La lluita era cruenta en
molts llocs del país, però als pobles, molts dels veïns, no sabien
perquè lluitaven, i de vegades canviaven de bàndol segons el seu
interès convertit en ganes de viure i per un instint natural de
supervivència.
Poc a poc els bàndols es
varen anar definint. Tots eren d'un o d'un altre. També hi havia que
no eren de cap dels dos però molt aviat tothom, volent o sense
voler, quedava definit. Així un queia en un costat o en un altre
segons eren els seus familiars o amics o segons els costums.
Moltes persones varen quedar
identificades sols per la manera de viure o la posició econòmica.
Els que més varen patir
varen ser els homes, que són els que varen haver de lluitar en el
front, cosa que va fer que moltes dones hagueren de donar a llum
soles a casa, en condicions penoses i en condicions de salubritat que
no asseguraven ni un bon part, ni la supervivència del xiquet o la
mare.
Però el sofriment de les
dones en trobar-se soles, sense recursos i al càrrec de xiquets
xicotets i persones majors no era menor al dels homes que lluitaven
al front.
Però tothom no va poder
quedar-se a les seues cases i varen haver de marxar, sense rumb, amb
les poques pertinences que tenien. Ho feien de nit o de matinada quan
no els veia ningú, i marxaven amb un carro arrossegat d'un cavall o
un ruc que els portava cap a un viatge, moltes vegades, sense retorn.
La família de Joan es va
decidir a marxar quan els bombardejos i les ràfegues de metralladora
cada dia sonaven més a prop de casa. L'única solució era marxa de
nit, tal com havia fet molta gent de poble, que era quan no els
veuria ningú i no tindrien problemes per eixir del poble. Era dur
abandonar la llar però no tenien altra alternativa.
Ho varen preparar tot per
marxar. Dins de casa, preparada per guardar el carro, varen carregar
tot el més necessari. Anirien a peu i ja pararien a descansar quan
es fera de dia.
Van caminar fins un hort que
tenien a quatre quilòmetres de casa i varen muntar una mena de
campament a sota d'una figuera. Descansarien tot el dia i marxarien
de nit.
A mitat vesprada Maria, que
estava embarassada de huit mesos, es va començar a sentir malament.
Era el xiquet que ja venia. Ho varen preparar tot i la varen ajudar
per a que el nadó nasquera sa. Va ser un xic, li posarien el nom de
son pare, Joan.
Però de nit havien de tornar
a fer ruta, no hi havia descans. Varen embolicar al xiquet per a que
no patira fred i a la mare la varen pujar al carro per a que no
caminara. Així vares estar durant cinc dies, fins que varen arribar
a una ciutat veïna en la que varen poder quedar evacuats en casa
d'un matrimoni jove.
Eren refugiats. Fugien d'una
guerra i abandonaven la seua llar. Necessitaven que algú els
acollira i poder refer la seua vida. Però la seua il·lusió era que
acabaren els enfrontaments i tornar a casa. Ni més ni menys que el
passa hui en dia en alguns dels nostres països veïns. Que fràgil
és la memòria!!!!.
