Sembla
que fa un munt de temps que ha acabat l'estiu, però si mirem el
calendari ens adonarem de que tan sols ha passat un mes. No em
referisc a l'estiu com a estació sinó al que tots coneixem com a
estiu de platja, muntanya, sol, vacances, restaurants
i terrasses de tertúlia.
Setembre
és un mes estrany (almenys en el nostre entorn) i sembla que estiga
posat expressament per a que l'aterratge a la vida quotidiana no siga
tan dur com podria arribar a ser. Podem vore com a tot arreu encara
hi
ha festes, bous, vaques, coets i sopars de
germanor.
Els alumnes encara van a l'escola sols pels matins i les activitats
extraescolars o esportives no comencen fins l'octubre.
Però
aquest mes també és un mes de contrastos on es produeixen els
comiats de l'estiu i els
retrobaments
amb els companys. Així en poques dies passem de celebrar el darrer
sopar de l'estiu, l'últim cafè
amb els estiuejants o el darrer gintonic al
chill out a trobar-nos de morros amb la porta de la feina.
A
les vivendes d'estiu
observem
com les finestres i terrasses plenes de vida es queden desertes.
Desapareixen les cadires i les taules on els estiuejants sopaven
pollastre rostit i bevien cervesa a dojo, on les tertúlies nocturnes
acompanyades de llargues pipades de cigarreta no tenien fi. Ara ha
quedat tot tancat i alguns dels edificis que es trobaven plens a
vesar han tancat els seus ulls i passaran a hivernar com els ossos.
Però
els besos de comiat que ens hem
donat
amb tots els que hem compartit vacances d'estiu, han retornat molt
aviat en forma de retrobament. Així al tornar als llocs de treball,
escoles o residències d'hivern ens hem tornat a envoltar en un
esbarzer de besos i de somriures que fa poc eren de comiat.
Els
comiats han passat a ser comiats llargs, la major part d'ells de tot
un any, però els retrobaments són molt més agradables, sobretot si
després del parèntesi estiuenc comprovem
que estem tots i no s'ha quedat ningú pel camí.
