Total de visualitzacions de pàgina:

divendres, 23 de març del 2012

Relats curts XL


Anaven a celebrar un aniversari a casa d'Enric. Complia 20 anys i havia convidat a la resta d'amics a un sopar. Cadascú es portaria un entrepà i ell els trauria la beguda i alguna cosa per picar.

A les nou de la nit varen començar a sopar i poc a poc va anar fent efecte l'alcohol que havien comprat, així les rialles i les bromes varen anar amenitzant la nit.

Les previsions meteorològiques havien anunciat que seria una nit d'hivern desagradable amb tempestes i aiguats. De sobte, al mirar per la finestra varen vore que havia començat a llampegar i tronar com si anara a acabar-se el món, llavors varen buscar un ciri per si de cas se'n anava la llum.

La tertúlia va avançar en un altra direcció, introduint a la conversa historietes de misteri i terror. Allò sempre era un tema recurrent per ells, però com que la nit i la cervesa acompanyaven encara gaudien més.

Finalment el llum es va apagar i varen encendre un ciri que havien fet en dos trossos per il·luminar la taula. L'efecte del llum del ciri feia que les ombres de la paret hagueren cobrat vida, doblegant-se sota la banda sonora que emetia la tempesta.

Les cares havien canviat la seva fesomia i havien passat a tenir un color groc com si la barreja de carn i de cera hagués modelat els rostres.

Un dels assistents va proposar anar a tocar la porta del cementiri. Suggeriment que fou acceptat. Evidentment l'ajuda de l'alcohol invitava a acceptar el repte.

Quan varen eixir de casa tan a penes es veia el carrer. Encara no havia tornat el corrent elèctric i eren les llums artificials de les cases, els que es projectaven al carrer obtenint una mica de llum per orientar-se. Quan varen anar cap al camí que donava al cementiri, es van adonar que el llum que tenien a dintre del poble ja no romania als afores. Però no era moment de tornar enrere i varen continuar pel camí. Ningú volia ser un covard.

Havia deixat de ploure i sols quedava la resta de la tempesta amb trons i llamps, els quals deixaven veure el camí durant la seva breu estona de vida.

Quan varen arribar a la porta van decidir fer tres tocs i marxar. No era el moment de tornar-se'n enrere, ara tocava ser valent. Encara que a més d'un el cor se li'n eixia per la boca.

Només varen tocar la porta per primer cop es va sentir una veu que va dir: “On aneu?”. Llavors varen eixir corrents desbocats atrapats pel pànic, sense parar fins arribar a casa. Mai varen saber si la veu va ser real o se l'havien imaginada.

divendres, 16 de març del 2012

Relats curts XXXIX


Vicent i Andrea havien nascut en un poble menut a l'interior de Castelló. Es coneixien tota la vida, havien anat junts a escola, havien compartit amics, jocs i moments de felicitat. Però cadascú havia seguit camins separats. Ella va anar a la ciutat a estudiar i ell es va quedar al poble treballant les terres que havia heretat del seu pare.

A ell no li agradava la ciutat, deia que allí tot s'havia deshumanitzat, que no es creia en les persones i que sols hi havia materialisme. En canvi al poble sempre hi havia un tracte més directe entre la gent, tothom s'ajudava i semblaven una gran família.

A pesar de totes aquestes diferències l'amor continuava entre ells, així que cada cap de setmana Andrea pujava al poble i eixien a caminar per la muntanya, esmorzaven entre els sembrats i s'acaronaven mirant el cel. Ni la distància, ni la manera de viure havia aconseguit acabar amb la relació.

Quan Andrea va acabar els estudis es va posar a treballar en una empresa de la ciutat. Aquesta li absorbia el temps durant tot el dia i sols podien parlar per les nits. Ella amb el telèfon mòbil i ell amb el fixe de casa. No en tenia un altre.

Però finalment varen decidir casar-se i continuar veient-se els caps de setmana. Es varen fer una casa a les afores del poble on l'únic soroll que els molestava era el dels gossos de Vicent i els estornells que cantaven al matí.

Fins que va arribar un dia que ella es va cansar de la feina a l'empresa i de la vida en la ciutat. Aquesta era la millor notícia que havia rebut Vicent en tota la seva vida i es va sentir l'home més feliç de la terra.

Vivien aïllats, ella es dedicava a les feines de casa, ell anava sempre amb la bicicleta, no tenia cotxe, a treballar i per les nits, sempre sense presa, es feien un cafè a la terrassa de la casa contemplant les estrelles i imaginant una vida junts sense que el rellotge els marcara el ritme vital.

Llavors Andrea va caure malalta i la varen ingressar a l'hospital de la ciutat. Li varen diagnosticar un càncer i el món els va caure a sobre. Allò els havia destrossat la vida. Però l'amor podia més que la malaltia i ella va decidir romandre al poble i fer-se els tractaments fora de l'hospital, cosa que els metges no aprovaven, però ella així ho havia decidit. Volia passar tot el temps que li quedava amb l'amor de la seva vida.

Passats uns mesos Andrea va morir i Vicent es va plantejar que sense ella la vida no tenia sentit. Volia trencar amb tot, deixar de costat tot el que li recordava a ella. Llavors va decidir cremar la casa amb el cos d'Andrea dins. Així ho va fer, va enterrar tots els records, va agafar la bicicleta amb una bossa amb una mica de roba i els pocs diners que tenia i se'n va anar mentre les flames s'apoderaven de la llar en la que soterrava els millors anys de la seva vida.

divendres, 9 de març del 2012

Relats curts XXXVIII


Era la primera vegada que pujava en avió. Des de que sabia que havia de fer el viatge gairebé no havia pogut dormir pensant en el vol, perquè tenia pànic a volar. Però ara no tenia més remei que embarcar-se en un viatge que el portaria a un encontre que canviaria la seva vida.

Sempre havia dit que no agafaria mai un avió, que preferia anar amb cotxe fins a l'altra punta de món, i també deia, encara que de broma que si havia de creuar l'oceà preferia fer-ho nadant que per l'aire.

Es va presentar dues hores abans a la terminal. Encara que el trajecte no era llarg portava una farmaciola plena de pastilles pel que poguera passar, tenia por del seu propi cos, perquè les dues hores que estaria a dintre d'aquella caixa de llauna li semblarien una eternitat. Preferia no pensar, però no s'ho podia treure del cap.

Va anar als lavabos de la terminal i es va prendre un parell de tranquil·litzants fent un glop d'aigua de l'aixeta, i sense deixar la xicoteta maleta que portava va eixir a fumar. No l'importava que estiguera plovent i va empalmar tres cigarretes de manera continuada. Va deixar la burilla de l'última cigarreta dins del cendrer i va tornar a la terminal. Es va mirar el rellotge i va pensar que ja quedava menys. Llavors es va adonar de que les pastilles que s'havia pres ja començaven a fer-li efecte. Començava a entrar-li una modorra que el feia badallar i li afectava a la mobilitat de les cames i els braços, els quals li pesaven un quintar. Pensava que segurament amb una pastilla hi haguera hagut suficient per tranquil·litzar-lo, però ara ja estava fet.

Va embarcar en l'avió sota la influència dels fàrmacs, va seure en el seient corresponent i va esperar que l'avió s'enlairara. No li va donar temps a sentir pànic ja que quan l'aparell agafava la màxima elevació es va quedar adormit. Va tindre un so reparador, es notava que les pastilles havien fet la seva feina. Somiava amb núvols esponjosos, estels enlluernadores i pluges de colors.

De sobte va notar una mà que li colpejava la cara i es va despertar amb un bot. No sabia on estava, ni que passava i quan es va trobar la cara de l'hostessa davant d'ell se la va mirar com si fora una ànima del purgatori. Ella va somriure i li va dir que es despertara, que ja havien arribat al seu destí.

Va baixar de l'avió, va agafar les maletes i se'n va anar cap a la terminal d'arribada. Quan va creuar les portes de vidre que donaven accés a l'eixida va veure que allí estava ella esperant-lo. Va soltar tot el que duia a les mans i va córrer al seu encontre. Ella el va esperar amb els braços oberts. Es varen abraçar i es varen fondre en un llarg bes d'amor.

divendres, 2 de març del 2012

Relats curts XXXVII


Després de passada la guerra s'havia creat una divisió entre rics i pobres. Els rics eren tots els que pertanyien al bàndol guanyador, mentre que els pobres eren els derrotats. A més de tot això, els rics eren propietaris de camps amb plena producció agrícola que els comportaven uns beneficis, i els pobres treballaven terres àrides en les que plantaven aliments de primera necessitat per no morir-se de fam.

La relació entre rics i pobres era de cortesia, encara que els rics sempre miraven per damunt del muscle als pobres. A més aquests eren els que treballaven les terres dels més rics per quatre cèntims.

Estava clar que hi havia dues classes ben diferenciades així que tothom s'havia acostumat a viure d'aquesta manera. Excepte Miquel, de família pobra, el qual es trobava de manera fugaç amb Rosa que pertanyia a una de les famílies més adinerades del poble.

Aquell romanç que va començar de manera amigable va anar convertint-se en un amor apassionat per part dels dos. Quedaven cada cap de setmana per veure's sense que ho saberen els pares d'ella, a més quan eren festes aprofitaven la multitud per fer-se una subtil carícia o per agafar-se de la mà.

Tenien clar que el seu amor era quelcom impossible, perquè els pares d'ella no aprovarien mai de la vida, que Rosa es casara amb aquell home treballador del camp i amb pocs recursos. Aquell home, segons la família d'ella, seria incapaç de fer-la feliç i de donar-li tot el que la seva filla, se'ns dubte es mereixia.

Com que el matrimoni entre els dos era quelcom impossible ella li va dir que seria millor deixar-ho, ja que això no tenia futur. Ell no volia renunciar al seu amor, però finalment ella va anar abandonant-lo de mica en mica. Miquel va tardar molt en acceptar-ho però va veure que no hi havia res a fer i es va resignar al trencament.

Després de molts anys, quan ja havien complit tots dos els cinquanta, es varen retrobar pel carrer, però aquesta vegada no va ser sols una salutació ja que Rosa es va aturar i li va dir que volia parlar amb ell. Era la primera vegada en que parlaven després de moltissims anys i ella li va demanar una cita en un bar un diumenge per la vesprada.

Ell va anar mudat amb la seva millor roba i ella es va presentar tan elegant com sempre. A pesar de que havien passat molts anys cap dels dos s'havia casat, però a diferència del passat Rosa vivia sola ja que els seus pares havien mort.

Ella va demanar un cafè i ell un tallat. Varen començar a parlar del temps que feia que no compartien un espai comú fins que Rosa li va dir que ella no l'havia oblidat i que encara l'estimava. Miquel es va quedar fet de pedra. Ell no havia tornat a estimar cap dona com ella i l'amor continuava present en la seva ànima. No va poder deixar que una llàgrima li relliscara per la galta, llavors ell li va dir que volia passar la resta de la seva vida al seu costat.