Total de visualitzacions de pàgina:

dijous, 28 de juliol del 2011

Relats curts VIII


La setmana es feia molt llarga tot sol a la ciutat però en aquells moments era prioritari guanyar diners encara que estiguérem tota la setmana separats l'un de l'altre. Ella estava en la casa del poble i jo em trobava tota la setmana sol, dedicat al treball que gairebé m'absorbia tot el dia. Quan arribava al pis que tenia llogat era el moment de dutxar-me, preparar un sopar ràpid i cridar-la per telèfon. Llavors semblàvem com dos joves acabats de caure en un profund enamorament. Ens acariciàvem metafòricament per l'altaveu del telèfon mòbil i notàvem l'olor dels nostres cossos a través de l'auricular.

Per fi era divendres i era hora d'agafar el cotxe per anar a un retrobament llargament anhelat durant tota la setmana. Era llavors quan posava la música que tantes i tantes vegades havíem ballat en la discoteca i en engegar el motor i donar-li al boto del reproductor sonava la melodia amb la qual ens havíem conegut ”Dream a little dream of me”. Jo deixava anar la imaginació, i de sobte l'èxtasi que sentia per retrobar-nos de nou em feia suar. No tenia res més en el pensament, sols la seva veu, el calor de les seves abraçades o el sabor de carmí dels seus llavis.

Eixe divendres feia fred i plovia, el so de la pluja en el cristall em feia recordar que no havia de baixar la guàrdia en aquelles carreteres estretes que portaven cap al poble, però amb la simbiosi que formava el soroll de les gotes d'aigua amb la música adobat amb els sons dels trons em sentia despert i animat.

De lluny vaig veure el cartell que indicava l'entrada del poble, era un cartell rovellat, que et passaves de llarg si no coneixies la carretera, però era un senyal desitjat, un senyal que em recordava que la persona que més estimava en la meva vida m'estava esperant.

La casa es trobava a les afores del poble, era de fusta amb un jardí amb piscina. Quan faltaven cinquanta metres per arribar vaig polsar el botó de la porta de la cotxera i vaig deixar el cotxe dins.

De sobte vaig sentir un soroll com si fora d'una campana, va ser llavors quan vaig despertar del somni. Em vaig aixecar del llit, vaig regirar tota la casa i ella no estava. Vaig tornar a la realitat, el somni s'havia tornat a repetir i és que ella no havia sobreviscut a l'accident que havíem tingut l'any anterior contra aquell maleït cartell de l'entrada del poble.

dijous, 21 de juliol del 2011

Relats curts VII


Devia ser a principis de la primavera, era un dia assolellat però quan havíem eixit de casa a les set del matí ens havíem posat un impermeable per si de cas el sol no ens escalfava prou en aquella llarga passejada que anàvem a fer diumenge al matí.

Quan començàvem a pujar per la senda que ens havien indicat de seguida varem sentir les abraçades dels esbarzers els quals deixaven rastres en les nostres cames peludes que llavors ja anaven agafant un color de cafè amb llet degut al sol que ens torrava en les llargues solanes del camí.

Com sempre, anàvem ben preparats i ens havíem repartit la tasca alhora de portar els estris per esmorzar en la muntanya. Dúiem de tot, cacaus, vi, fruïts secs i cadascú el nostre entrepà. Alló era el que més ens agradava, i sempre comentàvem que els esmorzars a la muntanya no es podien pagar amb diners.

Per altra banda, era un dia estrany la senda ens indicava que aquell camí que per nosaltres era desconegut ens podia portar a un lloc on ens aguardava quelcom impensable.

Igual que fèiem cada diumenge quan eixíem a descobrir noves muntanyes ens plantejàvem un descobriment encara impossible de desxifrar, no sabíem si trobaríem el cim o si pel contrari donarien voltes per acabar perdent-nos per aquells camins traïdors. Però ja estàvem acostumats a trobar-nos en cadascuna de les excursions tantes i tantes sorpreses.

Els ocells sempre ens acompanyaven en cada excursió, llavors el cervell deixava de funcionar i sols eren les cames les que tenien vida. Les llargues caminades tenien la virtut de fer-nos desconnectar dels mals que ens assetjaven en les nostres vides quotidianes i sota el silenci sepulcral de les muntanyes les nostres ments es posaven en “stanby” i rebien la teràpia adient per quedar-nos nous després de la dutxa.

Però el dia era estrany ja que els ocells no ens acompanyaven. Tots sabíem que allò no era normal, encara que cap de nosaltres no deia res i preferia continuar amb la teràpia antiestres en la que estàvem immersos.

No va ser fins al cim quan varem descobrir quelcom que no imaginàvem. Ja sabíem perquè aquell dia era tan estrany i perquè els ocells havien deixat de cantar i és que de sobte ens varem trobar amb els cadàvers d'aquells revolucionaris que darrere de la trinxera havien sigut abatuts feia un munt d'anys.

dijous, 14 de juliol del 2011

Relats curts VI


La lluna ens ha traït, ens havíem cregut que l'estiu era nostre, però no era així. Havíem confiat en aquella dóna lluenta de silueta sinuosa, la qual penjava al costat d'uns estels que semblaven les seves dames de companyia. Es mostrava brillant i es realçava per damunt del firmament com la deessa Nike de Samotràcia ho havia fet en l'antiguitat simbolitzant la victòria.

Nosaltres ens havíem fet còmplices d'aquell astre brillant que ens observava des del firmament. Creiem que aquesta complicitat ens portaria a fites inabastables per a qualsevol ésser humà, però amb la joventut per testimoni ens havíem cregut que l'arribada a l'infinit la teníem a les nostres mans.

L'estiu ens feia desfermar les nostres passions, i asseguts en un terrat observant la que havia de ser la nostra còmplice, enceníem un llumí i començàvem a fumar aquells cigarrets amb ansietat i plaer, com si foren els darrers de la nostra vida. Aquells cigarret ens feia invencibles i quan espiràvem el fum, aquell ens feia una ràpida visita als pulmons per després soltar-lo reconvertit en aire purificador.

Els cigarrets que fumaven en aquell primer estiu d'inicis del que començava a ser la nostra llibertat eren un plaer de deus. Encara recorde aquell sabor del cigarret fugitiu, aquell que havíem aconseguit, que custodiàvem com un tresor i que fumàvem entre tots, aquell que recollia tots els sabors i ens els retornava als nostres llavis com un primer bes.

Però de sobte varem veure com en el cel apareixien uns núvols que tapaven aquella comitiva lluenta que acompanyava a la lluna. Les mànegues començaven a arropar els nostres braços juvenils amb aquells pels que semblaven fils d'aram i de sobte l'estiu havia acabat.

La lluna continuava inamovible penjada en el cel amb uns cordells invisibles i encara que el seu rostre no era el mateix, havíem confiat en que ens regalaria un estiu infinit, però no era així, ella ens havia traït, ens havia furtat l'estiu i no ens havíem adonat que aquells dies al terrat amb aquella primera cigarreta havien acabat.

Ella, aquella lluna traïdora continuava allí, però ja no era el mateix...

diumenge, 10 de juliol del 2011

La quinta del 66

Hola amics i amigues, perquè no se vos pot tractar amb un altre qualificatiu, ara que el cervell ja s'ha pogut apoderar de la ressaca i del cansament comencen a aparèixer les imatges i els sons del dia de la quinta en el pensament.

No, no és un tòpic. Va ser una jornada inoblidable. Varem començar amb una magnífica cerimònia, ja sabeu que jo no sóc de missa, a l'ermita, amb la qual per un moment varem poder notar a flor de pell el sentiment que ens produeix el record dels amics desapareguts. Encara que jo pense que els amics no desapareixen quan es moren ja que mentre vivim el seu record permaneix intacte.

Allí varem contemplar com el grup de cantants i un músic magnífic treien el millor d'ells per deleitar-nos amb uns moments vibrants. Què bé Inma, Mari Tere i La Flors, però que dir del gran Bob Dylan de la quinta Gerardo.

Cadascú aportava el que podia i la germanor i l'alegria es palpaven en l'ambient. Tots sol·lícits a fer el que estava a les seves mans, uns llegint responsos, altres amb els coets (Uf quin esglai!), altres amb la safata. Bé, bé, però molt bé!. Encara que faltava la cirereta del pastís, aquella que va posar la nostra companya Antonia amb la veu quebrada per l'emoció d'una insuperable Luti. Crec que eixes paraules ens varen ariçonar tota la pell produint-nos una esgarrifança emocional.

La ruta dels bars perfecta, i amb la calor que fumejava pels carrers asfaltats de La Vilavella anàvem tararejant les cançons tan ben triades amb un CD d'aquells que ens recordaven al viatge de final de curs, curt però intens.

El final del trajecte ens va portar al Soroll on ens varem soltar els cabells (alguns com jo només literalment) i ballàvem com uns descosits. Però no cal amagar-ho, també bevíem com a esponges, i és que feia una calda...

Mentre passava tot això, tres culs de mal asiento que no paren de donar-li voltes al cap estaven preparant una de les sorpreses més grans de la diada, la qual va ser acollida per tots i totes amb una gran alegria i satisfacció. Però aquells tres que sempre s'estan calfant el cap anaven de cul amb els mòbils (menys mal que existeixen) per tal de que tot quadrara a la perfecció. Crec humilment que així va ser, gràcies Pedro, Mari, Tomàs i Manolo.

Com que som així i ens ho mereixem, el sopar va ser meravellós, i el ball i el karaoke també, era un goig vore en la pista els balls de tots i cadascú de vosaltres, les cançons, l'harmonia i el bon rotllo. Quines rises, quin plaer i quin goig de gaudir en una companyia tan perfecta.

Les tertúlies amb els records de l'escola, la mili o alguns amors platònics varen inundar una nit calorosa d'estiu a la vieta on els gots dels cubates i les cerveses banyaven els nostres llavis sota la llum d'una lluna creixent en l'horitzó.

No vull nomenar a ningú perquè segur que em deixaria a molta gent, però si que he de dir que cadascú, dins de les seves possibilitats ha col·laborat. Només vull recordar tres noms que signifiquen molt per tots nosaltres i que irremeiablement ens ha unit en el nostre destí que són Carlos, Maribel i Marcos.

Va per vosaltres!!!! Salut!!!

divendres, 8 de juliol del 2011

Relats curts V

Crec que era setembre però no sé quin dia. Ho recorde perquè quan veníem d'aquell viatge, el qual ens havia portat a gaudir d'aquella època de relax tan necessitada, varem veure el fum d'un coet que dibuixava les formes dels déus de l'olimp. Aquelles formes ens anunciaven quelcom que nosaltres no podíem entendre i és que el nostre cervell encara estava lent, s'havia quedat aturat en aquells paratges que acabàvem de contemplar. Allí el temps no corria, el rellotge havia detingut les sagetes i per primera vegada el temps s'havia convertit en el nostre millor aliat.

Aquell temps que passa inexorable cada dia, cada hora, cada minut o cada segon el teníem controlat. La vida ens regalava el bé més preuat de la humanitat i nosaltres ho havíem d'aprofitar, i això feia que el cervell encara no funcionara al ritme vital.

De dia la calima era intensa però les nits començaven a deixar pas a una brisa suau que entrava pels finestrals oberts de bat a bat. D'on veníem no sentíem fred ni calor ni tan sols el pas del temps, però l'arribada al poble començava a despertar-nos de la letargia. Va ser llavors quan des del cotxe varem veure el fum, ara jugava amb el campanar l'agafava i el soltava com si foren dos enamorats. Semblava una relació d'amor i odi, ja que per moments el campanar es deixava abraçar i en altres es girava d'esquena.

Quan varem arribar a l'entrada del poble varem sentir, ja amb el cervell despert, un esclat de sensacions que ens varen recordar on estàvem i que passava. Va ser llavor quan ens va atrapar l'olor de les faves cuites en el perol de fang i de les trenelles lligades als cadafals, aquells sons i càntics que feien bullir com una olla a pressió la plaça de l'ajuntament. Evidentment aquell coet convertit en fum era el del bou del berenar.

divendres, 1 de juliol del 2011

Relats curts IV


Era un dia d'aquells hiverns, en el que ens abrigàvem amb aquelles trenkes de botons d'ós. Llavors tothom es posava la roba mes gruixuda per tal d'anar a fer la visita als nostres difunts passejant sota el vent gelat que arrapava pel camí dels pinets. Era un dia típic d'hivern. D'un hivern dels d'abans, que començaven a treure el nas a principis de novembre. Tan freds que la gelor ens la posàvem pel matí i ens la llevàvem per la nit quant ens gitàvem. El nostre alè i el del nostre acompanyant al llit, el que en tenia de llit o d'acompanyant, treballaven com una màquina de vapor de la primera revolució industrial i conformàvem una cova sota aquelles mantes on el baf començava a convertir-se en quelcom suau que ens feia caure en un somni tan dolç que semblava que el fred haguera passat a millor vida.

Llavors encara ens recorria un fred diferent que ens arribava fins l'ànima. Era aquell fred que ens produïa la visió d'aquell home menut amb bigot, el qual signava sentències de mort encoratjat pels “hooligans” que ho celebraven com si haguera fet un gol Zarra o Claramunt.

L'escola ens abstreia de tot allò, el fred, el bigot i fins i tot el record dels mateixos pantalons calçats durant tota la setmana. Però hi havia quelcom que ens glaçava de veritat i era aquella garrofera que projectava una ombra en forma de dalla, la qual ens la trobàvem en el camí de l'escola. Aquella dalla es mostrava clara i impenetrable, impossible de superar. Nosaltres, sense complexos, amb aquella edat que ens eximeix de la por i de la raó agafàvem embranzida i saltàvem la dalla.

Encara perdura en la memòria de molts companys certs passatges que ens semblen imperdurables. No, no era l'home del bigot, ni el fred, era aquella dalla que s'engronsava al mig del camí de la mà impertorbable de la mort.