Relats curts XXIV

Des de feia uns quants anys Pau guanyava molts diners amb els seus negocis. Elena, la seva dona, també treballava i tenia un bon sou. Així les coses els anaven molt bé.

Vivien en un pis antic que havien comprat de solters i encara que estava molt ben situat no era tot l'espaiós que ells volien. Sols tenia una habitació i un quarto de bany i si algun dia decidien tenir fills no tenien suficient espai per poder conviure.

Varen decidir que gastarien els estalvis en una casa més gran, i si en necessitaven més anirien al banc i demanarien un préstec per poder gaudir d'una casa nova.

Un diumenge que no treballaven varen recórrer totes les immobiliàries de la zona per comprar la casa. En varen veure moltes i no s'acabaven de decidir per cap d'elles, encara que hi havia una que els havia agradat bastant.

Estava situada en una zona on hi havia moltes cases unifamiliars. Estaven quasi totes habitades encara que en quedaven tres o quatre buides. La que més els agradava tenia una extensió de terreny de dos mil metres quadrats amb piscina. Tenia un jardí amb arbres fruiters i una gespa molt ben cuidada. Estava pintada de color salmó amb uns finestrals grans de color blanc que feien que la llum es filtrara durant les hores de sol en tota la vivenda. De totes les que estaven en venda era la que tenia un preu més assequible, cosa que la feia més interessant que les altres.

Els propietaris de la immobiliària els varen donar una setmana per decidir-se. Per tant varen anar cap a casa amb tota la documentació necessària per tal de prendre una decisió.

A Pau li agradava molt, a més era la més barata que havien vist i de fet era molt més gran que les altres. A Elena li semblava estrany que una casa més gran tinguera un preu més baix que una més menuda, però ell deia que això era perquè la casa havia sigut habitada durant sis mesos i les altres no.

Un dia que Elena no treballava va agafar el cotxe i s'en va anar a veure la casa. Ella no ho tenia clar del tot i volia tornar-la a veure.

Va arribar i va deixar el cotxe fora, va obrir la porta de ferro de la tanca que rodejava tota l'extensió i va entrar. Es va passejar per tot el jardí observant-la detingudament. Va veure que els vidres eren fumats i que no es veia res del que passava a dins, cosa que no li acabava d'agradar. Però quedava clar que era una casa molt bonica i que possiblement Pau tinguera raó. Sols li quedava un dubte, per què vendrien una casa amb sols sis mesos d'ús?. Deuria ser per culpa de la crisi, va pensar.

Finalment van decidir-se i la varen comprar, però el primer dia que varen entrar en ella es varen quedar bocabadats, la casa estava per viure. Tenia cortines, mobles, coberts, vaixella i fins i tot televisió. Era una mica rar i ho van preguntar al venedor. Ell els va dir que l'anterior parella ho havia deixat tot tal com estava i no van voler endur-se res.

Quan ja portaven dues setmanes vivint allí, varen tocar al timbre. Elena va obrir i es va trobar una dona alta i pel-roja, amb la cara molt blanca i vestida de manera molt elegant. Duia un vestit negre amb mitges també negres i al damunt portava un abrig llarg amb el coll de pell de visó.

Li va preguntar que volia i li va dir que volia parlar amb ella. La va fer passar a la cuina i li va oferir una cafè. La dona el va acceptar. Llavors es va posar a preparar la cafetera i li va donar l'esquena. En un moment de la xarrada la dona li va dir: “Ací em varen matar a mi”. En sentir això Elena es va girar de cop però allí ja no hi havia ningú. La dona o el que fora havia desaparegut.

Relats curts XXII

Després de tot el boom immobiliari que havia hagut a les comarques d'interior, Joan continuava pensant que el millor lloc per a viure era el seu municipi. De moment les grans excavadores no s'havien menjat el paratge natural que ell visitava cada dia en el que passejava amb el seu gos.

Havia viscut molts anys a la ciutat on treballava com a agent d'assegurances, però la pressió d'un treball molt obligat i amb poc temps lliure l'havien fet renunciar.

Un nit en arribar a casa, es va adonar que eren les onze de la nit i que havia eixit de casa a les vuit del matí. Havia fet una jornada maratoniana i no recordava ni que havia esmorzat , ni del dinar. A més era mitja nit i no havia sopat. Allò no era vida.

El dia següent es va aixecar i va anar a l'empresa. Li va dir al seu cap que estava fart de ser un presoner del seu treball i que ho deixava tot. Li va entregar el mòbil, l'ordinador i les claus del cotxe de l'empresa. Va girar cua i va marxar.

Llavors va agafar el mapa de la província i va decidir un lloc on aniria a passar la resta de la seva vida. Va desllogar el pis, va fer les maletes amb el que considerava imprescindible i se'n va anar de la ciutat per sempre.

En arribar al poble va llogar una xicoteta granja on es va dedicar als treballs del camp i a cuidar d'uns quants animals que li proporcionaven tot el que necessitava per poder subsistir. No enyorava el telèfon mòbil, encara que estava enterat de tot el que passava per mitjà d'un ordinador portàtil.

Ja portava dos anys al poble i des del paratge observava amb desànim la proliferació de maquinària de construcció cada vegada més a prop.

Estava molt preocupat, ja que l'efecte dominó podia fer que els seu estimat poble acabara seduït pels plans urbanitzadors que voltaven l'entorn de la comarca.

De sobte, la bombolla va esclatar i la construcció de vivendes va caure en picat. Joan, assegut baix d'una garrofera observava amb satisfacció la retirada de l'armament constructor. Se sentia satisfet. La natura s'havia acabat imposant a la bogeria.

La nostra amiga Carme havia retornat al poble on ens havíem criat des de ben menuts i en el que havíem compartit tantes vivències de la nostra infantesa.

Tornava després de molt de temps sense aparèixer pel poble i ho va fer amb un canvi d'imatge espectacular. Estava molt més prima, anava ben pintada i amb els cabells més curts del que els havia portat de més jove. Semblava una altra.

Només arribar al poble va passar per casa a visitar-me a mi, i a la resta de la família. Després la vaig acompanyar a casa de la resta de companys, ja que estaven tots casats i ella no sabia on vivien. Els varem visitar, i varem quedar per veure'ns a la nit per tal de sopar junts. Era dissabte.

Varem anar al bar del poble i quan ja estàvem tots asseguts prenent una cervesa va arribar ella acompanyada d'un xic, el qual ni coneixíem, ni havíem vist mai. Ens va dir que era el seu company i que l'havia portat per presentar-nos-el. Es coneixien des de feia tres mesos i semblaven molt feliços. Es notava que aquell canvi li havia anat bé a Carme.

Era un xic alt i molt guapo però de poques paraules. Tan poques que només va dir hola, i quan s'en va anar adéu. Ella el va excusar dient era alemany no coneixia bé l'idioma, per tant preferia escoltar en lloc de parlar.

Ens va dir que vivien junts a Munic i que treballaven a la mateixa universitatper tant la seva visita seria curta, sols un cap de setmana, i marxarien cap a Alemanya.

Varem comprovar que feia huit anys que no venia pel poble, però com que no li quedava família, mantenia el contacte amb els amics bé per correu electrònic o bé per les xarxes socials.

Va passar el cap de setmana i varen marxar amb la promesa de mantenir el contacte amb nosaltres, més periòdicament del que ho havia fet fins ara.

Durant els primers tres mesos van anar arribant correus electrònics des d'Alemanya. Veiem a la Carme a les xarxes socials. Semblava que el nexe d'unió amb els amics s'havia tornat a refer.

Un dia que estava a casa dinant de sobte va sonar el telèfon mòbil. No solia agafar-lo mentre estava menjant però no sé perquè el vaig agafar. Era Miquel, un dels amics del poble, i em va dir que havia vist a l'amic de Carme que acabava d'eixir en les notícies de la televisió.

Vaig engegar la televisió i vaig veure la seva foto al costat del presentador. Les notícies no eren bones, aquell maleït alemany havia assassinat a la nostra amiga Carme.

Relats curts XXI

Quan de nou vam entrar en la casa de la muntanya varem notar un fred semblant al d'una cova deshabitada. Es notava que la presència dels éssers humans havia estat inexistent durant molt de temps.

Era una casa que sols la utilitzàvem par anar a passar alguns caps de setmana llargs a l'hivern i les vacances de nadal. La resta de l'any es trobava buida, sense l'escalfor de l'alè de cap persona.

Al primer cop de vista varem veure com els habitants que havien fet seva la vivenda eren les aranyes, les quals havien teixit llargues teranyines amb les agulles que portaven incrustades al seu cos. Havien tingut el temps suficient per crear un filat que començava en la llar de foc i acabava al fumeral de la cuina.

Només arribar varem fer neteja i descarregàrem tots els queviures que portàvem a l'interior del cotxe. Varem obrir les finestres per que es ventilara aquell habitacle tant de temps deshabitat, i vam engegar el compressor per tal que el corrent elèctric brollara de nou pels cables que corrien pels barandats de rajola.

Varem preparar la llenya que ens havia sobrat l'any anterior, la qual estava guardada en el garatge i la varem pujar al costat de la llar de foc, des d'on l'aranya ja havia marxat en sentir-nos arribar.

Quan el cel es va fer fosc com la gola d'un llop, encenguérem el foc de la xemeneia. De sobte l'estada es va enllumenar amb el llum blavenc de les flames, acompanyant-nos en una nit d'hivern que ens agraïa el retorn a la casa.

Ja estàvem a punt d'anar-nos-en a dormir quan es va posar a nevar deixant un llençol blanc al voltant de la vivenda. L'estampa que observàvem des de la finestra era quelcom increïble. No podíem demanar res més...