Total de visualitzacions de pàgina:

dissabte, 30 de desembre de 2017

LES ERRADES

S’acostuma a dir (amb tota la raó) que la vida no té volta enrere, i així és. Hui, escoltant un programa de ràdio per la plataforma IVOOX, una aplicació en la qual es poden escoltar programes a la carta de qualsevol país, estil i categoria, m’he quedat amb una frase que ha pronunciat el presentador d’un programa musical. La frase en qüestió era la següent (o més o menys, tampoc cal ser exactes): LA VIDA ÉS UNA OBRA DE TEATRE QUE NO PERMET ASSAJOS.
He estat recapacitant sobre el significat de la frase i, la veritat, és que és molt encertada. Ací al poble (i en altres del voltant també) existeix una mena de reflexió que fa referència al temps passat i la possibilitat de tornar a ell i, després d’esmentar-la, quasi sempre afegim que EL PASSAT, PASSAT.
Totes dues asseveracions van, pràcticament, en el mateix sentit, és a dir, mentre la primera ens diu que la vida no té marxa enrere, la segona ens obre la porta a un retorn, però mai oblidant el que hem viscut, és a dir que les experiències es mantinguen en el nostre subconscient.
Totes aquestes frases fetes, reflexions, etc. venen a demostrar que ens equivoquem moltíssimes vegades durant totes les dies de l’any. Això el que ens recorda és que som éssers humans, que fem errades inconscientment o per falta de coneixement o experiència i, bàsicament, que cap de nosaltres és perfecte.
Cap persona pot considerar-se perfecta per molts diners, amics o poder que tinga perquè sempre viurà pendent d’una errada, la qual pot ser fatal.
Imagineu-vos que esteu immersos en una obra de teatre i extrapoleu aquesta al gran escenari que és la vida. Mentre que en la primera l’apuntador ens va guiant pel camí adequat i ens dona l’opció de fer una rectificació o una repetició, en la vida no és així. El gran escenari en el qual ens trobem cada dia tots els éssers vius no permet tot això, en ell no tenim apuntador, no hi ha volta enrere, no hi ha marge per l’equivocació i les repeticions no es poden produir. Per la qual cosa, cal tindre en compte que vivim pendents d’una errada i que res no és per sempre, no és definitiu.
Si aconseguim imaginar-nos aquest escenari, si assolim que el que hui està dalt demà pot estar baix i que les errades no tenen marxa enrere, segurament, tindrem més en compte als que ens envolten, ens adonarem que no som únics ni imprescindibles i que en aquesta mena de teatre en el que ens trobem val la pena pensar abans d’actuar perquè els assajos no existeixen.

 Si en 2017 hem comés errades, aquestes ja no tenen solució, simplement, aprofitar i que en el nou any no es tornen a produir.

dissabte, 26 d’agost de 2017

Acte cementeri 75 Aniversari de Sant Xotxim LA VILAVELLA


75 ANIVERSARI


FESTES DE SANT XOTXIM
En primer lloc voldria agrair a la comissió del setanta-cinc aniversari, als clavaris d’enguany, a la comissió de Sant Xotxim, a la de Santa Anna, a les diferents penyes de barri i a tots els que heu fet possible la celebració d'aquest acte.
Quan la comissió del setanta-cinc aniversari es va posar en contacte amb mi per tal de portar a terme un acte tan emblemàtic i tan emotiu com el que participem hui, vaig sentir una gran responsabilitat, perquè encara que una persona estiga acostumada a realitzar xarrades o a escriure al voltant de diferents fets o esdeveniments, res és comparable al que ens reuneix ací, ja que parlem d’una festivitat històrica que porta celebrant-se durant setanta-cinc anys.
Perquè per a una persona que ha nascut al carrer Sant Xotxim (concretament al número 9), que ha vist el desenvolupament de les seves festes, que ha participat en elles i que, junt els seus familiars i veïns, la coneix des del dia que va vindre al món, la responsabilitat davant de tots vostès encara és més gran.
De sobte, quan em pose a escriure aquestes línies, imagine a una persona que per primera vegada s'arrima al nostre barri, Què pensaria que fem?, Què celebrem? Quin significat tenen estos actes? I, Perquè ho vivim amb tanta passió?. Aleshores, la resposta seria molt fàcil i la podríem definir de la següent manera: «Són les festes del Barri de Sant Xotxim, del nostre barri, i som xotximeros».
Amb el qualificatiu de xotximeros i xotximeres queda tot dit. Aquesta paraula té un significat especial, que encara que per a molta gent no significa res, significa tantes coses... Perquè per als xotximeros, ser xotximero és una passió, una manera de viure, un sentiment, una devoció i un goig. És l'olor de la pólvora cremada, el soroll d'una porta metàl·lica que dona pas a un animal que remou la sorra del carrer, són uns gojos cantats amb llàgrimes als ulls, és un treball de tot un any preparant deu dies de festa i tradicions i, també són, uns menjars de germanor sota la canícula dels darrers dies del mes d'agost.
Perquè les festes de Sant Xotxim, tal com diu la cançó, són deu dies que sense parar es celebren amb molt il·lusió, però darrere hi ha un treball sord i invisible que no para ni els dissabtes ni els diumenges. Un treball fet per persones que no reben res a canvi i que ho fan per un sentiment, en definitiva, perquè els neix del cor.
Aquesta passió xotximera no seria la mateixa si els veïns del seu barri no s'hagueren encabotat en mantindre una festa que ara compleix setanta-cinc anys. Cal recordar que molts d'aquells que, en els seus inicis, ho varen fer possible es varen deixar la pell i, moltes vegades, van haver de badallar per poder engalanar un dosser o per poder anar a portar un bou.
Els primers xotximeros, que hui recordem ací en el cementeri, varen encetar unes festes que ens han portat des d'aleshores fins els nostres dies, i ho varen fer en una època dura, molt dura, on en cap casa sobrava res, en un poble on els carrers i els edificis encara estaven destrossats per un conflicte bèl·lic que va afectar a tota una generació, però tot això no va impedir que amb pocs mitjans, amb pocs diners, patint molta fam, però amb molta il·lusió, posaren la primera pedra per donar forma a unes festes de les que ja celebrem els seus setanta-cinc anys.
I si aquelles primeres persones que varen instaurar la festa de Sant Xotxim, amb totes les seves dificultats, varen ser capaços de portar-les endavant, no hi ha excusa possible per a que aquesta tradició es perda. Per la qual cosa, ens trobem amb la necessitat i l'obligació de continuar portant a terme les festes de Sant Xotxim. Per que els nostres avantpassats ho mereixen, perquè ara els honorem i els recordem. Ells, que ens observen des de dalt, són els veritables responsables de que nosaltres estiguem celebrant este esdeveniment. I per això venim a visitar-los i a agrair-los tot el que varen fer la festa.
Però les festes, com totes les coses de la vida, han evolucionat. La vida, la societat i els éssers humans estem en evolució constant, i aquesta evolució ha fet que els actes canvien però que no perden la seva essència.
Així, quan algunes coses acaben, com ara les dames i les regines o les grans actuacions de cantants de renom, no podem considerar-ho com un fracàs. Són fruït de l'evolució social i cultural i alguns dels actes que en un moment donat estaven de moda ara ja no ho estan, perquè el més important és que la festa evolucione, que canvie i es reinvente, però, en definitiva, que es mantinga viva. I això depèn de tots vosaltres. I estic segur que d'ací setanta-cinc anys més, uns altres xotximeros estaran ací, on estem nosaltres ara, i continuaran amb la nostra tradició.
Perquè per a un xotximero hi ha coses que sempre es mantenen en la retina dels seus ulls. Així, no és fàcil oblidar la caravana de llum, soroll, càntics i festa que recorre, com si fora una serp, els carrers de La Vilavella fins al Barranc el dia del començament de les festes (l’entrà). Com tampoc es poden oblidar els rostres expectants, tensos i durs quan les banyes del primer bou guaiten sota els raigs del sol de l'agost per la porta dels torils, ni els sopars i esmorzars de germanor barrejats de converses al voltant de les festes, o de l’acompanyament a casa dels clavaris, i com no del dia de Sant Xotxim (el dia Gran), on el patró amb el seu rostre impertèrrit, però agraït, avança des de l'inici del carrer Barranc, acompanyat dels ciris fumejants i plorosos de cera, per visitar una vegada a l'any el nostre barri. Este es converteix en el moment de màxim esplendor de la festa, el dia en que tots ixen al carrer o bé a acompanyar-lo, o bé a admirar-lo. És el moment on es desfermen les passions, on es canten els gojos a Sant Xotxim, on les llàgrimes dels xotximeros i xotximeres regalimen per les galtes, on tothom s'empara al sant i quan la devoció supera els límits imaginables. Ell, Sant Xotxim, damunt dels muscles dels portadors, amb un esforç increïble per aguantar el pes i el calor, camina lentament, a casa del clavari on tothom l'espera i, ell, agraeix, amb sinceritat, el sentiment apassionat dels xotximeros. És quan tothom pensa, Sant Xotxim quins ullets fas...
I torne al principi... Què és ser xotximero, doncs tot això que amb unes línies i amb la major de les il·lusions he volgut plasmar en este escrit. Perquè, voleu que us diga la veritat? Ser xotximero no és una cosa que es puga vore, ni que es puga tocar el ser xotximero es porta dins, està en els nostres cors i en les nostres ànimes. Però, que també continua present en els que varen fer que esta festa passara a la immortalitat, que siga l’enveja de tots, i que continue viva entre nosaltres. Però això cal recordar els nostres difunts, agrair-los, admirar-los i no oblidar-los.
I ara ben fort per a que aquest crit el senta tot el món (fins i tot els que ens han deixat, que ara recordem i que ens estan observant des del cel)
VISCA SANT XOTXIM!!!!!


 La Vilavella a 25 d'agost de 2017

dilluns, 22 de maig de 2017

La tarongina

A la nostra comarca un dels conreus més importants de la història ha estat el dels cítrics i, més concretament, el de les taronges. Així, des de que tinc ús de raó recorde com la vida es desenvolupava al voltant d’aquesta fruita. Aleshores les èpoques quedaven, clarament, marcades per aquesta mena d’etern retorn format per la preparació dels camps, la recol·lecció dels fruits i, finalment, el pagament del producte. Tot aquest procés funcionava com una màquina ben greixada que operava, perfectament, any rere any.
Però, aquesta màquina ha fet fallida i no es posa ningú d’acord on s’ha produït, que és el que ha deixat de funcionar i, el més important, quina és la solució. Així, com si d’una d’eixes operacions que veiem en els programes de televisió on un munt de metges debaten en un quiròfan al costat d’un malalt, molts són els que al voltant d’una taula de debat donen opinions, raons i solucions (totes ben intencionades) sense que s’albire una solució, ni real, ni a curt termini, al problema.
Malgrat aquests problemes, els camps, aliens a tota aquesta problemàtica, continuen amb la seua vida i, molts dels que han tingut la sort de sobreviure a la dictadura econòmica, al taulell o a les penúries dels propietaris, continuen amb el cicle vital. Aquell que ja ens havien ensenyat fa milers d’anys els egipcis.
D’aquesta manera, quan arriba el bon temps, ja podem vore la simbiosi que formen els animals i els vegetals. Les abelles, els ocells, els insectes i els rosegadors acompanyen en el seu procés de creixement el taronger. Ell, va traient branques i fulles renovades sota el sol que ja s’ha imposat al fred de l’hivern. Comencen a aparéixer les primeres flors de tarongina, sempre assetjades per les abelles, i la flaire ja s’ensuma des de qualsevol racó del nostre territori. Aquesta flaire ens recorda que el taronger continua viu i que està preparat per la darrera tasca, la qual serà, l’explosió de color en forma de fruit per a que, aquest, siga recollit. Acabant, d’aquesta manera, el procés encetat l’anterior hivern.
Els que ens hem criat al voltant d’aquests camps no els donem importància però ells han estat al nostre costat des de la nostra infantesa. Ells han sigut testimonis de les primeres correries infantils, ens han donat acolliment sota les seues branques, ens han donat ombra quan anàvem a berenar a pasqua amb els amics, ens han deixat veure els nius on acollien les cries de cadernera o verderol i, també, han aixoplugat molts besos primerencs i furtius.
Encara podem comprovar com, en alguns pobles, els visitants passegen pels camins envoltats de tarongers, com proven el fruit i com l’aprecien i com ensumen la flaire que desprenen els arbres.
Aquesta flaire recorda molts dels perfums que s’utilitzaven a París a finals del segle XIX on s’utilitzava la pell de la mandarina per tal de posar-la a la solapa de la jaqueta essent utilitzada com a perfum.

 No, a nosaltres no ens cal aquesta corfa de taronja. Nosaltres tenim aquest perfum permanentment que ens recorda que estem envoltats de tarongers. Un perfum al que no li donem importància i que sols ens recordem d’ell quan no el tenim. En definitiva, un perfum que ens ha acompanyat tota la vida i que no hauríem de deixar que desaparegués. Si ell desapareix haurem perdut una part de la nostra essència.

diumenge, 24 de juliol de 2016

EL COR

EL COR
No se si 50 anys són mots o pocs. La sensació temporal és una cosa personal de cadascuna de les persones, però el que si és cert és que després de tants anys han passat moltes coses. Des de la llunyania, com si fóra ahir, encara recordem els jocs del carrer, aquell sabor de la llet acabada d'encetar a l'hora d'esmorzar, la flaire de fusta vella dels antics pupitres sense evolucionar amb el temps i les mirades furtives buscant les primeres carícies.
Si, són 50 anys. Temps suficient per celebrar una estupenda diada i també pel record de molts que han quedat en el camí. És llei de vida però, aquests, encara presents en els nostres records, escolten els sons, les paraules i el calor dels que encara els recordem (i els recordarem).
Aquests anys ens han fet madurar, el cor (moltes vegades més que el cervell) ens ha portat de la mà, perquè una altra cosa no, però en aquesta colla de gent el cor és molt gran i si les coses es fan amb il·lusió, de vegades, tampoc cal el cervell.
Ahir ens varem deixar portar pels carrers de la nostra infantesa, per tots els cantons on la nostra joventut gaudia d'un temps, d'uns espais i d'un poble fet a la nostra mesura (semblava que aquest temps no passaria mai...). I ens varem deixar anar des dels primers acords que sorgien de les veus serioses barrejades amb els sons d'una guitarra i una harmònica marcades pel sentiment, per la companyia, la conversa i el plaer de compartir taula i paraula i per un tren que ens portava cap a un infinit ple de projectes, de somnis de joventut i de records.
Ja a trenc d'alba, els balls, uns arcs que molts de nosaltres teníem oblidats. els micròfons agafats amb força i passió, les cançons cantades amb sentiment i eixos records de joventut s'aferraven a un dia inoblidable que ningú volia que tinguera fi. Però el temps passa i en el record sempre quedaran dies com aquest (i com els anteriors) on en aquesta paret de pedra desigual anomenada «La Cantera», que ens ha vigilat de manera silenciosa durant tants anys, encara ressonen les darreres notes musicals del dia, les veus atrevides de cançons que ens han acompanyat al llarg de les nostres vides i on, de ben segur, alguns dels absents, observaven i cantaven allò que de les nostres goles eixia.

 Els records sempre queden, però queda alguna cosa millor que neix dels nostres cors,i no és altra que «L'amistat».

divendres, 27 de maig de 2016

5a Temporada. Relat 8

Des de que tenim ús de raó escoltem parlar als més majors d'un fet que sembla inevitable, que és la mort. Ara apareixen científics i investigadors que diuen que arribarà el dia en que no ens morirem. No se si això serà possible o no, però aquells que ho manifesten ho asseveren amb un convenciment que sembla que tenen raó.
Tampoc tinc ni idea si morim o no morim. Sols se que quan una persona ¿mor? desapareix de les nostres vides i no la tornem a veure més. Aleshores tothom sembla estar d'acord en que aquesta mort és un viatge sense retorn. Una mena de viatge amb bitllet d'anada però no de tornada.
Recorde aquelles persones que vivien en un lloc molt llunyà. Llunyà d'on?. Segons com es mire o des d'on es mire els llocs estan allunyats o propers... Però sí, aquella família vivia allunyada del cor de la moda, del plaer, de la bonança, de les anomenades milles d'or i del poder econòmic.
No tenien present ni futur, sols els quedava el passat, i aquest era tan dolent que no tenien ganes, ni volien recordar-lo. Era un passat ple de fam, de set i de vida. Havien conviscut amb el soroll de les bombes, dels trets de metralletes i de pols dels edificis enderrocats.
No coneixien casa, ni xalet com els del primer món. Sols coneixien misèria, pedra trencada, pols i rajoles desfetes. No recordaven cap nit en que hagueren pogut dormir sense que res els despertara. No coneixien el que era menjar asseguts amb cadires en una taula. Per no parlar de medecines, dutxes, lavabos, ni escoles.
No tenien res que perdre i varen decidir marxar «en busca d'una vida millor», però després de travessar fronteres, de pluges, de fred, de calor, de gana i de tristesa varen arribar a un punt on hi havia una mena de tap. Un lloc on més gent com ells es trobava amuntegada i no podia passar. Llavors la família va ser separada. Els pares varen ser retornats al seu país d'origen i els seus fills els exiliaren a un país del primer món. Havien estat separats i, possiblement, no es tornarien a veure mai més.
Havien perdut els seus fills i la família havia quedat destrossada. Si la mort és la desaparició dels éssers humans. La constatació de que a una persona no vas a veure-la més. Què havia passat amb aquestes persones que havien estat separades per sempre? Havien mort o estaven vives?. No seria una mort en vida?.

 Malauradament així hi ha moltes morts, però són menys importants que les sofertes pels que porten els carros del super ple de menjar de degustació, es passegen amb un descapotable o els que des del seus despatxos, amb vestit i corbata contemplen les llums de la ciutat quan s'adorm. 

divendres, 18 de març de 2016

5a Temporada. Relat 6

Algunes persones asseguren que han vist algun OVNI. Existeixen fotos, vídeos i tota mena d'enregistraments que, almenys, ens podrien fer creure que des d'un altre planeta o una altra galàxia venen a visitar-nos sense que sapiguem el motiu de la visita.
Els que manifesten que han tingut contacte amb aquests estranys diuen que venen en son de pau i que són persones molt més intel·ligents que nosaltres. Que tenen un poder mental molt desenvolupat i que es comuniquen en qualsevol llengua.
No pose en dubte que aquests éssers ens visiten i que observen tot el que fem els humans, però com que sempre he estat una mica incrèdul no m'acabe de creure tot el que envolta el moviment extraterrestre, encara que pense que no estem sols en un univers que no sabem on té ni l'origen ni el fi.
Però si fora veritat que aquest personatges venen de visita al nostre planeta m'agradaria poder parlar amb ells encara que fóra una xicoteta estona. No necessitaria massa temps però, ja que amb els homes i dones que habitem aquest planeta no hi ha solució possible, intentaria convèncer-los per a que ens pogueren ajudar. M'aprofitaria de la seua suposada intel·ligència, de l'avançada tecnologia i dels mitjans de que disposen per poder fer-los veure tot el que li estem fent al nostre planeta.
De ben segur que no entendrien que ens preocuparem més per destruir que per construir, que tota una raça es matara entre ella, que ens girarem d'esquena davant els problemes que afecten a la humanitat. No permetrien que aquests mandataris, elegits per tots nosaltres, aprovaren lleis que van en contra de la societat, que s'escudaren sota un parlament, unes lleis i unes mesures de seguretat que paguem entre tots els ciutadans. Tampoc li trobarien sentit a que en una manifestació esportiva o en una celebració isqueren milions de persones al carrer, mentre que davant de decisions injustes ens quedarem quiets a casa observant com una minoria es manifesta als carrers.
Crec, sincerament, que unes persones amb un nivell de sapiència tan elevat el que menys entendrien en aquests moments seria que deixarem abandonats uns refugiats que fugen de la guerra mentre que cap dels nostres mandataris faça res. No podrien suportar veure com moren de fam, de fred, o de malalties comunes unes persones que l'única culpa que tenen és la de patir unes dictadures cruels i uns països que miren cap a un altre costat. No hi ha dret a que ens oblidem dels refugiats, tampoc hi ha dret a que les institucions no facen res. És una vergonya per a una societat i per a tota una raça que s'autoproclama racional.

 Però, mentrestant, en un altre punt de la inhumana Unió Europea en un recinte amb més de cinquanta-mil persones s'escolten uns crits, però no criden per donar solució per als refugiats, criden perquè un xaval que guanya milions d'euros, amb el peu, ha posat una pilota dins d'una xarxa.