Relats curts XXIX

No era un dia agradable, i encara que no feia massa fred ja es notava que l'hivern ens estava esperant al girar de la cantonada. Havia sigut un estiu i una tardor molt atípics però ja era el moment de que aparegueren les bufandes i els barrets, i que l'estació hivernal s'apropiara del decorat ambiental.

Havíem regirat l'armari per posar-nos uns pantalons de pana i una jaqueta que ens tapara el fred. Llavors varem agafar el cotxe per tal d'anar a passar el matí al port.

Decidírem anar perquè el sol encara aguaitava entre els núvols i perquè possiblement seria el darrer cap de setmana que gaudiríem d'una temperatura suau, ja que els pronòstics del temps avisaven d'una baixada brusca de les temperatures.

Després de fer una llarga passejada varem arribar a la bocana del port on els peixos es removien per tal de trobar qualsevol tipus d'aliment. Allí hi havia uns xiquets que desafiant la climatologia els alimentaven amb trossos de pa dur que els devien d'haver sobrat del dia anterior.

El peixos lluitaven per arribar al pa, però eren les gavines les que els furtaven la majoria de trossos. La imatge ens mostrava una lluita desigual, en la que les aus tenien totes les de guanyar.

Varem deixar la lluita aquàtica i varem anar a prendre un aperitiu abans de dinar. Varem seure en una terrassa coberta per un toldo de tela de color verd, el qual estava posat estratègicament per cobrir-nos de les possibles pluges hivernals. Demanàrem peix fregit, calamars i una cervesa cadascú.

Quan el cambrer ens treia el que havíem demanat es veia el rastre fumejant del peix, barrejat amb els últims raigs de sol, els quals es filtraven per una escletxa que tenia el toldo. Tot plegat dibuixava una forma de sirena que abandonava el mar per refugiar-se en la vida dels humans.

Relats curts XXVIII

Assegut a la terrassa de l'apartament de la platja, cada vesprada es connectava a la xarxa esperant que entrara el correu electrònic. S'acabava de dutxar i es sentia relaxat després de la sessió vespertina de fúting, llavors començava a obrir-se l'ordinador donant pas a la pantalla principal del sistema operatiu.

Al iniciar el programa introduïa la contrasenya per tal que el correu es presentara com una cortina davant dels seus ulls. Revisava tots i cadascun dels missatges de la llista, esborrant tots els que no li interessaven.

Es trobava bé perquè en la terrassa corria una brisa refrescant que anunciava l'arribada de la nit, i per darrere de les muntanyes queia el sol al mateix temps que guaitava la lluna entre els núvols negres que s'apropaven.

Els sons del teclat es barrejaven amb el soroll de les ones que esclataven contra l'escullera, la qual es trobava plena de pescadors que aprofitaven les últimes llums del dia.

Els correus avançaven de dalt cap a baix, la bústia estava bastant plena i la selecció de tots i cadascun d'ells era una feina rutinària que feia cada dia. Sempre igual correus, correus i més correus.

Se sentia en la obligació de revisar-lo cada dia per a que no se li amuntonaren tants missatges. I així ho feia amb el ritual de cada dia, endollar, obrir contrasenya i esperar. Definitivament no li agradava, llavors va tancar l'ordinador, va tallar el cordó umbilical que l'unia a aquella andròmina i va decidir ser més lliure. En un parell de dies ho havia aconseguit...

Relats curts XXVII

Als afores de la ciutat hi havia una casa abandonada. Feia molts anys que ningú vivia en ella i es trobava molt deteriorada pel pas dels temps. Estava situada en un bosc amb molts arbres i era molt difícil de veure des de la carretera i a prop d'ella hi havia un llac on molts joves anaven a banyar-se a l'estiu.

Un dia un grup d'amics estaven al llac i van decidir anar a veure-la. Encara es conservava bé, la porta estava trencada però tancada i les finestres també estaven totes tancades menys una que estava oberta. Eren de fusta i a pesar del temps que estava deshabitada semblava que s'obriren i tancaren cada dia. Van forçar la porta i la van obrir, a terra hi havia una inscripció de color roig com si fora sang feta a mà que posava "Benvinguts". Quan la van veure van començar a riure, van tancar la porta i van decidir tornar el dia següent i continuar escodrinyant.

Quan van tornar a casa un d'ells els va dir als seus pares el que havien fet i el pare li va dir que en aquesta casa havien passat estranys successos i que anessin amb cura ja que l'habitatge no era d'ells. Li va dir que un home que sospitava d'adulteri va matar la seva dona i la seva filla i es va suïcidar. Des de llavors la casa havia quedat tancada per sempre.

Al dia següent varen tornar i al obrir la porta varen veure que la inscripció que hi havia al terra havia desaparegut. Varen pensar que algú ho devia haver esborrat i varen entrar.

Hi havia un xicotet rebedor que donava pas a una estància amb dos sofàs, una tauleta de centre i un vell televisor. Tot envoltat amb una tela d'aranya que demostrava el pas del temps i la solitud de la vivenda.

Varen treure unes cerveses que portaven en una bossa i es varen posar a beure asseguts en el sofà. Després de beure durant un parell d'hores, varen començar a riure i a cridar per dintre de la casa.

Llavors varen pujar a les golfes, lloc on encara no havien pujat fins el moment. Allí es varen trobar amb una porta tancada amb clau. La varen forçar i varen entrar. Estava ple de trastos, però ben arreglats, com si cada dia algú s'encarregara d'ordenar-los. De sobte varen sentir uns passos al seu darrere, la porta es va tancar i va aparèixer el fantasma de l'assassí.

Les portes de la casa es varen tancar totes de colp, quedant una altra vegada tot segellat. Dels joves que havien entrat allí ja no va eixir ningú.

Relats curts XXVI

Els dies són quasi sempre iguals, som esclaus d'una rutina que ens fa consumir els dies, un darrere d'un altre, com si foren caramels, sense parar-nos a pensar, i veient com ens passen de ràpid. Les hores, les dies, els anys... La seva velocitat és de vertigen.

Les fulles del calendari que tenim penjat en una paret de la cuina cauen i cauen sense que nosaltres puguem aturar-lo. Al mateix temps el rellotge ens fa presoners del seu temps. Aquest sempre corre en contra nostra. Encara que de vegades volem que les sagetes del rellotge acceleren el seu pas, sempre acabem desitjant que s'aturen i que ens deixem una mica més de temps, un poc més d'aire, en fi que ens deixen respirar i observar.

Quan veiem de prop que l'abisme mira a l'horitzó, llavors fem un recompte ràpid de tot el que hem fet. Però sobretot del que ens hem deixat per fer. Desitjaríem que la vida fora com una càmera de vídeo en la que esborraríem, retrocediríem o retallaríem segons els nostres interessos. Malauradament això no és així i la pel·lícula de la vida no porta inclosa el botó de rebobinat. Sempre que passa alguna cosa ja no hi ha volta enrere.

Quan ens fixem en algun dels dies ho fem perquè és diferent a l'anterior i llavors és quan desconnectem del nostre carrusel de dates, hores i rellotges, llavors pensem que la vida va tan de pressa que ens avança per la dreta.

Mai és tard per aturar-se a mirar, a contemplar, a observar, a pensar. Desgraciadament ens hem endinsat en una voràgine de velocitat que fa que no arribem a contemplar el sol, la lluna o els estels.

De totes aquestes coses sols ens adonem quan algú que estava a prop nostre desapareix per sempre.

Relats curts XXV

Era un dia de festa en el que es feia visible l'arribada de la primavera. Com cada any per les mateixes dates varem decidir anar de paella a la caseta de camp dels avis de Josep. Era una caseta que no era habitable, però tenia tot el necessari per abastir-nos dels serveis més bàsics. Hi havia una cisterna amb aigua, llenya taules, cadires, un lloc per guisar i una parra que donava ombra a la part del darrere, d'on sobreeixien uns penjolls de raïm encara verd, però que començava a atreure a les vespes.

Anàvem amb les amigues de sempre i era la primera vegada que ho fèiem amb cotxe, ja que ens anàvem fent majors i alguns dels membres de la colla ja disposaven del carnet de conduir.

Com sempre, varem distribuir la feina entre tots, beguda, menjar, preparat per la paella, dolç... En fi de tot, com si haguera de vindre una guerra.

Es feia estrany que tant de temps junts no s'haguera consolidat cap parella entre nosaltres. Semblava més una relació d'amistat entre membres de sexe diferent, on no tenia cabuda cap relació d'amor.

El plaer del sol de primavera va deixar pas a la flaire de llenya que començava a recórrer cadascun dels espais de la caseta. Estàvem acompanyats de pardals de temporada, caderneres o verderols que cantaven a pulmó la sintonia de les estacions. Mentre esperàvem a que la paella acabara el procés de cocció refrescàvem la gola amb cervesa .

El dia fou magnífic, el temps, el menjar, la companyia i el paisatge. Però la desaparició del sol per darrere de les muntanyes ens va recordar que era hora de recollir i de marxar cap a casa.

Varem pujar als cotxes, i varem observar que Carles i Marta es despenjaven del grup i agafaven un cotxe per tots dos sols. Ell amb la barreja formada pels efectes de la cervesa i l'amor es va declarar a Marta. Ella se'l va mirar i va somriure, llavors ell li va donar un bes a la galta, mentre en la radio del cotxe sonava “The way we were” de Barbra Streisand.