Relats curts XXXII

Asseguts a la terrassa del bar ens protegim de la pluja que no deixa de caure durant els darrers dies de la tardor. Hem eixit a prendre el sol i a passejar, però queda clar que tota l'aigua que devia d'haver caigut durant la resta de l'any cau tota durant aquests dies. Sembla que açò no té fi i que els núvols en la seva panxa tenen tanta aigua com la d'un pantà xinés.

Com no podem seguir passejant decidim prendre alguna cosa en la cristallera adaptada per al fumadors, així podem gaudir de la visió que ens dona la pluja que brolla pels carrers adoquinats.

Ens trobem tots a cobert perquè el temps no dona un respir per poder eixir del bar i anar-nos-en, encara que sempre hi ha algun valent que creua el carrer saltant els tolls sense paraigües.

Nosaltres esperarem a que pare la pluja, ja que no volem arriscar-nos a patir una relliscada en les llambordes. Mentrestant cridem al cambrer perquè en servisca dos poliols amb llima i mel.

El cambrer vestit de color negre impol·lut i amb un davantal de color roig fosc treu de la butxaca un paper i un bolígraf i apunta la nostra comanda.

Al cap d'un moment torna amb la safata plena amb la nostra beguda i la d'unes xiques de la taula del costat. Elles parlen i fumen molt de presa, com si el temps s'esgotara. Nosaltres, al contrari, mirem pel vidre com deixa de ploure i apareixen uns xicotets i tímids raigs de sol.

L'arc de Sant Martí ja aguaita per la part de sota del poble, superant fins i tot al campanar. Nosaltres comencem a assaborir les begudes mentre la seva flaire ens recorda l'olor i el sabor de les muntanyes humides.

Relats curts XXXI

Feia un temps que les coses no anaven bé entre ells però cap dels dos no volia reconèixer-ho obertament. S'estaven distanciant cada vegada més.

Anna s'esforçava per que la relació fora bona però Andreu semblava més des-apegat. Donava la sensació que ell no tenia clar el que volia. De vegades s'abraçava a ella mentre dormia i d'altres era incapaç de dir-li ni “Bona nit”.

Ella no volia acabar amb una relació que gairebé durava des de que havien nascut. No volia resignar-se a acabar amb aquella relació que durant tant de temps els havia fet feliços.

Mentre observava la posta de sol des de la finestra de la seva habitació pensava amb la manera en que es podia reprendre la relació. Volia recuperar-lo.

Pel finestral entreobert entrava la brisa de finals de setembre acariciant-li la cara i eixugant-li les llàgrimes que li relliscaven per les galtes. No eren moltes ja que es trobava eixuta després de tantes vegades que havia plorat en silenci. Quasi sempre amagada.

Va continuar observant el sol de color roig que poc a poc s'anava amagant pel darrere del turó. Després se'n va anar al llit sense que ell encara no haguera arribat a casa.

Abans de que tornara l'hivern Anna li va plantejar passar un dia al llac que hi havia a prop de casa. Li va proposar anar a passar el dia. Estarien sols, com feien sovint, a més portarien menjar preparat i es podrien banyar al llac. Ell va acceptar.

Havien anat moltes vegades, i ho consideraven el cau del seu amor. Allí s'havien rebolcat pel terra, havien menjat i begut i fins i tot havien nedat despullats dins del llac, unint els seus cossos nus formant-ne un de sol.

Seria un gran dia, possiblement un recomençament. Ella es trobava il·lusionada i ho va preparar tot per marxar de bon mati.

Era un dia assolellat i clar. Anna ho va preparar tot i varen marxar de bon matí. El dia era perfecte, varen menjar unes truites que ella havia preparat i varen beure una ampolla de vi que Andreu havia preparat per a l'ocasió.

Després de dinar varen decidir banyar-se en el llac. L'aigua estava fresca però no els va importar. Es varen banyar despullats, es varen abraçar i varen fer l'amor. Ho van fer com feia anys que no ho feien, junts, apegats. Tan junts que no passava ni una gota d'aigua entre els dos.

Ella va eixir de l'aigua. Estava extasiada i es va quedar gitada en terra a la vora del llac. Reia, era feliç. Andreu va eixir, li va donar un bes i va tornar a entrar a l'aigua. Anna es va adormir, quan es va despertar el va buscar pel llac i no el va trobar. Va tornar a casa. De de llavors no l'ha tornat a veure.

Relats curts XXX

Quan els xiquets es varen alçar pel matí ja sabien que per la nit arribarien els Reis Mags a casa. Estaven molt emocionats ja que portaven totes les vacances de Nadal preguntant per l'arribada dels tres barbuts aposentats a lloms de tres camells.

Varen preparar l'espai on havien de deixar els regals que havien apuntat amb un llapis de punta grossa en un full de paper reciclat. El full estava atapeït de peticions de tot tipus. Jocs electrònics, de taula, bicicletes etc... Hi havia tants que si els hagueren de portar tots no cabrien en el xicotet apartament on vivien.

Era un dia especial per a ells i els pares farien el darrer esforç per poder vore l'alegria en els rostres dels seus fills.

Havia sigut un any de penúries ja que es trobaven immersos en una crisi econòmica que havia acabat derivant en una crisi de parella. Eren moments durs, cap dels dos tenia feina i vivien dels pocs diners que els quedaven al banc i d'una ajuda que rebien de l'estat. Es preguntaven que havia passat, que havien fet malament, però la realitat era que dues persones treballadores i serioses s'havien vist arrossegades per una crisi que els havia deixat a la vora de l'abisme. Les empreses on treballaven els havien tirat al carrer sense pagar-los el que els devia i tal com anava passant el temps s'anaven quedant sense recursos.

Cada dia que passava era igual que l'anterior i no tenien cap perspectiva de millora. Passaven junts moltes hores i sempre acabaven recriminant-se l'un a l'altre la situació en la que es trobaven. La convivència s'havia fet quasi insuportable. Però alguna cosa tenien clara, i era que no podien deixar als seus fills sense regals de reis.

Quan va arribar el moment varen encendre els llums del quarto i allí estaven els regals. Els xiquets estaven nerviosos i varen començar a obrir-los com uns desesperats. L'alegria dels menuts era immensa i això es reflectia en el rostre dels pares.

Per fi varen tindre un dia de felicitat, els reis els havia portat alguna cosa més que regals. Els havia tornat el somriure als seus rostres.