distingeix ni l'estiu ni l'hivern.

Quan les campanes del poble toquen a morts ella somriu sota la espesa capa que li cobreix el rostre. Ha fet una altra captura.

Per tant no ens hem de preocupar massa si fa temps que no la veiem, ja que és possible que estiga de feina en algun altre indret, però el que és segur és que en un moment o altre tornarà a aparèixer.

Ella és com les formigues que de sobte apareixen pel nostre banc de la cuina sense saber d'on venen i on van. Sempre apareix quan menys se la demana i no sabem mai d'on ve ni cap on va, però el que és segur és que el dia menys pensat apareixerà i se'ns endurà, on?. Qui ho sap, llavors seria molt fàcil.

Per veure que no en té mai prou sols ens hem d'apropar al cementiri i veure com amb els anys ha anat omplint-se de gom a gom i hi ha de molts tipus, joves, vells, homes, dones, xiquets, avis, tots capturats per ella.

No podem fer res per evitar-la, per la qual cosa ens hem d'acostumar a la seua misteriosa presència. A més no hem de descuidar al seu principal aliat que és el rellotge. Aquest ens va restant temps i cada vegada estem més a prop de trobar-nos-la de cara.

Però mentre no ens vinga a buscar hem de gaudir del que tenim i del que fem... I és que un filòsof deia que cada dia que passa estarem pitjor, llavors aprofitem mentre la dona misteriosa no aparega per una cantonada.