L'escola de poble, la de tota
la vida, a pesar dels anys encara romania sencera. Es trobava en un
lloc privilegiat des d'on es veia la mar i la muntanya. En les seues
aules continuava la flaire de romaní, tan característica, que
havien anat olorant de generació en generació. Les portes de fusta
vella ja tenien alguna escletxa per on els raig de llum guaitaven a
la pissarra plena de lletres i de números.
Els professors que havien
anat passant per l'escola havien patit les dificultats per donar
classe en una escola que havia millorat molt poc amb el pas dels
temps, així, encara què les cadires, la pissarra, les taules i les
prestatgeries havien sofert un canvi, aquest ja feia molts anys que
s'havia produït i els elements ja començaven a notar el desgast.
Per part dels governs
municipals tampoc havia hagut massa interès per adequar les
instal·lacions, ni motivar al professorat i l'alumnat per a què
l'escola no perdera mai la importància ni l'esplendor que havia de
tenir.
El pas dels anys l'havia
afectada sempre de manera negativa, així durant els anys en que al
poble tothom es guanyava les garrofes amb la collita de taronges, la
màxima prioritat dels alumnes, i també de les famílies, era
abandonar l'escola per incorporar-se al món laboral, un món laboral
que donava diners fàcils i que permetia viure acomodadament a tots
els veïns. La taronja impulsava el tren de la construcció, del
mercat del motor i del comerç local. Però, malauradament, tot
acaba, i allò va acabar.
Al poc temps va ser la
construcció la que va començar a despuntar. Els pisos, adossats,
xalets, poliesportius, centres d'oci i camps de futbol varen canviar
la fesomia del poble i al mateix temps d'una escola que ja estava
tocada de mort.
Llavors va ser quan
l'administració va veure la possibilitat de canviar l'escola de
poble. Allí ja no tenia sentit, els nous rics portaven als seus
fills a escoles privades i els que quedaven al poble anaven el mínim
temps possible per poder portar un altre jornal a casa.
Com sempre passa, la crisi va
arribar i va coincidir en el moment en que l'escola estava en perill
de tancament. Ja quedaven pocs xiquets, els mestres no volien
treballar en un destí on l'educació havia passat a segon terme i en
una escola que es moria de tristesa.
L'escola havia perdut la
llum, la vida i el somriure, fins i tot la flaire de romaní que
l'havia acompanyada tota la vida, però el govern actual no volia
perdre l'educació ni la cultura i es va plantejar la possibilitat
d'adoptar a famílies amb fills que s'empadronaren al poble i que
mantingueren l'escola. Un poble tan tancat, tan seu i tan poruc de
tot el que venia de fóra va haver de canviar el xip davant de la
desaparició de l'escola.
Això va fer que l'escola es
salvara amb les famílies immigrants que van vindre de fóra.
L'escola va tornar a somriure, els raigs de sol varen visitar als
xiquets que omplien de nou les aules i la flaire de romaní va tornar
a escodrinyar per les velles finestres.
Aquest immigrants havien
salvat el centre on s'impartia l'educació, la cultura i els valors
de les persones. Aquests sols eren éssers humans i ja no es
qüestionava ni el color ni els arrels, havien passat directament a
ser immigrants de primera, mentre que altres continuaven considerats
de segona.
