3a Temporada. Relat 12

Els tòpics sempre tornen. En una societat tan cíclica com la que vivim hi ha poc de marge per les sorpreses (sempre hi ha alguna però mai sol ser positiva), així, en aquestes dates, ens trobem amb carrers enllumenats en formes de cérvols, avets, campanes, Pares Noel o Reis Mags. Als aparadors apareixen, picant-nos l'ullet, les pastilles de torrons, les botelles de cava, els embotits ibèrics i els formatges curats.

Ningú pot escapar a la vista de tots aquests elements que apareixen per aquestes dates i que ens volen atreure, com un imam, cap a ells. Són elements molt golosos i tots, poc o molt, ens deixem portar per l'anomenat “Esperit nadalenc”.

A la televisió, la premsa escrita o radiofònica, a tot arreu apareix el Nadal. No hi ha cap ésser humà que puga esvair-se d'aquest esperit. Torna la publicitat de la grossa de Nadal, les nines fan passarel·la mentre sopem, els cotxets, camions i diferents andròmines passen a tota pastilla pels nostres salons i els reis tenen abduïts als més menuts davant de la pantalla de raigs catòdics.

Però el Nadal, cada vegada, s'ha fet més complicat. Hi ha un munt de famílies que no poden tindre un sopar especial, hi ha molts xiquets que no poden rebre cap regal i que sols veuen passar trets de franctiradors pel davant dels seus rostres, mentre que alguns dictadors ho acaparen tot. I fins i tot hi ha gent que no té amb qui celebrar-ho.

Són dates de germanor, de sopars, dinars i esmorzars, de moltes celebracions i molt de goig, però no ens hem de conformar amb el que tenim, s'ha de lluitar per a que el futur no ens prenga tot el que hem aconseguit i sobretot que els més desfavorits, puguen tindre un futur com el que tots els éssers humans mereixem.

3a Temporada. Relat 11

Cada lloc té el seu encant. Hi ha de molt famosos i molt bonics, poden ser pobles, ciutats, espais verges, muntanyes, i artificials o naturals. Tots formen part del nostre patrimoni, encara que, segurament, tenim més predilecció pels que han estat construïts a l'antiguitat i que continuen entre nosaltres. Del més propers podríem recordar la ciutat de Morella, Mascarell o el Castell de Peníscola.

Però hi ha altres que encara que no tenen ni la història ni la fama de tots aquest monuments s'han instal·lat en el nostre cervell i perduren en la nostra memòria des de que els descobrim fins que el cos humà diu prou.

Em referisc als aparadors, tendes i llums que, en aquestes dates, adornen les ciutats. Recorde, els viatges realitzats en Nadal on els aparadors ens rebien a la baixada del tren amb els seus millors productes. La flaire de ciutat, unida amb el vaivé dels caminants per les avingudes principals encara permaneixen en un racó del meu subconscient. L'olor a castanyes torrades al carrer, la música que ens acaronava quan passàvem per les portes obertes de les tendes i les llums de colors, ens acompanyaven en un trajecte on tothom es creuava amb un somriure blanc i lluent i carregat de regals per tal de fer feliços a joves i grans.

Tots aquests paquets dormien la nit de nadal i de reis sota un arbre que els donava ombra. Ens esperava tota la nit despert, impacient, per vore com obriem els regals. Però, desgraciadament, hui en dia hi ha un munt de gent que sols els queden els records d'una època passada i feliç, perquè alguns arbres han mort i s'han quedat sense somriure, tot per culpa d'alguns delinqüents de jaqueta i corbata que amb les seues decisions han fet que molts arbres ja no tinguen regals a les seues arrels. 

3a Temporada. Relat 10

Els pares de Maria havien marxat a esquiar tot el cap de setmana i l'havien deixada sola a casa. Ella, com tenia altres plans, no havia volgut anar amb ells dient-los que tenia feina de la Universitat. Volia un un cap de setmana amb el seu xicot.

Li va telefonar explicant-li que estava sola tot el cap de setmana i que podia quedar-se amb ella els dos dies. A Albert li va semblar perfecte, però necessitava una excusa prou convincent per als seus pares. Així ho va fer i els va dir que tenia exàmens i havia d'anar a estudiar tot el cap de setmana a casa d'uns amics. L'excusa va sortir efecte i els pares s'ho van creure.

Va arribar amb el tren i va pujar cap a la serralada on es trobava la casa de Maria el dissabte de matí. Portava una ampolla de vi i una de cava que havia comprat en una tenda. Quan va tocar el timbre va eixir ella i el va rebre amb una forta abraçada i un bes de pel·lícula. Ho tenia tot preparat, la nevera plena, la xemeneia encesa i amb un munt de llenya per utilitzar. I el més important, tenien tot un cap de setmana per davant.

Des del xalet de muntanya de Maria gaudien de la vista que s'observava des dels finestrals, llavors van començar a caure els primers flocs de neu que anaven convertint els voltants de la casa en un llençol blanc i emmidonat.

El cap de setmana el varen passar entre el llit, la taula i el sofà. S'estimaven, feien l'amor, menjaven... Tot amb el plaer que envoltava dos joves feliços i enamorats.

Però el cap de setmana, com sempre sol passar, es va fer mut i aviat va arribar el moment del comiat. Albert va eixir de casa després del darrer bes del cap de setmana i va baixar fins el carrer asfaltat per agafar el tren que el portaria a casa. Llavors Maria va fer un crit en veure com una mena d'ànima envoltada en una aura blanca flotava en el cel amb la cara d'Albert.

Més avall un camió descontrolat l'atropellava mentre anava a agafar el tren.

3a Temporada. Relat 9

Ja ho diu el refrany "L'edat no perdona" i així és. El pas del temps, com totes les coses de la vida, no afecta d'igual manera a tots. A uns els afecta psicològicament, a d'altres físicament, però a tots afecta. Hi ha alguns més afortunats per als que semble que el temps no passa, però malauradament no és així i el rellotge biològic avança en els nostres cossos i els nostres cervells.

Aquest pas dels anys fa que ens sentim com si fórem màquines. De tant en tant ens toca la visita al taller (en aquest cas hospital) i com si fórem un cotxe o un telèfon mòbil hem de passar una posada a punt o ens han de canviar alguna peça. Ja posats estaria bé que ens pogueres fer un reset al sistema i que poguérem començar de nou, però això que si que és possible realitzar en un munt d'andròmines no ho és en el éssers humans.

Tot això no sé si seria bo o no. No sé si aquest reset imaginari sols el podrien fer possible els més poderosos o tots els mortals. Tampoc se si aquesta regeneració del planeta seria un avanç per a la humanitat o si pel contrari seria un niu de conflictes, però mentre no existisca la possibilitat més val no pensar-ho.

Aquest pas dels anys també es veu reflectit en els actes socials als que acudim, així en la nostra joventut acudim a festes on els besos fugaços es barregen amb el fum de les primeres cigarretes o amb el soroll de les primeres motos. Després assistim a festejos i casaments on l'olor i el soroll ara són en forma de coets i de traques. Posteriorment venen els batejos, les comunions i fins i tot les separacions, però quan la vida ens avisa de que el nostre crèdit no és per sempre és quan comencem a assistir a enterraments de familiars, veïns o amics. Llavors arriba el moment de pensar que sense reset ni bola extra hem d'aprofitar cada instant, cada alegria i cada plaer com si fora el darrer que ens queda perquè el rellotge interior en un moment o en un altre pot quedar-se sense corda.

3a Temporad. Relat 8

Sembla que vol vindre l'hivern, almenys això és el que pregonen tots els homes del temps que apareixen sempre a l'hora de menjar, a migdia i per la nit, als telenotícies de tots els canals de televisió. És un fred que ja fa temps que havia d'haver vingut però que s'ha fet d'esperar. Ara comença a guaitar el nas i bufa per darrere de les muntanyes que comencen a canviar els colors d'estiu pels colors d'hivern. Al cap i a la fi fan igual que nosaltres quan trèiem la roba impregnada de patxolí que permaneixia endormiscada a l'armari rober.

Canvia el temps i canvien els colors, així el verd de les garrofes passa a convertir-se en marró fosc, els fruits secs com les ametlles o les nous també passen a ser marrons, així deixen que la muntanya acabe perdent els colors clars que fins fa poc encara mantenia.

De del cim, quan el dia és clar, observem al fons les illes que permaneixen impassibles al mig de la Mediterrània, estan silencioses i solitàries. De tant en tant reben alguna visita dels pescadors que cerquen les seus captures a les seues faldes, però aquestes visites són fugaces, ja que no venen per quedar-se. En canvi els éssers vius que les envolten es queden amb elles convertint-se en els seus cuidadors i aliats.

També observem les platges, ja abandonades pels turistes, intentant refer-se de la degradació i la brutícia a la que han estat sotmeses durant l'estiu. Ara han canviat la seua tonalitat, i si a l'estiu han sigut verdes o color de llauna, llançada per alguns desaprensius, ara són d'un color que es barreja amb el cel a l'horitzó que no havien d'haver perdut mai.

De moment la natura no cal pintar-la, ella sola sap definir les seues tonalitats.

3a Temporada. Relat 7

És veritat que hem arribat a Tots Sants?. Almenys així ho diu al calendari que hi ha penjat al costat de la nevera de la cuina i que ha anat deixant caure les fulles cada trenta dies. Però si eixim al carrer és més fàcil que ens trobem un xiquet amb un flotador que amb un abrig.

Recorde aquells dies de principis de novembre en que anàvem al cementiri (llavors tots els difunts estaven allí) i el recorríem de punta a punta encuriosits per veure a qui coneixíem de tots els que restaven sota unes làpides dissenyades per picapedrers.

Passejàvem amb el coll encongit sota el coll aixecat d'una trenca de botons d'ós que havíem estrenat per a un dels dies de més fred de l'hivern i en acabar el recorregut marxàvem a fer malifetes pel poble i a perseguir a les nostres companys de classe. Elles, més assenyades, anaven amb abrics impol·luts i amb roba nova estrenada per a l'ocasió. Isc al carrer i em torne a fer la mateixa pregunta, estem en Tots Sants?. Veig que tots els que passen pel carrer van en màniga curta i amb roba d'estiu. Alguns xiquets porten pantalons curts i altres després d'una xicoteta carrera suen com les botixes. No sé si van al cementiri amb els seus pares, però si portaren una bossa imaginaria que a dintre d'ella porten una tovallola i crema solar.

Mentrestant els més majors i els més devots visiten als seus familiars soterrats al cementiri. Ho fan amb silenci respectuós i aprofiten per visitar familiars, amics, coneguts i veïns. Alguns preguen unes oracions en cadascuna de les tombes que visiten, mentre que d'altres tan sols s'aturen un moment i passen de llarg.

Quan l'enlluernador sol, que ha fet del dia dels difunts un dia més de platja que de cementiri, desapareix per darrere de les muntanyes, llavors les portes del camp sant es tanquen i deixen descansar als difunts els quals ixen de les seues tombes per torcar-se la suor acumulada en un dia tan calorós.

3a Temporada. Relat 6

La mort és una senyora amb el rostre tapat i tota vestida de negre que carregada amb una dalla sempre està preparada per emportar-se a algú o altre cap al seu territori. No té en compte cap virtut ni cap defecte. Així es pot emportar un guapo, un lleig, un alt, un baixet, un gros o un prim. Tampoc mira l'edat i, per sort, tampoc mira els diners que tenen en els comptes bancaris. Per la qual cosa no es pot subornar ni es poc comprar.

No fa mai vacances i sempre està amanida per portar a terme la seua feina. És una treballadora incansable i insaciable que no distingeix ni l'estiu ni l'hivern.

Quan les campanes del poble toquen a morts ella somriu sota la espesa capa que li cobreix el rostre. Ha fet una altra captura.

Per tant no ens hem de preocupar massa si fa temps que no la veiem, ja que és possible que estiga de feina en algun altre indret, però el que és segur és que en un moment o altre tornarà a aparèixer.

Ella és com les formigues que de sobte apareixen pel nostre banc de la cuina sense saber d'on venen i on van. Sempre apareix quan menys se la demana i no sabem mai d'on ve ni cap on va, però el que és segur és que el dia menys pensat apareixerà i se'ns endurà, on?. Qui ho sap, llavors seria molt fàcil.

Per veure que no en té mai prou sols ens hem d'apropar al cementiri i veure com amb els anys ha anat omplint-se de gom a gom i hi ha de molts tipus, joves, vells, homes, dones, xiquets, avis, tots capturats per ella.

No podem fer res per evitar-la, per la qual cosa ens hem d'acostumar a la seua misteriosa presència. A més no hem de descuidar al seu principal aliat que és el rellotge. Aquest ens va restant temps i cada vegada estem més a prop de trobar-nos-la de cara.

Però mentre no ens vinga a buscar hem de gaudir del que tenim i del que fem... I és que un filòsof deia que cada dia que passa estarem pitjor, llavors aprofitem mentre la dona misteriosa no aparega per una cantonada. 

3a Temporada. Relat 5

Ja s'ha produït, per la major part de nosaltres, el retorn a la normalitat. Hem canviat d'estació i ben aviat també canviarà l'hora, la qual cosa farà que el nostre cicle vital canvie. Tots ens amagarem més aviat als nostres caus, obrirem de bat a bat els armaris robers amb flaire de patxolí i despenjarem les avorrides robes que han permanescut durant un munt de temps en la foscor. Ens rebran amb un somriure i comprovaran com totes les peces lleugeres, acolorides i lleugeres les substituiran durant un període en el que elles passejaran sota la pluja i el fred.

Encara que hi ha una mena de roba que abans existia i que ara ja no se'n parla d'ella. Aquesta és la roba que anomenàvem d'entretemps. Era la roba que portàvem les nits d'estiu quan anàvem als terrats de les cases a vore els bous embolats, o a les revetlles dels pobles quan cercàvem els primers amors i els primers besos furtius en la foscor. Aquella que estrenàvem a Pasqua per anar amb la colla a menjar-nos la mona i a remullar-nos els peus a vora mar.

Ara guardem els abrics i donem pas al banyador, per la qual cosa, de vegades pot succeir que a Pasqua anem a remullar-nos els peus amb abric i sabates d'hivern quan abans anàvem amb samarreta de màniga llarga fina, caçadora texana lligada a la cintura, pantalons texans i sabates esportives anomenades pasqueres i estrenades per l'ocasió.
El mar també s'ha adonat d'aquesta circumstància i ja no ens espera com ens esperava abans. Ara quan arribem a sentir el plaer de les ones als peus i les canilles ja hi ha alguns, els que no van amb abrig, que ja estan remullats completament dins de l'aigua. Aquest ja no ens rep com ens rebia abans, amb les petites ones acariciant-nos els garrons blancs i immaculats, tapats durant tot l'hivern i és que ell també està cansat d'haver perdut les estacions a les que estava acostumat. Llavors ens mostrava les seves diferents tonalitats, tan prompte podia ser blau clar que podia fondre's amb un ataronjat de tardor amb el cel rogenc. Amb el temps ha anat perdent il·lusió i ja no es preocupa pel seu aspecte intenta tindre a tots contents ja es mullen amb abrig o amb botes camperes.
Per desgràcia nosaltres tampoc hem fet res per mimar-lo, ni a ell ni a la naturalesa que ens envolta, així hem perdut les estacions i el plaer dels primers banys a la primavera i si continuem així perdrem tots els plaers que ens regala la naturalesa.

3a Temporada. Relat 4

Quan havien passat un munt d'anys des que Maria s'havia casat amb Albert va començar a replantejar-se que havia fet un mal casament. S'havia casat amb una persona que tenia quinze anys més que ella i la relació, al principi bastant bona, s'havia convertit en una relació monòtona. Ella es dedicava a anar a treballar cada matí a l'oficina on feia mitja jornada i les vesprades les dedicava als seus hobbies, els quals havien anat incrementant amb el temps. Així jugava a pàdel, anava de compres amb les amigues,al gimnàs, a la perruqueria o a fer-se la manicura. Ell en canvi, un empresari d'èxit, es passava gairebé tot el dia en la feina, per tant la vida en comú s'havia convertit en una vida per fascicles els quals se servien un parell d'hores al dia com una tele novel-la.

A poc a poc ella es va adonar que havia deixat passar uns dels millors anys de la seva vida, així quan ella fregava els trenta i pocs anys, ell es trobava pràcticament als cinquanta. No havien tingut fills perquè no trobaven mai el moment i ara ja es veien amb poques ganes de criar xiquets xicotets.

En les activitats que Maria tenia cada vesprada va anar re-fent una mica les seues relacions personals i va començar a conèixer gent que tenia molt en comú i que li oferia un munt de possibilitats que amb el seu marit ja no podia aconseguir. Va començar a anar a sopars que organitzaven les companyes del gimnàs, els del pàdel o anar d'espà a un hotel de la costa amb les companyes de perruqueria. Cada vegada li resultava més pesat arribar a casa i trobar-se amb el seu home, el qual es trobava cansat de la feina diària.

Passat un temps va trobar un xic de la seua edat que estava separat i sense fills, era treballador de banca i era l'enveja dels que sovintejaven el gimnàs. Era agradable, educat, guapo i ben considerat en la feina. Varen eixir un parell de nits a sopar junts sense que l'home de Maria ho sabera (ell li deia que anava amb les companyes del gimnàs). Ell es creia el que ella li deia, o almenys això deia.

Quan la relació va anar consolidant-se ella va decidir desfer-se del seu marit perquè així era l'única manera de poder accedir als seus diners i els bens, perquè si li demanava la separació no n'obtindria res perquè no hi havia fills pel mig. No era moment de deixar perdre una fortuna amb la que somiava des que s'havia casat.

Va obtindre una mena de producte químic que li havia aconseguit un antic company que treballava en un laboratori i que no deixava cap empremta en el cadàver. Seria com si haguera mort d'un infart.

Una nit quan anaven a sopar Maria li va proposar encetar una ampolla de vi de les que tenien guardades a la bodega. Albert va anar a per ella, mentre Maria preparava els gots i es guardava a la butxaca l'ampolla amb els verí. En obrir l'ampolla i posar el vi li va posar el líquid al got i es va aixecar a per un paper de cuina (no volia vore'l com bevia). En tornar, ell li va proposar un brindis amb les dues copes. Després de fer un glop llarg, Maria va començar a sentir-se marejada, Albert va començar a riure mentre el rostre desencaixat d'ella queia sobre la taula. Maria no l'havia pogut enganyar.

3a Temporada. Relat 3

Vicent havia treballat molt dur durant tota la seva vida, però una malaltia l'havia apartat de les tasques que realitzava al camp gairebé als seixanta anys. Era conegut al poble perquè anava amb el seu cotxe de tota la vida, el qual es resignava a retirar. Sempre deia amb un somriure que el cotxe es retiraria amb ell. Era el seu company inseparable.

El cotxe sempre anava carregat de productes que plantava en el camp, albergínies, cebes, creïlles o pebreres acompanyaven a Vicent en els seus trajectes en el cotxe i el perfum d'elles havia quedat de manera permanent en el vehicle.

Al poble tots el coneixien i ell amb el soroll inconfusible del clàxon pitava als veïns que el saludaven pel carrer.

Els productes del camp poques vegades arribaven a casa, ja que solia repartir-ne entre els veïns del poble. També en portava al bar on anava a esmorzar tota la vida. Allí amb un entrepà acompanyat d'un got de vi compartia sabors de productes acabats de collir que desplegava damunt de la taula.

Però al poc temps d'haver-se pre-jubilat va caure malalt. Ningú del poble sabia exactament el que li passava però a poc a poc el seu somriure anava apagant-se en el llit de l'hospital. Així va estar durant un mes, fins que cansat de permanèixer allí sense que es produïra cap milloria va decidir agafar l'alta voluntària i retornar a la rutina diària (el camp, el cotxe i el bar on tornaria a anar a esmorzar)

Un matí que no va anar al bar els companys de taula varen anar a buscar-lo a casa. Varen tocar el timbre però no contestava ningú. El cotxe estava a la porta i semblava trist. Llavors varen cridar a la policia local, la qual va descobrir el cos de Vicent gitat en el llit sense vida.

Va ser soterrat amb una cerimònia digna d'un personatge com ell. Va acudir gairebé tot el poble a donar-li el darrer comiat i els companys de l'esmorzar varen anar a fer una cervesa en el seu honor.

En el bar va quedar instal·lada una fotografia de Vicent en record dels amics que havia deixat. Però un dia quan l'amo del bar va anar a obrir va vore el cotxe a la porta, no hi havia ningú al seu voltant i estava tancat en clau. Mentre s'obria totalment la porta metàl·lica de l'establiment Vicent li picava l'ullet al cotxe, el qual havia agafat la vida d'ell.

3a Temporada. Relat 2

La ciutat sempre ha sigut un atractiu per als que sovint no gaudim de tot el que ens mostra la bella senyora engalanada amb els seus encants. Dóna igual per on es produïsca l'arribada, ja siga per terra, mar o aire. Ella fa un desplegament d'encant esperant al viatger que acudeix des de terres remotes.

Si és de dia està preparada amb els grans finestrals i aparadors per rebre els visitants, però quan es fa de nit canvia la seua fesomia mostrant un ventall de llums que fan que el dia i la nit s'acaben semblant.

Varem arribar a la ciutat de València amb el tren, el qual, quan eixia des de l'estació ho feia amb malagana, perquè feia poca estona que s'acabava d'aixecar. Així ha començat a lliscar per les vies de manera mandrosa fins anar completant estacions de pas i obrint les seves famolenques boques per carregar els viatgers, mentrestant pel nostre costat avançaven camps de tarongers, de pebreres roges i d'albergínies, i arbres fruiters colorits en tons grocs i verdosos.

En arribar a la ciutat, ens hem trobat amb els seus habitants posant-se a la feina, els uns amb els mòbils apegats com un apòsit a les orelles, d'altres carregats amb immenses bosses plenes de llibres de camí cap als instituts i les universitats. Però els actors principals que es preparen cada dia per a rebre als visitants començaven a obrir, a poc a poc, les persianes metàl·liques que deixaven tota mena de productes que sols existeixen a la ciutat.

Al nostre pas s'anaven obrint botigues de roba, de calçat o de bijuteria. També obrien, amb la seua flaire característica les tendes de fruita, pastisseries o cafeteries. Tot formant una flaire que flotava en l'aire al llarg de la llarga avinguda principal.

Una vegada realitzades les compres que ens havien portat a la ciutat, fèiem el camí de retorn cap a l'estació, on ens esperava de nou el tren, ara badallant per la son. Aquest camí de retorn venia marcat pel tancament de totes les botigues que havien sigut obertes per rebre a tots els visitants, on els pastissos i els caramels que encara permaneixien darrere dels aparadors s'acomiadaven de nosaltres esperant una nova visita. 

3a Temporada. Relat 1

Sembla que fa un munt de temps que ha acabat l'estiu, però si mirem el calendari ens adonarem de que tan sols ha passat un mes. No em referisc a l'estiu com a estació sinó al que tots coneixem com a estiu de platja, muntanya, sol, vacances, restaurants i terrasses de tertúlia.

Setembre és un mes estrany (almenys en el nostre entorn) i sembla que estiga posat expressament per a que l'aterratge a la vida quotidiana no siga tan dur com podria arribar a ser. Podem vore com a tot arreu encara hi ha festes, bous, vaques, coets i sopars de germanor. Els alumnes encara van a l'escola sols pels matins i les activitats extraescolars o esportives no comencen fins l'octubre.

Però aquest mes també és un mes de contrastos on es produeixen els comiats de l'estiu i els retrobaments amb els companys. Així en poques dies passem de celebrar el darrer sopar de l'estiu, l'últim cafè amb els estiuejants o el darrer gintonic al chill out a trobar-nos de morros amb la porta de la feina.

A les vivendes d'estiu observem com les finestres i terrasses plenes de vida es queden desertes. Desapareixen les cadires i les taules on els estiuejants sopaven pollastre rostit i bevien cervesa a dojo, on les tertúlies nocturnes acompanyades de llargues pipades de cigarreta no tenien fi. Ara ha quedat tot tancat i alguns dels edificis que es trobaven plens a vesar han tancat els seus ulls i passaran a hivernar com els ossos.

Però els besos de comiat que ens hem donat amb tots els que hem compartit vacances d'estiu, han retornat molt aviat en forma de retrobament. Així al tornar als llocs de treball, escoles o residències d'hivern ens hem tornat a envoltar en un esbarzer de besos i de somriures que fa poc eren de comiat.

Els comiats han passat a ser comiats llargs, la major part d'ells de tot un any, però els retrobaments són molt més agradables, sobretot si després del parèntesi estiuenc comprovem que estem tots i no s'ha quedat ningú pel camí.

2a Temporada. Relats curts 36

El comptador d'històries s'asseu davant del teclat de l'ordinador portàtil per teclejar el darrer relat de la temporada. Aquest fa un breu repàs de tot el que ha passat durant els darrers mesos, els quals han tingut una miqueta de tot, així durant aquest darrer any ha hagut amors i desamors, alegria i tristesa, emocions i decepcions, però el que si que ha hagut han sigut moltes novetats convertint-se en un any molt intens.

Però al comptador d'històries li agradaria agafar la goma d'esborrar i treure les paraules que no ens agraden. Voldria esborrar tots els fets dolents que han ocorregut i deixar en la memòria sols els bons. Voldria agafar la cinta de vídeo de la vida i tornar enrere per tal d'editar-la i enregistrar-la de nou, deixant-la neta i polida i sense cap succés dolent.

Això no es pot fer i, evidentment, l'època que encetarem de nou també tindrà un munt de frames que arribat el final voldríem esborrar. Tot això és llei de vida, i malauradament ens hem d'acostumar. Formarem un cercle, com el que imaginaven els egipcis, i convertirem la vida en una roda. Per tant, hem de saber que els amics desgraciadament no són per sempre, ni els pares, ni la família (tampoc la vida ho és), i que el bé i el mal no duren cent anys.

De tant en tant val la pena, encara que siga metafòricament, aturar el temps i dedicar-nos a observar els tres temps verbals: el present, el passat i el futur i observar com amb el passat ja no podem fer-ne res, sols recordar, que el present és nostre i que l'hem d'aprofitar i que hem de tenir respecte amb el futur ja que no sabem que ens pot oferir aquest element misteriós.

De vegades ens podem fer una idea, o una il·lusió del que ens pot portar el futur, però sembla que mai ens podrem imaginar el que pot ocórrer. Caminem cap a un món deshumanitzat, dominats per un tecnologia que avança a una velocitat de vertigen i comprovem com les màquines i les andròmines ens condicionen el futur. Però a aquest futur no ens podem agafar tots, així les persones més grans o amb menys possibilitats a la vida, els estem deixant sense futur, i sense present. Ara, per exemple, arribem al nostre banc, al de tota la vida, al que varem deixar els nostres estalvis i la nostra suor, i ens trobem com a recompensa per tots aquests anys de confiança com se'ns cobra per respirar o que una màquina instal·lada en el sostre de la sucursal és la que ens dona les ordres pertinents.

No sé si el futur serà millor o pitjor, però si hem de fer cas als polítics de torn o si ens fixem en el que ens comptaven a alguns escriptors de renom com ara Huxley i Orwell sembla que totes les il·lusions se n'aniran en orris. Tal com deia el gran Luis Ciges al cinema “Tanto esperar el futuro para esto”

El comptador de paraules tornarà la propera temporada, bon estiu i bon futur

2a Temporada. Relats curts 35

 En la llunyania ja veiem apropar-se eixa dama misteriosa, que ve preparada per l'ocasió. Ve decidida a donar-nos la seua llum incandescent que farà que les ones facen espurnes quan trenquen a la vora de la platja i que cap llum artificial siga necessària en una nit màgica que es repeteix any rere any i generació rere generació.

Aquesta dama, per si algú no se n'havia adonat de qui estic parlant, és la lluna. Ella ja ens va assenyalant durant els darrers dies que s'aproxima una data especial en la que brillarà com encara no ho ha fet, per a que cap fanal ni cap llanterna siguen necessàries la Nit de Sant Joan.

Sembla que va ser ahir, però ja ha passat un any, i dos, i tres... I molts que esperem que passen. Però per molts anys que passen la il·lusió de banyar-nos els peus i demanar un desig continuaran instal·lats en el nostre subconscient.

Així tots tornarem a baixar amb els nostres vehicles a sopar a la llum de la lluna esperant que sonen les dotze campanades al campanar de la plaça del poble i recordarem els nostres avantpassats que s'apropaven en busca de la nit màgica amb carros i cavalls. Aquests tots carregats amb la família i alguns afegits portaven per sopar el que tenien per casa, així era comú vore com des de dalt dels carros aterraven damunt dels blavons de la platja coques de verdura i de tomaca, els primers melons d'Alger de la temporada i algun braç de gitano fet de moniato. També descarregaven vi, aiguardent i una mena de líquid negre que anomenaven cafè, però que realment era un succedani preparat per les iaies anomenat malta.

Ara, encara que ha passat molt temps, tornarem a repetir els rituals dels nostres avantpassats, així menjarem i beurem sota la llum de la lluna, encara que els entrepans aniran farcits de carn, formatges i embotits, hi haurà vi amb una botella amb tap de suro i el cafè serà autèntic.

Una vegada acabat el sopar i amb les fogueres enceses amb cabirons de fusta i trastos vells serà el moment per contemplar la bella dama, la qual continuarà expectant mentre nosaltres ens apropem a la vora de la mar i esperem que les ones banyen els peus nus i calents del foc de les fogueres.

2a Temporada. Relats curts 34

Feia temps que la cosa no anava bé entre ells i no sabien perquè. Segurament el no haver tingut fills, possiblement, era el que havia fet que a poc a poc s'anaren distanciant i que l'amor s'hagués anat exhaurint fins quedar reduït a no res. Feia molt temps que vivien junts i el problema de la descendència els havia anat desgastant la relació.

Però això no era tot, ja que en l'època en que els dos treballaven tenien coses de que parlar, així mentre sopaven, moment en que es retrobaven després d'una jornada maratoniana de treball, comentaven tal i com els havia anat el dia i com portaven el tema de la feina. Però la greu crisi econòmica havia acabat amb la feina i am l'amor. Era com si el govern de torn haguera fet retallades fins i tot en els sentiments.

La vida en parella s'havia convertit en una relació impossible i difícil. Estaven tot el dia junts, no trobaven feina, estaven de mal humor i sempre acabaven discutint per qualsevol cosa. Una vegada era pel sopar, l'altra per la neteja, després per la televisió i així a cada moment. Però el que més mal els feia i el que més ràbia els transmetia era la manca de futur, de feina i de diners.

Quan ja portaven un any de baralles, insults i males paraules, Maria va decidir retornar a casa dels seus pares. Ella era de Tenerife i havia vingut a la península on havia trobat feina, futur i parella, però semblava que això s'havia acabat.

Es va aixecar de bon matí per anar cap a l'aeroport i marxar amb un vol directe cap a l'illa Canària. Tomàs va decidir acompanyar-la fins la terminal per tal d'acomiadar-se.

Havien decidit separar-se de manera temporal, però tots dos sabien que podia ser definitiu i que, fins i tot, fóra la darrera vegada que estigueren junts.

Quan varen arribar a l'aeroport varen estar en silenci asseguts en un banc fins que per la megafonia varen avisar del vol a Tenerife, Maria es va aixecar i li va donar un bes fred, amb desgana a Tomàs i va marxar mentre ell l'observava en la distància. Que ens ha passat?, deia ell en veu baixa, però aquella pregunta flotava en l'aire sense resposta.

Va agafar el cotxe i va marxar cap a casa, llavors en engegar la ràdio va escoltar que l'avió que anava a Tenerife no havia pogut enlairar i s'havia estavellat contra l'asfalt envoltat de flames. El locutor va dir que no hi hauria cap supervivent.

Va girar i va tornar cap a l'aeroport on ja s'amuntegava un munt de gent que preguntava pels seus familiars. No podia ser, l'amor de la seua vida havia desaparegut per sempre. Però de sobte va vore que Maria eixia des d'una de les portes d'embarcament. Havia decidit no pujar a l'avió, es varen fondre en una abraçada i varen marxar cap a casa. A partir d'ara tenien una segona oportunitat. 

2a Temporada. Relats curts 33

Després d'haver passat cinc anys en una clínica especialitzada en malalties mentals havia eixit curat. Allí li havien fet un tractament especial que constava en unes teràpies unides a uns medicaments que afectaven directament al cervell i la memòria. Aquesta teràpia era utilitzada en malalts que havien tingut problemes mentals i asseguraven els experts que l'individu que completava el tractament quedava totalment recuperat i ja no tornava a tenir desequilibris mentals com els que havia patit.

Michael havia afrontat aquest tractament i estava totalment curat, almenys així ho demostraven els fets. Havia eixit de la clínica, havia trobat feina i fins i tot s'havia casat i havia tingut dues filles que ja tenien cinc i quatre anys respectivament.

Després de viure uns anys en un pis molt xicotet es varen comprar una casa als afores de la ciutat que portava molts anys deshabitada. La varen arreglar i la varen deixar impecable. Però no acabava de ser tot perfecte ja que el veïnat que tenien es trobava molt rar amb ells.

No entenien que passava, però tampoc els preocupava massa, devia de ser que no estaven acostumats a que hi haguera veïns. Ja els passaria.

Un dia va arribar la filla major de l'escola i va dir als pares que les companyes deien que en la casa on vivien havien ocorregut uns assassinats feia uns deu anys. Les xiquetes li havien dit que allí vivia una família amb dues filles i que el pare havia assassinat la mare i les dues xiquetes. Els pares li varen dir que no fera cas del que deien ja que havia passat feia un munt d'anys i això no els havia de preocupar.

Al dia següent, després de desdejunar, Michael va engegar l'ordinador per consultar el correu electrònic i en acabar de fer-ho, just quan anava a tancar l'ordinador, va pensar en el que els havia dit la seua filla. Així que va decidir buscar informació sobre l'esmentat crim ocorregut a la casa on vivien.

Hi havia molta informació, sobretot als diaris de l'època, llavors va clicar en un d'ells per llegir la informació. Efectivament el succés havia ocorregut tal com havia comentat la seua filla, però a més de la informació hi havia una foto xicoteta on apareixia l'autor dels assassinats. Va capturar la imatge i la va ampliar i mentre es processava la imatge i els píxels tornaven a l'original va començar a tremolar-li la mà que tenia a sobre del ratolí i una suor freda li va recórrer el cos. Quan la imatge va aparèixer totalment nítida va veure que l'assassí havia sigut ell.

2a Temporada. Relats curts 32

La rutina, i més en un poble tan menut, era el més comú. Així cada dia de la setmana o cada més eren iguals. Semblava que estàvem atrapats en una roda del temps de la mateixa manera que els hàmsters donen voltes a una roda que no s'acaba mai a dins d'una gàbia metàl·lica. Era una barreja entre el mite de l'etern retorn i el dia de la marmota.

Però com que cada dia de la setmana era igual durant totes les setmanes, l'únic dia en que podíem donar solta a la nostra imaginació era el diumenge. Aquest, encara que també venia condicionat per una sèrie d'imposicions de l'època, ens permetia una llibertat que la resta de la setmana no ens teníem. Fèiem una mena de jocs d'engany en que nosaltres enganyàvem els nostres pares i ells, conscients de la situació, es deixaven mig enganyar.

Així era comú que a l'eixida de l'escola, amb els pantalons mig estripats i els genolls bruts i repelats, arribàrem a casa i amb la taula parada i l'olla fumejant ens asseierem per dinar el que corresponia a cadascun dels dies de la setmana. Dilluns tocava bullit, perquè les mares compraven verdura al mercat, els dimarts posaven caldo per a dos o tres dies i així continuàvem cada dia fins arribar a la paella dels diumenges.

Diumenges era dia de missa i les mares ens obligaven a anar a visitar a Déu, un Déu que per nosaltres existia en forma de paquet de Ducados al que li fèiem unes pipades ansioses els diumenges després de desdejunar.

Aquestes cigarretes furtives anaven passant de boca en boca mentre alguns més potentats econòmicament assaborien una taronjada o un plat d'ensaladilla, però mentre contemplàvem amb la boca oberta els exquisits plats que adornaven l'aparador venia algun jove amb la butxaca plena de bitllets guanyats collint taronges i posava una moneda d'un duro a la màquina i feia sonar “Sultans of Swing” de Dire Straits”.

2a Temporada. Relats curts 31

Ara que està acabant el mes de maig el cervell ja comença a desconnectar de la feina i rutina tan estressants que ens angoixen durant els curts i freds dies d'hivern.

El subconscient comença a preparar-nos per a una època en que el bon temps, el sol i els dies d'esbarjo han de tardar poc de temps a arribar, així que com cada any començarem a gaudir del sol, la platja, els amics i les terrasses a vora mar, les quals ens oferiran una flaire característica de sardines i de peix fregit.

Aquest subconscient ja ens està portant de la mà cap a eixe nou escenari, el qual, anirà regalant-nos dies de sol amb nits fresques sota la llum de la lluna amb els llavis humits amb sabor a mojito, cervesa o tinto de verano.

Les terrasses i les balconades s'inundaran de paraules que flotaran en l'aire com el fum espès de la llenya cremada dels taronges acabats de capolar. Aquestes paraules es convertiran en tertúlies llargues on les sagetes dels rellotges es detindran i les hores deixaran de tindre importància.

Retornaran les amistats d'estiu i els amors que apareixen en el bon temps, llavors els besos humits tindran el sabor de l'aigua salada de la Mediterrània, i aquest sabor serà tan diferent i tan intens que el fred hivern serà incapaç d'eliminar-lo, mantenint-se fins al proper estiu.

Començarem a escoltar la veu dels televisors amb un munt de canals de televisió barrejats eixint de cadascuna de les vivendes amb les finestres i portes obertes sense cap mena d'intimitat. S'escoltaran els plors dels xiquets i el vidre dels gots i els plats rentats després de les menjades, així com alguns ronquits que també faran acte de presència durant la migdiada.

Tots aquests sons substituiran als sons dels despertadors hivernals, a les presses i l'estres, mentre que el temps, aquest maleït personatge, s'encarregarà de que a poc a poc aquesta meravella acabe massa aviat. 

2a Temporada. Relats curts 30

Era de nit, però no sabia quina hora poda ser, aleshores va obrir el tercer calaix de la tauleta de nit, el qual estava ple de moneders i carteres que ja no usava, rellotges, algun anell i un parell d'agulles de corbata. De dins del calaix va treure un rellotge que li havia regalat la seua dona en un aniversari, va mirar l'hora i se'l va posar. Eren les tres de la matinada i no s'escoltava cap soroll ni dins de casa ni al carrer.

Es va aixecar i va mirar per la finestra per contemplar la gran avinguda que passava per davant de casa i no va veure ningú, ni cap cotxe, ni cap transeünt, ni gairebé cap llum encesa en cap edifici del voltant. Però sota una farola que es trobava molt a prop de casa va veure que començava a ploure una miqueta.

La pluja no era massa forta però sota el llum de la farola començava a apreciar-se una xicoteta cortina d'aigua que començava a ruixar els carrers.

Va obrir la nevera i va rebuscar alguna cosa per menjar. La nevera estava plena però no li venia res de gust, així que va treure una botella de llet i es va omplir un got, al qual li va afegir un poc de sucre. Quan se'l va acabar el va deixar al rentaplats i va agafar una cigarreta del paquet de tabac que tenia a la jaqueta i un encenedor i va eixir al balcó a fumar.

Era una nit d'octubre però no feia massa fred, devien d'haver uns catorze graus, però es va posar una jaqueta al damunt per no refredar-se. Mentre li feia unes pipades ansioses a la cigarreta va contemplar la lluna plena, la qual il·luminava la serralada que hi havia a prop de casa, enteranyinada per la fina pluja que encara continuava caient. Va apurar la cigarreta, va agafar una cadira i es va posar dret a la barana de la balconada, llavors es va donar un impuls i es va llençar al buit.

Mentre queia veia avançar de manera molt ràpida cadascun dels balcons i finestres que es trobaven als pisos inferiors del seu, de la mateixa manera que el sostre se li apropava cada cop més.

Però quan estava a prop d'estavellar-se contra l'asfalt va pegar un bot i es va despertar. Per sort tot havia sigut un somni.

2a Temporada. Relats curts 29

Feia temps que entre ells les coses no anaven bé. Ricard s'havia queda sense feina després d'haver treballat durant molts anys en una empresa que s'havia establert en el poble feia uns quants anys i que depenia de la Diputació.

Maria continuava treballant en el menjador de l'escola, cosa que els permetia anar vivint amb els pocs diners que aquella feina els aportava, però el sou havia anat descendint per culpa de la crisi i de les retallades en l'educació.

Ell ja feia temps que estava aturat i que buscava feina sense sort. S'havia desplaçat als pobles del voltant, havia demanat feina de qualsevol cosa, però així i tot no trobava res. Estava desesperat. De que li servien els anys que havia estudiat en la Universitat?. De res, ja que ara, en alguns llocs, li deien que tenia massa formació. Així que estava decebut amb ell mateix, amb els polítics i amb els sistema.

Durant aquests darrers anys havia anat canviant-li el caràcter i s'havia tornat molt esquerp. No tenia ganes d'anar enlloc i es passava els dies fumant al balcó amb els pensaments fora del cervell.

Cada dia era la mateixa rutina: obria l'ordinador, mirava les ofertes de treball que hi havia en les pàgines d'oferta de feina i enviava algun currículum, el qual circulava per la xarxa i que ell sabia que s'esvaïa sense cap mena de possibilitat. Després encenia el televisor, mirava amb desgana les tertúlies polítiques i acabava apagant-la ràpidament perquè aquells xerraires només feien que parlar però no aportaven cap solució.

A poc a poc va anar deixant de veure aquests programes i també els telenotícies, estava fart de mentides i més mentides. El seu futur no tenia solució i ja es trobava en un estat que anava des de la desgana a la depressió i a la desesperació.

Ja no sabia que fer i tant li donava estar viu que mort, a més la relació amb Maria s'havia tornat insostenible i ja pràcticament no es dirigien la paraula.

Ella quan es trobava sola no feia més que plorar, ja que encara l'estimava, però el maleït atur i la falta de futur havia fet malbé la seua relació.

Un dia Ricard va eixir de casa, feia temps que no ho feia, s'havia vestit elegantment i anava fumant cap a la plaça on es trobava la Diputació Provincial. Allí en la recepció treballava Enric, antic company d'ell, el qual encara conservava el seu lloc de treball, Ricard li va dir que volia parlar amb el president per veure si el podia tornar a contractar, així que el va deixar passar. Ricard es va dirigir cap al despatx del president i en entrar va vore com aquest el rebia amb un vestit molt elegant i amb un somriure d'orella a orella. Ricard li va preguntar si tenia alguna cosa per ell, ja que havien passat quatre anys i no li havia dit res, però li va dir que les coses anaven malament i no tenia cap feina per ell. Ricard li va recordar la promesa que li havia fet, que consistia en que quan se li acabara la prestació d'atur el tornaria a recol·locar, però no era així.

Ricard estava fart i no tenia res a perdre, així que es va aixecar de la cadira i es va apropar cap al president, llavors es va treure un ganivet que portava amagat a la jaqueta i el va assassinar. Al cap i a la fi ja no esperava res de la vida.