2a Temporada. Relats curts 13

El temps és el pitjor enemic de l'home. No és un arma que es puga carregar i descarregar de manera ràpida i sorollosa. És un arma silenciosa que treballa a poc a poc. Sempre amb paciència.

Els seus principals aliats són el rellotge i el calendari. Aquests ens tenen atrapats en una espiral de sagetes i números, on apareixen elements tan asèptics i abstractes com les hores, els minuts, els segons, les setmanes o els dies. Aquest temps funciona de manera imparable, no dorm, no descansa i no concedeix cap treva. Sempre està en funcionament i no s'atura mai. En l'època de l'era digital tampoc sofreix avaries, i avança silenciós mentre que nosaltres, pendents d'altres coses insignificants i sense sentit, no ens adonem que ell sempre està.

El temps roda al nostre voltant i ens fa seguir el seu pas. Les sensacions, els colors i els sons es reprodueixen segons marca el temps. Tal com passava a l'antic Egipte, on els humans vivien en funció del temps, en l'època actual ens passa el mateix. Ell decideix quan es el moment de l'evolució de cadascun dels elements que ens envolten. Ens marca el destí de tots els humans.

Nosaltres, tan ignorants com som, creiem que el secret de la vida poden ser els diners, l'èxit o la felicitat, però el temps sempre s'encarrega d'avisar-nos de que totes aquestes coses són supèrflues a més de passatgeres.

El temps marca la vida de tots els elements. Així, és comú veure com a l'estiu floreixen els tarongers, al mateix temps que un ventall de colors apareix donant vida i lluminositat a tot el que ens envolta. Als colors dels fruïts d'estiu com poden ser les bresquilles, els melons o les albergínies s'uneixen un sortit de colors dels banyadors que apareixen per vora mar i que s'eixuguen a les terrasses i balcons dels apartaments costaners del Mediterrani.

Ara aquesta gama de colors brillants i lluminosos ha deixat pas a dies més grisos i amb tons més foscos. Sols ens queden els colors vius de les taronges madures, barrejats amb els treballadors que les recullen. Aquests, han fet que des de fa alguns anys els colors homogenis de l'hivern, hagen canviat de tonalitat davant del munt d'ètnies que acampen pels camps de color verd.

2a Temporada. Relats curts 12

Quan es varen fer les dotze de la nit va tancar la televisió i l'ordinador i va decidir anar-se'n a dormir. S'havia passat tot el dia a casa. No havia anat a cap lloc i mantenia el contacte amb el món exterior mitjançant les pantalles que li abocaven la informació de tot el que passava a fóra de les quatre parets.

Feia fred i havia encès la llar de foc amb els troncs que tenia arreglats al soterrani de casa. Era de les poques coses que feia a gust. Encenia el foc i aquest l'acompanyava durant tot el dia.

Estava aturat des de feia dos anys. Llavors l'empresa en la què havia treballat com a comptable havia fet fallida i havia deixat a tots els treballadors al carrer. Cap dels propietaris havia anat a donar la cara. Així un dilluns al matí quan varen anar a treballar es varen trobar amb la porta tancada sense que ningú els donara cap explicació.

Després d'un llarg peregrinatge pels despatxos d'advocats i de sindicats varen arribar a la conclusió de que no tenien res a fer. S'havien quedat al carrer, sense feina i sense la indemnització que els corresponia pels anys de treball. Sols els quedava l'esperança de que el fons de l'Estat els donara una quantitat econòmica, que era una misèria, i que a més no sabien quan la cobrarien.

Estava sol, desesperat i deprimit. En els darrers anys estava sense feina, sense dona, la qual s'havia separat d'ell feia un any i mig, i sense fills, els quals havien decidit marxar amb la mare.

Ara s'adonava que tots els esforços i els anys de treball a l'empresa li passaven factura. Tantes i tantes hores treballant l'havien allunyat de la família. S'havia deixat la pell pel treball i els seus caps així li ho havien recompensat.

Ara que es trobava sol a casa pensava que amb cinquanta-cinc anys era massa vell per trobar una feina. Però si això ho haguera pensat abans ara li quedarien la dona i els fills. Una raó per viure.

2a Temporada. Relats curts 11

Diuen que de vegades el menjar entra per la vista. Sí és veritat, però quantes i quantes vegades el nostre cervell barreja els sentits?.

Els soroll i els sabors ens exciten el subconscient. A l'armari ple de calaixeres que tenim instal·lat en el cervell hi ha algunes persones que tenen tots els calaixos arreglats amb etiquetes identificatives aquest són els que catalogaríem com a cervell moblat. Però hi ha d'altres, sobretot els més desfavorits i gent sense recursos, que ho tenen tot rebolicat.

Al cervell d'aquests últims hi ha un embolic tan gran que quan intentem accedir la resposta sempre són paraules inconnexes i sense sentit.

Aquests, per no tindre, no tenen ni organitzada la seua vida. Són uns éssers indomables o castigats pels excessos, els quals no es deixen governar pel designis del que dóna les ordres, és a dir, pel cervell.

En teoria, en aquest armari imaginari hi ha un munt de records de la nostra vida. Allí es troba la nostra infantesa, la nostra adolescència i la nostra joventut, els quals sempre ocupen un espai privilegiat. Aquests tres passatges de les nostres vides són quelcom que cap dels humans arriba a oblidar mai.

Només cal recordar la famosa frase que sovint solem utilitzar, la qual comença dient: Quan jo era jove... Sí, per molt desordenat que tinguem la nostra ment i la nostra vida sempre hi ha coses que es queden gravades per sempre i que automàticament han ocupat un calaix ordenat, sense saber realment qui posa ordre.

Molts d'aquest són sabors, olors o sentiments, entre els quals es troben la flaire del nostre primer amor, el primer bes o els sabors de la cuina de les nostres mares, que sols desapareixeran quan aquest armari es queda tancat per sempre.

2a Temporada. Relats curts 10

La maleïda crisi provocada per uns banquers i una colla de polítics, els quals encenien els havans amb bitllets de cinc-cents Euros i bevien whisky de malta, estava fent estralls entre la població. Aquests eren una mena d'Atila moderns que per on passaven no tornava a créixer l'herba.

S'havien convertit amb autèntics assassins silenciosos. No portaven pistola però no els feia cap falta. Mataven a uns i a altres arraconant-los i deixant-los sense diners, cases ni futur.

Eren nouvinguts que s'havien fet amb el poder per culpa d'una societat adormida i enlluernada a la qual havien captivat. Havien enganyat a tothom, així sols amb el gest de fer unes ratlles en un contracte o d'haver dipositat una papereta i un sobre en una urna havien aconseguit fer-se els amos de tot.

Nosaltres, impassibles, observàvem com s'ens reien a la cara sense que fórem capaços de posar-nos d'acord. Ens havien guanyat moralment i socialment, estàvem en una mena d'hibernació com els óssos. Així havien aconseguit un contracte amb la societat que durava de manera indefinida.

Vivíem de prestat i res era nostre, la casa, el cotxe i fins i tot la carrera universitària dels nostres fills era del banc. Aquest ens havia deixat tot el que teníem i nosaltres havíem de rendir comptes sense protestar. Eren uns prestadors com els de l'època de la màfia, els quals posaven les condicions que els interessaven amb el somriure còmplice dels polítics nouvinguts, els quals no havien menjat gairebé mai de calent.

Així que varen aprofitar aquest poder que s'havien atorgat ells mateixos i amb l'excusa d'una crisi que sols patíem els ciutadans del carrer desnonaven pisos sense importar qui eren els que vivien a dintre d'ell. Donava igual que foren persones majors, xiquets xicotets o gent amb problemes físics o psicològics. Ells passaven el rodillo amparant-se amb una signatura i una urna i ens deixaven sense drets.

Fins que una xicoteta part de la societat va decidir lluitar contra aquests poderosos i va començar a guanyar alguna batalla, però malauradament som pocs i necessitem de més gent si volem guanyar la guerra.

2a Temporada. Relats curts 9

Acostumats a que hi ha coses al món que no canvien mai ens hem adonat que ara el temps és diferent. No és que un segon, un minut o una hora tinguen una durada diferent a la que han tingut tota la vida, però la sensació que tenim en aquests moments és totalment distinta de la que es tenia anteriorment.

Les noves tecnologies i els avenços tan en aparells electrònics com en els informàtics han aconseguit que perdem la noció del temps.

Vivim en tal estat d'ansietat i d'estrès que ja no contemplem asseguts en un paratge idíl·lic com ens passa la vida i les sensacions per davant de nosaltres. Ens hem fet presoners del rellotge i de la seua dictadura. No podem viure sense ell i sempre ens dona la sensació de que va molt lent. Volem que correga més de pressa perquè sempre tenim algun lloc on anar o un munt de coses que fer, però no tenim en compte que quan més de pressa va, menys temps de vida ens queda.

Hauríem de tornar uns anys enrere i contemplar com els nostres avantpassats dominaven el temps. Aquests podien desplaçar-se amb un carro i un cavall durant un munt d'hores sense importar-los el pas de les hores. Així com gaudir de llargues estones en la muntanya asseguts a l'ombra d'una garrofera contemplant el paisatge plàcidament. L'únic que els condicionava la vida era la nit i el dia.

Ara, quan anem al metge, a l'ajuntament o a la tenda volem ser els primers en ser atesos. Els éssers humans estem perdent la condició de la paciència i volem que tot es produïsca de manera immediata. Però això no és tot, ja que quan alguna cosa l'aconseguim en poc temps, ja estem pensant de fer-ne una altra.

Tot això s'ha acabat agreujant amb la immediatesa de les xarxes informàtiques. En aquests moments necessitem que un Whatsapp arribe al destinatari en una dècima de segons o que un correu electrònic tinga resposta ultra ràpida.

Hem perdut la sensació d'espera i el anhel que ens produïa una carta d'un amic, la qual no arribava mai, o la revisió de la bústia, aquesta física, que cada dia guardava algun secret.

2a Temporada. Relats curts 8

Marta sempre havia sigut una xiqueta amb molt de caracter, però al mateix temps gens conflictiva. Des de ben menuda havia tingut clar tot el que volia fer, així ho havia fet amb els estudis, la vida privada, les amistats i les eleccions que constantment havia hagut de prendre en la seva vida.

Els pares estaven acostumats a que Marta fora així, però quan va decidir que volia emprendre una nova vida i posar-se a viure amb Miquel ells es varen negar en rodó. Sabien que no podien fer-ho perquè ella era major d'edat i podia fer el que volguera en la seua vida, però no estaven disposats a que ella arruïnara la seva vida compartint-la amb un personatge com aquell, el qual tenia en el seu currículum un rosari de detencions per part de la policia a causa dels seus problemes amb l'alcohol i les drogues. Aquest fins i tot havia estat acusat de maltractar una antiga núvia, cosa que ell havia tractat de desmentir sense massa èxit.

No hi havia manera de fer-la canviar d'idea, ella era així. Ho varen intentar els pares, cosins, familiars i algunes de les seves millors amigues, però no hi havia cap possibilitat de que recapacitara. Ella volia que fora així i no atenia a raons vingueren d'on vingueren.

Finalment varen anar a compartir un pis als afores del poble i durant els primers mesos semblava que les coses funcionaven bé. Semblaven molt feliços i se'ls veia passejar pel poble agafats de la mà sempre molt alegres. De fet ell no semblava el mateix i semblava recuperat de tots els problemes que arrossegava de drogues i alcohol. Ella tan tossuda l'havia canviat. Ho almenys això semblava.

2a Temporada. Relats curts 7

Miquel era un apassionat de la seva feina. Era doblador de cinema des de que als catorze anys va deixar l'escola. A casa feien falta els diners ja que eren tres germans i el pare treballava al camp i la mare es dedicava a netejar cases pel poble.

Aquesta feina l'havia trobada de casualitat ja que un dia que un director de cinema va decidir anar a filmar unes escenes de la seva pel·lícula al poble, ell es va presentar per treballar com a extra. S'havia fet una crida als veïns del poble que es necessitaven cinquanta persones per participar com a extres i allí es va presentar ell.

Va treballar en la pel·lícula i li varen pagar una xicoteta quantitat de diners que els va rebre com si fora aigua de maig. Però allí va trobar l'oportunitat de la seva vida. Miquel, aquell xiquet menut i poc agraciat havia conquerit a un dels tècnics de so que treballaven en aquella pel·lícula. Aquest li va dir que tenia una veu preciosa i que podria tenir un bon futur com a doblador de cinema.

Així que passat un mes es varen presentar en sa casa per oferir-li una feina per doblar una pel·lícula on apareixia Joe Pesci, ja que havien pensat que la seua veu greu i potent podia anar-li molt be al personatge del mafiós.

Poc a poc va anar fent-se un lloc en el món del cinema. Allí va començar a doblar a varis personatges. La seva veu no deixava indiferent a ningú i era una de les més cotitzades del mon del doblatge.

Però li faltava alguna cosa per acabar de ser feliç. Estava sol i físicament era poc agraït, així que sempre que intentava començar alguna relació li acabava eixint malament ja que les expectatives que generava la seva veu no es corresponien amb la resta del personatge.

Miquel, degut a la seua professió, en el primer que es fixava era amb la veu. Així que quan parlava amb alguna xica per tal de començar alguna mena de relació, primer sempre analitzava la seva veu.

Feia temps que li cridava molt l'atenció d'una companya a la que no coneixia físicament però si per la veu, ja que era la dobladora de l'actriu Sharon Stone. Aquella veu el tenia encantat. Era dolça, melosa, agradable, com la carícia d'un xiquet de bolquers.

Ell va contactar amb ella per demanar-li una cita i ella li va respondre afirmativament. El dia que varen quedar ell es va presentar davant d'ella una mica amoïnat, però el destí va fer que ella tampoc fora com ell s'imaginava, així que el va rebre satisfeta.

Aquell dia es va iniciar una relació entre Joe Pesci i Sharon Stone o la d'un tal Miquel i i una tal Teresa.

Fotos de l'entrega del PREMI DE NARRATIVA CIUTAT D'ALMENARA

El dimarts dia 30 va tindre lloc a Almenara l'entrega de premis de la XXXIV edició dels premis de Narrativa. En la categoria de TEMA LLIURE es varen presentar 52 treballs, dels quals, el meu anomenat LA TRANSICIÓ DE L'ADOLESCÈNCIA va obtindre el primer premi. Aquestes són algunes de les fotos de l'acte.

2a Temporada. Relats curts 6

Quan es va aixecar del llit se'n va anar al quarto de bany per donar-se una dutxa freda que l'ajudara a desempallegar-se de la són que portava endarrerida des de feia un munt de dies. Era el seu darrer dia a l'oficina ja que començava un mes de vacances. Li havia tocat treballar tot el mes de juliol i ara, per fi, després de gairebé dotze mesos de feina esgotadors, havia arribat el dia en que tancaria la porta del seu despatx i la tornaria a obrir al cap de trenta dies.

S'ho tenia merescut. Havia treballat intensament cada dia, cada hora i cada minut, sempre sense descans. Fins i tot algun dia havia eixit de casa a les huit del matí i havia tornat a casa a les onze de la nit, sols amb una hora lliure per prendre alguna cosa i reposar les forces.

Mentre s'ensabonava els pits va notar que en un d'ells tenia una xicoteta protuberància. Es va tocar una altra vegada i se la va notar de nou. Sí, estava clar tenia alguna cosa en el pit que no era normal, així que ràpidament es va treure el sabó de damunt i se'n va anar a l'espill per mirar-se. Estava molt amoïnada. Es va posar a suar una suor que no era pas de calor, sinó una suor freda, de por, de pànic.

Va comprovar davant de l'espill que era un bulto molt menut, però evidentment era un senyal d'alarma, així que va telefonar al metge per demanar-li hora pel dia següent. El seu primer dia de vacances.

Durant tot aquell darrer dia de treball no va pensar en altra cosa que amb el seu pit. Estava atemorida, però de nou havia anteposat la seva vida professional a la seva vida privada. Havia preferit anar a treballar el darrer dia abans d'anar al metge i eixir de dubtes.

De fet aquella manera que tenia de ser, aquell amor per la seva feina havia fet que totes les relacions que havia pogut tindre amb diversos xics no hagueren arribat mai a cuallar. Per ella el primer sempre era el seu treball, cosa que espantava a les parelles que tenia.

Ara era quan s'adonava que estava malalta i que sola no era ningú. Havia malbaratat relacions, família i amics per tal de dedicar-se en cos i ànima al seu treball, però ara que passava pel pitjor moment de la seva vida ho havia d'afrontar sola, sense ningú.

Els pressentiments es varen complir i va ser operada d'un tumor, el qual no havia arribat a ramificar-se però que era perillós i s'havia de tractar amb quimioteràpia. Així va iniciar un període de patiments i de llàgrimes en la més absoluta soledat. Fins que passats tres mesos va tornar a la feina, teòricament recuperada, però amb les indicacions de que s'havia d'agafar la vida d'una altra manera.

No feia falta que li ho diguera el metge, mentre plorava en les solitàries nits d'estiu davant de la televisió apagada va decidir que la vida li donava una altra oportunitat i que l'havia d'aprofitar.

2a Temporada. Relats curts 5

Va pujar al terrat de casa a estendre els llençols que acabava de treure de la rentadora. Els estenia al terrat perquè amb el sol, que es negava a amagar-se en la tardor i la brisa que bufava a mitja vesprada, els tindria secs abans d'anar-se'n a dormir.

Mentre els estenia en els fils de pita que tenia instal·lats en forma de teranyina, contemplava la muntanya que ja començava a engolir amb la seva ombra gairebé tot el poble.

L'ombra la proporcionava la penya espiadora que romania impassible al pas del temps en el cim de la muntanya. Ella havia vist passar les dècades sense obrir la boca, però mantenia en la seva memòria els greus enfrontaments d'una guerra entre germans i de molts anys de penúries i de fam. Allí continuava amb la companyia d'unes velles trinxeres que encara es negaven a desfer-se davant el pas dels anys i de la gent. Aquestes havien sigut construïdes per la mà de l'home però en acabar la seva funció restaven impassibles dalt del cim al costat de la penya.

Ell feia temps que no la visitava, així que va decidir tornar-ho a fer. La tenia allí davant dels seus nassos, com sempre tan majestuosa, però ara semblava que li passava alguna cosa. Era com un malalt que necessita treure's un pes de sobre. Necessitava algú que l'escoltara.

A la sendemà va pujar a poc a poc, ja no podia fer-ho corrent, perquè els anys li passaven factura. En arribar al seu costat la va trobar trista i una mica seriosa. Es va gitar al seu costat i va començar a comprovar des de la perspectiva que li proporcionava el cim, quin podia ser el motiu de la seva tristesa.

Es va deixar anar observant des de dalt de tot la línia que divisava el cel i la terra, llavors va veure que era el que la tenia tan decaiguda. Des d'allí es podia comprovar com la mà de l'home havia anat guanyant terreny a la natura i com se sentia amenaçada per urbanitzacions, fums, deixalles i brutícia que aquesta mà s'havia encarregat d'estendre als seus peus.

2a Temporada. Relats curts 4

Varen encetar un viatge que ja tenien planejat des de feia bastant temps. No passaven per un bon moment econòmic, però ja feia molts mesos que estalviaven diners per fer-lo. Així que varen decidir que aquell era el moment. Varen regirar la guardiola on havien estat posant un euro cada dia durant quasi dos anys i amb allò ho decidiren.

Quan varen començar amb la idea de la recollida de diners per al viatge no pensaven que una crisi els podia arruïnar la vida, llavors somiaven amb un viatge per Lisboa on recordarien el viatge de noces que havien fet feia gairebé deu anys.

Però malauradament una crisi que ni ells havien provocat i de la qual no eren culpables havia fet que després de treballar durant quinze anys com a funcionària amb una empresa pública ella perdera la feina, i que ell professor definitiu en un institut d'ensenyament secundari haguera vist reduït el seu sou en més de tres-cents Euros al mes.

Però tenien els diners i podien permetre's el luxe de poder fer un viatge. No tal com el volien fer en principi, però un viatge al cap i a la fi. Ja estava bé!. Tothom havia aprofitat la bonança econòmica per viure a tot tren. Havien vist com amics, veïns i companys que ingressaven quantitats ingents de diners s'havien llançat a una vida desenfrenada on sovintejaven els creuers, els cotxes d'alta gama i tota mena de complements que brillaven al voltant del seu cos. Les dones lluïen pits de plàstic, llavis esponjosos i dentadures emblanquides. Els homes portaven cotxes de rics, caçaven en vedats privats i jugaven al golf.

Ells res de res. Continuaven reciclant-se tots els cursos, gastaven diners en millorar el seu nivell cultural i preparant oposicions per ascendir dintre de l'administració. Mentre tothom encenia les cigarretes amb bitllets de cinquanta Euros, ells continuaven amb la mateixa austeritat, sols trencada per algun sopar al restaurant els caps de setmana.

Per això que ja estava bé. Traurien els diners i farien el viatge desitjat. Així que varen comprar els bitllets, varen fer la reserva de l'hotel i varen marxar. Allí durant uns dies varen deixar enrere tots els dimonis que els perseguien: la crisi econòmica, l'atur, les retallades en educació i sanitat i la pèrdua d'una sèrie de serveis bàsics que tants anys havien costat d'aconseguir i que malauradament no semblaven tindre volta enrere.

Des del Barrio Alto prenent una cervesa sota la lluna plena mentre sonava la música d'un grup que actuava al carrer, i ells assaborint el plaer d'un viatge desitjat observaven els llums que flotaven en la ciutat amb el cervell resetejat.

2a Temporada. Relats curts 3

La família de Jihad havia vingut al poble fugint de la cruel guerra civil que estava assolant el seu país. Allí havia mort més de la meitat de la família; els avis per part de les dues bandes i un parell de tios. Els rebels no havien tingut cap mena de contemplació amb els que fins feia poc eren compatriotes, germans, amics o familiars.

Ella va arribar quan sols tenia tres anys, època en la qual ja havia de ser escolaritzada, així que des del primer moment es va sentir com si fora una persona autòctona. Parlava valencià i tenia els mateixos costums de qualsevol de les seves companyes, que ara s'havien convertit amb amigues.

Durant els primers anys d'acoblament a la vida del poble el pare va treballar en una granja de pollastres que regentava un veí del poble, així que davant d'una tranquil·la i aposentada vida va tindre dues filles més. Eren els únics musulmans que vivien al poble i realment no ho semblaven, si no era pel color de la pell o l'accent estranger que encara conservaven.

A poc a poc Jihad va anar fent-se gran, fins el moment en que va acabar els seus estudis de l'Ensenyament secundari. Les notes havien sigut força bones i ella va decidir que volia continuar estudiant, però aquell estiu seguint les tradicions de la seva família el pare li va suggerir que devia de començar a posar-se un mocador per tapar-se els cabells.

Ella no volia. S'havia criat en un altre país i una altra cultura. No volia prendre partit per cap tipus de religió. A ella sempre li havia semblat bé que els pares continuaren amb les seves creences i que realitzaren els seu ritus i oracions, però ella no era així. Era una xica molt intel·ligent i a més es manifestava com agnòstica. No tenia cap creença.

Així que després d'haver analitzat el paper de les religions en el món junt amb els professors de l'institut havia decidit que el Déu que en algun moment de la història havia existit no tenia res a veure amb el que retien culte cap de les religions del planeta. Eren totes tan falses... Sols actuaven pel propi interès i cap d'elles renunciava als seus bens per tal de beneficiar als més desvalguts.

Així que li va plantejar la situació al pare, el qual va reaccionar desaforadament. Ella li va explicar el que pensava, però ell estava fora de si, així que li va plantejar que s'abraçava a la seva religió o la tirava de casa. La mare va intentar intervenir entre els dos però va ser impossible. Així que Jihad va haver de marxar de casa buscant refugi en casa d'una amiga de l'escola.

La mare no estava d'acord amb la reacció del pare. Ell no era una mala persona. No sabia perquè havia actuat així amb la seva filla, però no li va dir res. Deixaria passar una setmana i llavors actuaria.

Així que va argüir un pla i el va portar a terme. Una vesprada que el pare estava sol a casa va sonar el timbre. Ell es va aixecar del sofà i va obrir la porta. Allí es va trobar a la seva dona i a Jihad, les dues sense mocador-la mare feia trenta anys que el portava-, es va quedar mirant-les sense que li isquera cap paraula de la boca. Jihad va prendre la paraula i li va dir “Pare t'estimem”. Ell va deixar caure una llàgrima per la galta i es va fondre en una forta abraçada amb elles. Va entendre que la família era més important que la religió. Qualsevol d'elles...

2a Temporada. Relats curts 2

Per sort o per desgràcia la mort ja no és el que era. Ara hi ha moltes maneres de morir, encara que també podem sobreviure a la mort. Aquesta ha pres forma i s'ha dividit en dues parts: la mort física i la mort cibernètica.

La mort física entesa com a tal és una mort que sempre ha existit, és la mort que hem vist sempre, la mort dels nostres avantpassats, els nostres veïns o d'algun amic, la qual cosa malauradament sempre sol passar, encara que no estiguem preparats per tal d'assumir-ho.

Però en un moment de crisi en el que els valors o la moral estan qüestionats la mort continua reinventant-se. És com un ésser camaleònic que continua canviant i sempre està present, però que últimament no és tal com era fa uns anys.

Encara que semble una incongruència hi ha una mort que continua vivint i aquesta és la mort cibernètica, la qual abandona el cos i l'ànima de les persones, encara que aquests continuen en un núvol lògic ple de zeros i uns convertit en l'esperit del desaparegut.

Abans quan un ésser humà traspassava el llindar del no retorn estàvem segurs que ja no hi havia volta enrere. Ja era impossible comunicar-nos amb ell ni veure'l amb un estat que no fora el de les dues dimensions reflectides en forma de fotografia. Avui en dia el mort cibernètic no sabem el que és, aquest continua vivint en les xarxes socials, el podem veure de diferents formes, com a avatar amb icona, també podem parlar amb ell en el ciberespai i veure'l en el nostre telèfon mòbil i així després d'haver passat a millor vida, fins i tot, podem arribar a rebre algun missatge d'ell.

No sabem que hi ha dintre del núvol ni qui governa el ciberespai però algun dia, esperem que no, els morts no s'hagen apoderat del mon dels vius.

2a Temporada. Relats curts I

Quan en el fons del cervell ja sonen molt allunyats els sorolls dels castells de focs artificials, dels petards anunciadors del començament d'alguna festa o els passodobles de les revetlles al mig del carrer sota la brisa estiuenca del mes d'agost, és perquè ja estem passant fulla i encetant una altra etapa de la vida.

Aquesta etapa que acaba de passar és l'estiu. Aquest no ens deixa dormir, ens té sempre hipnotitzats amb el remor de les ones de la mar i de la flaire de sardines torrades a la brasa que decoren l'ambient asseguts a la sorra.

L'estiu ja ha dit prou, ja ha esgotat el seu temps i poc a poc va amagant més ràpidament el sol darrere de les muntanyes. La nit ja ens va guanyat temps a la vida, però és al moment de fer les maletes del retorn quan ens adonem de totes aquestes coses. Unes maletes que s'han quedat sense ànima i sense alè, però que molt aviat el tornaran a recuperar.

Darrere queden els records d'estiu, aquests que ens han fet reviure noves amistats, retrobar-nos amb els sabors i les flaires de cada estiu, tornar a veure aquelles persones que sembla que sols existeixen durant dos mesos a l'any. Alguns hauran trobat el seu primer amor, aquell que mai s'oblida i que atrapa per sempre i d'altres hauran acabat amb una relació que l'estiu ha acabat trencant.

Ara que ja comencem a treure els llençols i ho preparem tot de cara a l'hivern el nostre cos encara se'n recorda dels soroll, de la gent, dels sabors i de les emocions que fan viure cadascun dels estius.

Cal esperar que vinga el següent, però que vinga carregat amb les mateixes sensacions amb les que ha marxat, que ens faça gaudir de nou i retrobar-nos amb la gent. Allí ens estarà esperant el mar impassible, amb el seu moviment, el qual ens crida i ens acarona i ens refresca l'ànima i el cos.

Ultim relat de l'any. BON ESTIU

Ara que es tanca el cercle és l'hora de fer balanç de totes les coses que ens han passat i que no ens dona temps a assimilar. És tan gran la velocitat que porta aquest bòlid anomenat vida que ens adonem de les coses quan ja ens han caigut a sobre un munt de segons, de minuts i d'hores.

Si fem un balanç ràpid veiem que el fred o les pluges queden molt llunyanes en el temps. Les fulles dels arbres han tornat a aparèixer i els fruits que varen ser consumits durant els dies de frescor tornen a recuperar els seu color i la seva forma.

Hem tornat a veure com el solstici ens comença a regalar unes nits dolces i suaus, com els llençols ens acaronen els cossos sota la lluna mentidera que ens espia des del cel, i com comencen a aparèixer les cames, les cuixes i els braços blancs de l'hivern buscant el sol que farà que el color de cafè amb llet ens torne a cobrir la pell.

La nit de Sant Joan torna a aparèixer radiant a les platges del voltant. Els veïns i veïnes de totes les poblacions de la comarca s'apropen amb gronxadors, llenya tallada dels vells taronges de la Plana Baixa i amb un munt de menjar guardat en bosses nevera i empaquetat en paper d'alumini. Tothom porta coques de tomaca, de verdura o de sardines, i tot això serà regat amb cervesa fresca i vi negre.

Cap a la mitjanit les fogueres comencen a brollar amb un foc purificador de colors rogencs i blaus producte de tota una sèrie d'andròmines que l'alimenten. Aquest foc ens depara l'inici del nou temps. Sembla com fa tres mil anys on el temps començava i acabava en funció de la meteorologia. Ací és el mateix, aquest foc, el qual, aquest any es barreja amb el roig de la bandera de la selecció de futbol que passeja els seus èxits pel fred de l'Europa oriental, creix davant dels crits encesos dels aficionats que confonen la porteria amb les flames que volen conquerir el firmament.

El temps, per sort, sempre retorna. Esperem gaudir d'aquesta nova etapa que ens obri l'estiu i que pugam tancar el cercle tal com l'havíem obert.

Relats curts LI

Sembla que era ahir quan Joan i Carla havien eixit del poble per a anar a l'institut i després a la universitat, però no era ahir, ni molt menys. Ja feia gairebé vint anys que voltaven pel món.

Ells havien canviat la seva fisonomia, Joan havia perdut una part dels cabells llargs i rosos que havia lluit quan era jove i Carla, encara que es conservava bastant bé, havia vist com li apareixien les primeres arrugues en la cara. Tot era un símptoma de que els anys havien passat, però també ho era de que en la vida havien estat constantment en lluita per tal de defensar els drets que els pertanyien.

Eren els dos professors, amb la mala sort de que eren interins. Després d'haver passat molts anys de formació universitària i d'oposicions molt dures no havien pogut aconseguir aprovar i obtenir una plaça que els assegurara el futur. Havien passat un munt d'anys estudiant de nit i de dia, havien pagat acadèmies privades, i fins i tot havien renunciat durant molts períodes a fer vida social perquè tenien que estudiar durant gairebé tot el dia.

Degut al temps que havien dedicat a preparar-se en el món de la docència havien hagut de renunciar a tindre fills. Una decisió molt dura, però que havien hagut d'assumir després de pensar-ho durant molt de temps. A més ho tenien complicat ja que cada any els tocava treballar lluny de casa i quasi sempre separats per un munt de quilòmetres que formaven una barrera insuperable per als dos. Aquesta distància feia que sols es pogueren vore els caps de setmana, cosa que s'asemblava a l'antic servei militar.

Però les coses es varen començar a complicar molt més, així que quan la crisi els va caure a sobre tal com si fora una barra de plom, es varen assabentar que possiblement no tornarien a treballar de nou en una aula, perquè les retallades els deixaven fora de la funció pública. Així i tot varen voler fer el darrer servei que podien fer-los als seus companys i a la pròpia societat, varen assistir a les manifestacions que s'havien convocat i varen fer els dies de vaga pertinents. Com sempre, donant la cara.

Quan va acabar el curs varen abandonar l'apartament amb el cotxe carregat per tornar de nou al poble. Asseguts en el vehicle no tenien ganes de parlar. Sols els seus ulls vidriosos i humits manifestaven el sentiment que els atrapava. Tot s'havia acabat, encara que quedava temps per poder ser pares.

Relats curts L

Pol ja estava cansat de la vida tan monòtona que estava vivint en el seu poble. Havia entrat en un carrusel que semblava no tenir eixida. Semblava haver-se quedat sense futur, però al mateix temps valorava la possibilitat de viure amb els pares i la família, quelcom molt còmode per ell, però que li tallava les ales del seu futur.

Gairebé no havia eixit mai de casa, sols ho havia fet per complir el servei militar obligatori que havia realitzat durant setze mesos a Saragossa. Allí havia arribat a desconnectar de la vida enclaustrada del municipi, però a més havia conegut a una xica que el va fer feliç durant deu dels setze mesos de la mili.

Durant aquest breu espai de temps es va veure atrapat pel plaer de la passió i dels sentiments, encara que la pressió que sentia des del seu entorn familiar era tan fort que va ser incapaç de renunciar a la família en favor d'un primer amor que l'havia deixat marcat per sempre. Així i tot va poder enganyar a la família i després d'acabar el servei militar va continuar a Saragossa quatre mesos més sense que a casa s'assabentaren. Ell els va dir que s'estava pensant la continuïtat a l'exercit i els pares varen creure la mentida de Pol.

Després de tants anys de trobar-se sol i sense futur va pensar de nou amb els anys viscuts a Saragossa i va decidir agafar el vell cotxe que guardava en la masia i emprendre un viatge sense retorn en busca del primer amor que tant l'havia marcat i que havia deixat perdre com un inútil.

Quan va arribar al seu destí va estar buscant l'amor perdut durant tres dies, fins que va trobar l'adreça dels pares d'ella. Així que un dia per la vesprada va anar a casa d'ells per tal de rebre informació de la filla. Es va presentar al pis fent un breu resum de qui era i d'el que volia. Però els pares li varen dir que malauradament la seva filla havia mort feia uns anys en estranyes circumstàncies, just al poc temps de deixar-la abandonada. Pol no s'ho podia creure, es sentia culpable. De sobte es va trobar en que no li quedava res on agafar-se. Havia deixat perdre la millor oportunitat que se li havia presentat en tota la vida. Així que es va acomiadar d'ells, va pujar al cotxe i va començar a conduir sense rumb per la carretera.

Quan portava uns quants quilòmetres conduint el temps va empitjorar i una espesa boira el va deixar gairebé sense visibilitat. No volia detindre el cotxe, i desafiant es va llençar contra  la boira. Llavors de dins de l'espai impenetrable va aparèixer el rostre de la seva estimada. Ell va soltar el volant i es va deixar portar al costat d'ella. No sabia si estava viu o mort, però es sentia de nou feliç. De fet, això tampoc l'importava.

Relats curts XLIX

Des de ben menuts havien anat a l'escola junts, s'havien assegut colze amb colze durant totes les hores que durava la jornada escolar, però allò que semblava una relació corrent per ell no ho era.

Pau estava enamorat d'ella des del primer dia que la va veure entrar per la porta del col·legi, llavors devien de tindre uns dotze anys. I com totes les casualitats de la vida en la distribució que va fer el mestre en la classe varen caure un al costat de l'altre.

Això a ell li suposava un maldecap molt important, ja que havia de mantenir els sentiments que tenia cap a ella en secret. Havia de dedicar-se a les tasques de l'escola i no deixar-se anar pels impulsos del seu cor.

Durant els quatre anys que varen compartir veïnat escolar la relació va ser molt bona. Ella era molt atenta amb ell, sempre estava disposada a ajudar-lo en qualsevol tasca de l'escola i a més era una xica molt simpàtica.

Quan quedaven pocs dies per acabar l'ensenyament secundari va decidir que havia de fer un pas endavant, així que va decidir escriure-li una carta i explicar-li tots els sentiments que l'havien perseguit els darrers anys i que no s'havia atrevit a manifestar-li. Era una mena de carta d'amor.

El darrer dia de classe mentre el sol de juny li acaronava a ella el rostre transparent i es filtrava com un esser estrany a través dels seus cabells arrissats, ell la va mirar i li va dir que tenia una cosa per ella, però que li havia de prometre que no la trauria fins que acabara l'escola. Ella li va dir que si, llavors Pau es va treure un paper doblat de la butxaca i li'l va entregar. Ella se'l va guardar a la cartera i un cop acabada la classe es varen acomiadar sense saber quan es tornarien a veure, ja que els seus propers estudis discorrerien per camins separats.

Pau va continuar solter, amb els seus estudis d'enginyeria a la Universitat. Havia tingut moltes possibilitats de trobar parella, però no es podia treure del cap el seu amor d'infantesa. Aquell amor que havia sigut el primer i que tant l'havia marcat en la vida.

Un dia mentre estava en casa estudiant la mare li va dir que tenia una carta. Va baixar i va obrir el sobre. Dins del sobre estava la carta que ell li havia enviat a Patrícia el darrer dia d'escola, però a més hi havia una altra carta d'ella en la que li demanava una cita i a més li deia que tot allò que ell sentia també era compartit per ella. El destí els havia tornat a unir de nou.

Relats curts XLVIII

Vista des de la finestra de l'habitació semblava un bolet. Anava amb una minifalda de pell de color negre, unes botes altes del mateix color i unes mitges que anaven a joc amb el temps tan desagradable que feia aquella vesprada de principis d'octubre. Ella es refugiava damunt de la vorera, just davant de la porta de la cafeteria on tantes vegades s'havien professat amor, sota el llum que es reflectia des dels llambordins.

El que la feia semblant a un bolet era el paraigües que portava per protegir-se de la silenciosa pluja que queia de manera horitzontal. Era un paraigües florejat, el qual tapava el somriure de lluna plena adobat amb carmí de sang i un pel arrissat que deixava caure uns rinxols agosarats davant dels ulls de gata.

Anava molt ben vestida. Es notava que l'ocasió no era una qualsevol, sinó que devia de ser una trobada molt especial per ella.

Mentre continuava plovent, ella continuava quieta, sense moviment, com si espera que algú pressionara un botó per posar-se en marxa. Semblava una estàtua de sal, immòbil sota la fina pluja, que feia que començaren a colar les canonades, les quals portaven l'aigua des del terrat fins al carrer.

De sobte es va moure cap a un costat. Llavors les blanques dents de la seva dentadura varen aparèixer com un solstici. Per l'altre costat de la vorera baixava la figura d'un home amb una gavardina grisa que li tapava la pluja fina. Es varen quedar mirant-se cara a cara. Encara que no els podia veure la cara imaginava que era un amor retrobat.

Es varen fondre en una abraçada que semblava eterna, com si fora un amor desitjat o el retrobament d'un vell amor, llavors es va sentir el soroll d'un dispar. Des de la finestra on estava, vaig baixar corrent. No sabia que havia passat, però quan vaig eixir al carrer vaig veure la figura de l'home estirat a terra envoltat amb un toll de sang i una ferida de bala a la panxa. Estava mort i ella havia desparegut.