Relats curts XLIII

Després de molts anys compartint la vida necessitaven temps per ells, ja que això s'havia convertit en quelcom impossible per molts motius. Primer per què tenien molts deutes en el bancs ja que aquests els havien deixat els diners per construir la casa on vivien i decorar-la al seu gust. Després perquè havien decidit tindre fills, cosa que encara els va hipotecar més la vida.

Els fills els consumien tot el temps lliure que tenien. Sempre hi havia una cosa o altra, tennis, natació, futbol, teatre... Cada dia anaven de bòlid per poder acudir a tots els llocs. Però això no era tot, a més tenien les seves pròpies feines i les de la casa.

El temps passava molt ràpid i quan es varen adonar els fills ja anaven a l'institut. Llavors tampoc era un bon moment, perquè necessitaven una despesa extra per portar-los als estudis secundaris i encaminar-los cap als universitaris. Sempre hi havia una cosa o altra i mai tenies temps per ells dos. Semblava que vivien per la mateixa inèrcia del calendari, passaven dies, setmanes, mesos i envellien sense adonar-se'n

Però encara quedava una última etapa, i possiblement la més dura, aquesta era la universitat. Varen treure diners d'on no tenien per donar-los una carrera als seus fills. Semblava que a partir d'ara podien tindre els temps que tants anys portaven anhelant.

Els xiquets, així els anomenaven ja eren majors i ells sense adonar-se'n havien fet vint-i-cinc anys de matrimoni. Ara ja no hi havia excusa, la següent despesa econòmica, encara que humil, seria per ells.

Varen estar pensant on podien anar a passar una setmana. Semblava mentida, tenien tants llocs on volien haver anat durant tots aquests anys, que ara no acabaven de decidir-se on anar.

Finalment es varen decidir per fer un viatge a la Costa Brava, lloc on havien estat de solters amb una tenda de campanya després d'un llarg viatge amb un Renault quatre. Allí havien gaudit dels penya-segats de la costa, havien vist l'eixida del sol i havien sentit la fresca de la nit, abraçats formant un sol cos.

Així que varen anar de nou al mateix lloc, però aquesta vegada allotjats en un hotel situat dalt d'un penya-segat. Per la nit varen seure en la terrassa de l'habitació per contemplar la lluna plena enrogida del cel. Varen veure les estrelles i va arribar de nou la fresca acaronat-los el cos vint-i-cinc anys més vella. Igual que ells.

Relats curts XLII

No sé si són dues persones diferents, però almenys així es presenten davant dels nostres ulls. Si realment no ho són ho dissimulen molt bé, ja que tots pensem que una és diferent de l'altra. Jo personalment no ho veig així. Crec que les dues són iguals. Que són el mateix. No són com dos besson el quals es semblen, sinó que cadascun té la seva personalitat. Crec que ens confonen, ens enganyen i ens emboliquen. Volen actuar com dues personalitats diferenciades i fer-nos partícips de la seva dualitat, del bé i del mal. Però no ens podem deixar enganyar davant dos éssers que han fet una simbiosi i s'han convertit amb un sol element, tal com ho són el Doctor Jekill i Mister Hide o el Baron Ashler dels dibuixos de Mazinger Z.

Em referesc a la vida i la mort, dos elements a simple vista tan diferents però exquisidament compenetrats. Un ens ensenya el seu rostre amable i angelical, mentre que l'altre apareix en els somnis més onírics i foscos amb la seva dalla al muscle i la seva capa negra fins els peus.

Hem d'acostumar-nos tant a l'un com a l'altre o a la unió que formen els dos ja que de sobte, ens podem veure atrapats entre ells. Un ens abraça i ens acarona però amb l'altra mà ens deixa caure en l'abisme de les tenebres, quelcom que pot passar en unes dècimes de segon.

Cal estar preparat per afrontar aquests esdeveniments que se'ns presenten cada dia i a cada moment i lluitar per tal de desempallegar-nos de les seves urpes. No podem defallir en cap moment. Hem de ser forts i hem de lluitar contra el costat fosc que ens atrapa en molts moments de la nostra vida. Hem de ser valents per aferrar-nos a la part més amable d'aquesta dualitat i donar l'esquena a les puntades que ens pega la vida. Hem de ser forts quan les coses pinten malament i pensar que es pot vèncer a la cara oculta i fosca amb la capa negra i la dalla.

Mentre quede alguna cosa per aferrar-nos ho hem de fer. Sempre hi ha gent que ens espera en aquest costat, ja que malauradament no sabem que hi ha a l'altre. Per tant, encara que la lluita no és fàcil, s'ha de plantejar cada dia. Podrem perdre batalles però si tenim força, la guerra la podem guanyar.

Relats curts XLI

Àlex i Eva havien anat a l'escola junts, eren veïns i es coneixien des de que havien arribat al món, i a mesura que varen passar els anys varen augmentar la seva relació fins a arribar a fer-se nuvis.
Tot va començar amb un bes sota la lluna, una nit on les estrelles del cel els estaven observant. Havien pujat al terrat, ella amb l'excusa de recollir la roba i ell amb la de buscar uns papers en un quarto traster que hi havia al terrat. Ho havien planejat així, havien quedat en una hora concreta i es varen trobar sota la llum de la lluna.
Feia molt de temps que ho desitjaven i es varen fer un bes llarg i profund. Un bes amb sabor d'amor, de desig i de plaer. Un bes furtiu que es varen fer mentre cadascú estava en el seu terrat separats per un mur de formigó.
Àlex no havia volgut continuar amb els estudis i s'havia dedicat a treballar en el magatzem de fruita de la família, mentre que Eva havia continuat amb els estudis universitaris. En quatre anys ja els havia acabat i llavors era el moment de decidir que volia fer en la vida. Va estar buscant feina en totes les empreses de la zona. No va tindre èxit i quan va acabar l'estiu es va plantejar acceptar qualsevol oferta de treball vinguera d'on vinguera.
A finals d'estiu una empresa ubicada en Londres es va posar en contacte amb ella per tal d'oferir-li una feina. La feina li agradava molt ja que era un treball basat en els estudis que havia cursat en la universitat, i a més li oferien un bon sou. Finalment la va acceptar sense dir-li-ho a Àlex.
No sabia com dir-li la notícia ni com s'ho agafaria, però un dia que estaven abraçats en el cotxe sota una pluja intensa li ho va dir. Ell s'ho va prendre malament i es va enfadar. Li va dir que ell no s'haguera separat mai d'ella, que l'estimava molt i que es pensava que l'amor que es professaven era el més important.
A Eva li quedaven tres dies per anar a Londres i ell no donava cap senyal de vida. Eva estava molt amoïnada però era quelcom que havia desitjat tota la vida i no podia desaprofitar l'oportunitat.
El dia de marxar se'n va anar a l'aeroport sense saber res d'Àlex. Va estar esperant una hora a que donaren l'ordre d'embarcar, estava cap-cota, amb les llàgrimes que li relliscaven per la punta del nas. Quan de sobte, va sentir algú que la cridava, va aixecar el cap i va veure a Àlex dret al seu costat amb una maleta. Li va dir breument “He decidit continuar la resta de la meva vida amb tu”. Es varen fondre en una abraçada i varen marxar abraçats en la butaca de l'avió.