4a Temporada. Relat 7

Els olors sempre van associats als records, encara que, de vegades, aquests també porten de la mà altres elements com podrien ser: persones, successos o sorolls. De fet és molt fàcil associar, o almenys a mi m'ho sembla, l'olor de la llenya cremada a les xemeneies que deixa una flaire dolça en els carrers adormits dels pobles, el de la tarongina quan els tarongers que formen una manta verda a la plana floreixen tots de cop o l'olor dolç dels cotons amb sucre de les fires hivernals on passegem els abrics amb el coll aixecat per no refredar-nos el bescoll.

Així cadascun d'aquests olors ens transporta a una època diferent de la nostra vida, a un espai de plaer i d'emocions, a dies de somriures i de llàgrimes, a records dels primers besos furtius o als primers amors que s'escapaven en el temps mentre la darrera carícia encara flotava en l'espai.

Aquests olors han dividit el temps i, de vegades, podem col·locar cadascun d'ells en moment de la nostra vida on el record encara perdura.

És evident que cadascú de nosaltres els classifica d'una manera diferent, cosa que fa que hi haja tantes classificacions com persones en el món. Uns recorden a la infantesa altres a l'estiu, altres a la calor i d'altres a les velles escoles, però hi ha que sempre són comuns a moltes generacions.

 Podria dir sense equivocar-me massa, o si, que l'olor dels pupitres vells de fusta ens recorden a les escoles a les que anàvem de menuts, tan fredes, tan buides però tan animades. Que un dels olors que més viatjava per les casetes de les marjals eren, al mateix temps i a diferents hores, la de la llenya per preparar la paella, la de la mateixa paella acabada i la del meló d'Alger (res de gelat i de cafè poc). O l'olor barrejada a les fires, acompanyada del fred, de les castanyes torrades, dels torrons que anunciaven la vinguda dels nadals i dels cocos acabats d'encetar presentats amb una safata de metall amb un pal clavat amb el preu. Tot això amb les veus que ressonaven ja allunyades del venedor de fruïts secs que es passejava per les barreres els dies de bou o dels cotxes de xoc que sempre ens acompanyaven amb els èxits musicals de la temporada.  

4a Temporada. Relat 6

En l'època en que vivim, com totes les coses, les males notícies també apareixen de manera telemàtica. Així, mentre Dolors estava a casa mirant un programa de televisió d'aquells en els que amants, ex-amants, separats, mal casats o personatges en busca de notorietat es tiren els trastos al cap mentre paren la mà per endur-se els diners, el telèfon mòbil sonava i mostrava a la pantalla un número que apareixia com a "ocult".

La notícia la va deixar atordida, sense saber que fer ni com reaccionar. No sabia a qui avisar. Fins que passats uns cinc minuts, que a ella li varen semblar dues hores, va telefonar a la seua cunyada i li va transmetre la notícia: "el teu germà ha tingut un accident amb el cotxe i ha mort". Li va dir el seu germà. No es va atrevir a pronunciar la frase que haguera sigut més addient "el meu marit ha mort en un accident".

Va agafar el cotxe i va anar a l'hospital. Havia de fer el reconeixement del cadàver. Ho va fer sota la influència dels tranquil·litzants que s'havia pres abans d'eixir de casa. I aquesta dependència la va mantenir durant els tres dies que van durar els tràmits de l'autòpsia, els papers del centre hospitalari, l'ajuntament i el jutjat.

Una vegada tot arreglat amb l'urna amb les cendres a sobre del moble de menjador, es va recloure a casa.

No havien tingut fills, havien sigut feliços els anys de festeig i els que després havien viscut junts. Ella s'havia acostumat tant a ell que no feia res per iniciativa pròpia. No havia treballat perquè amb l'empresa de l'home tenien diners per viure acomodadament. No s'havia preocupat mai per saber els diners que tenien perquè en tenia suficients per anar totes les setmanes a comprar a les millors botigues, a la perruqueria, al gimnàs i a un centre de bellesa.

Ara se'n havia anat tot en orris. La vida ja no tenia sentit. Tenia molts diners, però no tenia ganes de viure. Tot això la va portar a un intent de suïcidi que la va tindre ingressada amb tractament psicològic durant tres mesos. Fins que va eixir de l'hospital donada d'alta.

Aquell dia, en eixir de l'hospital psiquiàtric, es va quedar a la porta contemplant els carrers plens de gent i el sol que lluïa brillant en un cel primaverenc que invitava a la vida. Llavors va demanar un taxi. El taxista li va preguntar on anaven i després de dubtar durant uns segon li va dir que al centre comercial. Necessitava una altra oportunitat.

4a Temporada. Relat 5

Els records no s'acaben mai, aquests, immòbils, sempre estan en la memòria. Alguns els utilitzem perquè són els que més plaer ens han donat, mentre que d'altres estan amagats. Són com aquelles persones a qui ningú els vol i estan ajupits en un racó per tal de passar desapercebuts.

També hi ha d'altres que són com els virus d'un ordinador. Estan latents, quiets, com si no hi foren. Estan sempre esperant el seu moment i llavors quan sembla que no existien, que havien mort o que havien quedat en l'oblit, tornen a aparèixer i llavors recordem que encara eren vius.

Aquests darrers records són els que s'han anat adquirint des de la més tendra infantesa. Alguns d'ells, fins i tot, no seriem capaços de saber ni de quan són, ni el temps que estaven esperant per despertar.

Tot això ho gestiona aquest element viu i tan desconegut com és el cervell. Aquest funciona com una mena de disc dur en el que hi ha un munt d'informació tota ordenada en carpetes, sectors i particions, però més llest i molt més intel·ligent que l'artificial. Ell és capaç de trobar en cadascun dels seus «calaixos» i «prestatgeries» el que necessitem en cada moment i ens proporciona tota la informació que li demandem sense fer-nos esperar ni un segon.

Per sort tots en tenim un. Pot ser més gran o més xicotet, el podem utilitzar més o menys però està sempre a la nostra disposició. Fins i tot en tenen els grills, les formigues o els canaris.

Mentre estic davant de l'ordinador picant les tecles negres disposades d'una manera específica a la que tots ens hem acostumat, escolte un tren que fa uns xiulets mentre s'apropa pel camí de ferro format per dues línies paral·leles que continuen fins al fi dels temps sense que s'unisquen mai. El cavall de ferro es desplaça per damunt d'elles sense que arribe el moment en que aquestes acaben. Elles continuen sempre, de manera sinuosa contorsionant-se i travessant camps de tarongers que comencen a donar els seus fruits i altres que descansen per tornar a l'estiu a omplir-se d'una immensa verdor de cebes, enciams o pebreres.

Però aquest tren que passa ràpidament per davant dels meus ulls fa que el record latent que romania quiet i mut en el meu cervell em faça recordar l'olor de les estacions i de les màquines antigues que circulaven des del poble fins la ciutat. D'aquells seients de vellut rojos que quedaven marcats d'un color amarronat a la part on recolzàvem els caps. De l'olor a cigarreta impregnat en els vagons. De les tertúlies en veu alta en les que participava mig passatge sense que gairebé ningú d'ells es coneguera.

Records que contrasten amb els nous trens on ens informen de la propera estació, que tenen un olor asèptic, uns seients de plàstic i d'un color indefinit i en els que ningú parla, o sí, però que ho fan davant d'una pantalla i amb els dits.